Qüestió de barretines

La barretina ha caigut en desús des de fa més de 100 anys. Durant bona part del segle XX es va considerar cosa de pagesos tronats. La modernitat, en canvi, s’ha associat clarament amb les gorres de beisbol i amb qualsevol altre mena de cervellera, com més exòtica millor. La barretina és una cosa d’indígenes, que només serveix per a reposar en la vitrina d’algun museu etnològic, juntament amb les espardenyes de veta, la faixa i el mocador de fer farcell.
De petits associàvem la barretina amb la imatge blavosa de Jacint Verdaguer impresa en els bitllets de 500 pessetes i més enllà d’això, res de res. Era una cosa de sardanistes en dia de concurs, d’en Dalí quan estava de broma o d’algun alcalde d’un poble remot, fabricant de llangonisses. Pocs catalans, per més de la ceba que fossin, utilitzaven aquest additament, que per altra banda sempre ha estat un dels símbols externs de la catalanitat més catalana.
Sempre m’ha estranyat que els catalans, que tenim tan a flor de pell les qüestions relacionades amb la simbologia, deixem de banda alegrement aquesta mena d’afirmacions identitàries. Segur que si les espardenyes les fabriquessin els de Timberland, si les faixes les venguessin al Zara i les barretines portessin el logotip del cangur, la majoria dels catalans, els nous i els vells, tots aniríem pel carrer vestits com si fóssim caganers de pessebre ...i aquesta columna portaria l’encapçalament de “Barretinades”.
Però en el fons, tot això de la catalanitat, no s’ho creu ningú. Ni els independentistes més radicals, aquests que cremen fotografies del rei i que criden “Mori el Borbó”, serien capaços de passejar-se pel carrer major del seu poble amb barretina. Només faltaria! Es pot ser radical, però burro no! Amb la llengua segurament passarà el mateix, només és qüestió de temps. És molt probable que els nostres néts ens recordin com uns vellets venerables que encara parlaven en català!