Bàscara és una roca

Un riu modest, però sanguini, passa sota un pont nerviüt i esquerp. El poble, a la riba, espera sobre una roca. Bàscara, terra de pas i de trobada, no ha viscut mai en la tranquil·litat dels camps ni en la serenor eterna dels indrets apartats. La història l’ha trepitjat sense descans.
Sobre la muralla, amb el vent a la cara, els visitants poden contemplar les pollancredes que s’alcen vora el riu, els miratges de l’aigua que es passeja per la resclosa, els ocells altius que travessen el paisatge i una franja llunyana de muntanyes enfarinades com un tortell de rams.
L’ombra d’un campanar massís de pedra picada, coronat per un penell i una campaneta, ressegueix el rumb esquiu de les hores sobre el paviment de la plaça, mentre el mossèn tanca la porta de l’església amb la clau ferrada d’una fe que ja no creu en les portes obertes.
Bàscara és un poble bastit amb pedres de riu, arrodonides i dures com la fruita dolça de regadiu que madura en els arbres i com els pits de les noies més joves. Però el temps ha descalçat els murs de les cases pairals i ha pansit el somriure dels vells que passen sota l’arc de la muralla.
Bàscara és una roca vora el Fluvià, és un xiprer immòbil que contempla el paisatge, és un pessebre vivent i un mercat. És un tractor, un televisor i una sucursal de la Caixa.
Bàscara és un revolt habitat per un fantasme –transmutat en semàfor– que recorda a tots els mortals que passen per la carretera la seva irrenunciable condició humana: “Ets pols i en pols et convertiràs”.