L’Alt Empordà és una comarca amb cel, al contrari que la Garrotxa que no en té; o de la Selva, on només apareix quan plou; o del Pla de l’Estany, on ha acabat xuclat per la superfície vidriosa d’un llac en forma de vuit. La plana empordanesa està coberta per una mena de cúpula gegantina de colors i formes canviants, tan corpòries i definides com la terra que acomboien.
Cistella s’alça discretament a la vora d’una estreta carretera comarcal, envoltat d’oliveres espurnejants i sota un cel empordanès de mena, ple de núvols captius per les tramuntanes. El poble sembla esperar una pluja que no acaba d’arribar mai o una ventada generosa que escombri definitivament les fulles seques dels arbres que inoportunament es dipositen entre els automòbils aparcats.
Darrere d’aquests plàtans de la plaça Major i sota un arc de pedra romànica restaurada, llueixen les xarreteres i botonaduresen de la portalada de l’església de Santa Maria, com si fossin en la guerrera de gala d’un general retirat després d’una batalla perduda.
L’ermita de la Vida sorgeix sobre un promontori, entre feixes de color d’oliva i vigilada per murs coberts d’una tofa rogenca de vinya verge. Un campanar furtiu s’aixeca entre les branques de les oliveres, arrebossat d’esquerdes, coronat per una creu senzilla i resguardat amb un parallamps de nova generació, vigila el paisatge que s’estén fins allà on humilment pot arribar la mirada.
Una xic més amunt, en els confins de l’Empordà conegut, quatre cases, amb uns nínxols vigilats per gats negres, conformen Vilaritg, i un xiprer apunta el dit cap al cel.
0 comentaris:
Publica un comentari