Les pedres de Beuda

Beuda és un municipi de la Garrotxa, arrapat a la falda del massís del Mont. Cinc esglésies, un grapat de cases pairals i un monestir abandonat que semblen haver sorgit de la roca, modelats amb els materials de la terra i de la història. A Beuda el romànic no és un estil arquitectònic, és el país que ha pres una forma concreta, igual que les valls es dibuixen amb la força de l’aigua o de les antigues glaceres, les esglésies romàniques semblen haver sorgit com els volcans i probablement encara en una època més reculada.
Les muntanyes que l’envolten estan gratades per tots costats, pedreres d’alabastre i de granit, explotacions de calç i de guix, que són com una mena de bragueta oberta per on la terra ensenya impúdicament les seves vergonyes.
A Beuda tot comença en la pila baptismal de l’església i s’acaba just al costat, en qualsevol dels quaranta nínxols, arrenglerats en quatre nivells i d’esquena a la muntanya. El sol de migdia toca de ple sobre les làpides on els beudanencs han anat esculpint els cognoms de les seves famílies. Mitja dotzena de xiprers els acompanyen apuntant cap al cel, com si ens indiquessin la direcció lògica cap on s’encaminen sempre els pobles de muntanya.
Malgrat tot Beuda és un municipi que baixa fins a la vall del Fluvià; allà, un nus de carreteres lliga el paisatge com si fos el llaç d’una capsa de carquinyolis. A la vora del riu una empresa de nom La Confianza, fabrica paper des del 18881 però amb la tecnologia d’ara i acaba il·lustrant amb la seva presència el pas de la història.
Del romànic a la industrialització: deu segles us contemplen.