Colera és un poble que viu sota un pont. Al contrari d’altres municipis de la costa, el seu terme limita en la seva part superior amb els combois ferroviaris que passen incasablement, sotraguejant sobre una estructura ferroviaria centenària i contundent.
Al voltant d’un plàtan que estén als quatre vents les seves branques poderoses, tan velles com el pont, es dibuixa el rectangle d’una petita àgora que dóna cabuda a gairebé tota la vida comercial del poble: un estanc, els bars i dues botigues d’ultramarins. D’aquesta plaça en sorgeixen dos carrers pràcticament paral·lels que, després de passar de puntetes sota l’inefable pont, es van a trobar en una platja de còdols, flanquejada per un petit port esportiu i per un edifici abandonat i escrostonat on encara s’hi pot llegir el rètol d’“Hostal Tocamar”.
Aquest mar que rossega amb el seu alè salnitrós les parets de l’hostal jubilat, en realitat arriba rendit a la platja i s’acaba d’esparrecar sobre una catifa de pedretes. Unes noies del club de rem es posen les sabatilles després d’una remada fins als límits de la badia, i un altre grup enfila la barca a cops de rem sobre unes onades tímides que semblen de vidre bufat, que es trenca amb mil bocins amb les embestides dels remers.
Des del capdamunt d’un carrer costerut una església blanca vigila els seus feligresos devots de sant Miquel i, encerclat gairebé per la carretera Nacional que puja renquejant cap a Portbou, un cementiri espera als colerencs que, cansats de sentir l’etern soroll del ferrocarril, decideixen recloure’s per sempre més en un nínxol insonoritzat als peus de l’Albera.
0 comentaris:
Publica un comentari