[silenci]

“La nostra societat no només està malalta de soroll ambiental, sinó que ha desenvolupat una por atàvica al silenci, com si aquest fos l’expressió més feridora del buit.”
(Pilar Rahola)

Les pomes de sant Narcís

Segons una tradició ancestral, ja gairebé oblidada, els gironins tiraven pomes al riu per a conjurar el perill d’aiguat. Evidentment no podien ser de qualsevol tipus, eren pomes cultivades en un camp propietat de la confraria del sant i estaven beneïdes pel senyor bisbe en persona.
Ara el riu ja fa temps que baixa mandrós i gasiu, les pomes ens les mengem quasi per prescripció facultativa i el senyor bisbe altra feina té que beneïr pomes.
Probablement, tal com ens recorda l’Amades en el seu Costumari català, aquesta pràctica medieval prové d’una altra encara més antiga. Sembla ser que els romans ja llençaven sacrificis al Tíber per aplacar la seva ira. En aquella època es portava més la cosa de llençar esclaus o presoners de guerra, eren altres temps.
Ara no estaria malament tornar a recuperar aquella antiga tradició llatina, però no per fer baixar el nivell del riu sinó més aviat per a tot el contrari. Els gironins ben segur que se’ns acudiria el nom de més d’un director general per a llençar-lo de caps al Ter.
De la mateixa manera que no està comprovada l’eficàcia d’aquella creença, tampoc podem descartar que la cosa en aquest cas funcionés. El sacrifici d’aquells pobres esclaus era purament simbòlic, però llençar-hi de caps, posem pel cas, el director de l’Agència Catalana de l’Aigua, seria un fet de primer ordre que redundaria directament en el cabal del riu. Si més no, durant uns dies, el pantà de Susqueda deixaria anar l’aigua suficient perquè, al seu pas per Girona, el senyor director tingués prou coixí per no trencar-se la crisma.

Les Fires

En l’esperit dels gironins, les Fires són com una mena d’estat d’ànim i un punt d’inflexió del temps. Acaba de girar un bucle i en comença inexorablement un de nou. El temps gira a Girona en el mateix sentit que la roda de la nòria entre les branques mig despullades dels arbres de la Devesa. De tardor en tardor, les Fires són l’inici i el final d’un cicle en la vida de la ciutat, de Fires a Fires anem acumulant anys i arrugues, experiències i oblits.
Es compta l’edat d’un gironí per la inclinació de la boca en pronunciar la paraula “Fires”. Una desviació de 15 graus a la dreta indica el pas de la joventut a l’edat madura, i la caiguda lliure a partir dels 45 graus fa evident l’arribada de la vellesa. Els vells, però, difícilment pronuncien aquesta paraula en solitari, generalment s’inclou en la frase “ara per Fires ja no fa la fred d’abans”, una afirmació que denota un plus d’experiència sobre els altres.
Les Fires són l’alfa i l’omega de la gironitud, un sentiment més inexorable que la saudade portuguesa i més devastador que la morriña gallega. Les Fires desperten estats interiors que la resta de l’any queden latents. Els antics deien que els sentiments reposaven a l’interior de l’ànima, després es digué que sorgien del cor o que deambulaven, en forma de connexions elèctriques, pel cervell. Però ara la ciència ha demostrat el que abans només eren teories.
Els gironins portem incorporades les Fires en l’hèlix d’ADN que gira pel nostre cos. Una ordre d’aquests manaments genètics fa que els pares ens portin a Fires i que nosaltres fem el mateix amb els nostres descendents. En algun moment entre un fet i l’altre, es desperta aquest instint genuí que ens fa veure la vida a través del filtre groguenc dels grans plàtans de la Devesa, mentre els fills –o els pares– fan l’àngel estirats entre el gruix de les fulles tardorals.

[història]

“La història està feta del que uns voldrien oblidar i que altres no poden oblidar. És la tasca de l’historiador esbrinar el perquè dels uns i dels altres.”
(Pierre Vilar)

El temps

Estimem només allò que ens costa obtenir i tendim a menysprear el que ens posen a l’abast. Però la vida és una roda i el que avui tenim a dojo, demà resulta que és un bé escàs. El temps, en canvi, sempre està present i es consumeix inalterablement a la mateixa velocitat, però la percepció que en tenim és relativa i variable. Només els dilluns podem estimar, i valorar, el pas del temps en la seva justa mesura.

[temps]

“El temps no té altra funció que consumir-se: crema sense deixar cendres.”
(Elsa Triolet)

El pregó

Abans d’aquesta època en què ens ha tocat viure, la cultura només es prenia en dosis homeopàtiques. S’anava al teatre una vegada a l’any, es llegia un llibre molt de tant en tant, a un concert s’hi assistia si es tenia una excusa raonable i a una conferència només si no hi havia més remei. La cultura era cosa de pocs, un luxe que la gent normal generalment no es podia permetre i que les institucions racionaven amb la mateixa cura que es tenia per les matèries escasses.
El pregó era una cosa molt seriosa, que llegia un senyor endiumenjat i que els gironins escoltaven displicentment, asseguts en aquelles velles butaques de fusta del Teatre Municipal. Llegir un pregó donava llustre, era un plus acadèmic, un favor que se li feia al pregoner, un favor que feia el pregoner a la ciutat o les dues coses a l’hora. El to era planer, cordial i una mica encarcarat, i al final –com a molt– una cobla tocava el Girona aimada del mestre Vicenç Bou.
Ara les coses han canviat: el pregó és un acte lúdic, amb molta gresca, protagonitzat per gent que surt al balcó a dir quatre coses que ningú escolta. Sembla ser que si no hi ha merder, no hi ha festa i els dies de fires s’han d’aprofitar per fer-ne tant com es pugui. Les cerveses de les barraques ja fa temps que estan en fresc i les associacions benemèrites que les venen estan deleroses de fer l’agost per l’octubre. El pregó és només un “jiji-jaja”, per passar l’estona.
Com en tot no s’ha trobat el punt just i ha acabat sortint de mare. Potser caldria replantejar-se això del pregó i tornar-lo a entrar al Teatre Municipal, perquè de disbauxa ja en tenim durant tot l’any. La festa deixem-la pels que vulguin festa. En aquests temps que corren s’ha de comprendre que alguns enyorem la calma i el silenci, i allò que definia l’antic Horaci com l’“AVREA MEDIOCRITAS”, i que la professora Condom ens tradueix com la “moderació preciosa com l’or”.

[moderació]

AVREA MEDIOCRITAS
La moderació preciosa com l’or
(Horaci - traducció de Dolors Condom)

Periodistes i mosques

Els periodistes i les mosques són dos conceptes que en l’imaginari col·lectiu gairebé sempre van junts. Tenen gustos semblants i els atreuen les mateixes llaminadures. Tant els uns com els altres, pel seu comportament impredictible, són més aviat criatures molestes, però no es pot negar que tenen un paper molt destacat en el cicle de la vida.
Probablement, a causa d’aquestes semblances, els periodistes gironins van decidir adoptar la figura d’una mosca per il·lustrar els premis que el gremi dels tribulets atorga any rere any per aquestes dates. Es tracta de premiar a la persona o entitat que més facilitats posa en la tasca diària dels periodistes. El dípter que inspirà aquest premi és la mosca de Sant Narcís, una mena d’insecte benèfic, si més no pels sempre assetjats habitants de la immortal ciutat dels quatre rius.
Però els periodistes també premien a uns altres, els que s’interposen entre la seva tasca i la realitat, per obstaculitzar o per impedir la sempre benèfica recerca de la veritat periodística. Aquesta mosca collonera generalment va a parar a gent que, en el fons, compleix amb la seva obligació, perquè no sempre tot ha de ser transparent i diàfan, hi ha drets i restriccions de seguretat que ni els periodistes ni ningú haurien de provar mai de saltar-se. En canvi els que realment tenen coses a amagar generalment sempre poden pagar-se un simpàtic gabinet de premsa, que fa meravelles amb la realitat i que, un dia o l’altre, acabarà guanyant el premi de la mosca benèfica. Però tot això són coses del gremi, a mi no em facin gaire cas, sóc un sobrevingut.

Una eterna claredat

Quan un amic comet la gosadia de morir jove, vas arrossegant el seu record tota la vida. El portes enganxat al coll com un esquellot i de tant en tant ressona amb estridència, quan menys t’ho esperes. En Just Casero va tenir la sort o la desgràcia de tenir molts amics i entre tots hem anat avivant la flama d’un somriure que va quedar congelat en la fredor de les fotografies, ja fa molt de temps. En Just probablement viurà per sempre, si més no mentre nosaltres visquem.
Ens queden els seus somriures i els seus silencis, però també l’escalfor de la seva veu, rebregada entre les paraules dels seus articles i dels seus poemes. En Just estava corcat pel cuc de l’escriptura i per una malaltia del sistema nerviós anomenada “periodisme”, una malaltia infecciosa que el va portar a l’extrem de fundar un diari i d’escriure cada dia una columna, des d’on palpava el pols vital de la realitat. D’això en quedà un llibre que portà per títol “Quiosc”.
Els seus poemes, reclosos en la foscor d’una calaixera, van quedar només pels més íntims i, fins ara, havien quedat inèdits. Ara, en Roger Costa-Pau ha compilat una breu antologia que porta per títol “Una eterna claredat” i on hi descobrirem aquesta dimensió poètica d’en Just. Són poemes de l’amor, de la vida i de la lluita, forjats des de la incertesa, la malenconia i l’esperança, són fruit d’una voluntat poderosa i tendra. En Just era el producte de la suma de tots aquests conceptes.
I aquest és el Just que ha sobreviscut i que viurà sempre entre nosaltres, mal ens pesi. La seva veu sorgirà sobre les veus dels que ens ha tocat continuar trescant en aquest costat de la realitat. Però, més enllà de tot això, en Just quedarà per sempre en el meu record amb els ulls closos i vestit per a les grans ocasions, reflexionant amb les mans juntes, dialogant amb un Crist solitari penjat en la paret de la seva habitació i esperant una claredat que maldava per entrar per la finestra.

[horror]

“Una societat no pot dir-se sensata si no sap encarar-se als seus propis horrors.”
Alberto Manguel

Dilluns negres

Darrerament els dilluns ens despertem amb una sensació de negror al cos. Els informatius vomiten xifres negatives d’inflació, caigudes dels índex borsaris. Els nostres diners tremolen entre els intersticis de la cartera i les cartes del banc cada vegada són més feixugues. Són temps de crisi, de dilluns negres; ja tornarà a sortir el sol, potser més per uns que pels altres. La majoria simplement intentarem sobreviure.

[amics]

“Qui invenit amicum, invenit thesaurum”
(Horaci)

Giroscopi (II)

Aquest cap de setmana s’obre al públic per segona vegada aquesta mena de fira de la Cultura anomenada Giroscopi, que organitza amb eficàcia la gent de la Casa de Cultura de Girona. Aquest any toca fer-ho a la ciutat d’Olot, coincidint amb la Fira de Sant Lluc, en el pati interior de l’Hospici. Més de vint entitats, fundacions i empreses culturals, exposen durant dos dies els seus productes fràgils i eteris, sobre les pedres venerables d’aquest gran casalot garrotxí.
La Fira també vol ser un punt d’encontre de la gent de la cultura i un observatori del sector. Les comarques gironines, grans productores de cultura, no havien trobat encara la manera d’explicar-se les seves coses, els seus mals i les seves alegries, intercanviar experiències i coneixements, en una terra de ningú que per uns dies esdevé terra de tots, entre presentacions de llibres, taules rodones, tallers infantils, concerts, obres de teatre i tota mena d’espectacles.
Aquest país, però sobretot el país de la cultura, necessita l’escalfor dels espais reduïts, tota la força i el color dels esdeveniments culturals s’evaeixen en el poti-poti de la globalització. La cultura és filla del seu temps i dels quatre pams quadrats de terreny al voltant del seu creador. La cultura només pot ser global si parteix d’un sentiment local i avui en dia cada vegada costa més temps i més esforç trobar-nos en aquest terreny del tu a tu, del frec a frec.
Giroscopi vol donar cabuda a aquesta cultura de proximitat, o de capçalera, que com la medicina general cada vegada costa més de trobar. La medicina ara ja només és cosa de centres especialitzats o sales d’urgències, i aquelles malalties benignes que els metges de capçalera curaven amb un xarop i una cleca al clatell han esdevingut malalties incurables. Abans que la cultura caigui definitivament en aquest marasme, intentem salvar-la amb unes sopetes de Giroscopi.

[paraules]

“Visc en conflicte amb les paraules.”
(Juan José Millás)

Temps de constipats

Diuen que si l’experiència servís d’alguna cosa, a partir de certa edat un ja no hauria d’estar mai constipat. Però cada any caiem en el mateix parany que ens prepara la natura, o el destí, o ves a saber tu què, i de cop i volta ens trobem amb el cap com un timbal, els ulls plorosos i el nas com un pebrot escalivat.
Si al llarg de la nostra existència haguéssim de sumar tots els dies i totes les hores perdudes estossegant, suant i patint a causa dels refredats, ens adonaríem que hem perdut un bon bocí de vida, mossegat per aquests virus estranys que només es posen d’acord entre ells per tocar-nos el que no sona.
En moments de canvi d’estació, els constipats s’apoderen de les ciutats i es deixen sentir per tot arreu, sobretot en les converses de circumstàncies que els humans practiquem per les cantonades.
«–Ja li deia al meu marit: t’has d’abrigar que agafaràs fred...»
«–Es que amb aquests canvis de temps una ja no sap quina roba posar-se...»
Comentaris que es repeteixen dia rere dia, any rere any, com si sempre fos la primera vegada.
Si hem de fer cas de les estadístiques, el refredat comú és la malaltia més estesa entre els membres de la nostra raça. Ens l’encomanem els uns als altres, entra i surt per les portes i les finestres, i fins i tot n’hi ha que se l’encomanen per telèfon. I el pitjor de tot és que no té remei, tan li valen els xarops dels metges com els bafs de les iaies, quan estàs constipat l’únic que serveix és la paciència.
Segurament l’única novetat és que ara, en funció del seu contingut, es recomana llençar els mocadors en el cubell de l’orgànica.

La importància de saber ser vell

A Girona, allà on el carrer Nou fa xamfrà amb el de Santa Clara, abans de travessar l’Onyar sobre les llambordes del pont de Pedra, hi ha un edifici reformat per l’arquitecte Masó l’any 1922, que ha servit des de sempre per allotjar l’oficina principal de Girona de La Caixa. Aquella que abans es deia de “Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis” i que després va anar canviant de nom fins arribar a un LKXA que sembla de pel·lícula de ciència ficció però en versió còmica.
En Lluís Torner i Callicó és un gironí de mena, que va néixer a la plaça de la Independència, just on hi havia hagut el convent dels agustins i on abans s’hi concentrava tota l’oferta d’oci de la ciutat. És un home discret, de somriure precís i de mirada pragmàtica i amb una voluntat forjada a ferro roent, darrere d’un taulell de la Caixa. Per ell la vellesa és un concepte tangible, un valor fonamental, que sempre ha girat al seu voltant, com l’anella del planeta Saturn.
La velocitat de les màquines ens fa sentir a tots plegats més vells abans d’hora. Els rellotges de sorra s’han tornat digitals i el temps vola a preu de companyia de baix cost. Ara, quan ja teníem coll avall que la tercera edat era la darrera, n’ha sorgit una quarta, com una mena de vacances després de les vacances. Avui en dia els vells duren i duren i sempre van amb les piles carregades. En Lluís Torner és un d’aquests vells-joves que va sempre amb les piles a punt.
En Lluís fa sentir sovint la seva veu en la secció de cartes al director i participa en les iniciatives més diverses. Ara ha publicat un llibre que porta per títol A mesura que ens anem fent grans, on s’hi ressegueix el fil de les més de 200 festes d’homenatge a la vellesa, que ell organitzava any rere any a través de La Caixa. Aquest llibre, més enllà d’una simple antologia, és també el testimoni de qui ha sabut entendre la vellesa com una manera de posar vida als anys.

[constipat]

Diuen que si l’experiència servís per alguna cosa, un, a partir de certa edat, ja no s’hauria de constipar més.

El destí

Esquil, el pare de la tragèdia grega, va passar els seus darrers anys a Sicília, concretament a la ciutat de Gela, escrivint sobre el destí, la venjança i la pèrdua de l’amor en la seva Orestíada; la llegenda assegura que el dramaturg va morir quan una àguila va deixar caure sobre el seu cap una tortuga.

[fe]

“Has de resar molts rosaris per arribar a tenir Fe, i tot i així Déu no sempre existeix, va i ve.”
(Gianni Vattimo – Conferència al Centre Cultural La Mercè de Girona)

En Miliu, el campió de boxa

En una ciutat com Girona no hi ha personatges anònims, tots tenim el nostre currículum i anem amb alguna llufa penjada a l’esquena tota la vida. La gent neix, viu i mor, entre milers de mirades encreuades, però, malgrat tot, encara hi ha persones que aconsegueixen viure la vida discretament, com si no volguessin destorbar. Són aquells que quan moren, desperten un comentari recurrent: «...però si encara el vaig veure fa poc i estava la mar de bé!». En Miliu Mora era un d’aquests.
El recordo encara perfectament dels seus anys de viatjant de paper. Baixava del seu 600 com un gran cargol que surt de la seva closca, perquè en Miliu era un home gran, la seva presència imposava i la fama de campió d’Espanya de boxa el precedia. Era un home d’amples somriures i de fidelitats indestructibles; darrerament me’l trobava els diumenges en un quiosc del carrer del Carme comprant el diari i sempre em feia passar al davant, amb la paciència d’un jubilat de llarg recorregut.
En Miliu Mora als 16 anys va haver d’anar a fer la guerra al front de Madrid. El primer dia ja va veure la seva companyia delmada per una càrrega de cavalleria, encara que d’això ell no en volia parlar, el seu tema era l’esport. En Miliu va practicar la boxa però també el llançament de martell i aquest és també un dels meus records d’infantesa. Veure’l girar amb tota la potència del seu cos, dins de la gàbia de l’estadi del GEiEG a la Devesa, és una imatge inesborrable.
Ara en Miliu Mora ha mort, ha desaparegut d’entre nosaltres i al quiosc del carrer del Carme hi faltarà un client. Pels gironins que, com jo mateix, anem per la vida clavant i rebent llufes ens faltarà una part de la nostra ciutat, aquella que es basteix amb la suma de moltes voluntats, amb la força de molts anhels i amb el pes de tots els records. En Miliu Mora no ens acabarà mai d’explicar els seus, però a mi em quedarà clavada per sempre la llufa del seu record.

[casino]

“Ha arribat la fi del «capitalisme de casino», ara és el moment de replantejar-se una esquerra d’àmplia representació social.”
(Mario Soares)

[Nobel]

“Escriure és escoltar el soroll del món.”
(J.M.G. Le Clézio – Premi Nobel de Literatura 2008)

LA CROSTA BÀRBARA

Sembla ser que els nostres venerables avantpassats un dia van deixar de ser nòmades per dedicar-se a les sedentàries arts de l’agricultura i de la pesca. Descobriren la manera de plantar blat i de fer pa, de llençar les xarxes i de pescar anxoves; van elaborar el raïm i la civada fins a extreure’n el suc del vi i de la cervesa.
No va ser fins fa ben poc en què, els habitants de la franja costera del nostre país, descobriren també la manera de viure del turisme. Van construir xalets i hotels sobre les hortes i els camps, amarradors esportius a cada cala i els vaixells de pesca deixaren de banda les seves veles, blanques com dents de tauró, per vaixells a motor i radar guiat per GPS.
La Costa Brava es convertí ràpidament en una mena de crosta bàrbara i els bàrbars, acostumats a les carències del seu clima, demandaren cada vegada més les dosis d’alcohol que en el seu país els hi eren negades. Quan alguns dels habitants d’aquesta indret havien ja començat a intuir que les coses no anaven del tot bé, els governants del país decidiren –aprofitant l’avinentesa– celebrar un aniversari, com si aquí no hagués passat res. I van continuar celebrant festes amb alcohol barat i cantant himnes a la borratxera, per atraure més bàrbars i anar-se omplint les butxaques com fos.
El final de la història no el sap ningú del cert, no es tenen referències directes ni testimonis documentats, només ha quedat la imatge riallera d’un senyor amb una gerra de cervesa a la mà i un tall de veu d’un expert que assegura, una vegada darrere l’altra, que “aquesta temporada han vingut un 10% més de turistes...”.

Carrer d'Ullastret

Ullastret és un poble de l’Empordà amb arrels molt profundes en el passat més llunyà d’aquesta terra, de quan –per entendre’ns– els ibers encara es creien a casa seva. L’afany globalitzador de la República Romana, i després de l’Imperi, van anorrear la cultura ibera, deixant només quatre pedres mal posades sobre un turó. Però la vida d’Ullastret, com a poble, va continuar una mica més enllà, entre el comtat d’Empúries i la mitra de Girona.
Els seus 233 habitants, dits ullestrellencs, equivalen si fa no fa, a la quantitat de gironins que tenen el seu domicili en el carrer que porta aquest nom en el barri de Montilivi. El carrer d’Ullastret és fàcil d’ubicar: és la darrera via urbana a mà dreta, sortint de la ciutat pel carrer d’Emili Grahit. Una vegada situats hauran d’agafar-lo de pujada, perquè el carrer ressegueix l’esquena d’ase que dibuixa el promontori de Montilivi, abans de trobar-se amb la muntanya de Les Pedreres, just en la vall per on passa un rierol anomenat “Onyar”.
Segons el senyor Oliva i Prat –que té carrer al barri vell– els ibers també foren els primers habitants d’aquesta zona. Segons un seu estudi anomenat “Un grupo de cabañas prerromanas en Montilivi”, en aquest indret s’hi van trobar gots d’argila negra decorats amb motius geomètrics i lineals, una tècnica que ja s’havia observat amb freqüència a Ullastret. Probablement aquesta casualitat no és tal i la denominació no va arribar a aquest carrer com una simple deferència al poble empordanès.
Els seus habitants d’ara, ibers i celtibers, s’asseuen al portal de les seves cases i miren passar els automòbils que van i vénen de la carretera de Sant Feliu de Guíxols i la gent que passa amb bicicleta per l’antic camí del carrilet. Però el carrer d’Ullastret, més enllà de l’anècdota del seu nom i de la varietat dels seus pobladors, segurament va ser un intent –i pel que es veu reeixit– de posar ordre urbanístic en una zona que degenerava ràpidament cap a la marginalització. És el símbol d’una ciutat que vol ser integradora.

[ficció]

“Quan escrius una novel·la negra no significa necessàriament que tu siguis l’assassí.”
(Pierre Bayard – Com parlar dels llibres que no s’han llegit)

Fracàs

A Catalunya una vegada vam tenir un somni, algú va pensar que era possible construir un país nou i modern. Vam creure que ho aconseguiríem construint carreteres i alçant edificis alts. El futur ens encalçava i nosaltres no podíem quedar enrere. Però oblidarem la lliçó fonamental que ens havia deixat la història, deixant de banda el somni d’una educació de qualitat, moderna i per a tothom, pensant que hi havia altres prioritats. L’ensenyament és el nostre fracàs com a país. La història, sigui qui sigui qui l’escrigui, ens passarà comptes.

[semblança]

“Tot allò que s’assembla no és idèntic.”
(William Shakespeare – Juli Cèsar)

Legitimitat, memòria històrica i perdó

La Generalitat de Catalunya fou un un govern que va sobreviure, durant la llarga travessa del franquisme, gràcies a dos presidents que aguantaren la bandera quan tots els vents bufaven en contra. Primer el president Irla i després Tarradellas, que tornà a Catalunya deixant clar que ell i només ell era el representant d’una legalitat que emanà de la voluntat popular a l’inici de la II República. Però de fet aquesta continuïtat es truncà violentament amb l’execució del president Companys.
Ara, des de diversos sectors de la societat catalana, però sobretot des del partit al qual va pertànyer Companys, es reclama l’anulació d’aquell consell de guerra, per acabar definitivament amb un bucle històric que de no trencar-se posarà sempre en dubte la legitimitat històrica del nostre govern autònom. Amb l’anulació d’aquell consell de guerra, l’actual ocupant del Palau de la plaça de Sant Jaume serà el continuador i responsable indiscutible de la Generalitat republicana.
Però la història és capriciosa i els bucles es retroalimenten els uns als altres. A partir d’aquest hipotètic moment en què la Generalitat assumeix de ple aquesta responsabilitat històrica, molts seran els que vagin a reclamar també deutes que no s’han acabat de pagar mai. La Generalitat serà responsable, per obra o per omissió, de tots els crims que es produïren a Catalunya durant el regnat de terror de la FAI, una època en la qual el principal responsable de l’ordre públic era el president de la Generalitat.
La Generalitat haurà de demanar perdó públicament, un dia o l’altre, per tots i cadascun d’aquells crims comesos impunement pels comitès. Val més que hi vagin pensant. No es podran cobrir més les espatlles simplement dient que durant els anys del franquisme ja se’ls va fer justícia, la Generalitat serà hereva de cop i volta d’una nova càrrega moral i haurà d’afrontar-la. La història pot haver absolt moltes consciències, però no perdonarà mai als que no saben demanar perdó.

[suïcida]

“Els suïcides són homicides tímids”
(Cesare Pavese)

EL TEMPS DE LES CASTANYES

Amb el mes de setembre arriben les castanyes. Les voreres de la ciutat s’omplen de boletes marrons i, qui més qui menys, les envia a la quinta forca d’un cop de peu. Les castanyes van donant voltes excèntriques i un no sap mai on aniran a parar, sembla que tinguin vida pròpia. El temps de les castanyes desperta en els vianants uns dimoniets enjogassats que tots portem a dins i que malden per sortir.
En aquesta època de crisi, en què les notícies no són del tot agradables, l’arribada de la tardor seria una circumstància agreujant si no fos per les petites coses que ens alegren la vida. Els nens estan ben entretinguts darrere de les castanyetes, les mares tenen tema de conversa entre elles, el pare s’imagina que passa la pilota al seu jugador favorit i la iaia, que sempre va despistada, trepitja la castanya i acaba marcant un gol de xilena.
La tardor representa el presagi de la mort i si la iaia no ho sabia, ho acaba comprenent mentre la porten a l’hospital amb l’ambulància del SEM. La tardor torna a la terra tot allò que l’estiu li havia pres, igual que passa amb el cicle de la vida, tot i que la iaia segurament ja té una polissa de l’Ocaso amb amb dret a nínxol en el cementiri, amb vistes al sud.
Al nostre país, tan acostumats com estem a celebrar derrotes, hauríem d’haver inventat ja fa temps un himne per poder cantar durant “el temps de les castanyes”, igual que els nostres veïns del nord fan amb “el temps de les cireres”. No em negaran que, com a simbologia local, la cosa fa patxoca. Això sí, a la iaia no sé si li farà tanta gràcia...

Carrer del Progrés

Què és el progrés? El progrés és un canvi, un canvi a millor. Des d’aquest punt de vista la majoria de nosaltres som progressistes, només faltaria! El que passa, sobretot quan parlem de política, és que aquest canvi pot ser interpretat per alguns com una regressió. Tornar al punt de partida, tornar a la situació anterior, segons com es miri, pot ser un progrés. De fet en medecina generalment es tracta d’això, de tornar-nos a deixar tal com estàvem.
Hi va haver una època, ja remota, en què “progrés” era una paraula màgica, una espècie d’“abracadabra” que obria totes les portes i que justificava totes les accions. Tothom es posava la paraula “progrés” a la boca i enarborava banderes en el seu nom. El progrés era l’únic camí possible, encara que ningú tingués gaire clar el contingut real d’aquest concepte. En aquella època no hi havia poble que no tingués un carrer dedicat al progrés.
Girona no va ser menys i va anomenar una de les seves principals artèries “carrer del Progrés”, just el nou carrer que es va obrir pas a cops de mall, entre els claustres de l’antic convent de sant Francesc. Però els avatars de la història van fer que canviés de nom fins a estabilitzar-se en “carrer Nou”, un terme força més eclèctic. Però Girona va heretar un carrer amb el mateix nom del poble veí de Santa Eugènia de Ter i allà quedà definitivament el progrés de la ciutat.
Just entre la Rodona i el Güell, més que un carrer sembla un passatge, quatre cases mal comptades i un mur de ciment arrebossat que aguanta el rètol. Un no hi ha acabat d’entrar que ja en surt. Si més no és una metàfora del nostre temps. Ara en què ja gairebé ningú no gosa anar per la vida anomenant-se “progressista”, els gironins encara podem dir amb el cap ben alt i sense cap mena de dubte filosòfic, que el “progrés” és un carrer de Girona.