L’aliment del rèptil

Milan Kundera, en el seu darrer assaig, afirma que les novel·les són com una mena de sondes existencials, unes sondes que tant poden explorar el present, com el passat, com el futur. Quan ens submergim en la lectura de qualsevol text literari ens atrapen sensacions que difícil podem trobar en cap altra experiència vital. El camí més curt del particular a l’universal, i de l’universal al particular, sempre passa per les pàgines enquadernades d’un bon llibre.
Els humans som fets bàsicament de memòria, tota la resta és massa corpòria, impulsos mecànics i desitjos reptilians. L’aliment bàsic que ens nodreix i que ens aporta la força titànica que ens diferencia radicalment de la resta d’animals és la cultura, però la cultura en si mateixa tampoc és garantia de res. La cultura no és un mur contra la barbàrie i el llibre, per molt coherent que sigui en l’exposició d’anàlisis i de conceptes, pot ser també una eina perillosa en segons quines mans.
Adolf Hitler tenia una biblioteca particular amb més de 16.000 volums, sembla mentida que fins ara ningú no entrés a estudiar-ne el seu contingut. Timothy Ryback, professor de la universitat de Harvard ho ha fet amb un minuciós estudi, separant els llibres en tres grans àrees. En la primera els llibres que denomina de notari, els grans autors, poc tocats i poc llegits; en la segona la biblioteca activa, la col·lecció que alimenta el cervell reptilià i finalment els llibres rebuts i dedicats.
En la biblioteca de Hitler no són els grans autors els que compten i els que realment llegeix són de molt poca volada: Ford, Günther, Lagarde, Drexler, Class, Dickel o l’odiós Dietrich Eckart, que barrejava «Peer Gynt», l’ocultisme i la mitologia germànica. El problema sorgeix quan Goethe, Schopenhauer, Maquiavel o Kant es posen al costat d’aquest autors racistes, la barreja pot ser explosiva. Els llibres poden preservar contra la inhumanitat, però no en són una condició suficient, tot depèn de l’ús que se’n faci.