AMB LA CUA ENTRE CAMES

Amb un deix de sornegueria, Elias Canetti deia que “Cada vegada que observem un animal, tenim la impressió que allà hi ha un ésser humà disposat a fotre’s de nosaltres”. I és cert. Les vaques, mentre rumien, ens miren amb cara d’aguantar-se el somriure; els gats, amb els ulls mig clucs, intenten contenir la riallada; fins i tot els peixos de colors, a través del vidre de la peixera, obren els ulls i ens fan ganyotes.
Només els gossos –pobres gossos– ens observen amb respecte. Perquè ells són animals educats i dòcils, i mai, mai de la vida, es riurien del seu amo, encara que aquest fos un individu palesament ridícul, com és el meu cas. Els gossos són amics fidels, que abans de posar-nos en evidència s’amagarien sota la taula.
Normalment un enemic pot ser força desagradable, però mai no hi haurà res tan enutjós com la presència d’un adepte. Això també ho deia Canetti i es pot aplicar a la nostra relació amb els gossos. A vegades ens els mirem com una mena de partidaris molestos, sense la presència dels quals la nostra vida seria més planera i més senzilla. No sé per què, però preferim la companyia d’altres animals rondinaires i deslleials.
Amb les vacances sempre ens arriben notícies de gossos abandonats, gossos que miren els automòbils que passen amb l’esperança de tornar a trobar el seu amo. Els que tenen sort acaben en una gossera, allà un altre amo els dóna novament de menjar i ells se’l miren amb l’esperança de tornar un dia a casa seva. Però l’estiu passa i els gossos queden a la gossera per sempre més. La fidelitat a l’estiu es cotitza a la baixa.

La barba del genocida

Quan érem petits tot era més fàcil, els dolents sempre tenien mala pinta i quan entraven a escena sonava com una mena de música tètrica i delatora. Ens aixecàvem ràpidament de la butaca per poder avisar al bo: “Atenció!, compte!, darrere teu!”; i generalment funcionava, sobretot en les pel·lícules de sèrie B del Cine Familiar, on tot estava apamat i ben apamat. Tot aquest status quo es va acabar amb els actors sorgits de l’Actor’s Studio. Un no podia saber mai d’entrada si en Marlon Brando seria el bo, el dolent, o les dues coses a la vegada.
És el mateix que ens passa amb els genocides, sempre semblen bona gent. Fan petons als nens, llegeixen Goethe, s’emocionen sentint una ària de Puccini i es posen a plorar quan algú els explica el destí tràgic de la mare d’en Bambi. Els genocides són així! Quan han de matar a la menuda fan figa, però quan es tracta de matar a l’engròs no en tenen mai prou. No són monstres, com aquell desgraciat que va matar dos dones policia a l’Hospitalet. No, els genocides són gent normal, com vostè i com jo, que parlen del temps a l’ascensor i que et desitgen un bon dia quan te’ls trobes pel carrer.
Són gent normal, que viuen una vida normal, en un país normal, fins que un dia el país deixa de ser normal, la gent ja no es desitja “bon dies” i s’acaba creient que la solució de tot plegat passa per aniquilar a tots els que no responen amb el mateix accent o que no s’agenollen davant del mateix déu. Els genocides perpetren les majors atrocitats sense immutar-se i quan algú els acusa dels seus crims se’l miren amb cara de babau i li diuen: «però si sóc un patriota, jo l’únic que he fet és defensar el meu país...».
Els genocides, quan ja no exerceixen com a tals, es retiren en l’anonimat d’un vida tranquil·la, es deixen créixer la barba, amanyaguen les criatures i passegen pel carrer el somriure d’un jubilat. El sol segueix sortint pel mateix lloc, la pluja segueix caient del cel amb la metòdica lògica de la llei de la gravetat i, fins i tot, ells segueixen cobrant la pensió amb tots els drets d’antiguitat. Però el genocida no pot estar mai tranquil, perquè sempre hi haurà algú disposat a perseguir-lo, algú que ha après a desconfiar de les barbes espesses i dels ulls vitrificats pel terror. Espero que, com en aquelles pel·lícules d’abans, el bo acabi guanyant.

[s. XXI)

“Hem arribat al segle XXI amb els poders dels demiürgs i els instints dels primats.”
(Thierry Gaudin)

[felicitat]

“La felicitat consisteix en continuar desitjant allò que ja es posseeix.”
(Agustí d’Hipona)

Història de Catalunya

Catalunya és un racó vagament triangular al nord-est de la península Ibèrica. Limita amb Europa i amb Andorra al nord i amb Àfrica al sud. Els seus habitants vivien en cases confortables, fresques a l’estiu i caldejades a l’hivern, molts d’ells fins i tot tenien segones residències amb jardins coberts de gespa natural, que regaven amb l’aigua generosa de rius tan cabalosos i inesgotables que fins i tot vessaven inútilment les seves aigües en un mar antic i venerable.
Aquest país, terra de pins i de conills silvestres, de cargols bouers i de rovellons daurats, fou terra de pas i de conquesta. Els seus cels van aprendre a envermellir amb el color de la sang i del foc, els seus boscos s’enretiraren per deixar pas al progrés i el seu mar s’endolcí amb el regust oleaginós de les cremes solars, el pipí de milions de turistes i el so melangiós de les havaneres, cantades amb el deix salat dels llops de mar i esponjat amb bombolles de gasosa.
Els catalans, en un moment donat de la seva història, van aprendre a parlar una mena de llatí desnaturalitzat, amb influències d’altres llenguatges propis de carreters, de pagesos i de paletes. Els seus fills es matricularen a la universitat i les seves filles a magisteri; els seus empresaris van construir imperis amb l’escorça de l’alzina surera i amb el pòsit del raïm premsat; i els seus dirigents alçaren senyeres al vent, tot cantant himnes on s’invocaven enemics tremolosos i cadenes segades.
Tot va anar bé mentre van poder viure de renda, però els seus boscos es van cremar, el seu mar es convertí en una claveguera, els seus fills no van passar el tall de pas per entrar a la facultat que volien i les seves filles van oblidar l’art de fer mitja per poder acumular “dies propis”, punts de mèrit i comissions de servei. I els rius van deixar d’arribar al mar, per a convertir-se en una mena d’aiguamolls d’aigua bruta. Els conills deixaren pas als mosquits tigre i els pins al desert. Visca Catalunya!

EL PREGONER DE SALT

Tots els que alguna vegada hem viscut en un poble –i fins i tot en una ciutat tirant a petita– sabem el valor d’una mirada. Hem après a valorar el pes d’un gest, l’atracció d’un somriure, o la força inesgotable d’un silenci; però la mirada és el que queda, com un pòsit inalterable, com el gra després d’haver triat la palla.
En Salvador Sunyer i Aimeric és un home de mirada cordial, de somriure fàcil i de gest precís, que endreça els seus silencis amb la mateixa precisió amb què administra les paraules. Et mira amb cara de no haver trencat mai un plat i et fa sentir com si tu tampoc n’haguessis trencat mai cap. Parlar amb ell durant uns minuts és guanyar-te unes hores d’indulgència. Després de sentir-lo penses que, malgrat tot, el món també té les seves coses bones.
A vegades penso que Salt només és un invent d’en Salvador Sunyer, de fet la història d’aquest poble no es podria explicar sense pronunciar repetidament el seu nom. Tots els alcaldes que ha tingut la vila, en posterioritat al seu mandat, li han demanat que fes el pregó de la Festa Major. Si la cosa s’institucionalitza hauran de crear per a ell la plaça de Pregoner Oficial de la Vila. No estaria malament, cada any s’estalviarien problemes a l’hora de pensar en noms.
No sé com el recordaran les generacions futures, les de saltencs encara per venir, no sé qui heretarà el seu càrrec vitalici, ni si les seves paraules –i els seus silencis– transcendiran a través dels temps, en tot cas, jo l’únic que puc dir és que a mi em quedarà per sempre la influència benèfica que irradia la seva mirada.

Crisi

L’estiu de l’any passat va ser el de les desgràcies, desgràcies desgraciades: l’apagada de Barcelona, els trens de rodalies que no arribaven... semblava com si en aquest país haguéssim trepitjat merda. Tot això ens pot semblar remot, però la realitat és que ara ha empitjorat. No hi ha dia en què no ens aixequem amb alguna notícia on hi campi com a casa seva la paraula “crisi”. Una “crisi” que sembla voler envair tots els titulars i totes les portades.
Diuen que estem instal·lats en temps de crisi, però la crisi és, per definició, un temps de traspàs, un canvi brusc, que pot ser en sentit favorable o advers. De fet el Diccionari de la Llengua Catalana defineix aquest terme, en la seva vessant econòmica, com una «pertorbació de l’activitat econòmica per raons del seu funcionament».
L’altre dia sentia un que deia que la crisi és «el fracàs del capitalisme». Ara, en què ningú vol pronunciar aquesta paraula –prefereixen dir-ne “economia de mercat”–, tot això fa una mica de gràcia, perquè la crisi precisament és el capitalisme. No s’entendria d’altra manera, una economia amb encefalograma pla és justament el somni del comunisme o de l’anarquisme; la crisi és una de les característiques essencials d’aquest mode de producció que es basa en la propietat privada dels mitjans de producció i en la recerca del benefici màxim.
El capitalisme és com el suflé: puja, però després baixa. No passa res, però s’ha d’anar en compte i, sobretot, no s’ha de deixar mai que el mercat és reguli totalment per ell mateix, perquè després, quan vénen maldades, els defensors a ultrança del capitalisme són els primers en lamentar-se. No es poden encendre espelmes en l’altar del liberalisme econòmic i després voler que l’Estat ho reguli tot. Espero que d’aquesta crisi, si més no, en sortim tots una mica més savis. Potser, després de tot, això de la socialdemocràcia tampoc era cap mal invent!

[pells]

“L’abric de pells és una pell que canvia de bestia.”
(Aurélien Scholl)

El mercat dels somriures

A Salt el dimecres és dia de mercat. Les parades que s’estenen al llarg del Passeig, acullen un públic bàsicament femení, actiu i multicolor. Multicolor aquí és simplement un eufemisme flàccid per no haver de dir: multiètnic, multicultural, multireligiós i multilingüístic. La primera idea que em passa pel cap quan hi arribo, és que no cal anar gaire més lluny per trobar les dosis necessàries d’exotisme que sempre exigeix l’exercici de la vida moderna.
El mercat de Salt és una imatge de postal digna de ser enviada i de ser rebuda des de qualsevol racó del món, perquè, malgrat la barreja i la diversitat, aquí tothom somriu. Fins i tot els vells, instal·lats sempre en una mena d’escepticisme terminal, deixen anar mitja rialla i un deix d’alegria, influïts pels vestits de les dones, per l’olor de les espècies i de la fruita. Sota un sol d’estiu que no perdona, llueixen tots els colors de la gamma visible.
Les dones van de parada en parada amb els seus nens, nens que et miren amb els ulls oberts com dues prunes, brillants com les joies del desert i obscurs com els boscos més impenetrables. En aquestes mirades s’hi troba l’explicació de tot plegat, simplement s’ha de saber interpretar; hem de comprendre que malgrat el color, són ulls com els dels nostres fills, que somien en dies millors encara per venir i que s’impregnen d’imatges que un dia recordaran.
Igual que nosaltres ara evoquem aquells mercats de les pageses que ja no existeixen, més enllà del món de les fotografies esvaïdes i de quimeres de pintors a l’oli, els saltencs han d’aprendre a conviure amb una realitat que a vegades els depassa. Han de poder mirar-se als ulls els uns als altres i somriure, somriure com ho fan en dia de mercat. Han de comprendre que s’ha de ser optimista, perquè ara ja és evident que no és gaire útil ser d’altra manera.

Onades i somnis

Fa temps que no baixo a Sant Feliu de Guíxols. Els gironins ens agrada sentir-nos una mica per sobre d’algunes coses, però, a vegades, decidim baixar del nostre pedestal de nummulítica pedra, per a posar-nos a l’altura dels pobres pobles que han de viure arran de mar. Per a molts gironins, la blanca vila de teulats de suro és la quinta essència de tot allò que té a veure amb el mar, amb l’estiu i amb les vacances. O, com a mínim ho fou fins que ens tallaren el cordó umbilical ferroviari, per on trafegava el petit tren de Sant Feliu, aquell carrilet que patia i bufava a la pujada de l’Alou, fins i tot quan anava de baixada.
L’estreta badia que s’obre tímidament davant de les finestres dels guixolencs indomables, és gairebé tot el mar que els gironins ens podíem imaginar durant les llargues i tedioses nits d’hivern vora el televisor.
De petit m’agradava aventurar-me fins allà on esclaten les onades contra les pedres del port. La visió d’aquelles ones escumejants era la culminació d’un viatge fins als límits de la terra coneguda. Més enllà no hi havia res, només algun vaixell que navegava sempre en paral·lel a la costa i la suposició gairebé mítica de l’existència d’illes i d’altres terres, habitades per gent tant o més estranya que els turistes que ens envoltaven.
Sant Feliu de Guíxols ha quedat gravat en el meu inconscient d’aquesta manera. Ara em costa tornar-hi, el viatge s’ha fet feixuc, les cues interminables. Potser quan sigui gran agafaré de nou la Sarfa i la Montdela i tornaré a omplir-me els ulls d’onades i els pulmons de somnis, fins aleshores hauré de passar només amb els records.

La memòria dels uns i la memòria dels altres

Dissabte passat un lector de La Jonquera ens recordava, en una carta al director, que el 27 d’abril de 1939 el diari El Pirineo de Girona publicava el nom de 97 gironins assassinats entre juliol de 1936 i gener de 1939, i ens convidava a consultar les hemeroteques de la ciutat per comprovar-ne la veracitat. A mi no em fa falta, me’l crec. Les víctimes durant la guerra foren nombroses i cap assassinat és justificable, però un diari hauria d’informar també sobre el que passava en aquells moments.
Justament dos dies abans, el 25 d’abril de 1939, havien mort afusellats, en el funest camí de la Font de la Pólvora, 10 gironins: Josep Tauler Perals, Antoni Pujol Verges, Joaquim Juncà Costa, Joan Oliveras Vadruna, Salvadora Catà Verdura, Joan Caufrapé Ripoll, Sebastià Viñas Pou, Joan Radó Cruañas, Raimon Rigau Vido i Agustí Dalmau Puig. A la nostra ciutat van ser assassinades d’aquesta manera més de 500 persones, del 8 de març del 39 fins l’any 1945. En aquest cas, on són les hemeroteques?
Fa uns mesos, en un diari de Madrid, vaig llegir una notícia escueta, gairebé només una nota de 10 línies: algú havia descobert una fosa en un poble de Castella on hi foren enterrats els cossos de 9 persones, mortes molt probablement el mes de juliol de 1936. La informació no anava més enllà i no es desprenia d’ella cap indici del bàndol al qual podien pertànyer aquelles víctimes dels primers dies de la Guerra Civil. Però, per mi, la cosa estava molt clara i vostès per poc que hi pensin també.
Estava clar que pertanyien al bàndol republicà, si hagués estat al contrari els cossos reposarien al Valle de los Caídos i en aquell indret hi hauria un monòlit amb els seus noms cisellats en la pedra. A Girona passà exactament el mateix, ja a primera hora els franquistes organitzaren homenatges a les seves víctimes, s’alçaren monuments i es publicaren els seus noms en la premsa. El problema, dissortadament, és que fins mig segle després no es van començar a reivindicar els noms dels altres.

[crònica]

“Una crònica es un cuento que es verdad.”
(Gabriel García Márquez)

Costa Brava

“Costa Brava” és la denominació turística del litoral de Girona, un terme encunyat per Ferran Agulló ara farà cent anys. Diuen que es va inspirar en la contemplació de les roques des de l’ermita de Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols, encara que de fet imità el terme “Côte d’Azur”, però aplicat a la costa gironina. El mot amb el qual s’adjectiva el litoral entre Cannes i Niça va fer fortuna gràcies a l’ajuda de Stéphen Liégeard, sotsprefecte de la Côte d’Or.
Liégeard, un dia de 1887, va arribar a Hyères invitat per Alphonse Daudet, va baixar del carruatge i exclamà: «Si el meu departament és la Costa d’Or, aquí és la costa d’atzur». Daudet quedà encantat amb l’observació del també poeta Liégeard, la denominació va fer fortuna i, per si fos poc, Daudet va escriure després un llibre que portà per títol El sotsprefecte als camps. En aquella època el turisme era cosa d’uns pocs, de gent mudada i acomodada.
Sembla mentida, però “costa” ve de “costella”. O sigui, el costat del cos, la part lateral, on hi ha les costelles. Per extensió denominem “costa” a la franja de terra que està en contacte amb el mar. El gironins, que som uns llepafils, sempre ens han agradat les costelles, si pot ser a la brasa i acompanyades de pà amb tomata, però quan ens referim a la “costa” és que pensem en una part del país poblada per turistes afortunats i per cambrers de fortuna.
En canvi “Brau” és un concepte obscur, d’origen incert. El diccionari etimològic fixa la procedència del mot a partir d’una alteració de barbarus, bàrbar, ferotge. Aquest mot aplicat a la nostra costa no deixa de tenir la seva gràcia. Els turistes en el fons són bàrbars i els cambrers també, per tant podem dir que “Costa Brava” és una denominació que s’ajusta perfectament a la descripció que en faríem actualment del litoral gironí, de Blanes a Portbou.

DEL LABERINT A L'ÀGORA

El meu mar és només un raig d’aigua bruta que baixa sense esma per l’indret on se suposava, segons els mapes antics, que baixava l’aigua de l’Onyar. Difícilment la barca d’Ulisses hauria pogut navegar per aquests rodals.
El problema de la gent del Mediterrani és que quan ens endinsem terra endins, ens convertim ràpidament en habitants del secà. La terra s’esquerda sota els nostres peus i l’àgora es converteix en un laberint inextricable.
El mar ens crida, amb el lament llunyà de les sirenes, i ens porta el desig de ser poble, però, a la vegada, la terra ens atrau amb els crits de la tribu. La història del nostre país és la història d’un viatge, com el d’Ulisses, del laberint a l’àgora, de la tribu al poble. Un viatge d’anada i sense tornada, però el fet és que la història sempre ens agafa a mig camí i a contrapèl. Entre la tradició i el progrés, entre el passat i el futur.
Cada vegada ens queda menys espai entre les opcions, cada vegada el recorregut és menor i aviat vindrà el dia en què ens trobarem donant voltes com una baldufa, si no sabem mirar més enllà del paisatge que ens envolta i que ens enganya, si no sabem comprendre que Ítaca no és el destí, que ni tan sols és una parada.
El nostre destí és emprendre viatges nous cada dia, amb un pes sempre més feixuc a les espatlles; construir noves àgores i, sobretot, fugir dels laberints. Potser pensant que el destí no hauria d’encalçar-nos mai, els gironins vam alçar un cementiri vora l’Onyar. Hauríem d’haver-hi fet gravar sobre el llindar de l’entrada aquell vers del poeta: “Feliç qui, com Ulisses, ha fet un bell viatge”.

Víctimes d'estiu

D’entrada ens sembla com si a l’estiu tot s’hagués de parar, però el món segueix el seu ritme. Continuem menjant i dormint, paguem els rebuts de les hipoteques i dels lloguers, en el nostre cap hi bullen les mateixes idees de sempre i el temps segueix desgastant la maquinària dels rellotges a la mateixa cadència inexorable de seixanta cops per segon. Quan arribem al final de les nostres vides ningú ens descomptarà el temps d’estiu, com si fos el temps mort dels partits de futbol.
Per molt que nosaltres ho vulguem ignorar, els periodistes continuen omplint les pàgines dels diaris amb tota mena de notícies i els presentadors dels telenotícies van deixant anar la cantinela de morts i ferits habitual en les carreteres i en els conflictes armats d’arreu del món. L’estiu no sol ser una època més excitant que la resta de l’any, però amb l’escalfor maduren més aviat aquells fruits que estimulen, al llarg de les nostres vides, unes vagues i profundes nostalgies.
Igual que l’aire calent dels migdies de juliol, hi ha records més espessos que altres, que sentim a flor de pell com una dolorosa punxada de mosquit. Rellegim un llibre per comprovar que acaba infal·liblement igual i veiem per enèsima vegada una pel·lícula, amb l’esperança que al final el protagonista es salvi. L’estiu ens obliga a prendre’ns les coses d’una altra manera, com passant-hi per sobre de puntetes, però tot continua igual, sempre amb el mateix programa d’actes de la vida.
U de gener, dos de febrer, tres de març... i així fins al dotze de desembre. Per molt que alguns vulguin aturar el compte en el set de juliol, la vida continua. Això sí, sempre n’hi ha que queden pel camí. Ahir va ser una jove turista italiana a Lloret de Mar, demà algú aixafat dins de la ferralla del seu automòbil, demà passat un nen afogat en una piscina. L’estiu es cobra les seves víctimes, però el temps passa i l’any que ve ja seran víctimes d’un altre temps, d’un altre estiu.

El soldat de plom

Diu un proverbi alemany que la immobilitat és el més bonic dels moviments que pot fer un soldat. Seguint el fil d’aquesta premissa podríem arribar a la conclusió que el millor dels soldats és el soldat de plom. Sempre a punt, amb el cap alt, l’uniforme acolorit i rutilant, el fusell preparat i amb el cos completament immòbil. I, a més, el soldat de plom no pensa, el que representa probablement la millor i la més preuada de les virtuts castrenses.
El rei Frederic II –de Prússia– tenia les seves raons per dir que «Si els meus soldats comencessin a reflexionar, cap d’ells voldria continuar en formació de combat». Els prussians, militaristes de mena, van seguir al peu de la lletra les recomanacions dels seus reis i dels seus generals, i en disciplina militar ningú els va poder guanyar mai. Fou precisament en l’època del gran rei de Prússia en què va començar l’afició de petits i grans pels soldats de plom.
Hans Christian Andersen va ser l’autor d’un famós conte on s’explicava la difícil història d’amor entre un pobre soldadet de plom coix i una bonica nina dansaire. Com en tots els contes políticament correctes del seu temps, la història acabava bé. En els límits de la tragèdia, però acabava bé, contràriament a la realitat de molts soldats de carn i ossos, que consumeixen els seus dies abans d’hora, veient com creixen les margarites, però des de sota.
Aquesta setmana Girona acull una exposició mundial de soldats de plom, un soldats que ja no són de plom, per allò de la sostenibilitat i l’ecologia, però, això sí, tots ells continuen garratibats com si s’haguessin empassat el sabre. Que siguin benvinguts tots els afeccionats al tema. Els podríem rebre amb els versos d’aquella cançó de Georges Brassens, quan cantava allò de: «Els únics generals que puc seguir als talons, són els generals dels petits soldats de plom».

[la vellesa]

“De tots els esdeveniments inesperats, el més inesperat de tots és la vellesa.”
(Lev Trotski)

Històries de coloms

Entre les taules de la gent que para el sol a la plaça i els arbres centenaris que sobreviuen al costat dels automòbils, un grup de coloms picoteja incansablement les engrunes que han quedat entre les llambordes.
Els coloms són aus de corral, però amb esperit llibertari. Viuen entre nosaltres una vida impúdica i atzarosa, defequen allà on volen i després encara et miren amb uns ulls que semblen petits botons de nacre i amb una cara de no haver trencat mai cap plat, ni haver embrutat mai el barret de cap ciutadà honorable.
Els coloms caminen de puntetes sobre les llambordes, vestits amb uniforme de camuflatge. Són els soldats irregulars d’un exèrcit secret i poderós. Els seus únics enemics són les persones i els gats, però els felins, afectats de greus problemes de sobrepès, cada vegada són més incapaços d’encalçar-los. Definitivament els gats s’han aburgesat, mengen el que volen i dormen tot el dia. Els coloms mentrestant van fent la seva, sense depredadors importants, ni deures cívics; sense necessitat de pagar impostos, ni haver de donar explicacions a les autoritats competents. Van prenent posicions de mica en mica. Primer a la plaça, després sobre els arbres. Ara ja han arribat al meu carrer i es passegen sobre la barana de l’àtic, des d’on bombardegen als veïns que passen.
Veure’ls vigilants sobre l’ampit de la finestra del davant, em provoca un desassossec creixent. Segur que esperen el moment oportú per entrar a casa i instal·lar-se sobre el sofà. Hi ha altres mons però estan en aquest, i els coloms ho saben.

[mans netes]

“No n’hi ha prou en tenir les mans netes, també s’ha de tenir l’esperit pur.”
(Tales de Milet)

Els festivals i les cuques de llum

Al llarg de l’estiu, la vida nocturna esclata en tot el seu esplendor. Les cuques de llum brillen amb una desaforada lluentor i els ciutadans busquen desesperadament la frescor relativa de les hores sense sol, per fer coses que de dia no farien mai de la vida. Hi ha molta gent que a l’hivern no anirien ni bojos al teatre, ni a una exposició i menys encara a un concert de música clàssica, i en canvi durant l’estiu ho troben el més normal de món.
Les curtes nits de juliol i agost, al nostre país, sembla que s’hagin inventat per a omplir la quota d’esdeveniments culturals als quals s’ha d’assistir, per arribar a la mitjana anual de qualsevol país civilitzat del nostre entorn. De fet les institucions programen els festivals d’estiu amb aquesta finalitat, competint desenfrenadament entre elles, per fer coincidir, com en una mena de traca pirotècnica, tots els concerts en unes mateixes dates.
Festivals de jazz, flamenc, rock, músiques ètniques, dansa, curtmetratges i de qualsevol cosa en general que pugui atreure la curiositat de les parelles desvagades, que malden entre elles per lluir vestits clars i bronzejats de torradora. A l’estiu tota cuca viu i qualsevol excusa és bona per gastar-se els diners del pressupost fent venir artistes de renom –a vegades amb més nom que altra cosa–, en el marc incomparable d’una plaça de poble o sobre un escenari de tramoia en un camp de secà.
L’estiu és curt i s’ha d’aprofitar, després ja vindran la tardor i l’hivern, sobretot l’hivern de dies curts i de llargues i llòbregues nits a la vora del televisor. Igual que les cuques de llum, els festivals d’estiu només viuen fugaçment per a reproduir-se, s’il·luminen per atreure els individus del sexe contrari i després d’aconseguir el seu objectiu s’apaguen, deixant de nou en la foscor els camps de la cultura.

[Fo]

“El món serà dels que puguin viure amb menys.”
(Dario Fo)