Converses de bar

Avui escric aquest article en un bar de poble, envoltat de persones ocioses momentàniament o a més llarg termini. Escolto converses quotidianes, de gent que somriu, que amaga grisors darrere d’un got de cervesa, d’un entrepà de pernil o d’una bossa de patates. L’amo s’ho mira tot plegat, impertèrrit desde la barra. El televisor sona de fons, però la majoria no se’l mira. A fora cau un xàfec d’estiu, d’aquells que acostumen a caure a mitja tarda en els pobles de muntanya.

Indiferents a la pluja, les converses es mouen entre els fitxatges dels equips de futbol i les anècdotes de la berbena. Oblidat sobre una taula un diari parla d’escàndols, de la crisi i de la grip A, però al bar predominen els somriures. No és una alegria de festa, ni el producte del consum d’alcohol, és com una mena de somriure anestesiat, de gent que ha assumit la grisor de les seves vides, que va tirant com pot i que procura no parlar de misèries no fos cas que a força d’invocar-les entressin de cop per la finestra.

Molt lluny d’aquí, en un indret inimaginable, un escriptor albanès ha rebut la notícia d’un premi literari i un home bo ha estat enterrat entre els seus en un poble perdut de l’India. Molt lluny, molt lluny del bar, en les terres remotes de l’Iran, algú encara creu en la llibertat i surt al carrer per a demanar-la. Al bar, en canvi, tots els presents han interioritzat els seus desitjos i els seus somnis, es miren els uns als altres, beuen cervesa, mosseguen l’entrepà i lluiten per la vida de la millor manera que saben.

Tal com l’entenem els que ens ho mirem tot a través dels vidres fumats de la nostra intel·ligència precària, el món queda molt lluny de les parets d’aquest establiment, probablement l’hauríem de buscar just a l’altra punta del cable per on entren les imatges del televisor o a l’altre costat de la cortina de pluja que en aquest moment sembla un mur infranquejable. Però resulta que no, el món és una realitat paral·lela, la realitat real es desenvolupa íntegrament en l’interior d’aquest bar.