Calonge és un poble de la Costa Brava però de terra endins, a la vora d’una riera seca, rodejat de pinassa i de xalets que s’enfilen pels turons. Un castell senyoreja sobre la vila i una església aplega els fidels cada diumenge. Però el mar queda lluny, amagat darrere dels edificis monstruosos de Sant Antoni. Allà, en la badia, tres espigons de pedres amuntegades conformen unes platges artificials amb forma de mitja lluna, repletes de cossos exposats al sol i de somnis bronzejats, permanentment en vacances. Una avioneta els sobrevola anunciant més somnis, que uns estiuejants pagaran al comptat i altres a terminis.
Calonge contempla el mar com qui mira cap al pati del darrere, perquè les seves arrels, el seu horitzó, la seva història neix a la muntanya. Les Gavarres guarden secrets de dòlmens i menhirs que només els calongins saben. Els boscos fan olor d’alzina surera i en les clarianes encara es conrea l’antic art de la vinya i el vi.
Al costat de l’ajuntament, a la plaça de la Concòrdia, hi ha inscrita aquella frase de Les Geòrgiques on el gran Virgili ens diu que el temps fuig sense remei; malgrat aquest advertiment, des del campanar de l’església un rellotge escampa les hores als quatre vents.
En la façana del temple un gran ull de ciclop llagrimeja òxid sobre un cavaller de pedra i, a prop, un gall de llautó exerceix el seu ofici de penell alçant el pit cap al sud. A la plaça de la Doma un cartell prohibeix l’estacionament de vehicles els dijous, i una mica més enllà, darrere d’una font pública, la veu de Josep Pla gravada sobre la pedra ens recorda un altre temps que tampoc tornarà mai més.
0 comentaris:
Publica un comentari