4 barretades per l’any 9 (3)

El Ter i el Fluvià reguen les terres de Girona. Són dos rius rurals, provincians i modestos. L’aigua que baixa per les seves lleres ha alimentat secularment els camps, les hortes i les deveses. Han fet girar les rodes de les fargues i les dels molins, han donat aigua de boca als habitants d’aquest país i energia a les seves fàbriques. Els gironins ens sentim lligats al seu destí i, d’alguna manera, els portem a les entranyes, perquè de fet la nostra història va començar a causa d’aquests rius.
Un dia, ja fa més de 2.600 anys, les naus gregues van arribar a la nostra costa per instal·lar un empori, just entre les dos desembocadures, que eren la porta d’entrada al país. Els grecs van canviar la sort d’aquesta terra, però sobretot fou l’arribada de la república romana, que obrí camins i plantà oliveres, la que ens deixà una empremta decisiva. Aquell record ha quedat gravat en el nom dels llocs i en la vida dels pagesos, que encara acaten la llei que la Roma imperial els deixà en herència.
Durant milers d’anys, des dels vilatans de l’Empordà fins als pastors de la Cerdanya, passant pels hortolans de la Selva i els grans masovers de la Garrotxa, tots han après a mirar el pas del temps en els rellotges de sol de les cases i han interpretat la realitat a través del vol de les orenetes i del pes relatiu del fum que sortia per les xemeneies. I han dansat en rotllana, durant llargues tardes de diumenge, fent dringar monedes en les butxaques, més valuoses pel seu so que pel seu valor al canvi.
La història ha passat rabent, igual que passen els automòbils per l’autopista, i la terra s’ha fet vella. Els rius amb prou feines arriben fins al mar i només la pluja omple, de tant en tant, el rebost de la vida. Ara ens adonem que hem asfaltat el futur, que els rellotges de sol ja no funcionen i que les monedes no pujaran mai de valor. Però els habitants de les comarques del Ter i del Fluvià segueixen mirant cap al mar, tot esperant que s’aixequi el sol, com cada dia, sobre el mar dels seus avantpassats.

[dubte]

“Qui conta, no sempre promet
de donar res millor que un dubte.”
(Gabriel Ferrater – Les dones i els dies)

La vida

Avui és el darrer dilluns d’aquest any, tota una proesa. La propera setmana ja començarà amb la cantarella de “2009”. De fet realment no haurà canviat res, és simplement una qüestió de comptabilitat: anem sumant anys i restant vida.

[àngels]

“Què són els àngels?
Volves voladores.”
(Joan Oliver / Pere Quart – Vacances pagades)

4 barretades per l’any 9 (2)

Ens ha tocat viure en un país que no és una illa, ni una vall rodejada de muntanyes, ni una muntanya rodejada de valls. No és una porció de terra entre dos rius, ni un imperi d’ultramar. No és el resultat d’un designi diví, ni el darrer refugi d’una raça vençuda. És més gran que la glòria de molts països petits i més petit que la misèria dels més grans. Ens sobrevolen ocells de pas, convivim amb insectes rastrers i els peixos ens contemplen, amb ulls esbatanats, des d’un mar que ja no és el centre de res.
Catalunya és una terra on hi ha una mica de tot. Pots anar en un dia de la fredor alpina de les muntanyes fins a l’escalfor mediterrània del litoral. Hi ha rius fecunds que són font de vida i rieres seques que només s’omplen amb la fúria de les llevantades. Hi ha camins amples i carrers estrets per on hi circula el batec de la història i de la vida. Les ciutats nostres van créixer sempre al voltant d’un temple o d’una església i rodejades d’alts murs que un dia vam decidir enderrocar en nom del progrés.
Els catalans hem construït un pàtria petita, que ens estimem amb sentiments contradictoris. Enarborem banderes i cantem himnes per celebrar derrotes. Ens aferrem a tradicions que guardem curosament en el formol de la cultura, encara que a l’hora de la veritat bevem dels mateixos beuratges que la resta del món. Un dia de primavera sortim al carrer per comprar roses i llibres, una nit del mes de juny celebrem el solstici d’estiu amb coques i petards, i per Nadal mengem una escudella que té gust d’enyorança.
Gairebé tot el que ens caracteritza es pot explicar en la llengua que vam aprendre dels nostres pares i a la que no renunciem per res. Els catalans hem viscut sempre en terra de pas i hem après que la barreja suma, però que també dilueix. Hem sofert tots els avatars de la història i ens hem enfrontat a mort en guerres de germans. La memòria sovint ens fa mal, però hem après que l’oblit és pitjor, potser per raons com aquesta ens llevem cada dilluns per mirar el futur amb esperança.

[desig]

“La vida a vegades ens imposa allò que en el fons desitgem.”
(Anna Murià – Res no és veritat, Alícia)

208 raons

Quan arriben aquestes dates ens fem la il·lusió que per un moment podem dominar el futur. De fet el futur, per unes hores el tenim a tocar, només 6 dies més i passarem d’un any a l’altre, sense cap més esforç que arrencar la fulla del calendari.
Però la realitat és com una mena d’escudella de Nadal, que ens entestem en fer bullir en una olla que un déu incompetent ha foradat 365 vegades, pensant que també ens podria servir per a torrar casta­­­nyes. D’aquesta manera els humans anem passant la vida: tapant forats.
L’any 2009, si el Diari de Girona m’ho permet i la crisi em deixa, dedicaré cada setmana aquesta columna als pobles de les Comarques Gironines. 208 municipis que, moltes vegades, també semblen una olla foradada.
Per rigorós ordre alfabètic aniran passant tots els pobles, d’Agullana fins a Vilopriu. L’alfabet no és un ordre més just que els altres, però tampoc ho és menys. Espero que ningú se senti ofès, ni dolgut. Parlaré de pobles que crec conèixer i d’altres que desconec, però si d’alguna cosa m’ha de servir aquest exercici, serà per aprendre-me’ls tots de memòria.
Durant la precampanya de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2003, un dels candidats va voler trepitjar tots i cadascun dels municipis gironins i ho va aconseguir. Jo ara vull fer el mateix, serà un passeig més literari que real, però qui és el que sap on comença la realitat i on acaba la literatura? No pretenc, evidentment, guanyar-me el vot de ningú, però tampoc cap animadversió, serà difícil, però ho intentaré.

4 barretades per l'any 9 (1)

Els humans som una raça de bípedes de ment recargolada. Ens ha tocat viure sobre l’escorça inestable d’un planeta de color blau, que gira incessantment sobre si mateix. Hem heretat l’aigua dels oceans, la neu de les muntanyes, la pols dels deserts i un pessigolleig subtil que anomenem “vida”. Hem lluitat durant centenars i milers d’anys contra la soledat i la por, contra la injustícia i la barbàrie, però sobretot contra una sensació molt estranya que prové del fet de ser conscients del nostre destí.
Caminem constantment sobre la superfície d’uns continents a la deriva, sobrevolats per núvols gegantins i sacsejats per masses d’aire en moviment. Ens despertem de bon matí d’un somni inconscient, per sentir a la cara la fredor intensa d’un matí d’hivern o l’escalfor roent d’un estiu interminable. Ens deixem portar per un sentiment d’inevitabilitat però, a la vegada, també som capaços d’aixecar-nos de nou, cada dia, per intentar commoure l’entorn immediat amb la força del nostre treball.
La raça humana ha creat civilitzacions mil·lenàries, ha construït ciutats daurades i traçat camins tortuosos per poder traslladar els seus bagatges, sempre en busca d’un destí millor. Fins i tot en l’hora de la mort els humans han volgut veure la llum d’una esperança, d’una nova frontera, més enllà d’una realitat aclaparadora. Però els homes i les dones hem nascut bàsicament per viure en el dubte i la incertesa. De fet hem après a valorar els més savis, no tant pel que saben sinó pel que ignoren.
La humanitat va descobrir ben aviat el valor del temps, va comprendre que, més enllà d’altres quimeres, era l’indret on realment havien fundat el seu imperi. Van inventar aparells mecànics per poder retenir el passat i el present, i per intentar comprendre el futur. Cada any, quan s’acaba el cicle solar i en comença un de nou, celebren aquest traspàs. Amb l’any nou comença una nova comptabilitat, comença novament el temps, però durant uns segons –igual que els antics reis perses– els humans s’imaginen que el temps il·lumina el seu rostre amb un llampec d’eternitat.

[eternitat]

“L’eternitat és només un present que s’eixampla.”
(Màrius Torres – Al present)

Sort

La sort és un concepte fungible, es consumeix amb el temps. Tothom té el seu dia de sort, però no sol ser un dilluns. Les setmanes sempre comencen ranquejant i aquesta no serà cap excepció, encara que avui sigui dia de loteria.

[salvació]

“A poc a poc, als ulls de la ciutat,
un tel de pluja hipnotitza
als qui darrere dels vidres
es pensen que estan salvats.”
(Sílvia Bel – Plou una tempesta)

Les bicicletes

Les ciutats civilitzades, tal com les somiem a vegades, estan fetes a imatge i semblança dels seus habitants. Gent que viu una vida plàcida, que caminen sota el sol de l’hivern, que passegen sota les fulles primaverals, gent que treballa, gent que parla, que riu, gent que està de dol o de festa. Bàsicament ens imaginem una ciutat habitada per vianants, amb tots els recursos al seu servei, però mai al revés. Al revés és “El món feliç” de Huxley i això més aviat és un malson.
Evidentment la ciutat real no és una cosa ni l’altra. Els vianants, que si no vaig errat encara som majoria, convivim amb les màquines, unes màquines que han aprés determinades normes de comportament, unes línies molt fines que els vehicles a motor, en general, intenten no traspassar. Direccions prohibides, zones on no es pot aparcar, limitacions de velocitat, passos zebra i semàfors. Els vehicles, a canvi, poden habitar en pàrquings calents i circular a qualsevol hora.
Les bicicletes, encara que a vegades a algú no li sembla, són també una mena de màquines, de tracció animal, però igual de perilloses com qualsevol altra. Les bicicletes, mal em fa dir-ho, no han arribat encara a aquest grau de civilització que permet una convivència plena amb els ciutadans. Les bicicletes circulen per tot arreu, sense elements de seguretat i sense tenir en compte cap de les normes més elementals que regeixen per a la resta de vehicles.
La ciutat probablement no serà mai aquell indret ideal que sempre hem somiat, això ja ho tinc clar, i els vehicles sempre seran un element agressiu i una mica salvatge, però hem d’acabar domesticant-los, perquè sinó al final no tindrem ciutat ni tindrem res de res. Aquest any que veurem passar el Tour de França pels nostres carrers, també estaria bé que prenguéssim consciència d’aquest repte que representen les bicicletes, entenent que –si d’ecologia es tracta– preu per preu, millor anar peu.

[Nadal]

“Torna Nadal i torna la pregunta.”
(Miquel Martí i Pol)

La segona vida

La primera vida és l’existència banal que va inclosa en el pack de sortida quan arribem a aquest planeta, plorosos i exhausts després de tan llarg viatge.
La segona, en canvi, és optativa. Pots tenir-la o no, tot depèn de les teves habilitats tecnològiques. Aquest viure es desenvolupa en la pantalla d’un ordinador o en la d’un telèfon mòbil. És una segona vida que en realitat no vius en paral·lel, tal com seria d’esperar, és una vida que vius en comptes de l’altra. Suma i resta a la vegada, és difícil d’explicar.
En la segona vida vida sempre ets més jove i més atractiu, ets més agosarat i més intel·ligent. L’únic problema és que quan comets un error no s’esvaeix en l’espai/temps, com en la primera vida, l’error queda, persisteix i et persegueix. La primera vida es viu només en el present i l’altra, en canvi, va deixant una estela, un rastre, que altres habitants d’aquest món, més espavilats que tu, poden resseguir en la direcció que vulguin.
El mite fundacional de la tecnologia informàtica és el de fer-te la vida més senzilla. “Les màquines treballaran per tu” et deien, “podràs fer qualsevol cosa només tocant un botó”. El problema és que les màquines no treballen per tu si tu abans no treballes i per elles, i de botons –Oh my god!– n’hi ha per donar per vendre. Els aparells cada vegada són més sofisticats i ens obliguen a aprendre-ho tot de nou cada vegada que ens volem posar al dia.
La informàtica no només no ens ha fet la vida més senzilla sinó que, a més, ens obliga a viure’n una altra. No volies caldo? Dos tasses!

El pont dels artesans

Els artesans de Girona descarreguen cada dia les seves mercaderies sobres les llambordes fredes del pont de Pedra. Sota un cel de plom de desembre que no perdona i a mercè d’un vent que talla, van omplint les seves taules amb petites peces de fusta, amb objectes de ceràmica o de vidre, amb llibretes i llapis de colors. Tots els dissabtes de març a juny i d’octubre a desembre, i cada dia per Fires, Nadal i Reis, els artesans et contemplen embolicats amb bufandes i ponxos.
L’Onyar és un riu literari, o sigui que bàsicament existeix gràcies a l’ingeni d’uns quants lletraferits que intenten, sempre que poden, ascendir la seva condició de rierol a la de riu amb tots els seus “ets” i “uts”. A part d’uns quants ponts de formigó aigües amunt, tots els ponts que travessen l’Onyar a Girona tenen una gràcia o l’altra, però sobretot són elements tangibles, no com el riu en si, que a vegades només és una peça d’attrezzo posada únicament de cares als turistes.
Durant aquests dies de Nadal el pont de Pedra sembla com una mena de Ponte Vecchio d’estar per casa, de posar i treure, és com una espècie de monument a la provisionalitat. De fet els ponts ja són per ells mateixos una terra de ningú, un no-espai, una zona franca entre les dos ribes. Un pont és com la metàfora d’una metàfora: una meta-metàfora. Sense ponts no existirien els poetes ni els pintors d’aquarel·les i, a Girona, els artesans tampoc.
Aquests artesans moderns són gent de tota mena, no practiquen cap de les velles professions de la ciutat. No són exactament fusters, ni sabaters, ni sastres, però fan una mica de tot. Són gent amb ingeni i amb allò que abans en dèiem “manetes” i que si algun talent han treballat a fons durant la seva vida és l’art arcà de la paciència, una mercaderia que, desgraciadament, no poden vendre. Si ho poguessin fer segur que jo mateix en compraria, com a mínim, una paperina cada dia.

[Panta rei]

“Tot flueix, res s’està quiet.”
Heràclit

Oració del dilluns

Amic meu, que la setmana ens ompli d’hores tranquil·les, que el riu ens porti l’aigua de les muntanyes, que els teus ulls em mirin amb la benevolència dels amics i que els dies passin com els ocells, que van o tornen tot buscant indrets millors.

[cultura]

“La cultura és la quarta dimensió del poder britànic i a la llarga serà la més important.”
(Timothy Garton Ash - avui a El País)

La bruixa

La catedral de girona és una immensa mola quadrangular que destaca per sobre de qualsevol altre edifici del barri vell de Girona. De mica en mica les institucions gironines van posant diners per evitar que el temps i els agents hostils, no acabin malmetent-la fatalment. Bastides tubulars –adaptades a les normes ISO– l’embolcallen gradualment, com les venes que tapen provisionalment les parts d’un cos exposades a la cirurgia reparadora.
Aquesta setmana alguns periodistes locals han tingut el privilegi de poder pujar a la bastida instal·lada actualment a la façana nord de la catedral de Girona. Acompanyats dels arquitectes encarregats de la restauració, han pogut resseguir amb la punta dels seus dits les ferides de les pedres venerables i arribar fins al racó remot on s’erigeix, en posició horitzontal, l’enorme i pesada gàrgola, l’única amb forma humana, que els habitants d’aquesta ciutat anomenem “bruixa de la catedral”.
Durant segles aquesta imatge ha servit d’inspiració als gironins més imaginatius. El seu origen ha estat explicat a través d’històries i llegendes més o menys versemblants, cap de les quals –curiosament– té en compte la possibilitat del caprici passatger d’un picapedrer bromista. La bruixa ha esdevingut, sense cap mena de dubte, una de les icones més celebrades d’aquesta ciutat, juntament amb les mosques de sant Narcís, el Tarlà de l’Argenteria o les fulles de la Devesa.
Ara, vista de prop amb tots els seus detalls, amb aquesta boca oberta dibuixant una ganyota immensa de dolor i de sorpresa, i amb les mans agafant un paper allargat que podria ser un xec sense fons, una ordre de desnonament o una notificació d’acomiadament, la bruixa pot il·lustrar perfectament aquests temps de crisi que ens ha tocat viure. Els gironins hauríem de fer una rèplica en metacrilat de la bruixa i donar-la a la conselleria d’economia, quedaria la mar de bé al costat del despatx del conseller.

Urgències

Tot és urgent i tot s’ha de fer al moment. El futur ja no existeix i el passat tampoc, només batega en el cor atrafegat de la realitat un present poderós i omniscient.
Vindrà el dia en què ens haurem de deslliurar d’aquesta tirania si no volem convertir-nos en peixos d’aquari, incapaços de recordar ni de projectar la nostra intel·ligència més enllà d’uns instants, dels breus segons que invertim en prémer el botó del comandament a distància per il·luminar la llum del present.
En aquesta societat on tot es compra i es ven, el temps continua essent encara l’única mercaderia que no cotitza en els mercats de valors. El temps no, però les empreses de serveis d’urgències les 24 hores i les de menjar ràpid sí.
Fa un parell de mesos, Daniel Innerarity escrivia al Diario Vasco que “La urgència, aquest grau zero de la distància temporal, ha perdut el seu estatut de temporalitat excepcional i es constitueix com la temporalitat ordinària”.
La urgència generalment és filla de la imprevisió. Hem d’invertir temps i esforços en pensar i en reflexionar. S’ha d’imposar la calma i hem de sospesar les prioritats. No pot ser que tot sigui urgent, inajornable. Hem de deixar reposar la realitat, aprenent a esperar i a contemplar, cultivant la paciència i l’assossegament.
Vivim en un món de magnituds geològiques, la terra ha après a esperar. Aquest planeta on ens ha tocat viure, gira a una velocitat constant i per molt que ens entestem els humans en voler-ho canviar amb les nostres urgències, continuarà invariablement amb la seva òrbita al voltant del sol.

L’home que no volia molestar

El mes de desembre és un temps d’emocions intenses i precises, però fredes. És el mes dels dies morts i de la vida opaca. La gent s’arrecera davant dels televisors per poder sentir l’escalfor, encara que sigui irreal, de vides efímeres i llunyanes. Entrem i sortim de les botigues, emportant-nos bocins de felicitat embolicats en paper de regal i ens mirem els uns als altres amb la mirada buida de qui espera passar un tràngol. Desembre és un mes de funerals i de fredors anímiques.
Hi ha gent discreta que espera tota una vida per morir-se durant el pont de la puríssima, més que res per no molestar. És el cas d’en Francesc Riuró i Llapart, delineant d’Obres Públiques, pintor dels seus paisatges, arqueòleg impenitent i tafaner de mena. No hi ha pedra a Girona i a les seves comarques que no porti l’empremta dels seus dits, no hi ha jaciment arqueològic que no hagi estat trepitjat pels seus peus i no hi ha cap detall del nostre patrimoni que no hagin copsat els seus ulls petits i brillants.
Els seus nebots el recordaran sempre com un home bo i senzill, enamorat de la seva dona i de la seva ciutat. I la seva ciutat, malgrat tot, també recordarà el seu heroisme i la seva lucidesa. L’heroisme de qui posà la salvaguarda del nostre patrimoni pel davant de la seva vida, la lucidesa de qui veié en la nostra història la clau i el sentit del nostre país. La ciutat el recordarà, n’estic segur, encara que aquest dilluns en el seu funeral l’assistència fos escassa. Durant aquest pont el periodistes estan de vacances i les notícies també.
El mes de desembre passarà i l’any vell s’esgotarà en ell mateix, per donar pas a un nou any, a un mes de gener llarg i fred de cels rutilants d’estrelles, que il·luminaran el cel des de la ciutadella de Roses fins al congost de Sant Julià de Ramis. Passarà el sol dibuixant cada dia un camí de llum, des del castell de Palamós a la cova de les Goges i sempre ens quedarà el seu record, el record d’un home menut, que volia passar per aquesta vida sense ànim de molestar.

[mòbil]

“Sense mòbil no hi ha paradís”
(Màrius Carol)

Dilluns de pont

La veritat té el seu preu, sobretot quan un dilluns, de sobte, et despertes i encara és diumenge i el dimarts esdevé dilluns. Són capricis del calendari, de la història i de les creences. La veritat té el seu preu, i durant aquest pont de la primera setmana de setembre, el preu és empassar-te un grapat de mentides.

[riure]

“–El riure és un vent diabòlic, que deforma les faccions i fa que els homes semblin micos. –Els micos no riuen. El riure és un atribut humà. –Com el pecat.”
(Umberto Eco – El nom de la rosa)

Ciutat de mig matí

Està demostrat que Girona a mig matí és una ciutat agradable. És aquella hora en què el campanar de la catedral projecta la seva ombra potent sobre el con truncat de l’església de sant Feliu, és l’hora en què les fleques fan olor de pa i els gironins encara exhalen una fortor de colònia i de cafè amb llet. Girona és una ciutat que té, en general, un bon despertar, sobretot en aquesta època de l’any en què els dies són molt curts i les nits massa llargues.
M’agrada passar pel carrer Nou a dos quarts de deu del matí i anar escoltant la corrua de mòbils amb tonades eclèctiques, i veure els aparadors nevats però per la part de dins, i contemplar la cara de felicitat dels compradors de loteria quan el venedor els diu allò de: “que hi hagi molta sort...”. M’agraden els angelots somrients en els arbres de Nadal dels supermercats i els diaris apilats en el quiosc de la Rambla amb les notícies encara fresques.
Girona a mig matí és una ciutat lluminosa i oberta, que exhibeix tots els seus colors: tota la gamma de grisos, uns quants ocres i mitja dotzena de blaus. De colors els gironins ja en fan prou amb els que tenen, han après a espavilar-se amb poc; una gamma més àmplia seria difícil de gestionar i, a més, segur que l’ajuntament ja preveu, en les seves normatives, un recàrrec en la taxa de recollida de residus sòlids urbans, en cas d’acoloriment excessiu del dia.
Els gironins són gent discreta, que fan cua a l’oficina de la Caixa amb cara de tenir els diners justos, ni més ni menys. Parlen per telèfon només amb monosíl·labs i es connecten a internet el temps just per comprovar que el món continuar girant com una baldufa. Girona a mig matí és una foto fixa, un moment en què tot s’atura durant uns instants, just el temps necessari per agafar forces de nou i començar a devorar la vida a la vertiginosa velocitat de seixanta segons per minut.

[urgència]

“Vivim en una cultura general de la urgència, on tot és exigible immediatament i l’espera resulta especialment irritant.”
(Daniel Innerarity - El Correo / Diario Vasco. 21.09.2008)

La crisi de tots

Vivim en una societat en crisi. Crisi econòmica, crisi de valors, crisi d’identitats, crisi de les ideologies. Ens hem instal·lat en un procés de crisi permanent i el pitjor de tot és que ens sembla la cosa més normal del món.
L’altre dia al congrés d’Iniciativa per Catalunya, el lema que sobrevolava els caps dels oradors era: “el neoliberalisme és la crisi”, però a l’hora de donar solucions la resposta dels partits d’esquerres es desfà en un mar d’obvietats. La dels de dreta –evidentment– ni està, ni se l’espera. Ja ho deia Henry Kissinger: “La setmana entrant és impossible que hi hagi una crisi: tinc l’agenda plena”.
No sé si la caiguda del mur de Berlín entrava dins de les previsions d’agenda del senyor Kissinger, però quan va caure ho va fer –imprevisiblement– cap als dos costats a la vegada. El comunisme va deixar d’existir d’una tacada, ensorrat sota la runa, però el neoliberalisme, que en un primer moment semblava que s’ho menjaria tot, també ha acabat trontollant per les rèpliques del sisme. I entre un cosa i l’altra res de res, terra de ningú. On és la resposta?
És evident que la classe política del nostre país –catalana i espanyola–, instal·lada permanentment en la demagògia, no té la capacitat de treure’ns d’aquest forat. Si alguna cosa ens demostra aquesta crisi és que el sistema de partits, sorgit de l’eterna confrontació entre dreta i esquerra, ha caducat definitivament. La burra ha mort, però no ha deixat descendència.
La resposta, amics meus, només la sap el vent. El problema és que el vent encara no s’ha connectat a internet.

Girona ara i sempre

“Sicut erat in principio, et nunc et semper,
et in saeccula saeculorum.”

Diuen que les ciutats s’assemblen a les persones que les habiten i tard o d’hora s’acaben semblant també a la literatura que produeixen. Des d’aquest punt de vista podem veure la història de la nostra ciutat com el conjunt de textos contingut en tots els llibres que s’hi han escrit. Girona és una biblioteca col·lectiva i no es pot ser un bon gironí si no s’ha llegit algun dels seus llibres, perquè en bona part la ciutat que portem a dins només existeix en els llibres.
Girona és una realitat virtual que oscil·la entre la terra i els núvols de la mà d’en Bertrana o que es passeja entre els records de Josep Pla. És una ciutat que va de la Girona petita i delicada d’en Ministral a la Girona i Jo del senyor Palol, de la ciutat en blanc i negre d’en Gironella a la Girona engabiada d’en Toni Puigverd o la més real d’en Cercas; i de la ciutat enciclopèdica de Carles Rahola als regalims de Cera de Miquel Pairolí, uns regalims que «finalment van endinsant-se cap a la república acollidora dels morts». Totes elles son girones possibles i probables, girones que hem interioritzat i que, a hores d’ara, ja som incapaços de distingir de la realitat.
Girona és un univers ordenat, que gravita en l’interior del nostre inconscient, és la suma de moltes coses, dels seus carrers i de les seves cases, però també de moltes voluntats, de molts anhels i d’algun somni. Girona és una idea de conjunt que sorgeix entre altres coses de la ciutat que portem tots a dins i que s’assembla sospitosament a la que ens descriu en Narcís-Jordi Aragó a Girona ara i sempre.
A diferència d’altres llibres amb els quals m’hi sento relativament implicat com a editor, aquest ha representat per mi tornar a entrar en un vell conegut, un llibre en el qual ja em tocà treballar-hi 26 anys enrere, en els antics obradors de Gràfiques Curbet al carrer Migdia, en una època en què les impremtes tot just havien deixat de banda el venerable plom tipogràfic, per començar a coure els llibres en les primeres màquines de fotocomposició.
Aquesta nova edició de Girona ara i sempre, prologada pel mateix autor, es clou amb una postil·la de Joaquim Nadal que, en el fons, és la història d’una ciutat entre dos llibres, dos llibres que són el mateix perquè no s’ha canviat ni una coma, però entre dos ciutats que són radicalment diferents. Ja a l’inici de la postil·la, en Quim fa aquesta comparació:

«Tinc el convenciment que si Girona, un llibre de records, de Josep Pla, és una peça literària de gran valor que dibuixa una crònica de la ciutat de Girona d’abans de la Guerra Civil i, més concretament, del primer terç del segle, aquest Girona, ara i sempre, de Narcís-Jordi Aragó és una crònica de la ciutat de després de la guerra. És això, i és també molt més que això.»

I, encara que l’autor ho consideri una enormitat, efectivament és molt més que això, perquè més enllà del seu valor com a crònica, té un profund valor literari, comparable a la Crònica d’una ciutat de Pandelis Prevelakis o a la Crònica de la ciutat de pedra d’Ismail Kadaré. Amb la seva prosa Narcís-Jordi Aragó enriqueix la nostra visió de Girona, però també ens fa transitar per altres camins que vénen de lluny i que menen directament al cor d’una ciutat que va haver d’aprendre a despertar-se cada dia amb el regust agre d’un somni d’immortalitat. Girona ara i sempre és la crònica d’una ciutat que tots portem a dins sense saber-ho. Ara, gràcies a aquesta nova edició, podrem comparar novament la literatura amb la realitat.
Hem de donar les gràcies a l’autor per haver volgut ser present en aquesta Biblioteca que patrocina la Fundació Valvi i on es volen recollir els clàssics gironins; i donar-les també a l’autor de la postil·la que a falta de temps per fer-nos una cloenda de quatre pàgines, va haver-ne d’escriure 27. Una postil·la que acaba, com un avís per a navegants, amb un advertiment contundent:

«Passat poc més de cent anys, ara, la Girona nova només ha de véncer amb ambició les muralles de la mediocritat, el gran risc, que la pot tornar a l’esmorteïment d’èpoques passades.»

Amén.

[eternitat]

El problema de l'eternitat no és quan comença sinó quan acaba.

1/7

La setena part de la nostra vida la vivim en dilluns, un dilluns qualsevol, com avui. Sortim al carrer amb l’angoixa de no haver viscut prou, de no haver respirat amb prou força l’aire d’un diumenge irrepetible. Però alcem els ulls al cel i contemplem com el món gira vertiginosament i ens sentim part d’aquest món, com si la vida també fos possible fins i tot en dilluns.