Els mil de Girona

L’altre dia en Quim Nadal, mentre baixàvem per una rambla de Girona curulla de gent i de llibres, em deia, fent un càlcul mental que si no encertat poc li deu faltar, que aproximadament si calculéssim el nombre de persones que assisteixen a tots els actes culturals que es desenvolupen en aquesta ciutat, el total no seria més de mil noms, per ser més precisos, mil noms amb els seus cognoms.
Aquestes mil persones ens anem reunint periòdicament en grups reduïts, repartint-nos els papers, unes vegades uns a dalt, els altres a baix, asseguts o drets, plogui o faci sol, per ser presents en tots els actes que s’organitzen en aquesta ciutat. Actes que són per a festejar la seva gent, la seva història, el seu art i el seu patrimoni, tot un conglomerat que sovint es condensa en la presentació d’un llibre.
John Ruskin, el crític i historiador de l’art, sociòleg i escriptor britànic, deia que els llibres es poden dividir en dos menes clarament diferenciades: els llibres del moment i els llibres de sempre. Abans d’ahir, un dilluns després de Sant Jordi, el dia dels llibres del moment, va tocar parlar de llibres de sempre, de tots aquells llibres on hi reposa la saviesa del temps i que, la majoria dels quals, encara els tenim per llegir, bategant sobre la tauleta de nit.
En Joaquim Nadal i Farreras ens va presentar un llibre que parla de llibres, una bibliografia bàsica per a una història de Girona, il·lustrada amb dibuixos de Marc Vicens. Aquest llibre, casualment coincideix en el temps amb un altre de George Steiner, un autor que també està present en el llibre d’en Quim. El de l’Steiner, que ara s’ha traduït al català, porta per títol Els llibres que no he escrit. O sigui un exercici que precisament sembla el contrari del que ens fa en Quim Nadal, tot i que una vegada llegit podríem arribar a descobrir –per eliminació– precisament els llibres que encara no s’han escrit sobre Girona.
Steiner, en la seva obra, després d’enumerar «els llibres no escrits que haurien pogut fer que les coses fossin molt diferents» i que potser l’haurien permès fracassar millor, acaba la seva dissertació intentant no contestar la pregunta que se li ha reiterat sobre la seva decantació política i sobre la seva fe o falta de fe. Acaba amb aquesta frase: «El creient adult intenta estar sol amb el seu Déu. De la mateixa manera que jo procuro estar amb la seva absència sobirana. Ja he dit massa, he fallat en dir-ho». Després deixa una línia en blanc i remata: «Un proverbi antic fa: “Tant de bo el meu enemic publiqui un llibre”. Jo ara hi afegeixo: “Tant de bo en publiqui set”». Tant l’Steiner com en Quim Nadal ja n’han publicat més de set i espero que en continuïn publicant molts més, pel goig del seus amics i per l’enuig dels seus enemics. Els mil de Girona els hi estarem sempre agraïts.

[Etimologies]

• HORRIPILANT, del llatí horrere (eriçar) i pilus (pèl), que fa eriçar els cabells.
• INGENU, del llatí ingenuus: Nascut lliure.
• ESLÒGAN, del gaèlic escocès sluagh (tropa) i ghaim (crit), és a dir: Crit de guerra.
• SENGLAR, del llatí singularis porcus (hola Obèlix!), és a dir: Porc solitari.

[Morand]

“Ben escriure és el contrari d’escriure bé.”
(Paul Morand)

[Etimologies]

• ANTOLOGIA, del grec anthos (flor) i legein (triar), literalment “tria de flors”.
• En grec OBELISKOS vol dir “punxó per rostir”.
• UNÀNIME: que té una mateixa ànima.

(continuarà)

[Wagensberg]

“Els objectes inerts es sotmeten dòcilment a la incertesa, els vius la modifiquen i els pensants l’anticipen,”
(Jorge Wagensberg)

[Renard]

“Fa un dia meravellós! A qui hauré de demanar perdó?”
(Jules Renard)

[Huxley]

“I si la terra fos l’infern d’un altre planeta?”
(Aldous Huxley)

Dia del llibre

Sembla estrany que el nostre país, que destaca per ben poques coses, una vegada a l’any siguem capaços d’organitzar tot un dia dedicat a un cosa tan fràgil i tan poc considerada socialment com el llibre, i que sigui un èxit! És l’únic dia en què em sento orgullós d’haver nascut en aquest país, la resta de dies de l’any camino pels carrers amb el cap cot i la cua entre cames, pensant en mons infinitament més bonics i cultes que el nostre.
Claude Gagnière, diu en la seva magnífica obra Pour tout l’or des mots que «el llibre és el temps abolit». Però durant la diada del llibre el temps no s’atura, els minuts i les hores passen amb la mateixa cadència que els altres dies, però, això sí, amb una qualitat diferent. Sembla com si la primavera s’hagués inventat justament per a donar cabuda a aquest dia gloriós, a l’invent més procel·lós que la cultura catalana ha donat a la resta del planeta al llarg de la seva història.
Sembla mentida que tot d’una apareguin pels carrers aquesta munió de llibres i de llibreters, d’editors i de lectors. La gent es passeja amb un somriure als llavis, els escriptors no paren de signar a l’engròs, els llibreters fan sonar constantment la campaneta de la caixa i els editors per fi descobreixen que la seva existència té un sentit determinat. El dia de llibre és el dia del català ordenat, comerciant i lliurepensador, que veu en els llibres el fonament de la seva existència.
Josep Pla deia que «la nostra sensibilitat miraculista és tan forta que els qui no poden creure en els miracles inversemblants creuen en els literaris». Probablement el dia del llibre és un d’aquests miracles inversemblants que, a força de creure-hi, acaben produint-se. Esperem que la nostra fe no declini i que continuem creient encara durant molts anys en els llibres, potser no en tots però sí en els millors; i que aquesta pàtria de la qual, ni que sigui per un dia, ens sentim tan orgullosos, visqui per sempre lliure i feliç.

[Pairolí]

“La lectura és una de les formes de la felicitat. Un bon llibre es gaudeix al moment de llegir-lo i crea en la memòria un clos particular i càlid al qual, passat el temps, sempre s’hi pot tornar.”
(Miquel Pairolí – Exploracions)

[Prats]

“De sempre he estimat aquelles obres de la literatura que juguen amb la riquesa de la llengua i en saben explotar la virtualitat expressiva. Sovint m’encanta de tornar a aquells textos que són capaços de convertir la lectura en una festa de la paraula.”
(Modest Prats – Presentació de la traducció de Fedra)

[Ruyer]

“La immortalitat és inútil: haver viscut és suficient.”
[Raymond Ruyer]

[Dac]

“A l’etern triple interrogant, deixat sempre en suspens «Qui som?, d’on venim?, on anem?», jo responc: «Jo sóc jo, vinc de casa meva i ara hi torno»”.
(Pierre Dac)

El professor Mussons

L’Antoni Mussons és un home alt, d’ulls en funcionament constant i barba senatorial. No és en absolut la típica imatge del jubilat ranquejant, aclaparat per tot plegat i que es passeja pel carrer sense un objectiu concret. L’Antoni Mussons és un viatger infatigable, un caminant professional, un home que mira el món amb ulls de físic. És la mirada entre incrèdula i sorpresa de qui assumeix la realitat encara que no l’acabi mai de comprendre.
El seu periple per aquesta vida és un viatge en l’espai i en el temps, però sobretot, és una odissea interior. Un viatge al cor de les tenebres, però també a les fonts de la vida. Amb les seves paraules ens fa aflorar el sentit de la ciència i de la filosofia. Ens mostra sense enganys i sense vel·leïtats el fons de la seva ànima i de la seva consciència, una cosa de la qual no tothom és capaç, però ell ha descobert la manera de fer-ho.
L’Antoni Mussons ha escrit un llibre que és el testimoni de la seva visió del món. Un llibre planer, que es llegeix en una tarda i que és el pòsit de tota una vida dedicada a l’ensenyament de la física i la culminació del seu esforç per comprendre el món que ens ha tocat viure. Vat Xan, la física del segle XX, un camí cap a una visió espiritual del món, és el llegat clar i nítid que ens deixa el professor Mussons.
Joseph Conrad, l’autor d’aquell altre gran viatge al cor de les tenebres, deia que no li agradava treballar «a ningú no li agrada, però en canvi m’agrada el que és intrínsec del treball, o sigui l’ocasió de poder descobrir-se un mateix». Això és precisament el que ha descobert el professor Mussons, treballant al llarg de la seva vida i escrivint aquest llibre. I nosaltres llegint-lo haurem après, si més no, que només podrem atrapar la llum convertint-nos algun dia en llum; mentrestant ens il·luminarà el seu llibre.

[Bobin]

“L’infantesa és allò que el món abandona per poder continuar sent món.”
(Christian Bobin)

[Girona, Spain: book me in to an old café]

Girona, Spain, Sorry...

[Laffont]

“Avui en dia l’home cultivat ja no és el que sap les respostes, és el que sap trobar les respostes.”
(Robert Laffont, editor)

Llums i ombres, uns apunts sobre Cassà

Cassà de la Selva és un poble difícil de definir. Passejant pels carrers del seu casc antic, dibuixats irregularment al voltant de la plaça de la Coma, un no sap ben bé si es troba a la Selva o a l’Empordà; potser a causa d’aquesta indefinició va acabar en el seu moment essent part del Gironès. Ara, la imatge en general de Cassà en un dia de primavera, és la d’una població sobrevolada per un grapat de coloms autòctons i rodejada fins a l’infinit per una multitud d’orenetes, falciots i per tota mena d’aus migratòries.
Com tots els pobles de les nostres comarques és evident que ha viscut temps millors, però la gent no deu ser pobre del tot, a jutjar per les marques dels automòbils que circulen pels carrers del centre. Uns carrers que porten noms de farmacèutics, apotecaris, enginyers agrònoms, capellans emèrits, músics de cobla i germans de les escoles cristianes. La culminació de la devoció per aquests darrers és un monument de gust dubtós que serveix de punt central d’una plaça que té –a falta de més pressupost?– amb prou feines voreres per als vianants. El dia que els cassanencs erigeixen un monument a l’escola pública espero que no ho encarreguin al mateix artista.
Des de l’any 1989 l’ajuntament de Cassà està ubicat a Can Nadal, un antic casalot d’estil “eclèctic”, tal com anuncia una placa situada en la seva façana. Aquest estil és el predominant a tot el poble; és de destacar també la façana del col·legi La Salle, que sembla un mostrari de colors i de formes difícils de definir d’altra manera. El patí d’aquesta escola, per la part del darrere, sembla més aviat una mena de gàbia enorme. No sé si serà per a evitar que els nanos fugin o perquè no l’assaltin els fills dels nouvinguts.
En un rellotge de sol, agençat de nou en la part lateral de l’església, s’hi pot llegir aquesta llegenda: “La llum és l’ombra de Déu”. De nit no sé com s’ho fan sense llum i sense Déu, però mentrestant es nota que a Cassà l’ombra de l’església és allargada.

El Royal

El Cafè Royal és un d’aquells bars de Girona de tota la vida, bé, de fet el d’ara no s’assembla en gairebé res amb el d’abans. Ara és un local amb molta paret repicada i amb una aparença d’antiguitat que abans no tenia. Paradoxes del disseny i de la modernitat, que ens fa passar per vell allò que en realitat és nou. El Royal dels meus records, el dels anys setanta, estava regentat per en Jordi Mestres, un home amb caràcter, xerraire i amic dels seus amics.
El Royal era centre de discussió i de debat, punt de partida i d’arribada, lloc de concentració i de dispersió, sobretot de dispersió. Recordo haver llegit les notícies més importants de la meva vida, assegut sota els arcs de la plaça de la Independència, amb un tallat sobre la taula. El major consum de tallats al Royal el recordo exactament entre el 23 d’octubre de 1977, un diumenge de tardor en què va tornar el president Tarradellas de l’exili, i el 28 de setembre de 1978 en què morí el primer papa que es deia Joan Pau.
Després, per una raó o l’altra, ens vam anar distanciant del Royal i el cafè finalment va tancar les seves portes per defunció del seu propietari. Durant un temps el local va quedar tancat ,amb un rètol de traspàs sobre les finestres metàl·liques, fins que un dia es va tornar a obrir, completament reformat, amb el mateix nom de sempre, en el mateix indret, però amb l’ànima canviada.
Aquestes coses passen, és la vida. Res és immutable i tot és susceptible de ser renovat, fins i tot nosaltres mateixos anem mutant de pell, de pentinat i d’opinió. Però sempre ens queda la recança d’un passat que fou i que ja no tornarà. En Ramón Gómez de la Serna deia que “la pluja és trista perquè ens recorda l’època en què érem peixos”. No cal anar tan lluny per recordar aquell Royal d’en Jordi Mestres, però l’altre dia quan vaig demanar al cambrer de torn un “suc de préssec” i no em va entendre, perquè no parlava la meva llengua, vaig comprendre que algun fet irreversible havia passat al Royal i al nostre país. Quina llàstima.

Temps de república

La història de la humanitat, més enllà dels fets tangibles, és també la història de les esperances i de les seves més fonamentades il·lusions. La proclamació de la República fou un gran esdeveniment, un gran dia es miri per on es miri. Els qui ens sentim hereus d’una idea de llibertat, que flotà en l’aire nítid d'aquella primavera, ens sentirem sempre empesos per la seva força.
(Girona, 14 d’abril de 2008)

[Carles Soldevila]

“No sempre és fàcil d’ésser sincer amb un mateix.”
(Carles Soldevila – Valentina)

[Hoggart]

«Cap cultura és la veritat sencera.»
(Richard Hoggart - The Listener)

Inspai

Abans la fotografia era cosa d’uns pocs, com una mena de culminació d’un procediment complex, una alquímia que es practicava a les fosques, en un laboratori envoltat d’un núvol de vapors alcalins, àcids fixadors i substàncies humectants. La fotografia era el resultat precari d’una ciència inexacta com l’espiritisme, la kremlinologia o la meteorologia. Ningú podia preveure a l’avançada el resultat final d’un procés que ningú comprenia. Les fotografies sortien com sortien i punt.
Tot això s’ha superat amb la fotografia digital, ara tot acaba passant per un ordinador asèptic i infal·lible, on tot està previst i res no pot fallar. Les fotografies les fan fins i tot els ases i s’acaben semblant les unes a les altres com s’assemblen entre ells els cagallons d’aquestes criatures quadrúpedes. Actualment ser fotògraf ja no és el que era, el glamur i el misteri han desaparegut i l’únic que els distingeix de la resta de mortals és un domini més ampli de la informàtica, de la gestió dels drets d’autor i la llargada enorme dels seus teleobjectius.
Però el que a mi m’admira, més enllà de les conquestes tecnològiques, és que avui en dia hi ha qui recopila i guarda amb cura totes aquelles fotografies que els més esbojarrats hem anat ventant compulsivament al llarg de la nostra vida. I no només s’hi dediquen quatre bojos d’aquells que n’hi ha pertot arreu, no, fins i tot les institucions han muntat arxius i han començat a catalogar les fotografies i a tractar els fotògrafs com si fossin éssers paranormals, artistes sublims.
L’altre dia, en un local del carrer del Sac, es va presentar en societat l’INSPAI, un nou organisme, creat per la Diputació Provincial de Girona, que gestionarà aquest cúmul d’imatges que hem anat produint entre tots. Les fotografies d’abans del Photoshop i les de després, les del nitrat de plata i les dels megapíxels. La Natàlia Navarro, una noia amb cara de múrria, és l’encarregada de vigilar aquest negoci, de vetllar per imatges que no sé si valen per mil paraules però que algun dia seran llavor de milers de somnis.

El cul de la lleona

"Per ser de Girona s'ha de fer un petó al cul de la lleona", però la resta és vici.

[Cioran]

“Ser vell és un càstig per haver viscut.”
(E.M. Cioran)

[Schnitzler]

“Has comprés? Has perdonat? Has oblidat? Quina llàstima! Has deixat d’estimar.”
(Arthur Schnitzler)

[Marina]

José Antonio Marina diu que «Som biologia en procés de convertir-nos en esperit». Ja em perdonaran, però jo sóc dels que pensa exactament el contrari, que «Som esperit en procés de convertir-nos en biologia».

[Jesús]

Ponç Pilats pregunta a Jesús:
«QUID EST VERITAS ?»
i Jesús respon en llatí (comme il faut):
«EST VIR QUI ADEST»
Un anagrama perfecte!

En la novela d’Eduardo Mendoza, Pomponi Flatus diu a Jesús: “Tots els nens creuen que el seu pare és alguna cosa especial, tu també segurament, però no en facis cas.”

Germans Sàbat

Germans Sàbat és un poblat multicolor, situat entre l’autopista AP7 i el Celler de Can Roca. El barri viu la seva vida entre els vehicles que circulen per una de les grans artèries europees i els que aparquen al davant d’un dels restaurants amb més prestigi del país, entre la remor dels avions que inicien el descens cap a l’aeroport i el brogit dels automòbils dels joves del veïnat que exhibeixen la potència de decibels dels seus altaveus.
Tots aquests sorolls contrasten amb el silenci de les cases i la serenor profunda de la riera. Germans Sàbat ha crescut a partir d’un nucli originari de 227 cases, construïdes totes amb el mateix patró, però que amb el temps els seus habitants han anat personalitzant a la seva manera. No n’hi ha dos del mateix color, ni amb la mateixa forma, ni tan sols amb la mateixa textura de la façana. La seva plaça major és una espai urbà, geomètricament parlant difícil de definir, que serveix fonamentalment per aparcar-hi automòbils. Aproximadament en un dels seus vèrtex s’hi alça la torre de l’aigua, l’element arquitectònic més característic de la zona, una espècie de campanar laic revestit de rajols foradats. Al seu redós s’hi estén un mar d’antenes orientades cap a Rocacorba, que és La Meca dels gironins que creuen en la infal·libilitat de la televisió.
Germans Sàbat és un conglomerat ciutadà totalment urbanitzat, asfaltat, cimentat i enrajolat. Entre les cases només hi queda espai per alguna palmera solitària o un nesprer de branques feixugues, cansades i revinclades. Els seus habitants són gent normal, com jo que escric aquest article i com vostè que el llegeix. Són gent que els dissabtes a la tarda aprofiten per a pintar les parets de l’habitació de la nena, que cuiden el seu cotxe amb una badana i que van pel carrer amb una barra de pa sota el braç. Ningú diria que Germans Sàbat –ara farà 50 anys– fou el fruit d’un pecat, d’un amor clandestí. Aquest barri, igual que Vila-roja o Font de la Pólvora, és el fill no desitjat d’una societat, la societat gironina, que ha volgut que creixés allunyat dels seus murs, lluny de la seva imatge de postal. Ara aquest fill s’ha fet gran i és un més de la família. Els gironins hauríem de passejar més sovint per uns carrers que també són part essencial de l’ànima de la ciutat.

[Mitterrand]]

“La joventut és el temps que un té al seu davant.”
(Una frase de Jules Romains citada per François Mitterrand al declarar-se candidat a un segon mandat a la presidència de la República Francesa (a l’edat de 71 anys) el 22 de març de 1988)