Boadella i les Escaules

Hi havia una vegada una vaca que es va perdre; hi havia una vegada uns pastors que la van trobar; hi havia una vegada un poble rodejat de muntanyes i pujols que la Muga pinta de verd, amb verds de saüc, de pi i d’olivera.
En un descampat que serveix d’aparcament, set contenidors, tots de colors diferents, esperen les deixalles del poble i dels forasters. Papallones de paper omplen els vidres de l’escola i uns rètols de color enverat, sobre rajoles grogues, expliquen a tothom que vol aixecar la vista, amb les paraules d’un poeta enyorat, que el poble persisteix més enllà de les pedres i dels camins perquè és un poble que vol recordar.
Una dona torna de comprar el pa i uns gats que la coneixen l’esperen amb la cua dreta, el poble fa olor de brunyols i de llenya seca, els ocells canten caramelles i quatre ànecs, que semblen llogats per fer de comparsa, omplen un estany de pessebre a la vora d’un antic trull d’oli.
Però Boadella és un poble dual i una mica més avall s’alcen les cases de les Escaules, acomboiades suaument per l’escalfor que sorgeix de la terra. Sobre un canal d’aigües estanques s’escampa una munió de plantes aquàtiques petites com llenties i, coronat per una torre falsa, el campanar desafia un cel que es dispersa en milers de núvols minúsculs. Algú ha penjat una bandera sobre una paret de la plaça, groga com l’arrebossat mig gastat de les cases i vermella com els geranis i les roses. Els arbres treuen el cap darrere dels murs, els carrers s’enfilen cap amunt i un rellotge de sol s’ha rendit definitivament al fet que el temps passa sense remei.