Atrapat entre la quietud més profunda de la nit, quan la foscor atrau els silencis més impensables, sento l’alè obscur de la por i la presència insondable de la soledat. Quan el mar ja no és el mar sinó només un pou que brama, quan el camí ja no és el camí, amagat entre flors exhaustes. Quan el vent és només una cançó pètria i els pensaments es passegen d’un costat a l’altre de la buidor. Quan els teus ulls dormen darrere d’un tel de retrets i els meus dits busquen, entre els replecs dels llençols, les engrunes del desig. Quan tot calla, jo sento el nostre silenci amagat entre els mecanismes absurds que mouen feixugament el pas de les hores.
31.8.09
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
"la poesía es un arma cargada de futuro".
"Quan creus que tot s'acaba, torna a començar". I hi torno. El meu desig és tan immens com el cel estelat que em mira i, des de la foscor infinita, em fa l'ullet. Dubtes, incerteses, només la certesa del desig que vull apaivagar i, en canvi, tot ho amara. Al llit tan gran, d'italiana mida, el meu cos bru va d'un lloc a l'altre, cercant l'impossible, i llavors el meu cap i el meu cor maleeixen tot allò que no em deixen tenir-te.
quan la nit de la nostra vida s'acosta lenta i pel darrere ens empaita, en silenci, no més acompanyada de quatre bromes amenaçant el nostre cel.. particular.
Ens sabem fràgils però seguim caminant.. dissimuladament. Aquesta és la nostra contradicció. perquè tot segueix quan una part de mi s'ha esvaït per sempre????
Bl
Publica un comentari