La Girona musulmana

Quan vaig néixer encara estaven vigents els “25 años de paz” del Caudillo, les guerres esclataven igualment, però molt lluny d’aquí i eren relegades generalment a la darrera pàgina dels diaris. El conflicte entre jueus i palestins –per exemple– es produïa a l’Orient Mitjà, encara que després, per allò de la correcció política, l’Orient se’ns va fer més proper. Malgrat tot, les guerres en aquella part del món em van acompanyar durant tota la infantesa.
Eren guerres que duraven sis dies, o una setmana i mitja, i que els soldats de l’estrella de David guanyaven invariablement sense ni baixar del tanc, gràcies a un general que portava l’ull tapat. La seva primera ministra, que tenia cara de mestra d’escola i anava vestida com d’estar per casa, deia que les guerres no li agradaven, fins i tot quan les guanyaven. S’estimava més veure com florien les maduixes en el desert, al voltant dels kibbutz.
Mentre les seves granges omplien el desert amb maduixes i tarongers, com si fer florir el desert fos la cosa més normal del món, es va anar enquistant el conflicte, sempre amb els jueus d’esquena al mar i amb els palestins empesos cap al no res pels seus germans àrabs. Era evident que Israel s’espavilava amb alguna cosa més que amb l’ajuda incondicional dels Estats Units. La seva arma secreta sempre ha estat no tenir cap altra alternativa.
Sembla que ara l’Orient proper ja el tenim a casa. Pels carrers de Girona es manifesten musulmans cridant consignes antisionistes, barrejades amb invocacions religioses. Les guerres són sempre injustes i els israelites quan fan sentir el poder de les seves armes no s’erigeixen com a campions de la justícia, però els palestins haurien de saber que només podran guanyar algun dia desactivant l’arma secreta del seu adversari: posant alternatives sobre la taula.