[Coluche]

“No es pot dir mai la vertiat per televisió. Hi ha massa gent que mira!”
(Michel Colucci "Coluche")

[Eco]

Umberto Eco a El País:
"Hi ha una maledicció xinesa que diu: Espero que visquis en una època interessant."

La Devesa i l'esport

De petit, quan encara no existien ni els ordinadors, ni els telèfons mòbils; quan encara la televisió era simplement un aparell que balbotejava en blanc i negre, ja existia el GEiEG. El Grup era sinònim de festa, d'esport i d'hores eternes sota els arbres de la Devesa. Els grans plàtans que voregen el Camp de Mart podrien explicar gairebé tota la història esportiva d'aquesta ciutat. Allà s'hi van jugar els primers partits de futbol, quan encara era un esport practicat per gironins sorruts, vestits amb calces fins als genolls, samar-retes ajustades sobre el pit i gorra de visera. Allà, a la Devesa, en un estadi senzill, els gironins hi van practicar durant dècades totes les variants esportives qui hi poden haver entre l'atletisme i el sardanisme.
Malauradament l'esport va començar a recloure's gradualment entre les parets de formigó dels pavellons. Estic segur que els grans plàtans del Camp de Mart encara recorden amb enyorança aquells nois i aquelles noies, aquell temps d'esplendor sobre l'herba; aquells dissabtes a la tarda i aquells diumenges al matí de samarretes suades i de glòria entre les flors. Però el GEiEG va marxar -o el van fer fora- de la Devesa; va anar lluny, cap als turons inhòspits de Palau-sacosta, més enllà fins i tot del llunyà exili del Girona FC. En una dècada Girona va perdre els dos equipaments esportius més populars i propers al centre de la ciutat, i els gironins van haver d'aprendre a anar amunt i avall.
Ara, quan ja semblava que ens hi havíem acostumat, l'Ajuntament ha decidit construir un nou pavelló esportiu a la Devesa. Ja em perdonaran, però penso que hi ha altres maneres de practicar esport sense necessitat de fer-ho entre parets de formigó i sobre parquets de fustes delicades. En aquesta època nostra en què ens passem mitja vida tancats a la feina o a casa, és necessari més que mai reivindicar les activitats que es practiquen a l'aire lliure, sense gastar inútilment recursos i energia. Ara que l'Ajuntament ha engegat un procés participatiu per delimitar el Pla d'usos de la Devesa, és el moment de dir la nostra. Jo opino que a la Devesa hi sobra formigó, i vostès què opinen?

[S. Álvarez]

“Els líders cínics poden ser espavilats i llestos, però no intel·ligents, perquè no han après a viure de manera satisfactòria i feliç, el que repercuteix negativament en el desenvolupament del seu lideratge.”
(Santiago Álvarez de Mon)

[Joan Majó]

“No estem en una època de canvis, estem en un canvi d’època.”
(Joan Majó)

[Joan Sales]

“La infància deixa una marca que no s’esborra mai.”
(Joan Sales – Incerta glòria, tercera part, capítol VI)

–FOTO: Arnau Prieto, vist pel seu pare–

L'Univers

Ja em perdonaran els científics que enfoquen cada nit els seus telescopis cap al cel, però, fins que no ens demostrin el contrari l’Univers és simplement un carrer de Girona. S’hi arriba per la pujada de les Pedreres, que per a molta gent és com anar més enllà de la Via Làctia. De fet el carrer de l’Univers comença a l’altura del carrer del Sol i acaba just quan es troba amb el que porta el nom de Terç de Miquelets, uns soldats que es van guanyar les estrelles durant els setges de Girona.
El carrer de l’Univers comença sobre un parterre on hi creix l’acant i el llorer, al capdamunt d’uns esgraons que no permeten la pujada dels automòbils, de baixada queden aturats en aquest cul de sac. Potser per aquesta manca de trànsit rodat, el carrer de l’Univers és força tranquil. A una banda hi ha cinc cases i a l’altra dos, que més aviat hi donen d’esquenes. Darrere de les parets dels patis s’hi desenvolupa una vida secreta, silenciosa, que només els gats del barri semblen conèixer.
Però avui és dilluns de Pasqua i ni els gats s’hi passegen. Únicament un parell de xiprers, pelats fins a la meitat de la seva alçada, volen continuar assenyalant cap al cel, cap a l’origen de tot plegat. Allà dalt, passant sobre un llençol blau, uns núvols de cotó fluix van lliscant pesadament cap al sud. El carrer de l’Univers queda lluny de tot, si t’hi quedes parat una estona fins i tot acabes oblidant a quina ciutat estàs. Només la punta del campanar de la catedral, al final del carrer del Sol, delata la ubicació gironina a un visitant despistat.
Un veí –o una veïna– del carrer de l’Univers, conscient de la complicació que comporta arribar-hi, ha escrit un missatge amistós d’agraïment en la bústia de casa seva on s’hi pot llegir: «Gràcies carter, ets un solet!». M’imagino per un moment la cara del carter, després d’escalar la pujada de les Pedreres, llegint, entre regalims de suor, el rètol de la bústia. Hi ha altres mons, però estan en aquest: just entre el carrer del Sol i el del Terç de Miquelets.

[Philip Roth]

“Les pantalles ens han vençut.”
“La clau no és traslladar llibres a pantalles electròniques. No és això. No. El problema és que l’hàbit de la lectura s’ha esfumat.”
“En vint anys la lectura només serà un hooby minoritari.”
(Philip Roth a El País Dominical)

[Javier Cercas]

“Escriure articles consisteix en donar constantment pistes a l’enemic.”
(Javier Cercas – El País)

Fontajau

Fontajau és un dels barris nous de Girona, instal·lat sota el Puig d’en Roca al llarg de la plana que ressegueix el curs del Ter, entre els blocs de Sant Ponç i els de Taialà. Les seves cases baixes i edificis moderats han crescut ordenadament al voltant de la rambla que porta el nom de Xavier Cugat. És un barri tranquil des d’on es pot escoltar encara la remor llunyana de les campanes de la catedral, una remor inquietant, que sembla obrir-se pas pesadament a través dels segles.
Els seus habitants són gent jove, amb gossos i amb criatures i cotxes de color gris platejat. Els avis s’hi passegen amb discreció, sembla com si es sentissin fora de lloc en aquests carrers nous de trinca. A Fontajau sembla que el passat no existeix, ni el futur tampoc. Igual que en el paradís, a Fontajau es viu sempre en el present. El present s’estira i s’arronsa, però roman, això sí, vigilat per una legió de nans petrificats que contemplen als passavolants amb la mirada perduda dels éssers inanimats. Fontajau és probablement la metàfora del nostre país, igual que el barri de Sant Narcís –o el de Germans Sàbat– ho fou en la seva època. És la metàfora d’un país que a vegades té somnis ordenats entre desordre i desordre.
Les campanes continuen tocant, però Fontajau continua vivint la seva vida ancorada en un present impertèrrit de rajol vist i pedra artificial, lluny del soroll i de la migranya. Girona és una ciutat dura, que clou les seves essències en el pinyol de pedra picada del seu barri vell. Més enllà dels seus murs sembla com si volgués amagar la polpa carnosa dels seus encontorns. Tal vegada arribarà el dia en què els fills i els néts dels primers pobladors del barri travessin definitivament les barreres del temps per recordar aquest present amb enyorança. Fins aleshores el director de l’oficina de La Caixa de Fontajau anirà guardant amb molt de zel els avals de les hipoteques.

[Saint-Exupéry]

Saint-Exupéry derribat per un dels seus lectors
una entrada recomanable al Bloc La république des livres

Un lector del Bloc proposa noves entrades:
“Marcel Proust ennuegat per una magdalena”
“Diderot mor d’un sobredosi de religioses”
“Maupassant sodomitzat i contaminat pel seu pare natural Gustave Flaubert”
“Céline infectat després d’una operació de canvi de sexe”
“George Sand cremada viva pel seu cigar.”
“Simenon assassinat pel seu biògraf”...

[Arthur C. Clarke]

Les lleis d’Arthur C. Clarke:
1. “Quan un savi diu que alguna cosa és possible, és probable que tingui raó, però quan diu que alguna cosa és impossible, probablement s’equivoca.”
2. “L’única manera de descobrir els límits del possible és aventurar-se una mica més enllà de l’impossible.”
3. “Tota tecnologia suficientment avançada és indiscernible de la magia.”

[Montserrat Galícia]

“Penso que el món només ens comunica allò que som capaços de copsar. La nostra capacitat per captar els missatges és més important que el contingut dels missatges…”

(Montserrat Galícia - Interiors)

La plaça del Barco

La plaça del Barco, com un cor rectangular, batega en el pit de Santa Eugènia de Ter, un antic poble de la comarca del Gironès vençut per una malaltia terminal de la civilització anomenada “urbanisme salvatge”. El cor, a diferència d’altres vísceres més passives, encara continua bombejant vida sense parar. La plaça és un espai guanyat al formigó i els automòbils hi circulen només per tres dels seus quatre costats.
Nens de més d’una raça juguen amb pilotes, bicicletes i patins, mentre un grup d’entusiastes practica el seu esport favorit sota un rètol on s’hi pot llegir: “Camp Municipal de Petanca de Santa Eugènia”. El camp és un rectangle més petit en el centre de la plaça, acotat pels crits dels nens i per la remor dels cotxes i de les motocicletes. Els homes juguen mentre nous edificis s’aixequen en els racons on encara poden fer-ho. La plaça està tutelada per quatre oficines bancàries, just en els quatre vèrtex de sortida, com si vigilessin el pas d’hipoteques amb potes i de préstecs amb rodes que circulen sense parar pel seu davant.
Els arbres –til·lers?– semblen sentir en les seves branques l’arribada de la primavera, però el sol, un sol cansat, s’amaga ràpidament darrere dels alts edificis. El temps és un parany insalvable i només en indrets com aquest és possible comprendre la naturalesa del seu engany. Un vent suau, que presagia pluges molt esperades, em fa cordar el coll de la jaqueta; mentrestant un helicòpter de color groc passa rabent sobre els teulats. Serà pel vent o per l’helicòpter, però un polsim de color verd clar comença a caure dels til·lers –són til·lers, oi?–, és el temps que s’escola entre les branques i que germinarà algun dia en la terra de la plaça.
Des d’un vaixell de colors infantils, que sembla avarat entre la grava, em mira un nen de raça indefinida, de cabells rissats i d’ulls incrèduls. Ell algun dia tornarà, com jo ara, a la plaça i escriurà un article com aquest, sobre la vida i el temps, sobre un poble que fou i que ara ja no és res; ell segurament comprendrà de seguida el que a mi m’ha costat tant de comprendre: que la veritat habita, sobretot, en el cor de places com aquesta.

[Luján]

“Aviat, pensar i tenir idees serà considerat una malaltia per anar al psiquiatre.”
(Nèstor Luján – Pensaments, judicis i sentències)

[Nietzsche]

“L’únic argument decisiu que en tots els temps va apartar als éssers humans d’ingerir verí no fou que matés, sinó que tingués mal gust.”
(Friedrich Nietzsche)

Les eleccions afectives

Aviat tornarem a la normalitat, els arbres floriran, el Barça perdrà la Lliga i qui més qui menys farà la declaració de la renda. Després de setmanes i setmanes de campanya electoral -i un diumenge de traspàs-, arriben indefectiblement els dilluns de la democràcia, dilluns i més dilluns d'atonia política. I quan parlo de política vull dir de la política de veritat, aquella que serveix per fer tirar endavant els països i no només per fer-se fotografiar en els actes oficials.
Però els polítics, els del piló, són com una mena d'ocells rars que només canten durant el període electoral que, en llenguatge ornitològic, podríem denominar del "cant de l'aparellament". Després callen. Probablement es tracta només d'una espècie de mecanisme d'autodefensa per no atreure els predadors. Estar-se callat i somriure va bé per la pell i per no sortir mogut en les fotografies. Per governar un país democràtic evidentment és necessari guanyar unes eleccions, però, sobretot, també s'ha de tenir una idea clara del projecte de futur i saber-ho explicar. No n'hi ha prou a dir que si no governes tu vindran els altres -que són pitjors i molt més dolents-, s'ha d'explicar el projecte i fer-ho amb claredat. D'un polític se n'esperen paraules, els fets ja arribaran després, fruit de les idees i no al revés.
La política municipal, en canvi, ja és tota una altra història. S'ha de reconèixer que aquí encara tenim sort dels que treballen la política a peu d'obra. A diferència dels diputats i els senadors, els alcaldes són com una mena d'aus de corral. No volen, fent giragonses pels ponts aeris, però ponen ous i això sempre és d'agrair. De tant en tant s'equivoquen i no surten totalment enquadrats en les fotos de rigor, però són els que aguanten aquest país. Alcaldes i alcadesses com la Iolanda Pineda que governa a Salt, en un ajuntament difícil, i que dóna la cara sempre que fa falta. Si m'obliguen a elegir, sempre em quedaré amb les iolandes. Espero que m'entenguin.

[Paul Valéry]

“Els nens pregunten: perquè? Aleshores els enviem a l’escola, que els cura d’aquest instint i derrota la curiositat amb el tedi”.
(Paul Valéry - Le Blog de Paul Valéry)

[Oriol Bohigas]

“Els polítics que tenim ara representen una baixada de qualitat respecte dels que vam tenir a l’inici de la democràcia. Ara són gestors. M’indigno quan sento dir: «Fets, no paraules».”
(Oriol Bohigas – L’Avenç)

Chikichiki

És evident que els temps estan canviant i no ho dic només per tot això del canvi climàtic, ni pel resultat de les eleccions. El canvi es nota en l’ambient; entre els núvols s’obren clarianes, entre les clarianes es formen nous núvols i la veïna del quart primera ha començat un curs en el centre cívic per aprendre a ballar el Chikichiki. Abans, el conjunt de tots aquests símptomes, era atribuït simplement a l’arribada de la primavera. Ara tot és més complicat i un, abans d’opinar, ha d’informar-se.
L’any 1968 em va costar poc aprendre’m de memòria la lletra del Lalalà, ara, en canvi, se’m fa molt de pujada entrar en les subtileses líriques d’en Rodolfo Chikilicuatre. Serà que estic perdent facultats? O és que definitivament tot s’ha complicat? Quaranta anys és mitja vida, la Massiel ja no s’aguanta les arrugues ni amb grapes del número 8 i en la meva panxa s’hi van dipositant capes sobreposades de sedentarisme, de complaença i de mandonguilles amb sèpia.
Però ara els temps estan canviant. De fet ja van començar a canviar quan en Bob Dylan tot just començava a esgarrapar la seva guitarra allà pels anys seixanta i tot plegat no han deixat de canviar –i de canviar– des d’aleshores. Ha canviat la realitat de soca-rel i la realitat ens ha canviat a nosaltres fins a la rel mateixa del tupè. L’única cosa que resta immutable és la capacitat que tenim constantment d’anar-nos adaptant a les circumstàncies.
Si algú s’ha indignat amb això d’Eurovisió, que s’hi posi fulles. Què s’havien pensat? Que el futur era gratis? Això només s’ho pensaven els d’Esquerra Republicana i mira com han acabat, pobrets... El futur és això, el paradís del Chikichiki, ara només ens queda esperar que arribi la independència –l’any 2014– i a veure qui presenta Catalunya al festival d’Eurovisió. Conec a tota una trepa d’amics dels meus fills disposats a fer de xikiliquatres i del que faci falta!

“Aprendre a morir? Perquè? Tothom ho fa bé a la primera...”
(Chamfort)

Tot quedarà igual

Malgrat les aparences tot ha quedat igual, per tant res pot continuar tal com estava. Tant el PSOE com el PP han assolit el seu primer objectiu de campanya: bipolaritzar l’electorat. El segon objectiu era guanyar les eleccions i les eleccions les ha guanyades el PSOE. Ara caldrà veure com ho paeixen tant els uns com els altres.
José Maria Aznar va cometre, ja fa anys, un error majúscul en voler condensar en el seu partit totes les corrents ideològiques de la dreta espanyola, això l’ha portat a una solitud que l’impossibilita, en la pràctica, a poder arribar a pactes amb cap altre partit de l’arc parlamentari. La dreta espanyola haurà de treure’n conclusions d’aquest resultat si vol arribar a ser una alternativa creïble als socialistes.
Els socialistes també han comés errors, però per ara han aconseguit, com en el cas de les hipoteques, un ajornament del termini d’amortització. Però finalment tots els crèdits s’acaben pagant i el partit socialista, que pot ser molt solvent en altres àmbits, té una carència absoluta d’idees polítiques que un dia o l’altre el portarà al col·lapse.
A Catalunya l’esfondrament d’Esquerra Republicana tindrà les seves conseqüències en el govern de la Generalitat, els republicans tenen una tendència a l’histerisme que els pot portar en breu a gestos que podrien posar en un compromís greu al tripartit. A Esquerra, ara més que mai, hi cal una reflexió serena sobre aquest resultat, potser és el preu que han pagat per una falta de coherència política. L’espectacle del conseller Puigcercós encapçalant una manifestació a Perpinyà va ser patètic.
A Girona els socialistes han aconseguit un dels millors resultats de la seva història –el millor?–, però amb una candidatura continuista i recolzats –amagats?– darrera de la cara amable de Carme Chacón. A Girona els socialistes han aconseguit un resultat que els permetrà continuar vivint de renda durant un temps, caldria –crec jo– repensar-se moltes coses, però, per l’experiència que en tinc, faran el de sempre, dir que ara no és el moment.
En resum podríem dir que aquestes eleccions hauran servit de poc, la concepció més rància de la política és la que ha guanyat, fent bona aquella frase de Paul Valéry quan deia que “és l’art d’evitar que la gent es preocupi del que veritablement els preocupa”.

“La memòria no pot convertir-se en una presó de la nostàlgia.”
(Luis García Montero)

Pensar amb els ulls

Quan érem petits l’àvia sempre ens renyava quan, a taula, fèiem mala cara davant d’un plat de patates bullides –amb col i mongeta. Amb un deix de dolor de qui ha patit temps pitjors, ens deia: «vosaltres mengeu amb la vista!». Ella volia dir que, més enllà de les aparences, aquell plat era digne dels déus, dels déus dels pobres, uns déus que menjaven bàsicament del que els proveïa l’hortet que cultivaven a la part del darrere del seu Olimp particular.
L’altre dia vaig pensar amb la meva àvia durant la conferència semiclandestina, a la UdG, de l’Andrés Ortega, editorialista i columnista d’El País, quan va dir –davant d’un públic captiu d’estudiants abúlics– que «pensem cada vegada més amb els ulls». El alumnes de la UdG probablement no van ser capaços en aquell moment de captar aquesta subtilesa, però espero que en un futur llunyà, els que encara conservin els seus apunts i la seva capacitat de raciocini, puguin ponderar-la al nivell que es mereix. L’Andrés Ortega, més enllà del mèrit intrínsec que comporta ser fill de José Ortega Spottorno i ser nét de José Ortega y Gasset, és també fill de Simone Klein, l’autora d’un dels best-sellers d’Alianza Bolsillo durant els anys setanta i vuitanta: 1.080 recetas de cocina. El record d’aquelles receptes de Simone Ortega, i dels plats més pedestres de la meva àvia, em van venir –també– a la memòria quan aquest dimarts en David Trueba va afirmar que «de la vista cada vez me fio menos». Aquesta frase, venint d’un cineasta, m’ha fet reflexionar sobre el que les noves generacions troben evident, però que caldria posar de nou en quarantena. Que la imatge no ho és tot, que no val per cent paraules sinó més aviat tot el contrari. A vint-i-quatre imatges per segon, es necessiten moltes imatges per arribar a explicar en el cinema una idea literària. En David Trueba presentava a La Llibreteria de Girona la seva nova novel·la Saber perder i sap perfectament el que es diu: que el gust de les patates amb col pot arribar a condensar els records de tota una vida, que la política internacional cada vegada més ve condicionada per la imatge televisiva i que, més enllà de les aparences, el que compta de veritat és l’èpica quotidiana.

No al terrorisme, Sí a la democràcia

El terrorisme ha tornat a actuar durant el procés democràtic, assassinant a un treballador. Cal deixar clar que els que estem a favor de la democràcia estarem també sempre en contra del terrorisme.

“Llegir els clàssics és com caminar entre estrelles i constel·lacions.”
(H.D. Thoreau)

“Llegir és haver llegit.”
(Leo Spitzer)

Salt, 25 anys després

Aquell mes de març de 1983 a Salt tot era alegria. L’ambient semblava el d’un país balcànic fosc i remot que, després d’una llarga i cruenta guerra civil, aconseguia per fi una independència que havia d’acabar amb totes les mancances i amb totes les injustícies. Era com si a partir d’aquell moment la història es pogués començar a escriure amb la tinta greixosa dels butlletins oficials i dels bans municipals. Els indòmits saltencs van guanyar la partida.
Girona s’acomiadà definitivament de Salt i de Sarrià amb indiferència, ningú va gosar aleshores aixecar la veu contra el desig democràtic i unànime dels uns i dels altres. La dictadura els havia arrabassat la llibertat i la democràcia la tornava. Tot semblava clar i evident i la majoria dels que participaren en aquell procés segur que encara pensen el mateix. Tenir pressupost, policia i poder de requalificació urbanística, sempre fa peça.
Però l’àrea urbana de Girona va perdre en aquell moment l’oportunitat històrica de reordenar el seu espai urbà, d’agrupar esforços polítics i de convertir la ciutat en un conglomerat raonablement potent, de la mateixa grandària que les ciutats europees amb les quals sempre ens ha agradat emmirallar-nos. Girona, per dret propi, podia haver-se convertit fàcilment en la segona ciutat de Catalunya.
Vint-i-cinc anys després, Salt no ha sabut desfer-se del seu destí. La majoria dels seus habitants van i vénen contínuament de Girona sense saber exactament on comença la ciutat dels quatre rius i on acaba el poble dels hortolans irreductibles. L’experiència de la independència de Salt és la prova evident que la història no sempre l’escriuen els més intel·ligents i que el sentiment mateix d’independència no prové exactament del mateix indret on els humans tenim la capacitat del raciocini.

“No em preocupa el que facin i ordeixin en contra meva durant el dia, però que de nit jo apareixi en els seus somnis m’horroritza.”
(Friedrich Nietzsche)

La biblioteca no ha d’estar dominada per cap fanatisme ni cap intolerància. Jo sóc prou vell per saber on condueixen fatalment totes aquestes posicions manicomials. [...]

La biblioteca ha de demostrar constantment que davant de l’accés al coneixement, tothom és igual i posseeix la mateixa
dignitat

(Josep Pla - Notes sobre la biblioteca. 19.06.73)

“Sempre que veig una errada penso que és un concepte nou.”
(Goethe)

Nummulits

El nummulit és un animal típicament gironí de l’ordre dels foraminífers, que hiverna durant uns quants mil·lions d’anys per despertar-se a l’inici de la primavera, amb la humitat de la pluja que esponja la terra. Els nummulits sorgeixen a milers a la vora dels camins, entre les bardisses, i es camuflen hàbilment enmig de la grava. Encara que no tinguin predadors coneguts, els nummulits intenten passar desapercebuts adoptant a vegades la forma d’una roca o la d’un carreu catedralici.
L’hàbitat natural del nummulit va de les Pedreres a Montjuïc. Malgrat ser un animal fàcil de capturar i d’estudiar, els científics gironins encara no han descobert com s’alimenta ni com es desplaça. Si us passegeu de bon matí per la vall de Sant Daniel, quan el sol encara no ha arribat a saltar sobre la silueta de la ciutat antiga, segur que podreu sentir el cant del nummulit mascle en zel. És un so característic que els gironins coneixen bé, però que alguns forans poden arribar a confondre amb el so de bronze de les campanes dels convents o de les esglésies. El nummulit gironí ha après a compassar el seu cant amb l’horari de les misses i amb les efemèrides més importants del calendari catòlic.
En canvi la resposta de la nummulita s’assembla més al cruixit de la sorra sota els peus o al clapoteig de la pluja sobre les voreres. Les nummulites només necessiten el mascle per a reproduir-se una vegada entre glaciació i glaciació. Potser ara, amb això del canvi climàtic, veurem com les nummulites s’obren de cames. Serà un espectacle digne d’un documental del National Geographic. Pel que m’han dit l’Ajuntament ja prepara un logotip commemoratiu.
El nummulit és un animal curiós que figura des de sempre en l’imaginari de la ciutat. No hi ha cap escut ni cap escultura feta amb pedra de Girona on el nummulit no hi apareixi d’una manera o altra i, malgrat tot, no ha protagonitzat encara cap de les llegendes que els gironins s’inventen de tant en tant.