[treball]

“Tot treball tendeix a dilatar-se fins a ocupar tot el temps disponible.”
(Cyril Northcote Parkinson)

Danys col·laterals

Fer obres a casa sempre és un problema, un no voldria veure mai els paletes traginant amunt i avall pel passadís, fent soroll i polseguera, sotragant la placidesa de la llar i violant les sagrades essències de la nostra intimitat. Tot just han començat i ja voldríem veure’ls fora, no suportem fàcilment la pudor de samarreta suada, eines abandonades a cada racó, els entrepans de xoriç a deshora i la cridòria poc refinada dels obrers de la construcció.
Una ciutat com Girona no deixa de ser una mica com una casa, una casa gran que sempre necessita obres de manteniment, però ara han entrat els paletes per fer arranjaments en les estructures i, literalment, en els fonaments. Més enllà de les petites esquerdes, la brutícia, el desordre, els problemes transitoris de mobilitat i les víctimes col·laterals –arbres, mobiliari urbà, etc.–, ara ens toquen el subsòl, ens foradaran les entranyes de la terra.
Els barcelonins estan més acostumats que nosaltres a sentir tremolors sota els peus, però els gironins sempre ens ha semblat que si alguna cosa teníem assegurada era l’estabilitat del terreny. Deixant de banda els habitants de les llunyanes terres de Santa Eugènia, que van construir els habitacles sobre terrenys al·luvials, la Girona de sempre ha assentat les cases sobre pedra picada i ha pavimentat els carrers més vistosos amb granítiques llambordes.
Ha començat una època difícil, haurem de tenir paciència. Ja no és el moment de discutir la conveniència del traçat del TAV per la ciutat, ara es tracta d’estar vigilants, de comprovar que tot es faci segons el pressupost i que no hi hagi més danys col·laterals dels previstos. El plàtan del carrer Josep M. Gironella és un imprevist: s’ha d’actuar amb el respecte que es mereixen els arbres centenaris i amb el que es mereixen els veïns que se’ls estimen.

[callar]

“Callar és semblant en qualsevol llengua.”
(Philippe Geluck - Le chat)

ACCIDENTS CLANDESTINS

Abans les coses no eren com ara, durant el franquisme fins i tot els accidents s’amagaven. En l’Espanya del general Franco els avions no s’estavellaven, els trens no descarrilaven i els vaixells no s’enfonsaven, com a molt algun lleu ensurt, una cama enguixada i una víctima somrient visitada per les càmeres del NoDo i pel ministre del ram.
En canvi a l’estranger tot era possible: els avions russos s’estavellaven per vici, els vaixells anglesos s’enfonsaven d’ofici i els trens francesos descarrilaven per caprici, i la premsa ho explicava amb pèls i senyals, ben el contrari del que passa ara. Ara tot el que succeeix al nostre país és noticiable, els morts tenen barra lliure en les portades de tots els diaris i un telenotícies sense una tragèdia ja no és un telenotícies.
Els avions que s’esclafen lluny d’aquí ja no mereixen la mateixa atenció, sobretot si van plens de viatgers tercermundistes. Un parell de centenars de morts a l’Índia ja no és una notícia de capçalera, a menys que un d’ells es digui Fernández i la seva mare tingui una història per explicar. Fins i tot el tal Fernández serà notícia abans pel fet de no haver pogut agafar aquell vol que els altres 199 que sí el van poder agafar, però que no es deien Fernández.
Són coses de la vida, suposo que a altres llocs passa el mateix amb els Smith, els Dupont i els Martini. Tothom mira pels seus, per les seves tragèdies i per les seves històries. Ara tocarà novament parlar de la crisi, i amb això tornem a l’inici d’aquest article, perquè amb en Franco no hi havia accidents, però tampoc hi havia crisi, només faltaria!

Riu de penes

Jean Rostand fou un científic i escriptor francès que va viure setanta-set anys del segle XX i uns quants del XIX. Va lluitar durant bona part de la seva vida contra la pena de mort, contra les armes nuclears i per la democratització de la ciència i de l’ensenyament. Fill del cèlebre autor del Cyrano de Bergerac, Jean Rostand va escriure nombrosos assaigs filosòfics i científics i una vegada va deixar dit que «L’infern és allà on tot és perfecte».
Des d’aquest punt de vista, el gironins podem assegurar sense por a equivocar-nos que Riudarenes no és l’infern. És simplement un poble com molts altres, on la perfecció únicament se l’atribueix el capellà i encara només per delegació. Que un alcalde tan sols duri tres mesos en el seu càrrec no és normal ni desitjable, però són coses que passen. Els pobles petits haurien de saber distingir entre la política i el politiqueig, sobretot a l’hora d’anar a votar.
D’aquells llots vénen aquests fangs i, posats a dir, també les arenes. Els riudarenencs haurien d’anar més en compte a l’hora de dipositar el seu vot a l’urna de la democràcia local. Diuen que més val boig conegut que savi per conèixer i la democràcia és un parany on s’hi enganxen els savis a grapats. Però probablement també part de la culpa és d’una llei electoral que no té en compte les peculiaritats dels pobles com Riudarenes i afavoreix una lluita entre partits estèril i absurda.
Rostand també deia que «l’únic que podem fer els homes pels nostres fills és triar bé la seva mare». En democràcia passa una mica el mateix: triar bé els nostres representants, i els primers que ho han de fer són els propis partits que ens els presenten en candidatures tancades. No pot ser que ens omplin els ajuntament d’impresentables. Riudarenes ens ha de servir de lliçó a tots plegats, hem d’exigir als partits una nova llei electoral i una nova sensibilitat a l’hora de fer les llistes.

[Rússia]

Malraux advertia que Rússia no és Europa, ni Àsia, és Rússia.

[llenguatge]

“Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.”
(Ludwig Wittgenstein)

[societat]

“Vivim en una societat que ha oblidat que només l’esforç personal i l’honestedat la faran créixer i reeixir.”
(Josep Cornellà i Canals)

La travessa del desert

L’agost és un desert. Sembla mentida que després de tants anys, els catalans encara no ens haguem acomodat a la climatologia d’aquest país. A l’estiu ens sorprèn la calor, les nostres cases no estan preparades per a resistir l’impacte dels raigs solars, sobrevivim a la feina gràcies als aires condicionats i la vegetació exòtica dels nostres jardins necessita ser regada amb aigua que no tenim. Quan aprendrà la naturalesa a d’adaptar-se als nostres capricis?
Però les paradoxes no acaben aquí. En un país on el turisme és un dels principals motors econòmics, durant molts anys no hem fet altra cosa per atreure’l que anar oferint preus baixos, raigs de sol gratis i alcohol sense prohibicions. Els fets culturals més importants i les tradicions més acolorides les guardem per altres èpoques de l’any més fresques, aquí a l’estiu qui no fa vacances és que és més burro que l’ase que porta enganxat al darrera del seu automòbil.
Quan arriba el setembre i ens comencem a treure els turistes de sobre, el país torna a respirar. El clima va adaptant-se lentament a la nostra temperatura ideal, la gent es pot tornar a vestir de tardor-hivern i les venes per on corre la sang del país tornen a bategar a un ritme normal. L’estiu següent queda molt lluny i l’única preocupació comença a ser si durant la temporada d’esquí hi haurà prou neu a les pistes com per poder baixar lluint els nous modelets d’anorac.
El nostre país és fantàstic, si no existís algú l’hauria d’inventar. Això sí, es podria fer molt millor, d’entrada el sol hauria de brillar a conveniència de cadascú, la terra hauria de ser prou flonja com perquè hi creixés gespa verda fins a l’infinit, el govern hauria de ser prou ric com per pagar-nos el vermut cada dia i –posats a dissenyar-ho bé– els catalans haurien de néixer sense cul. I el caganer del pessebre que es foti o que se’n vagi de vacances amb el burro de la cova.

[Simpson]

Homer Simpson: “–A on anem?”
Mr. Burns: “–A començar a construir un món millor i més just.”
Homer Simpson: “–Bé, si li agafa de passada em pot deixar a casa...”

ELS MEUS FILLS

Són dos, fa poc que els tinc –geològicament parlant– i ja em depassen en altura i en amplada. Sembla mentida que ens puguem sentir orgullosos d’una cosa que ens ha costat tant poc: pim, pam, pum i ja estan fets, i a vegades amb un “pim” ja n’hi ha prou. No fa falta ser Superman per concebre una criatura. Ben mirat, els fills sorgeixen més de la naturalesa que de nosaltres mateixos.
En aquesta vida se’ns ha condemnat a guanyar-nos el pa amb la suor del nostre front, però els fills més aviat són el producte d’un guany atípic, com una mena de loteria que ens toca, fins i tot sense ser conscients del tot d’haver-hi jugat. Els fills són com “El gordo de la primitiva” o, encara més fàcil, com allò del “rasqui i guanyi”: rasques una mica i a sota et surt el premi.
Això sí, ningú es llegeix la lletra petita, allà on et diu que hauràs de pagar llibres de text a començament de curs, que hauràs d’omplir cada setmana la nevera d’articles de tota mena, que hauràs de comprar roba amb una tarja de crèdit exhausta i que cada setmana les criatures pararan la mà per demanar-te una paga que no s’han guanyat. Però els fills són això, uns individus amb els quals ens uneixen llaços de sang i dels quals no pots ni vols renegar-ne, perquè la naturalesa ens ha fet així i no hi ha res a fer.
Ja em perdonaran aquest article desbarrat, però, a finals d’agost, quan ja es fa sentir l’alè d’un nou setembre al clatell, em començo a posar nerviós. Tal com exclamava l’inefable Homer Simpson: “Normalment no reso, però si ets per aquí, si us plau salva’m, Superman...”.

Una gruixuda línia vermella

Amb l’edat cada vegada es fa més difícil afirmar amb contundència que “d’aquesta aigua no en beuré”. Tot es relativitza i allò que de jove et semblava blanc ara només et sembla gris; fins i tot arribes a comprendre que l’infinit pot ser un concepte relatiu. La vida que tenim per endavant és un llarg passadís al final del qual només hi brilla la llum freda del tanatori, però entremig sempre ens queda alguna cosa en la que creure amb fermesa, o en la que no creure en absolut.
Per exemple: de petit no entenia a la gent que li agradava l’esport com a espectacle i ara, després de més de quaranta anys, continuo sense comprendre com segueixen contemplant embadalits a una colla de desbarbats perseguint una pilota, o que corren per una pista d’atletisme, o que apallissen a un contrincant fins a deixar-lo KO. Hi ha coses que no he fet, que no faig i que no faré mai; són poques, però ara ja puc afirmar-les amb contundència.
Poso a vostè per testimoni, amic lector, que mai de la vida aniré a veure una cursa de braus, ni aquí ni enlloc. Que no em veuran de vacances a Playa Bávaros ni a Cancún; que no aniré mai a un quiosc a comprar l’ABC, El Mundo o La Razón; que en cap cas m’abraçaré amb José Maria Aznar i que per res del món diré «Mande firmes!», ni que em facin ministre del ram. Encara hi ha unes quantes línies vermelles, gruixudes, que no penso franquejar.
Una d’elles, i aquesta encara cueja sota els meus peus, passa justament per Cap Roig. I no és que tingui res en contra del Festival que organitza Caixa Girona, ni contra el marc incomparable, ni en contra dels artistes, de més o menys qualitat, que passen pel seu escenari. Però –i això no ho puc evitar– quan veig la morenor de crematori d’algú com en Julio Iglesias, em vénen ganes de creure en el que no crec per poder exclamar: «Déu meu, Déu meu; perquè ens has abandonat?».

[arracada]

“Per alguns, la cultura és com una arracada. Per altres, és l’orella.”
(Jean-Claude Carrière)

[cultura]

“La cultura és l’ànima de la democràcia.”
(Lionel Jospin – Declaració de política general, 19 de juny de 1997)

[Provença]

“A Provença, el sol es lleva dos vegades, pel matí i després de la migdiada.”
(Yvan Audouard)

El Club Groucho

El 19 d’agost de 1977 moria a Los Angeles Julius Henry Marx, sense haver pogut entrar definitivament en el club on, de fet, no hagués entrat mai si haguessin acceptat a gent com ell. L’humor de Groucho Marx era retorçat però subtil, jueu però universal. La finalitat de les seves facècies no era el somriure fi sinó més aviat la riallada eixordadora. Groucho s’ha convertit en un clàssic com Picasso o Stravinsky i tal com deia Woody Allen: «si això els sembla poc, a sobre encara fa riure».
La mare d’en Groucho va organitzar un grup amb els seus fills per amortitzar les classes de solfeig. Es deien Els quatre rossinyols. Amb el temps es convertirien en Els germans Marx, que de rossinyols no en tenien res. Quan la Warner una vegada els va recriminar el fet de produir una pel·lícula amb la paraula Casablanca en el seu títol, en Groucho va contestar amb una carta cèlebre: «nosaltres som germans des de molt abans que vostés (Warner Brothers) i mai se’ns ha passat pel cap portar-los als tribunals...».
Les pel·lícules dels Marx Brothers han passat a engruixir l’imaginari col·lectiu amb frases i acudits que decanten jocosament de generació en generació. La imatge dels seus ulls permanentment oberts i rematats per unes ulleres rodones, un bigoti pintat i un havà dels d’abans de Fidel Castro, s’han convertit en una de les icones més reconegudes del segle XX, i, fins i tot més reproduïdes que la cara del Che.
Però en Groucho Marx curiosament és recordat al Boulevard de les estrelles de Hollywood des de la seva faceta televisiva, perquè en els seus darrers anys fou el presentador d’un programa on feia de tot i que es deia “You Bet your Life”, que vindria a dir alguna cosa com “Pot apostar-hi la vida”. Groucho Marx no va poder entrar mai en el Club Groucho, però és igual perquè el seu record ocupa la plaça que li correspon en el meu firmament. Me l’imagino alçant les celles fins a l’infinit i dient allò de: «us deixaria el meu lloc, però està ocupat».

[naufragi]

“Si voleu anar al mar sense cap risc de naufragi, aleshores no compreu pas un vaixell: compreu una illa!”
(Marcel Pagnol – Fanny)

LITERATURA I XANCLETES

Un llibre és un objecte de molta utilitat, sobretot a l’estiu. Les migdiades no serien el que són sense un bon llibre sobre el pit per espantar les mosques, o per tapar-te la cara. El llibre, a més, és part indispensable del kit de platja, juntament amb la tovallola, la crema solar i les xancletes.
La literatura que contenen aquests estris meravellosos no importa gaire, perquè després de dos o tres pàgines de lectura, les lletres comencen a moure’s amb la mateixa cadència que les onades que arriben a la platja; amb l’escalfor de la sorra les històries acaben per estovar-se i allò que en un inici semblava ser Guerra i Pau acaba per convertir-se en Sin tetas no hay paraíso.
N’hi ha que ja d’entrada prefereixen la literatura de xancleta, o sigui una mena de llibres que només floreixen en els súpers de platja. Són llibres de tapa tova i de paper reciclat que generalment porten alguna il·lustració explícita en la portada. Vull dir que mirant la foto del noi que fa un petó a la noia ja n’hi ha prou per saber de què va la cosa.
Diguem quin llibre portes a la platja i et diré qui ets. I si tot i així no ho arrib0 a esbrinar, tant li fa, perquè a la platja si va a parar el sol i a perdre el temps, un temps que tant si vols com si no se t’enganxa entre els dits dels peus i la tovallola. Un temps que se t’escola entre els dits.
L’estiu passa de pressa, les xancletes es desgasten i s’embruten, els diners que tant t’havien costat guanyar, finalment acaben en la butxaca de l’amo del xiringuito o en l’agència de viatges, i només ens queda un llibre a mig llegir. Però... ja l’acabarem l’estiu vinent.

Bèlgica

Europa és un continent complexe, la seva història ha produït meravelles i també uns quants monstres. El mapa polític d’aquest petit racó del planeta és com una mena de patchwork, apedaçat amb més o menys gràcia i amb retalls de tots els colors i de totes les textures. Res a veure amb el disseny geogràfic d’altres continents, dibuixats amb regle i cartabó sobre el paper setinat de la història moderna. Europa és un continent vell, amb arrugues fins i tot en les seves fronteres.
La Primera i la Segona Guerra Mundial van deixar planxats molts països, el primer dels quals fou, gairebé en ambdós casos, la petita i neutral Bèlgica, un país que ja fou escenari de grans batalles en segles precedents, només cal recordar el nom de Waterloo per comprendre el pes estratègic del seu territori, punt d’encontre entre França, el Països Baixos, Alemanya i Anglaterra. La història d’Europa, s’expliqui com s’expliqui, sempre es troba amb la plana de Bèlgica just al mig.
Jacques Brel quan cantava “Le plat pays” es referia justament a aquest territori, emmarcat per l’horitzó fred del mar del Nord i per un cel punxat per innumerables campanars, just allà on Frida “la rossa” esdevé Margot, o sigui en el punt crucial d’encontre i de xoc entre la cultura anglogermànica i la cultura francomediterrània, entre la cervesa i el vi. Però Jacques Brel era un Bruxellois bilingüe, un animal estrany en un país dividit en dos parts, un país amb dos ànimes.
Els independentistes d’aquí ara parlen molt de països com Eslovàquia, Lituània, Eslovènia i fins i tot de Kosovo i poc de Bèlgica, per què serà? No hi busquin més explicacions, el problema belga no és que el seu litigi lingüístic i cultural tingui semblances amb el del nostre país en relació amb la resta d’Espanya, la qüestió és que la divisió de Bèlgica en dos comunitats és la que es podria plantejar a Catalunya després de la seva independència.

[adversari]

“L’home que no té res a perdre és el més perillós de tots els adversaris.”
(Chris Carter – d’un diàleg de Expediente X)

[cec]

“No s’ha vist mai un cec en un camp nudista.”
(Woody Allen)

[jocs olímpics]

L’espectacle del món s’assembla al dels jocs olímpics: els un hi tenen botiga; altres paguen amb el seu cos; altres es limiten a mirar.”
(Pitàgores)

L'esperit olímpic

L’esperit olímpic consisteix en participar i –com en aquell vell acudit de l’Eugenio– si es guanya, millor que millor. El senyor Pierre Frédy ho va deixar sentenciat des dels seus inicis en l’època moderna i ha seguit així des d’aleshores, pel seu ús indiscriminat en articles com aquest. Quan toca parlar d’olimpisme es cita al baró de Coubertin, perquè del senyor Samaranch encara no en tenim cap registre en el Diccionari de Citacions Catalanes, serà que amb ser marquès no n’hi ha prou per entrar-hi.
Els catalans ja vam participar una vegada en les olimpíades i fins i tot vam guanyar. D’aquell esdeveniment en va quedar un pòsit del qual encara en pouem a galledes plenes. Les olimpíades són un esdeveniment mundial de primer ordre i les nacions es barallen per acollir-lo una vegada cada quatre anys. Però, com totes les coses, l’esperit olímpic, el dels inicis, ja no és el que era. Els atletes s’han professionalitzat i l’esport ha esdevingut un espectacle de masses i –perdoni’m la vulgaritat– les masses piquen.
Tots els jocs han portat polèmiques i discussions sense fi. Els jocs de Berlín van significar l’entronització del nazisme i els de Múnic la del terrorisme, pel mig van passar els de Mèxic i Moscou amb boicots i escàndols variats. A Seül va sorgir el fantasma del dopatge i ara, a Pequín, ens esquitxa amb el tema dels drets humans. A la curta o la llarga els xinesos segur que parlaran d’un abans i un després d’aquests jocs, perquè sempre han deixat petja per allà on han passat.
Els jocs són així, sorgeixen gràcies a forces d’intensitat variable que produeixen indefectiblement danys col·laterals imprevisibles. Després d’aquests en vindran uns altres perquè el món ja s’ha acostumat a aquesta cadència, passa igual que amb les eleccions presidencials americanes, l’únic que allà només importa guanyar, és un altre esperit, el de la democràcia, un esperit diferent però tan antic com l’esperit olímpic. Els xinesos algun dia també tindran democràcia i comprendran que no n’hi ha prou amb ser més alts, més forts i més ràpids, també s’ha de ser més lliures.

[la xeringa]

“Ha arribat el moment de treure de les mans del metge la xeringa, com es va treure la ploma de les mans de l’escriba durant la Reforma. La majoria de les malalties guaribles avui en dia es poden diagnosticar i tractar per profans. A la gent li resulta molt difícil acceptar aquesta declaració, perquè la complexitat del ritual mèdic els ha ocultat la simplicitat dels seus instruments bàsics...”
(Ivan Illich)

DESPERTA FERRO!

Els reis catalans es van llençar a la mar amb un esperit més comercial que polític. El rei Jaume el Conqueridor ara seria, per entendre’ns, com una mena de president-director general de la Generalitat, disposat a obrir sucursals de la Caixa per tot el Mediterrani encara que fos a cops d’“opes” hostils o del que fos.
La llengua i la cultura no eren moneda de canvi ni materials amb els quals es podia, o s’havia, de comerciar. En canvi ara els catalans quan sortim de les fronteres de la nostra exigua comunitat autònoma, ens agrada inflar pit per ensenyar als forasters els músculs de les nostres més rancies tradicions.
El que primer fou un aplec “sui generis”, organitzat per uns quants fans de la sardana d’Amsterdam, ara s’ha convertit en una mena de diada folclòrica, organitzada amb tota la força pressupostària i organitzativa de la conselleria de Cultura de la Generalitat.
Aquest any ha tocat a Tallinn, la capital d’Estònia, un país bàltic que fins fa ben poc formà part de la Unió Soviètica. Diuen que els habitants de Tallinn –Tallinnlandesos?– es van emocionar amb els mocadors al vent de la Bella Lola, amb els petards de foc real dels Diables de Cervera i amb el so exòtic de la tenora i el flabiol.
Però la conselleria de Cultura es podria estalviar tot aquest dispendi pressupostari, organitzant aquest aplec internacional folclòric allà on més falta fa: a la Rambla de Santa Mònica. Allà segur que als vianants els semblaria tot com a mínim igual d’exòtic i, a més, amb una mica de sort encara sortiríem en la propera pel·lícula d’en Woody Allen.

El cas de la felicitat impossible

La passió pels rècords i pels viatges exòtics probablement prové, literàriament parlant, de les novel·les de Jules Verne: La volta al món en vuitanta dies, Viatge al centre de la terra, 20.000 llegües de viatge submarí i molts més títols que l’escriptor d’Amiens va deixar per a la posteritat. Un dels seus llibres menys coneguts és probablement el darrer que va escriure, París en el segle XX, la història d’un jove que viu en un món de gratacels de vidre, trens d’alta velocitat, automòbils de gas, màquines calculadores i una xarxa mundial de comunicacions, però que no pot arribar a la felicitat i es dirigeix cap a un final tràgic.
Com tot el que va imaginar Verne, en aquest cas també va encertar. Els avenços tecnològics no han fet la humanitat més feliç, més aviat tot el contrari. Els humans ens hem multiplicat com els conills i les nostres ambicions també. Han florit flors dels roquers més àrids i s’han marcit en els jardins més exuberants, els reis han entrat a les cuines per posar-se el davantal i els cuiners s’han convertit en reis que donen audiència als seus súbdits.
Els escriptors han entrat per viaranys obscurs, explicant les històries de la cara fosca de la societat. Novel·la negra. Vàzquez Montalban va inventar-se un detectiu gurmet, que filosofava tot explicant una recepta de cuina empordanesa i que encenia el foc amb un llibre de teoria filosòfica. El cas del ginebrí desaparegut al Bulli, després de degustar el menú de quaranta restaurants condecorats amb les tres estrelles de la Guia Michelin, seria un bon argument per l’atípic detectiu Pepe Carvalho.
Però la història real, la que ja intuïa Verne, més enllà de les trames detectivesques, sorgeix de la infelicitat produïda per una societat que ens posa el llistó de la felicitat molt alt. El llibre de Carvalho podria portar per títol El cas de la felicitat impossible, perquè aquest és el cas de Pascal Henry i de molta altra gent, infeliços que només aconsegueixen transcendir de l’anonimat augmentant la profunditat de la rasa que finalment els acull benèvolament.

[l'escola]

“L’escola sembla estar eminentment dotada per ser l’església universal de la nostra cultura en decadència...”
...
“L’escola és un ritu iniciàtic que introdueix al neòfit en la carrera sagrada del consum progressiu...”

(Ivan Illich)

[Déu]

“És evident que Déu fou un error. Però és difícil determinar si fou comés massa aviat o massa tard.”
(Elias Canetti – El Territori de l’home)

Obama go home!

Sembla mentida que la resta del món no pugui votar al president dels Estats Units. En aquest món global i globalitzat, on tothom pot ficar el nas allà on vulgui –fins i tot en els secrets de la Xina més secreta– tots voldríem també poder dir la nostra, poder triar el president que regirà els designis d’aquesta part del món i de part de l’altre. El president del Estats Units d’Amèrica del Nord és probablement el personatge més influent de la nostra època.
És gairebé impossible que el nou president sigui tan nefast com els seus predecessors. Els dos mandats de George W. Bush seran recordats com un temps mort –i mai tan ben dit– de la història recent de la humanitat. Dos guerres inútils a l’Orient Mitjà han acabat amb la credibilitat moral d’occident i han posat en una situació molt delicada al mateix sistema democràtic, que Amèrica pretén representar com la més genuïna de les seves aportacions al bé col·lectiu.
Barack Obama és el candidat demòcrata i per més il·lusions que ens fem no el podrem votar. Ell encarna tot el que Bush no és i té tot allò que al de Texas li manca. Amb Obama a la Casa Blanca se’ns planteja un nou escenari mundial on tot és possible, evidentment en aquest ventall de possibilitats també n’hi entren unes quantes de no tan bones, però a hores d’ara aquí qualsevol cosa ens ha de semblar bé. Ni que sigui per acabar, d’una vegada per totes, amb les anades i vingudes del Senyor Aznar a la Casa Blanca i amb les seves rialletes de conill porcí.
Però des d’Europa hem d’entendre també una cosa, als americans no els hi fa gens de gràcia que a nosaltres ens caigui en gràcia el seu candidat. A l’Amèrica profunda, els vots es recapten d’un manera diferent. Suposo que al senador per Illinois li hauria anat millor ser rebut aquí amb una miqueta d’hostilitat, amb uns quants ous i unes quantes pancartes d’aquelles del “go home”. Segur que li haurien anat millor que les aclamacions entusiastes, els aplaudiments incondicionals i els somriures il·limitats.

[clàssics]

“S’anomenen clàssics els llibres que constitueixen una riquesa per a qui els ha llegit i amat, però que constitueixen una riquesa no menor per a qui es reservava la sort de llegir-los per primera vegada en les millors condiciones per a assaborir-los.”
(Italo Calvino)