Aquell juliol de 1974 fou, com molts altres estius de la nostra vida, temps d’anticiclons i de calorades. A Sant Feliu de Guíxols el vent del mar amb prou feines gosava esqueixar l’aire que el sol escalfava sense descans, sobre les roques i els teulats de les cases. Els guixolencs es miraven el món des de l’ampit d’una finestra o asseguts en una cadira de balca, mentre els estiuejants atrafegats i amarats de suor, baixaven i pujaven de la platja per poder acomplir el seu somni d’un estiu vora el mar.
La història, que no era aliena al temps canicular que ens rodejava, caminava fatigosament per viaranys polsosos. El franquisme, exhaust i envellit, s’esgotava entre xacres de tota mena i els núvols foscos d’una crisi econòmica començaven a apuntar darrere dels Pirineus. Però el país malgrat tot anava fent, i els cantants d’una nova cançó desgranaven melodies i missatges que la gent entenia entre línies: “tu ja m’entens, tu ja m’entens...”.
La ràdio i els diaris –i molt a contrapèl la televisió d’aquell temps– ens il·lustraven amb històries llunyanes i pintoresques i, fins allà on podien, ens deien que la democràcia era possible en indrets tan inhòspits com Grècia o Portugal. Però el que més ens commogué durant aquells dies de juliol i d’agost fou la davallada i finalment la dimissió del president dels Estats Units, perquè ens va fer entendre que la democràcia no només era una fita a assolir sinó que també s’havia de practicar cada dia.
Des del 17 de juny de 1972, en què cinc homes van entrar furtivament en la seu del Partit Demòcrata a l’hotel Watergate, fins dos anys després, en què l’home més poderós del món va haver d’abandonar la Casa Blanca amb llàgrimes als ulls, el món havia canviat substancialment i el nostre país s’encaminava també cap a una nova era on havíem de ser una mica més rics i més lliures. De ser més feliços ja se’n preocupà la televisió, que, des del seu catau en blanc i negre, ja començava a afilar les seves urpes.
0 comentaris:
Publica un comentari