Oh!, octubre...

Octubre és el temps de les primeres fredors i dels cels delerosos. Temps de bolets, de fulles seques i de torxes de matinada. Temps d’ombres creixents i de llums minvants. La gent viu instal·lada en el present, però mira cap enrere. El futur, quan arribi, apareixerà com una plantofada a la cara. Però mentrestant octubre va lliscant sota els nostres peus, com una cinta sense fi i sobre els nostres caps com la darrera escena d’una pel·lícula en la qual ja es comencen a intuir els títols de crèdit.

Octubre és temps de revolucions pendents i de revolucions diferides, d’ombres fugisseres en els replecs del poder. És temps de començar a plantejar-se què fer amb els fems acumulats a les granges. És temps de comptar beneficis i d’amagar deutes sotes les catifes. És temps de rentar-se les mans i de posar-se desodorant sota les aixelles, tot cantant cançons patriòtiques, sigui de la pàtria que sigui, i d’embolcallar-se amb els colors de la bandera, sigui la bandera que sigui.

Octubre és temps de Nobels i Planetes, de discursos i d’apostes. És temps de fires i de panellets, de descobriments i d’oblits. És temps de tancar les finestres i de prendre decisions ajornades. És temps de creuar-se de mans i de baixar l’esguard perquè ara ja no hi ha res a fer. Tot Sants descendirà sobre els nostres caps i ens esclafarà amb una llarga vigília de morts i de tardes obscures. És temps d’obrir el llibre dels llibres per la pàgina on diu “Jo vaig cap a ell, però ell ja no tornarà mai a mi”.

Oh!, octubre, mes d’òpals i calèndules, temps de buides buidors i de paraules buides, de pensaments calcinats i de rellotges sense busques. Un or de fulles de diari cobreix de tinta els camins, amb notícies de crims i corrupcions, d’odis i venjances, amb imatges de somriures petrificats i de mirades glaçades. La pluja, quan soni, sonarà com si estigués feta de desigs. Perquè, quan arriba octubre, la pluja és un desig, la fred una font d’abundància i el destí un paradís. Oh!, octubre, no et cerco perquè sé que no hi ets.