En Josep Pla deia que una ciutat és el que ha estat en els darrers 100 anys, volia dir que tot allò que realment conforma el seu caràcter l’han forjat les quatre darreres generacions, per molt que a vegades ens sembli que va molt més enllà. Si parlem de Girona, per exemple, hi ha qui podria caure en la temptació de pensar que la ciutat poua eternament del seu pòsit medieval, però fins i tot en el seu barri vell podem copsar més a través de les aportacions recents que de les llunyanes.
En la nostra societat en general passa el mateix, Catalunya és el que és gràcies a l’aportació humana de tots els que encara estan en actiu, vull dir dels que no han engruixit la llista de necrològiques ni dels que no han arribat ni a ser matèria de discussió en els grups Pro-vida. Els més vells d’entre nosaltres van néixer en la primera dècada del segle passat, quan el món es preparava alegrement per a una primera guerra mundial, una voràgine tràgica que s’enfangà en les trinxeres de Flandes.
Aquella gran guerra acabà en gangrena i només amb la resolució de la segona el món va poder aixecar de nou el cap. Europa, que fins aleshores havia estat el centre del món va deixar de ser-ho. La guerra freda ens involucrà a tots i, abans, la guerra civil obrí ferides en el nostre país que no hem sabut cicatritzar del tot. Amb la caiguda del mur de Berlín s’inicià una nova etapa que encara no hem pogut definir amb un nom concret, però que anem patint dia a dia en els titulars de premsa.
De fet la història no comença cicles ni etapes, simplement l’anem portant a sobre de la mateixa manera que els cargols porten la seva closca. La closca és això que deia en Pla, una mena de conquilla helicoïdal que conformen els presents i la història simplement és la bava que tots plegats anem deixant pel camí. Aquesta setmana de bava no en faltarà perquè el futbol en segrega amb escreix, però després haurem de tornar a la realitat i la realitat és que la closca cada vegada és més pesada.
0 comentaris:
Publica un comentari