Els arbres d'Argelaguer

Encaixat entre els quatre carrils de la carretera orgullosa que mena d’Olot a Besalú i del riberal del Fluvià a una altura on encara porta aigua, queda un poble de la Garrotxa cobert de boires i de llums, apartat de la gran història que no descansa i de la pluma etèria de la literatura, tan lleugera que no li ha fet ni pessigolles.
Terra de múrgoles, de guixeres i argelagues, el riu l’ha nodrit amb les seves pedres i la seva força per a poder bastir els murs de les velles cases i per alimentar l’infinit moviment dels seus molins.
Terra solcada per rieres i canals, l’aigua de la vida corre per les seves venes. Vora el Fluvià creixen pollancres drets com bigues i en el seu escut hi llueix una branca florida de l’arbust de Genista que l’anomena.
Argelaguer, terra de sants i de moliners, de gent endreçada i discreta. Darrere les portes i les finestres s’estenen cortines de fil i en els horts de les cases s’hi cultiven arbres fruiters, tomates de cor de bou, cols setsemaneres i escaroles de cabell d’àngel.
Per Argelaguer hi passava la Via Annia que comunicava el port d’Empúries amb el Coll d’Ares, i just per aquesta vereda se’n va anar en Damas, el fill del moliner, abans de fer-se sant, per a convertir-se en el 37è Papa de Roma. Després d’ell altres argelaguencs van seguir el camí de baixada, molts d’ells per a no tornar mai més. És el que tenen els camins, que fabriquen molta pols i que s’empassen les petjades.
El camí que passa per Argelaguer un dia també s’empassà els arbres que li donaven ombra i recés, potser algun dia els argelaguencs en plantaran de nous.