El mur

Ara ja amb prou feines ho recorda ningú, però molts dels presents van viure en una època en què si alguna certesa teníem era que el mur de Berlín existiria per sempre. De fet probablement érem els mateixos que uns anys abans també havíem arribat a pensar que el general Franco viuria eternament. Però arribà un dia en què una pesada llosa caigué damunt del dictador i també un dia en què el mestre Rostropóvitx interpretà l’Himne a l’alegria en un improvisat concert davant mateix de les runes del mur.

El mur separava voluntats, somnis, anhels i vides, i fou, durant gairebé trenta anys, una ferida oberta en el cor del vell continent. El règim comunista de l’Alemanya de l’Est l’alçà el 13 d’agost de 1961 amb els mateixos materials que després servirien per enterrar-lo definitivament. És el que tenen els règim totalitaris, la seva pròpia essència, el fluid vital que corre per les seves venes, acaba essent un verí poderós que els destrueix sense remei.

Vint anys després el món ha canviat, el mapa d’Europa s’ha modificat substancialment, els Balcans han viscut convulsions terribles, el terrorisme ha afilat les seves urpes i a Rússia hi governen els hereus de la KGB, despullats, això sí, de qualsevol disfressa ideològica. Europa ja no està dividida per un teló d’acer, tal com diagnosticà Winston Churchill en el seu dia; per sort o per desgràcia el comunisme s’ha clos en el bagul de les ideologies oblidades i el capitalisme ha imposat definitivament les seves lleis implacables.

La falç i el martell llueix com un símbol més en les samarretes dels adolescents, els eslògans del maig del 68 serveixen ara de lemes de les campanyes publicitàries de les multinacionals i els bocins esmicolats del mur es venen de record en les parades de la Boxhagener Platz. Però malgrat tot la història continua, s’imposen nous reptes que caldrà superar i naixeran noves utopies sota les llambordes, utopies que com el corcó acabaran per rosegar els fonaments de tots els murs.