“Mais òu sont les neiges d’antan ?”
(FRANÇOIS VILLON, Ballade des dames du temps jadis)
(FRANÇOIS VILLON, Ballade des dames du temps jadis)
El 26 de gener de 1959 vaig poder constatar per primera vegada que aquest món era una realitat palpable, més enllà del clos virtual on ja havia aprés a nedar entre dos aigües. De fet d’aquell dia en recordo ben poca cosa, només un toc de llum, la remor de la mare, el tacte fred de la llevadora i la veu remota, de fotografia en blanc i negre, del meu besavi. Aquell dilluns d’hivern fou un dia fred, sense suc ni bruc, per no haver-hi no hi havia ni diari.
La premsa en aquella època sortia a partir del dimarts, però d’aquell dimarts si que en conservo –gràcies a la realitat virtual de l’arxiu històric de la ciutat– les pàgines digitalitzades del diari del dia, que a causa d’una interrupció involuntària de més de tres dècades, aleshores es deia “Los Sitios” en comptes de “Diari de Girona” i estava editat pels de la FET y de la JONS, uns senyors que lluïen un jou i cinc fletxes allà on ara riuen els cocodrils de Lacoste.
La primera pàgina obria amb unes declaracions del ministro de Comercio a cinc columnes: “No habrá devaluación a pesar de la preocupación por la política econòmica exterior a largo plazo”. Es veu que la paraula “Crisis” no existia en el vocabulari polític de l’època. A sota s’anunciava que el Papa havia convocat, el diumenge anterior, un concili ecumènic que més endavant seria conegut com a “Vaticà II” i que despertaria tantes il·lusions com desencisos.
Mentre el Papa parlava del concili, al Teatre Municipal es desenvolupava una vetllada de teatre organitzada per l’Asociación Católica de Padres de Família, que tingué com a cloenda la representació del sainet “Parada y fonda” interpretat pel quadre escènic de La Salle, dirigit pel “joven don Juan Ribas, que presentó el espectáculo con su peculiar simpatia”. Als voltants d’Olot havia nevat i a Girona la neu estava a punt d’arribar. Eren les neus d’antany.
La premsa en aquella època sortia a partir del dimarts, però d’aquell dimarts si que en conservo –gràcies a la realitat virtual de l’arxiu històric de la ciutat– les pàgines digitalitzades del diari del dia, que a causa d’una interrupció involuntària de més de tres dècades, aleshores es deia “Los Sitios” en comptes de “Diari de Girona” i estava editat pels de la FET y de la JONS, uns senyors que lluïen un jou i cinc fletxes allà on ara riuen els cocodrils de Lacoste.
La primera pàgina obria amb unes declaracions del ministro de Comercio a cinc columnes: “No habrá devaluación a pesar de la preocupación por la política econòmica exterior a largo plazo”. Es veu que la paraula “Crisis” no existia en el vocabulari polític de l’època. A sota s’anunciava que el Papa havia convocat, el diumenge anterior, un concili ecumènic que més endavant seria conegut com a “Vaticà II” i que despertaria tantes il·lusions com desencisos.
Mentre el Papa parlava del concili, al Teatre Municipal es desenvolupava una vetllada de teatre organitzada per l’Asociación Católica de Padres de Família, que tingué com a cloenda la representació del sainet “Parada y fonda” interpretat pel quadre escènic de La Salle, dirigit pel “joven don Juan Ribas, que presentó el espectáculo con su peculiar simpatia”. Als voltants d’Olot havia nevat i a Girona la neu estava a punt d’arribar. Eren les neus d’antany.
1 comentaris:
¡Felicitats!
Publica un comentari