[eternitat]

“L’eternitat no té futur.”
(Jorge Wagensberg)

"Cultures"

Hi ha diaris que dediquen unes pàgines a les “cultures”, com si de cultura n’hi hagués més d’una. Fa temps, molts anys enrere, haurien pogut pensar que la cultura, entesa com un fet col·lectiu en un determinat país, podia manternir-se desconnectada de la resta, però actualment cap racó del món, per remot i estrany que sigui, no es pot sentir deslligat d’aquest “sentit comú” de la humanitat que anomenem “cultura”. La cultura, igual que la policia, manté en cada cada país el seu ministeri, però de cultures només n’hi ha una, de percepcions d’aquesta cultura moltes, i això és precisament el que ens enriqueix a tots plegats.

[educació]

“Si creus que l’educació és cara, prova amb l’ignorància...”
(Derek Bok)

La plaça del ruixador

A la riba dreta de l’Onyar, la ciutat vella sembla un embalum immutable. La Girona de pedra picada no admet reformes importants, només algun detall sense importància que, ni el visitant ocasional, ni el veí despistat, poden copsar a primer cop d’ull. Per contra la riba esquerra està en canvi constant, allà on hi havia un edifici ara hi sorgeix una plaça i on ahir els ocells planaven sobre un descampat avui s’hi aixeca una escola. No saps mai què t’hi trobaràs.
És una part de la ciutat que no ofereix inspiració a la lírica. Pocs poetes locals han dedicat mai un sonet al carrer d’Emili Grahit o una oda a l’avinguda Lluís Pericot i encara menys a la plaça circular que dibuixa la intersecció entre els dos. Aquesta plaça en forma de rotonda que porta per nom “dels Països Catalans”, però que la meva incapacitat per situar les dièresis –geogràficament parlant–, m’obliga a anomenar-la “plaça del ruixador”.
L’església de sant Josep domina una part important del seu perímetre i també la silueta rabassuda del que abans era l’escola Normal i que ara només és un gran barracó provisional, perquè els futurs mestres es vagin fent a la idea del que els espera en el seu futur professional. El riu queda amagat sota el pont de la font del Rei, més que un riu sembla un fil d’aigua. Un grafit en el mur posterior de la gasolinera ho deixa clar: «Esto no es un rio ni es ná».
De l’esquena de la plaça en sorgeix la llengua bífida que formen, en el seu inici, l’avinguda Lluís Pericot i la de Montilivi, i, ja encarats cap a Sant Feliu de Guíxols, només embrut el paisatge l’ombra inquietant de la caserna de la Guardia Civil. La plaça del ruixador marca l’inici de la ciutat, el brollador d’aigua neteja i purifica. No és el producte de cap discurs estètic, ni simbolitza cap avantguarda artística, és simplement un doll d’aigua que ens ruixa, els dies de ventada, per recordar-nos que el món gira eternament al voltant d’una idea que brolla.

[crisi]

“La crisi de Wall Street és per al mercat el que la caiguda del mur de Berlín va ser pel comunisme”
(Joseph Stiglitz)

QUATRE PER QUATRE?

Quan de petits, a catecisme, ens preguntaven “Quin és el misteri més important de la nostra fe?, havíem de respondre sense dubtar: “El misteri de la Santíssima Trinitat”. Era un època en què els dubtes existencials els deixaves a casa i al col·legi hi anaves menjat, begut i ben pentinat.
Si les preguntes de l’hermano de religió eren recargolades, les de matemàtiques eren clares i precises: “Quatre per quatre?” i tu havies de respondre “Setze!”. No fou fins molts anys més tard en què vaig aprendre que “Quatre per quatre” també podia ser un tipus determinat d’automòbil, generalment de color negre metal·litzat i que l’utilitzarien preferentment les mares per a transportar els seus fills fins a la porta de l’escola.
Es veu que les pobres criatures d’avui en dia no hi poden arribar de cap altra manera. Serà per poder sortejar les obres del TAV? Serà per a resguardar els nens dels rigors de la climatologia d’aquest país? Serà que viuen en indrets inhòspits i allunyats de la civilització? Sigui el que sigui la cosa no deu anar de broma, si hem de fer cas de la cara que hi posen les criatures quan baixen del cotxe i la cara de pomes agres de les mares, agafant el volant com si conduïssin la tartana de l’Scarlett O’Hara entre les ruïnes fumejants d’Atlanta.
Però, això sí, ara els nens ja no s’han d’aprendre de memòria el catecisme. Amb una xerradeta contra l’avortament i unes indicacions contra l’ús dels preservatius ja n’hi ha prou per guanyar-se el cel, i amb una bona calculadora a la mà fins i tot el més burro sap fer l’arrel quadrada noranta-nou.

Palau-sacosta

Si la ciutat fos un teatre, el pla de Palau seria com una mena de part alta de la platea amb unes quantes de les llotges amb més visibilitat. Pala-sacosta és un barri de Girona de cases afortunades, amb bones vistes i airejades, que una vegada ja fa molt de temps fou un poble, amb la seva església, la seva escola i el seu ajuntament. Però ara Palau és només un indret difús, un espai físic sense delimitar, sense història i sense identitat, un poble que –com a tal– ha mort per sempre.
Palau-sacosta va viure durant molts anys una existència plàcida a l’entorn de l’antic camí de Caldes, que pujava cap amunt, fins a la Creu del terme, per després baixar cap als camps de Fornells i de Riudellots. Fou terra de grans casals i masies de renom: la Torre Sampsona, el Mas Barril, Can Prunell, la Pabordia, Can Devesa, Mas Amat i les torres dels Sarriera; masies a l’entorn de les quals s’hi desenvolupava una vida rural i bucòlica, arrelada en una tradició de segles.
A la part baixa del municipi, l’any 1918, el senyor Ensesa hi va construir una fàbrica d’àcid tartàric, que va atreure a un bon nombre de gironins i que canvià definitivament la fesomia del poble. Més tard, Els Químics, juntament amb les bòbiles que abastien de rajols el delit constructor dels gironins, van ser engolides per una ciutat que creixia sense aturador. La xemeneia de la fàbrica, entre els nous edificis, ha quedat com a penyora d’un temps passat que ja no tornarà mai més.
En un llibre que va editar l’ajuntament l’any 1983, Girona i els seus barris, el Dr. Marquès explicava coses com aquestes i moltes més. Ara, després de 25 anys aquest llibre necessitaria més que una actualització. Mentrestant em continua servint per a copsar l’esperit que sobrevola encara sobre aquella part de Girona, i que per mi queda il·lustrat i definit per una de les imatges que conté i on s’hi pot veure el meu avi Jaume, plantant patates amb un tràmec en els horts de la fàbrica.

[identitat]

“Sense memòria històrica no hi ha identitat.”
(Václav Havel)

Tardor

M’agrada anar al mercat, sobretot ara, quan comença la tardor. El nostre país va ser dissenyat per a donar els seus fruits més saborosos durant aquestes setmanes de mig setembre a mig novembre. Figues, magranes, raïms, les primeres pomes, els primers bolets... La tardor és l’estació dels colors radiants, vermells, ocres, grocs. Després vindrà l’hivern, que a falta de neu, es converteix en una època grisa. Mentrestant, gaudim de la tardor!

[memòria]

“La memòria obre expedients que el dret i la història donen per cancel·lats.”
(Walter Benjamin)

Cara de gos

El meu gos cada dia té l’amabilitat de treure’m a passejar. Sempre a la mateixa hora, llevat dels caps de setmana que em deixa dormir una estona més. Lligats l’un a l’altre per una corretja passegem junts, ell no em diu res i jo també callo. Ens parem a cada cantonada, ell aixeca la pota per marcar terreny i jo aprofito per rascar-me cul. La compenetració és màxima, la concentració intensa i l’esforç continuat. El meu gos és un especialista en passejades i això sempre és d’agrair.
Avui en dia qui no practica un esport o no va al gimnàs és com una mena de pària; s’ha d’estar en forma. El meu gos, des d’aquest punt de vista, és com el meu mànager. Com l’entrenador d’en Rocky Balboa, ell em marca el ritme amb la cua, em fa fer flexions per collir les seves coses, m’arrossega quan es troba amb un semblant seu i em fa aturar de tant en tant per flairar essències d’altres criatures, en l’escorça dels arbres i en els pals de les faroles.
Si no fos per ell no em mouria de casa i, el que és pitjor, no podria conèixer racons insospitats de la ciutat i en hores en què la majoria dels mortals encara dormen. Llevat de senyores de la neteja i repartidors de diaris, a les sis del matí la ciutat encara dorm, tot està per fer. La ciutat a primera hora del matí és com un esbós, el primer tempteig d’una realitat que serà però que encara no és. No existeixen els colors i amb prou feines les formes.
Amb el meu gos camino entre cubells d’escombraries, per marges embardissats, per voreres estretes i per descampats; contemplo la llum del sol insinuada entre els núvols i el pas de desvagats que van o vénen de ves a saber on. Potser algun dia seré capaç d’anar sol, sense haver d’anar lligat a un gos, i podré mirar la ciutat amb uns altres ulls i a unes altres hores, però mentrestant hauré d’anar acompanyat. Si mai ens troben a aquelles hores no s’estranyin si fem cara de gos.

[amics]

“Els amics i els bons assessors no són per fer la pilota.”
(Josep M. Rañé)

EL DISCURS

Els humans, en general, estem dotats de facultats que ens diferencien radicalment d’altres criatures que també conviuen amb nosaltres en aquest planeta. La parla, la facultat d’expressar-se, és una d’elles i probablement la més important. Sense aquesta capacitat d’“enraonar” ens quedaríem simplement amb l’etiqueta de “bípede peculiar”. Una mena d’animaló ridícul incapaç de superar els reptes que la naturalesa exigeix per poder sobreviure.
Però la humanitat no en té prou amb la xerrameca habitual i ha elaborat un metallenguatge que s’ha d’aprendre o, com a mínim, s’ha d’acceptar. En diuen “el discurs”. Per exemple: no és suficient expressar, amb tota la claredat i totes les paraules del diccionari, que el cel és blau. No senyor, s’ha de tenir un discurs preparat sobre el tema i, sobretot, s’ha d’haver fet un màster i tenir una llicenciatura. Si no tens discurs no ets ningú, però si tens discurs tan li fa si no ets ningú, tothom acabarà enlluernat amb qualsevol cosa que facis, ja sigui un objecte amb forma de dutxa enmig d’una plaça, un artefacte d’alumini davant de la venerable façana de l’ajuntament o un barracó prefabricat en el terrat d’una cèntrica sala d’exposicions que talla pel mig el paisatge de postal de la ciutat.
Si tens discurs tot rutlla sense problemes, surten diners d’allà on sigui i et permeten fer el que per altres seria impossible. Precisament són aquesta mena d’habilitats les que ens han permès habitar còmodament sobre la superfície d’aquesta bola de billar enmig de l’univers. Malgrat les crisis permanents, la humanitat sobreviu gràcies al discurs.

Tornem a l'institut

Amb el temps, els pares també ens fem grans. De petits portàvem els nostres fills a la guarderia, després a l’escola i ara, que ja comencem a anar carregats d’anys, els portem a l’institut. Bé, portar-los és un dir, de fet ja hi van sols. Els pares només els controlem a distància, interrogant-los i encreuant informacions amb altres pares tan despistats com nosaltres mateixos. Després de l’institut vindran altres coses i nosaltres encara ens farem més vells, però mentrestant cada any tornem a l’institut.
La guia telefònica de la ciutat de Girona ens mostra sis instituts d’ensenyament secundari, que es reparteixen el pastís d’alumnes de la ciutat com bonament poden. Un eixam de preadolescents i adolescents que omplen les seves entranyes de formigó i de rajol vist, tot esperant rebre una educació millor que la dels seus pares, que vista l’experiència tampoc és demanar massa. Aquí l’educació sempre ha estat una assignatura pendent i els polítics, quan s’hi han presentat, sempre han suspès l’examen.
Com molts altres centres d’ensenyament d’aquest país, els instituts de Girona estan afligits per multitud de malalties benignes i alguna de maligne. Les lleus afecten sobretot als estudiants, que han de presentar excusa per escrit als tutors, i als professors, que han de presentar la corresponent baixa laboral a la direcció del centre. Les malignes són estructurals i per tant difícils de guarir. Els carbassaires es reparteixen com poden en les seves aules i, com en el joc de la cadira, sempre n’hi ha un que es queda dret.
Són coses de la vida i d’aquest país. Però jo he fet sort i els meus nens poden seure, fins i tot en una aula on –quan plou– no hi ha més degoters que els estrictament imprescindibles. Els meus fills són saludables de mena i els seus professors també. Per tant de mi no en sentiran cap queixa, només repetiré –per si de cas– allò que remugava la veïna de la meva àvia: “Virgensita, virgensita, que me quede como estoy!”.

[crisi]

“–Fill meu, avui t’explicaré el conte de Blancaneus i els cinc nans.
–Cinc? No eren set?
–Sí, però amb la crisi hi va haver una reducció de personal...”
(Acudit de KAP a La Vanguardia – 14/set/2008)

Escola

És l’inici del curs, arriben problemes nous i despeses inesperades, s’han de fer quadrar les agendes i s’han de folrar els llibres, els pantalons van curts i les motxilles són molt pesades. Apareixeran per casa amics nous que es menjaran totes les galetes i els fills ens faran preguntes que no sabrem respondre. Però, això sí, quan els nens definitivament tornen a escola, sembla com si el món comencés a rodar novament en la direcció correcta.

[compromís]

Pel debat polític em de deixar de banda egos, sectarismes i pèrdua de vida personal, propòsit no gens fàcil de seguir si ens enfrontem a una realitat política en el que tots els adversaris fan el contrari. Serà per això que molts ciutadans trien la seva vida personal enlloc del compromís polític?
(Carme Valls-Llobet)

Girona FC

El meu pare va ser proveït generosament pel destí amb un camp de futbol de mida reglamentaria al costat de casa seva. Els murs de rajol de l’estadi de Vista Alegre van haver de suportar els espetecs reiterats de la seva pilota de drap, fins que finalment va poder jugar sobre la gespa, lluint els colors de l’equip de casa: el Girona FC. El futbol fou el pal de paller de la seva vida i de moltes vides més, inclosa la meva, encara que només fos per osmosi o per decantament.
El futbol a Girona va ser durant dècades l’esport per excel·lència de la ciutat i el seu equip el referent incontestable de les comarques al seu entorn. Suar la seva samarreta era un honor i jugar en el primer equip del Girona FC no era poca cosa. Però a partir dels anys 70 l’afició va anar decaient i el club baixà dramàticament de categoria. Fins que ara, quan ja ningú s’imaginava que podria tornar a reviure, el futbol ha tornat a formar part de l’actiu de la ciutat.
El Barça, de tant dir “més que un club”, ha acabat per convertir-se en una altra cosa, gairebé aliena a l’esport i al país, per molt que el seu president porti flors al monument d’en Casanova per la Diada. En canvi, el Girona torna a bategar en el cor de la ciutat; espero que aquí no tornem a caure en aquesta trampa, que l’afició realment senti els colors que ha de sentir, que els jugadors juguin al joc que han de jugar i que la directiva es dediqui exclusivament al club.
Esportivament parlant, la ciutat sembla tornar a estar il·lusionada després del desencís del bàsquet, un esport –tot sigui dit de pas– que mai va fer lluir del tot el nom de la ciutat ni els colors de la seva bandera. L’altre dia després de sentir de lluny els crits de Montilivi, portats per la brisa del capvespre, vaig veure uns nens que jugaven a futbol a Vista Alegre i em semblà com si el temps tanqués definitivament un bucle, com si el destí truqués de nou a la porta.

[calçotets]

“–Tu com ho saps que necessites uns calçotets nets?
–Si ho preguntes és que els necessites.”
(Diàleg de la sèrie That 70’s show)

PERDRE EL TEMPS

Déu, en primer lloc, va crear el temps i el guardà zelosament en el ventre dels rellotges. Els humans, malbaratadors de mena, sempre ens hem empescat la manera de gastar-nos aquest bé tan preciós i ben custodiat.
Primer s’inventaren les tardes de diumenge, després les sales d’espera dels metges i les estacions de ferrocarril, i finalment aparegué Internet per acabar d’enredar-nos en una xarxa en la qual estem tots enganxats amb la ingenuïtat i la intel·ligència d’una mosca.
És la gran enganyifa de la informàtica, les noves tecnologies són una bretxa oberta sota la línia de flotació del temps. El temps, que creiem guanyat i que hem perdut, desapareix dins del barret de copa de l’ordinador i ja no el podrem recuperar mai més. Ens imaginàvem un món on les màquines treballarien per a nosaltres i ara resulta que ens hem convertit en els seus esclaus.
Cada dia ens deixem seduir més i més per les guspires fosforescents de les pantalles i ens agenollem al davant d’una realitat que ens depassa i que ens subjuga. Els metges ja no miren a la cara del seus pacients, les caixeres del supermercat tampoc, fins i tot els policies estan pendents de pantalles que vigilen per ells.
El nostre cervell ha aprés a no pensar, a no recordar, a no decidir, perquè la màquina, la xarxa, ja ho fa per nosaltres. La màquina és infal·lible i té totes les respostes en les seves entranyes i ens les vomita indecorosament.
Déu, que en un primer moment, va crear el temps, ara està atrapat com nosaltres, en una xarxa feta a imatge i semblança seva.

L’enemic a les portes

L’entitat de serveis turístics Punt de Benvinguda ha organitzat unes visites guiades teatralitzades per una sèrie de racons de la Girona vella relacionats amb la Guerra del Francès –allò que abans en dèiem “de la independència”–, en ocasió del bicentenari dels setges de Girona. La visita comença a trenc de capvespre just al davant del pont de Sant Feliu, i acaba a la Cort Reial, després d’una hora i mitja de recorregut a peu pel passat més tràgic i espès de la nostra ciutat.
En el grup que em toca hi ha gironins i forasters, tots catalans. De francesos ni un, l’enemic es queda a les portes. I és lògic perquè del que es tracta d’explicar és el setge vist pels assetjats. La visita aconsegueix fer-nos entrar en la dinàmica diabòlica d’aquells fets: de l’eufòria patriòtica al desencís, la fam i la desesperació. Els actors estan molt bé en el seu paper, el vestuari és força creïble i la guia es fa molt entenedora. Potser no arriben al punt de dramatisme esperat, però el teatre de proximitat i el turisme de masses tenen aquestes coses.
Està bé que l’ajuntament recolzi propostes com aquestes i està bé que els gironins les aprofitin, tot i que si només queden aquesta mena d’actuacions per a recordar fets tant nefastos, potser les noves generacions arribin a pensar que això de la història va ser com una mena de comèdia amb rialles enllaunades i aplaudiments de cortesia. La història, a Girona, va passar com una piconadora i els gironins hauríem d’aprendre d’aquestes lliçons, més enllà del gaudi estival.
Malgrat tot, benvingudes les iniciatives del Punt de Benvinguda i benvingudes les aportacions del servei de publicacions de l’Ajuntament recolzant el que calgui, però trobo a faltar més implicació de les institucions i, sobretot, de la Universitat de Girona. Sembla mentida que en aquesta ciutat, on la història aflora a cada cantonada, els historiadors es recloguin en les seves càtedres. I després s’estranyen de tenir un cens d’alumnes cada vegada més migrat!

[oblit]

“L’oblit es combat viatjant, relacionant-se amb els amics, escrivint, fent...”
(Pasqual Maragall)

[perdre]

“Abans jugant, els nens aprenien a perdre, cosa que ara és més difícil, perquè juguen sols.”
(Josep M. Joan i Rosa - Director del Museu del Joguet de Catalunya)

Escriure

Quan publiques articles sovint, arribes a pensar que algú et llegeix. Només faltaria. El problema moltes vegades és que no et llegeixen amb la immediatesa que tu voldries, que tu penses. Escriure és com posar un missatge en una ampolla, un missatge que ha de travessar distàncies oceàniques abans d’arribar al seu destí. I si, a més, esperes resposta, és probable que l’altre et faci arribar el missatge de la mateixa manera. Per tot això és recomanable, a l’hora d’escriure, no utilitzar materials peribles.

[escola]

“Si l’avorriment fos mortal, les escoles serien cementiris.”
(Anònim)

La font de Sant Patllari

A l’hora que el sol es pon, els pobles de muntanya comencen una vida a la fresca, els arbres neguitegen amb les seves branques als passants cansats pel mal d’altura i la llum del cel sembla la cortina masegada i esgrogueïda de la dutxa, que no acabem mai de canviar. Camprodon és un d’aquells paradisos perduts, sis coma cinc graus centígrads més fresc que els pobles de la plana i nou-cents vuitanta-vuit metres més amunt que les platges de Lloret i les sorres de Pals.
Camprodon és un poble equidistant, vull dir que és a la mateixa distància galàctica que hi ha –posem per cas– entre Leonard Cohen i Joan Maragall, entre el romanticisme i la postmodernitat, entre la pau bucòlica dels prats i la connexió a Internet via Wi-Fi. I, com passa a la font de Sant Patllari, entre el borboteig de l’aigua virginal, “transparent com el rostre d’un infant”, i la fosca remor dels vehicles dels jugadors del Club de Golf Camprodon.
Allà, sota l’ombra d’imponents castanyers, i roures de fulla gran, regalima l’aigua d’una font. Al seu voltant els arbres semblen realitats inamovibles, estan clavats a la terra, igual que els campanars romànics, igual que les cingleres, igual que els camprodonins; els camprodonins que juguen a golf i els que no. Tots els que han begut a raig de la font de Sant Patllari, conformen una comunitat humana que, més enllà dels llaços de sang, es discrimina per un determinat grau d’alcalinitat de l’aigua.
Tots ells han sentit un formigueig a la pell, quan el mòbils comencen a perdre cobertura i l’ombra dels castanyers i dels roures de Sant Patllari es perd en el crepuscle, i la Vall de Camprodon es clou sobre el seu cap. Perquè aleshores les paraules del poeta, gravades en la pedra, es filtren en les aigües transparents i penetren en la terra, i de la terra sorgeixen en forma d’esperit, que commou l’ànima dels mòbils, dels iPods i dels carretons de golf, deixant un rastre de saviesa dolça.

[les coses]

Quan les coses van malament sempre hi ha algú que troba la manera d’haver-les fet bé.

TINITUS

És com una mena d’interferència constant, una remor de fons que no para mai, com aquell soroll de sofregit quan la tele es queda sense senyal. Sempre estàs esperant sentir una veu en off que finalment digui allò de “preguem que ens disculpi la interrupció, en breu tornarà a sentir el silenci habitual”. Però el silenci no arriba mai i tu continues sentint el brunzit en algun racó no determinat del teu cervell.
D’això els especialistes en diuen “Tinitus”, com a mínim haurien pogut trobar un terme més seriós! Quan algú diu que li han diagnosticat alguna cosa que acaba amb “oma”, tothom el mira amb posat greu intentant consolar-lo, però quan dius “Tinitus” aflora un somriure sense límits.
Tots estem malalts d’una cosa o de l’altra, som éssers fràgils que comencem a caducar ja en el moment de néixer, però el nostre cos no deixa de sorprendre’ns mai. No tenint-ne prou amb tots els sorolls que ens rodegen, a més haver-ne de traginar un d’incorporat, ja sembla el súmmum, i sense cap botó per modular-ne el volum!
El metge, amb la seguretat de qui s’ha llegit tots els manuals científics, em va dir que no hi ha res a fer, que m’hi posi fulles, que a partir d’ara la meva vida serà amb música de fons. Jo més aviat intento no pensar-hi, i quan ho faig m’imagino que és un camp de grills, o sigui una versió més planiana de la resignació otològica.
Sóc un cap de grills tot l’any i les neurones es pensen sempre que van de vacances. Si em veuen pel carrer, no s’estranyin si parlo sol: és una part del meu cervell que intenta comunicar-se amb l’altra, malgrat el xivarri dels grills.

La xemeneia que no para

Tothom està preocupat per les previsions de creixement de l’economia, per l’evolució del preu del petroli a conseqüència de la cotització del Brent i dels possibles desperfectes en els pous de petroli de la costa americana, amenaçada per l’huracà Gustav. Per cinquè mes consecutiu puja l’atur i l’Estat registra un dèficit de 9.965 milions d’euros. L’índex Nasdaq i l’Ibex35 no ens deixen dormir, els fons de renda variable ballen per un fil i el PIB se’n va de vacances quan tothom en torna.
En resum: la cosa està tan malament que fins i tot un que no entén res en aquesta mena de qüestions, pot afirmar-ho amb contundència. L’economia és la panxa tova de la societat, un indret vulnerable i difícil de defensar, tan si està plena com buida. La nostra economia, més enllà del que ens pugui semblar a primera vista, és la panxa cervesera d’una societat que ha begut massa i que s’ha empatxat. Després de passar per aquest tràngol, haurem de llogar economistes-dietistes que ens dissenyin noves receptes per encarar el futur amb una certa tranquil·litat.
Dario Fo, premi Nobel de literatura, deia fa poc que «el món serà dels que puguin viure amb menys». Ja veuen que no és necessari ser premi Nobel d’economia per a poder predir el futur amb clarividència. Tot allò que puja baixa, i probablement ens haurem d’anar acostumant a anar de baixada durant molt de temps. El problema és que, en temps de crisi, els rics acaben essent més rics i els pobres més pobres i que això no passi és precisament del que s’han de preocupar els polítics i els economistes.
Abans, els pobles amb fàbrica es vantaven de tenir una xemeneia que no parava mai de fumejar i s’ha de reconèixer que la metàfora tenia la seva gràcia, però ara les coses han canviat, del que es tracta precisament és de no fer fum. El fum és un mal símptoma, generalment darrere d’una xemeneia que fumeja hi ha un empresari que no ha invertit en nova maquinària i sense inversió no hi ha futur. Els empresaris han de deixar de pensar en les seves inversions en borsa i han de començar a pensar que economia vol dir gestionar bé els recursos de què es disposa. I s’ha d’anar en compte perquè els recursos no són infinits, però l’estupidesa humana sí.

[raons]

“S’ha obert la veda de les raons.”
(Gerard Quintana al Facebook)

[imaginació]

“La imaginació és una energia alternativa.”
(Steve Breen)

Setembre

Quan ja ens sembla que l’estiu ha tocat fons, arriba el setembre. És el mes del retorn, de la tornada a l’escola, dels fascicles al quiosc, és el mes de pagar les factures de l’estiu amb retard i les de la tardor a l’avançada. És el mes de les fruites dolces i de les decisions amargues, és el mes de les victòries tristes i de les derrotes glorioses. Setembre ja ha tret el nas darrera la porta, preparem-nos per a la realitat que ens espera per fer-nos la guitza, i per degustar amb els ulls clucs, els dies que falten fins a Nadal.