Envoltada d’un paisatge oxidat per milers de tardors rovellades, sota un cel minúscul on amb prou feines hi caben quatre núvols esquius, sobre una terra fosca i corretjosa i lluny, massa lluny del riu que l’anomena, viu cada dia la seva vida la vila selvatana de la Cellera de Ter.
Un campanar punxegut i gris, d’on sorgeixen sons de campana i remors de poble, corona una església presidida per un porxo fet amb bigues de fusta tallada.
Els nens juguen en l’espai exigu d’una plaça rodejada d’automòbils. Els joves s’apleguen en les taules dels bars, les velles fan mitja a casa i els nouvinguts es passegen pel poble sense saber de segur on comencen i on acaben els carrers que serpentegen capriciosament entre les cases.
Una carretera comarcal travessa el poble sense aturar-se i les restes fossilitzades de la via del tren d’Olot serveixen ara de carril bici, utilitzat bàsicament per ciclistes d’Olot o de Girona, que pugen o que baixen esbufegant entre marges assolellats.
La Cellera, terra de castanyes i de castanyers, de salamandres i mosteles, de garses i coloms.
El carrer més important del poble porta el nom del doctor Joaquim Codina i Vinyes, fill il·lustre del poble, micòleg aficionat i caçador de bolets professional.
Als taulers d’anuncis han penjat cartells de tota mena, anunciant festes majors i classes de country, per protestar a favor i per vitorejar en contra, però una placa gravada sobre pedra al costat de l’església, signada per B.P., proclama una sentència definitiva: “Procureu deixar el món una mica millor de com l’hem trobat”.
0 comentaris:
Publica un comentari