Devesa i prou

Que la Devesa sigui devesa,

devesa i prou.
Que els gironins hi passegin,
que els ocells la festegin,
que els núvols s’hi entrebanquin,
perquè la Devesa pugui ser devesa.
devesa i prou!

...

En Joan Olóriz ha escrit un llibre

Girona és una ciutat subtil, delicada i fràgil, situada enmig d’una esfera infinita gairebé perfecta, el centre de la qual és una mica per tot arreu i en cap lloc en concret. A diferència d’altres ciutats més grans i més poderoses, Girona ens ha triat a nosaltres per habitar-la i nosaltres, que som agraïts de mena, sempre estem a punt per fer-la feliç, per estimar-la com una mare, encara que sempre ens quedi aquell regust etern d’estar en permanent estat de setge.
Girona, com totes les bones mares, sempre que pot parla bé dels seus fills. Són coses de l’ofici de mare: no es pot renegar del producte de les seves entranyes, encara que el fill sigui un perdulari, un delinqüent, un transvestit o un comunista, posem per cas. D’en Joan Olóriz, Girona segurament en diria que és un noi aplicat, generós, intel·ligent, espavilat i ecosocialista. Però algú podria arribar a la conclusió que això simplement ho diu d’ofici, perquè Girona és una marassa.
I aquest no és el cas; en Joan Olóriz realment és un personatge excepcional. En Joan Olóriz és un gironí transversal, és una raó argumentada, és un somriure contingut, és una part de l’absolut. En Joan Olóriz és un amic amb qui parlar, és un veí indignat, és una història que camina i és una idea en bicicleta. En Joan Olóriz és una esmena a la totalitat, és una ponència de síntesi, és la revolució permanent i una utopia possible.
En Joan Olóriz és un habitant d’aquest planeta anomenat Girona, d’aquesta ciutat infinitament esfèrica i empíricament perversa, que no sempre es regeix per les normes que els seus governants dicten, ni pels dictats que alguns ens voldrien fer copiar al peu de la lletra. En Joan Olóriz és un gironí convençut, fill de la seva ciutat i d’aquest temps en què encara hi ha gent que per explicar una idea són capaços d’escriure un llibre*.

[Olóriz]

"La memòria té sentit per reflexionar i per actuar."
(Joan Olóriz - Presentació del llibre L'Institut de Segon Ensenyament de Girona)

Va de comptes

La culpa és dels periodistes, permeti’m que ho digui clar, fins i tot abans d’haver plantejat la premissa. Generalment primer s’exposa la proposició i després s’arriba a una conclusió, que serveix de base a un argument o a una discussió. O no. Perquè en aquest país tothom té les respostes preparades, moltes més respostes que preguntes. Deixades anar amb comptagotes, les preguntes les remetem als filòsofs de capçalera o als economistes de família, que de tot n’hi ha a l’hort del Senyor.
Algú podria arribar a entendre, segons com, que la pregunta inherent a la resposta inicial d’aquest article seria: “qui s’ha equivocat comptant els visitants de l’exposició de flors?” Però no, més aviat la pregunta s’hauria d’entendre d’aquesta manera: “a qui interessa saber exactament quantes persones han visitat Girona durant aquests dies?”. A mi, per descomptat, m’interessa poc.
Posats a fer, m’interessaria més saber la mitjana d’edat de la gent que ens visita. Si ens posem a fer comptes segur que arribarem fàcilment a la conclusió que els carrers del nostre Barri Vell només s’omplen de representants de la tercera edat, de la mateixa manera que els museus només s’omplen de quitxalla. Els adolescents, preadolescents i postadolescents, només es mobilitzen amb les ofertes lúdiques que es poden resumir sota l’encapçalament de: “drogues, sexe i rock-and-roll”.
Però, i els de la segona edat?, tots aquells que ja passen de la trentena i que encara no han arribat a la cinquantena? On són? Qui o què els mobilitza? Se’ls ha empassat la terra? La pregunta, amics meus, probablement és tan incontestable com les precedents, però algú hauria de començar a fer números per intentar argumentar alguna resposta coherent. Els periodistes estan delerosos de poder tocar xifres fresques i els tècnics municipals segur que estan més que preparats per a proporcionar-les. Doncs apa nois, endavant!

[Pairolí]

“La mentida és un cos tentacular que, de vegades, de sobte, estreny amb els braços més forts i altres es limita a fer pressió amb els més lleugers.”
(Miquel Pairolí – Cera)

No passa res

Tothom ho diu i és profecia: hem entrat en estat de crisi i la cosa va per llarg. Després d’anys de posar totxos a tord i a dret, els mateixos que exhibien els gràfics rampants i les banderes del superàvit, aviat ens diran que ens hem d’estrènyer el cinturó. No passa res, és la mateixa història que es repeteix una vegada i l’altra. Aquí paguem els de sempre, espero que els coixins siguin prou tous per a resistir la caiguda.
Però les desgràcies no vénen mai soles, la sequera ens fa anar de bòlit i ara resulta que no hi ha aigua per omplir totes les piscines que s’han anat construint durant aquests anys, ni per regar els jardins anglesos de les cases arrenglerades; per no haver-hi no hi haurà ni aigua pels camps de gespa artificial. Perquè –no s’ho perdi– no sé si sap vostè que la gespa artificial també s’ha de regar! I qui haurà de pagar el beure? Exacte, vostè i jo!
I la cosa no acaba aquí. Ara, després de les pluges de primavera vindran els incendis forestals i les onades de calor i els talls de llum perquè tothom voldrà engegar els aires condicionats el mateix dia. I en Zapatero que va cantant la cançoneta del “café para todos”, la Chacón que estarà de baixa per maternitat, els d’ERC que voldran tocar la bandúrria, estar en la processó i anar de vacances; i en Rajoy que un ja no sap si puja, baixa o es tanca definitivament a l’armari.
L’estiu serà llarg i tot plegat arriba carregat de mals auguris. Prengui paciència, faci’m cas, que vostè i jo no podem fer altra cosa que esperar a les properes eleccions per poder dir la nostra. Encara que el meu vot, pobret, també està en crisi i no sé si arribarà viu fins al final de la legislatura. Serà qüestió de donar-li til·la i valeriana i amanyagar-lo, que no passa res, pobrissó meu! No fos cas que ara a sobre encara vingui un Berlusconi i ens posi fora de la llei.

els cuiners

Marcel Proust deia que “Els llibres es mengen i els plats es llegeixen”, el que el senyor Proust no sabia és que ara aquesta frase els nostres cuiners més reputats se l’han fet seva i al peu de la lletra!

[traduccions] 2

EX LIBRIS
Ecs!, llibres!

CURRICULUM VITAE
He escrit un llibre de memòries

HABEAS CORPUS
Ens veiem per corpus!

IN ILLO TEMPORE
Fa temps que he perdut el fil

AUDENTES FORTUNA IUVAT
La pasta s’ha de coure al dente, sinó s’estova

NON MULTA SED MULTUM
El Municipal m’ha posat una multa...

DURA LEX, SED LEX
...però no penso pagar-la

CARPE DIEM
He menjat carpa per dinar

HOMO HOMINI LUPUS
El Dr. House diu que no és lupus

Plaça Fidel Aguilar

Vostè sap on és la plaça Fidel Aguilar? Vostè sap on juguen els nens de Santa Eugènia? A mig camí entre Salt i Girona, envoltada de carrers amb nom de muntanya, d’arbres joves i edificis sense pretensions d’altura, la plaça Fidel Aguilar és un espai guanyat a la vida ciutadana, esgarrapat amb les urpes de la democràcia a l’anarquia d’un urbanisme salvatge i al caos de l’especulació immobiliària.
És com una mena d’espai triangular, una extensió clara i diàfana, poblada de jocs infantils i de bancs pels pares i les mares. Un talús artificial cobert de gespa, separa la plaça del brogit de trànsit del passeig d’Olot. La gent del barri passeja tranquil·la amb gossos de tota mena, pensant probablement en mons millors, perquè d’ofici tots aspirem a una mica més. Però la vida no és una historieta trepidant, com en els anuncis de la tele, la nostra vida més aviat és com un vespre de dilluns a la plaça Fidel Aguilar.
La nostra vida és una senyora que camina de pressa, com si tingués un objectiu concret, una meta on arribar; és un jove que parla pel mòbil mirant a l’infinit com un capità de corbeta, són dos adolescents amagats darrere d’una cigarreta. Les nostres vides són com els fanals de la plaça que deixen anar una mena de llum groguenca, que es retalla sense intersticis sobre un cel ennuvolat de primavera, d’un blau fosc i colors d’aigua.
La plaça Fidel Aguilar és un espai de la ciutat que potser vostè no coneix, que no està en els mapes de l’exposició de flors, ni en les rutes turístiques comentades del trenet Gerió. Però és una plaça agradable. La ciutat que ha sabut posar-li un nom adequat, hauria de regalar-li alguna cosa més. Sobre la seva gespa ondulada hi quedaria bé l’estàtua de bronze que apareix i desapareix de les voltes d’en Rosés i que és la reproducció d’una obra d’aquest artista gironí.

[traduccions]

ALEA JACTA EST
Sóc al·lèrgic a la gelea

ITA MISSA EST
Ahir no vaig anar a missa

CHI VA PIANO VA SANO
Si toques el piano, renta't les mans

ECCE HOMO
El detergent em produeix èczemes

FIAT LUX
Has apagat els llums del cotxe?

MENS SANA IN CORPORE SANO
(Primera estrofa de la Internacional en llatí)

PANEM ET CIRCENSIS
Anem al circ papa?

[la vida]

“La vida no canvia, creix.”
(Maria Garcia Yelo – Subdirectora del Museu Reina Sofia – El País, 20 de maig)

Quan Catalunya era revolucionària (i feia la guerra)

Qui ha dit?

• [?] “Una butlleta de vot és més forta que una bala de fusell.”
• [?] “Feliç qui, com Ulisses, ha fet un bon viatge.”
• [?] “L’horitzó és en els nostres ulls i no en la realitat.”

Temps de paradoxes

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana és sense cap mena de dubte, el meu llibre de capçalera, l’únic que portaria a una illa deserta, si només em deixessin dur un sol llibre i el problema no fos el pes. Avui tocava obrir-lo, per la lletra P –ja veuen que vaig avançat– i els ulls han passat just pel punt on es defineix el terme “Paradoxa” com una «opinió que sembla contrària al comú sentit, però que de fet és exacta».
Dir que en els gens de la memòria també hi van incrustats els de l’oblit, pot semblar d’entrada una paradoxa, però tothom sap que és així. De fet la història estima les paradoxes i, com en els formatges de Gruyère: com més història més forats i com més memòria més oblit. Tot allò que en un moment donat ens podria semblar el súmmum de la informació necessària per a comprendre una determinada època, després s’esvaeix com bombolles de sabó.
Potser per raons com aquesta ens aferrem als noms i a les dates, en un darrer intent desesperat per a conservar tot allò que a la llarga és inconservable. Ens fem la il·lusió de poder mantenir eternament vius els records, però el vent dels dies aviat els bandeja de la nostra memòria, convertint-la en una paisatge àrid per on només hi voleien les fulles seques de l’oblit.
La ciutat, més enllà de les febleses individuals, és un animal que també pot recordar, a través dels noms dels carrers i dels seus equipaments municipals. Però quan la ciutat decideix perpetuar el record d’una persona i el seu exemple ciutadà, cal anar més enllà i fer-ne una pedagogia adequada perquè el nom no esdevingui una closca buida, una veritat que n’amaga una altra.

Les dites [del divendres]

“Si voleu que els vostres somnis es realitzin, no dormiu.”
(Proverbi jueu)

“Si la matèria gris fos de color rosa, el món tindria menys idees negres.”
(Pierre Dac)

“Preneu un cercle, amanyagueu-lo i esdevindrà viciós!”
(Eugène Ionesco – La cantant calva)

Paraigües i barrets

En Josep Pla deia que el paraigua és un d’aquells objectes “absolutament decisius i acabats”, com “la roda, la pipa, els gats, els pantalons i el general Franco”. En general, comparteixo la seva opinió. Però en Pla no va tenir en compte que per ciutat el paraigua no és l’estri ideal. Si no es comparteix amb la parella, ocupa més espai vital del que ocupen normalment les persones sobre la vorera i les voreres de la nostra ciutat no són generoses.
El meu avi, que era una mena d’àlter ego d’en Josep Pla, no agafava el paraigua per por d’espantar la pluja. Per algú que ha viscut sempre a pagès, la pluja és un fenomen vital sense el qual no es va enlloc. Sense pluja no hi ha enciams de fulla de roure, ni cebes tendres, ni tomates del ciri, ni cargols, ni bolets, ni res de res. Sempre és millor arriscar-se a una mulladeta que desafiar alegrement els déus de la meteorologia.
Suposo que ningú s’estranyarà si els dic que per a mi l’ideal en dia de pluja és el barret. És tou i arrodonit, no ocupa més espai vital que els pantalons i no hi ha perill de treure l’ull a ningú en cas de descuit. El barret, per ciutat, és un objecte molt més civilitzat que el paraigua. No entenc com l’ajuntament encara no ha desenvolupat cap normativa per fomentar-ne el seu ús. Sempre serà més barat obligar a dur barret a la gent que fer eixamplar les voreres!
I, malgrat tot, el barret no té bona premsa. Els qui anem amb barret pel carrer hem d’esquivar les mirades inquisidores i desaprovades dels sensebarret i els comentaris jocosos dels nudistes de closca. Tot cantant o xiulant, afirmen que el seu ús continuat provoca calvície, que portar barret és de cursis, de dandis o de desviats. El general Franco, que sempre que podia anava sota pal·li i rodejat de tricornis, segur que pensava el mateix.

[Sampedro]

José Luis Sampedro a La Contra de La Vanguardia

–Víctor Amela pregunta:

• “¿Que estampa de la guerra no olvida?”

–José Luis Sampedro contesta:

• “Como soldado de Franco, en Artesa de Segre entré en una escuela bombardeada. Recogí del suelo un librito: traducciones de Carles Riba al catalán de textos clásicos griegos... Una maravilla... ¡y todo perdido!”

[Rusiñol]

“Si no poguessin explicar les seves malalties, hi ha molts que no estarien malalts.”
(Santiago Rusiñol)

[el paraigua]

“Va plovent. És el mes d’abril. Tota la naturalesa que tinc davant els ulls es torna viva i alça les orelles de la felicitat: els arbres, les herbes, les collites, els planters de pèsols i faves. Aquesta corba del procés que puja i baixa em fa pensar en el paraigua, en la roda, en la pipa, en els gats, en els pantalons, en el general Franco, com a objectes absolutament decisius i acabats.”
(Josep Pla – Les hores)

Dinosaurios

Els dinosaures eren uns animals enormes que vivien en aquest planeta molt abans de la crisi econòmica i del primer canvi climàtic. Els dinosaures ja es passejaven per la terra, ensenyant les seves dents afilades i terribles, quan encara no havia començat la deriva dels continents i que Madonna interpretés el paper d’Evita, acompanyada d’un improbable Che Guevara amb cara d’Antonio Banderas. Els dinosaures es van extingir, però quedaren entre nosaltres un grapat d’argentins amb pinta de diplodocus i accent porteño.
Durant els anys setanta de la nostra època, o del segle passat per ser més exactes, arribaren al nostre país tota aquella colla d’indocumentats que fugien de les inclemències d’una dictadura militar, just quan nosaltres començàvem a sortir del forat produït per quaranta anys d’una altra dictadura, mare de totes les dictadures i de totes les barbàries. Aquells argentins eren gent preparada, amb estudis, que aviat s’introduïren, sense manies ni prejudicis, en els intersticis d’això que ens agrada anomenar “societat civil”.
Un d’aquells argentins del 77 era en Jorge Garralda, un tipus alt amb pinta de despistat, amb ulleres caigudes sobre un nas ganxut i la veu melòdica dels que han nascut a l’altre costat de l’oceà. En Jorge, juntament amb Carlos H. Jorge i altres, crearen ara fa 10 anys un grup musical que anomenaren “Dinosaurios” i amb el qual han anat fent recitals una mica per tot arreu. A Girona es van donar a conèixer –com a grup– en un acte dels Casero i van deixar molt bon record entre la tribu que hi assisteix habitualment.
Avui els Dinosaurios es presenten a l’auditori de la Mercè per celebrar el seu desè aniversari, amb un espectacle que porta per títol Volver... no es un tango. Ara que es parla tant d’immigració i d’integració, fóra bo que els gironins deixessin de banda el seu complex d’assetjament constant, per anar a veure i a escoltar –sobretot escoltar– aquests Dinosaurios que a hores d’ara ja són més catalans que argentins.

[Pàmies]

“M’agrada la tele perquè és un observatori de la irrealitat.”
(Sergi Pàmies)

[Brossa]

“El pedestal són les sabates.”
(Joan Brossa)

[1808-2008]

Un gironí sempre serà un individu en estat de setge.

[Berlin/Girona]

El Mur de Berlín 1963 (foto: Henri Cartier-Bresson)

El mur de Girona 2008 (foto QCH)

La muntanya màgica

Montjuïc és una protuberància de la geografia gironina, com una mena de bony enorme, entre el Galligants, l’Onyar i el Ter. Antigament era un indret erm, inhòspit i pedregós, on els jueus del Call hi enterraven pietosament els seus morts i els gironins assetjats hi sacrificaven inútilment els seus herois. Girona va viure sempre a l’ombra de la seva muntanya, una ombra allargada i sinuosa, que durant vint segles fou més tràgica que màgica.
Amb l’arribada de la II República s’hi va construir una escola modèlica, moderna i assolellada i l’Ajuntament va projectar-hi una ciutat jardí, que els consistoris franquistes van oblidar en els calaixos dels draps bruts. L’onada d’immigració dels anys seixanta va colonitzar amb barraques la muntanya, aprofitant les runes del castell, fins que el senyor Fernando Vilallonga va comprar els terrenys per fer-hi una urbanització de luxe i els sobrevinguts van haver de fugir cap a altres barris de la ciutat.
Al llarg de trenta anys la muntanya quedà pràcticament coberta de cases, urbanitzada fins al darrer racó, amb arbres ben regats, gespes pentinades amb delit i piscines blaves, d’un blau intens i generós. L’Ajuntament es va fer càrrec dels carrers i de les voreres, amb recança, de mica en mica, a poc a poc. Conscients del poc pes demogràfic de la zona, però pressionats per la força dels nous pobladors, habituats –la majoria– a presentar per escrit les seves queixes.
Ara, els seus habitants pugen i baixen cada dia de la muntanya, mirant de reüll la silueta retallada de la catedral que flota gloriosament entre les boires, contents de viure en una muntanya màgica, on el temps hi passa de biaix i els autobusos hi arriben encara que sigui a final de línia. Montjuïc que podria haver estat una ciutat model i que va derivar perillosament cap a una gran parida, ha arribat a ser finalment un barri més de la ciutat amb les seves llums i les seves ombres. Montjuïc és una muntanya que –miraculosament– ha infantat alguna cosa més que un magre ratolí.

[la Cultura]

“A la zoologia, el Mediterrani hi oposa constantment la Cultura –amb majúscula, perquè no hi hagi equívocs. L’equívoc podria provenir de creure que la cultura és cosa de llibres, de papers, d’universitats i de conferències. No. La cultura és cosa de la vida, de la vida de cada dia, de bondat, d’hospitalitat, de tolerància, de comprensió. El bosc és inhòspit, insegur i fred.”
(Josep Pla – Les hores)

[Maig del 68]

“Fins i tot si ens prometen el paradís el refusaríem. Perquè nosaltres el volem prendre.”
(Daniel Cohn-Bendit – 4 de maig de 1968)

“Si la joventut no té raó, aleshores la societat que la menysprea i que l’agredeix té sempre culpa.”
(François Mitterrand – Discurs a l’Assemblea Nacional, 8 de maig de 1968)

“Volem un món nou i original. Refusem un món on la certitud de no morir de gana és a canvi del risc de morir d’avorriment.”
(Daniel Cohn-Bendit – 14 de maig de 1968)

“Una dona sense home és com un peix sense bicicleta.”
(Irina Dunn)

I quatre pintades anònimes i en versió original:

• “Professeur vous êtes vieux et votre culture aussi”
• “Ne vous emmerdez plus, emmerdez les autres”
• “Sous les pavés, la plage!”

Maig de 2008

Ara fa quaranta anys, durant unes setmanes de maig, els estudiants de la Sorbona van voler –i de fet ho aconseguiren– canviar el món. L’únic que no van poder vèncer és el capitalisme. Per fer-ho es necessitava un projecte alternatiu i els únics que el tenien, els comunistes, es van quedar a casa perquè des de Moscou els van dir que no tocava. Paradoxalment aquella revolució va servir per a acabar amb el comunisme com a alternativa política creble. Vint anys després fins i tot la Unió Soviètica va deixar d’existir.
Però aquells fets de maig del 68 van servir per canviar profundament la societat, els seus costums i els seus mites. Es va passar d’unes relacions patriarcals i rígides a una situació nova en què res no estava escrit i en què tot era relatiu. Aquell maig de París va ser una gran patada en el cul d’una tradició judeocristiana, que no havia patit pitjor afront des de 1789. Els estudiants van reclamar imaginació i llibertat, i van buscar-la fins i tot sota les llambordes.
Durant uns dies els murs de París van pendre la paraula, per respondre a la propaganda oficial dels telenotícies de les 8 del vespre els estudiants van utilitzar la pintura com mai abans s’havia fet, les parets del barri llatí es van despertar plenes de frases que van fer història: «Sigueu realistes, demaneu l’impossible», «Ho volem tot i ho volem ara», «La barricada tanca el carrer però obre la via», «Sota el paviment... la platja!», «Absolutament prohibit prohibir».
París fou un esclat d’idees, un rebost inesgotable de consignes i de projectes que han alimentat durant vuit lustres l’ideari col·lectiu d’una joventut que va pujar definitivament al poder per ja no baixar-ne mai més. Després de quaranta anys, probablement aquest és un dels problemes no resolts d’aquella revolució, perquè un no pot ser jove per sempre...

[Dennett]

“La intel·ligència és una màquina d’interpretar el passat per anticipar el futur i per tant per donar-nos poder sobre l’esdevenidor.”
(Daniel Dennett – La Vanguardia)