"Els escriptors som uns il·lusos volent legislar sobre mons interiors."
(Pep Vila)

A l’esquerra del Ter

El Ter, com tots els rius, té la seva riba esquerra i la seva riba dreta. Aquesta lateralitat es descobreix seguint el curs de les aigües. Històricament parlant la ciutat de Girona ha estat gairebé sempre en la seva totalitat a la dreta del riu. Va ser a finals dels anys seixanta en què la ciutat va posar per primera vegada els peus a l’altre costat. Començant pel pont de la Barca, passant per Sant Ponç i Fontajau i desembarcant definitivament a Taialà, Domeny i Germans Sàbat, Girona ha anat colonitzant l’altra riba.
Dissabte passat la ciutat va inaugurar un nou Centre Cívic a Taialà, un gran edifici, modern i eficaç, planejat i construït pels arquitectes municipals encapçalats per Carles Lloret. Un projecte de 2,3 milions d’euros que enorgullirà, ben segur, tots els gironins d’aquesta i riba i de l’altra. Aquest Centre Cívic serà un dels més potents i més utilitzats de la ciutat, n’estic segur. Només s’havia de veure la quantitat de veïns que van assistir a la inauguració per constatar-ho.
El Centre Cívic conté en el seu ventre una biblioteca, a la qual l’ajuntament ha tingut l’encert de batejar amb el nom d’Antònia Adroher. L’Antònia hauria estat feliç passejant per aquests 685 metres quadrats de llibres i de cultura. Probablement ens recordaria les seves hores més feixugues –i fredes– d’exili a França arrecerada entre les parets acollidores d’una biblioteca a Tolosa de Llenguadoc, escalfant-se amb el caliu del coneixement i el de la seva calefacció central.
Amb la construcció d’aquest Centre Cívic, Girona ha demostrat que és una ciutat que sap apostar també per la cultura més enllà dels venerables murs del seu recinte antic i fins i tot més enllà d’un riu que a vegades sembla una barrera infranquejable. Tot em sembla perfecte, només un comentari final: ara que el senyor Lloret ha aixecat aquest edifici tan bonic, podria portar-hi el fanal que ens va deixar plantificat a la plaça del Vi. A Taialà hi quedaria la mar de bé!

“Oscar Wilde va argüir que fer llistes del que s’ha de llegir és una tasca inútil o perniciosa, perquè un autèntic apreci per la literatura és sempre qüestió de temperament i no pot ser ensenyat. Va proposar, en canvi, llistes del que no s’ha de llegir: les obres teatrals de Voltaire, l’Anglaterra de Hume, la Història de la filosofia de Lewes... Seguint el seu exemple, Mark Twain va opinar que la millor forma d’iniciar una biblioteca és evitar les novel·les de Jane Austen. Prevenir, diuen, és millor que guarir.”
(Alberto Manguel)

"No és defecte l'escoltar-se en parlant als altres. Defecte és l'escoltar-se i encara dir bestieses."
(Joan Salvat-Papasseit - Mots-propis)

Més que un club

Club és una paraula que avui en dia no està de moda. És un anglicisme que aparegué per primera vegada en la nostra llengua l´any 1839 i que prové de l´expressió anglosaxona klubba, que s´utilitzava als països nòrdics per designar una reunió, una assemblea o una associació. A finals del segle XIX i als inicis del XX aquest concepte vingué de la mà dels primers esports associatius, importats directament de l´Anglaterra victoriana, però sobretot gràcies al futbol.
Totes les agrupacions d´esportistes foren batejades tard o d´hora com a clubs, però més enllà de l´esport aquesta paraula no ha fet mai del tot fortuna. En política, per exemple, funcionen més bé conceptes com partit, unió, moviment, aliança o coalició. Quan pensem en un club, ens imaginem un grup restringit, tancat i elitista. I des que en Groucho Marx va deixar clar que mai no s´apuntaria a un club on admetessin gent com ell, cap marxià de pro ha volgut saber res dels clubs.
Potser per raons com aquestes em sorprèn que ara floreixin els clubs de lectura. Deu ser que volen convertir la lectura en entreteniment d´uns pocs? Deu ser la tapadora d´una activitat clandestina? O potser és una nova provocació marxiana? El fet és que la gent es reuneix, sobretot en els barris, per a una cosa tan insòlita com és llegir en grup uns mateixos llibres per després comentar-los. Qui ens ho havia de dir! No hauria de morir mai la gallina per poder aprendre coses noves.
Al barri de Sant Narcís de Girona s´ha constituït un d´aquests clubs de lectura, la qual cosa no em ve de nou perquè els santnarcisencs sempre han estat gent motivada. En el cor d´un barri de cases blanques només hi poden florir poncelles d´aquesta mena. Espero que aquest i tots els altres clubs de lectura segueixen exercitant els músculs de la intel·ligència i de la raó, perquè si en aquest país alguna cosa mereix ser més que un club, són els clubs de lectura.

"El més corrosiu de tots els àcids és el silenci."
(Andreas Frangias)

El Museu d'Art

El Museu d’Art de Girona és un espai catedralici que en el seu temps fou el melic de la ciutat i que ara, en canvi, està situat en un dels seus extrems. Un barri habitat per gironins irreductibles i per turistes de totes les races que deambulen per la realitat real amb la guia del viatger en una mà i una ampolla d’aigua mineral a l’altra. Si el barri vell de Girona és un Museu, el Museu d’Art és la seva peça principal; els turistes –al contrari que molts ciutadans– ho saben perfectament perquè en les seves guies ho diu.
Per les sales del museu s’hi passegen tots els sants, les marededéus i els cristos reconsagrats que els gironins han anat guardant, amb aquella filosofia tan nostrada del “per si de cas” o pel “no fos cas que algun dia encara ens fessin servei”. Ara són joies, béns fonamentals del nostre patrimoni, però en el seu moment les rondinaires majordomes dels canonges les apartaven del mig del pas, amb la força moral de qui té drets adquirits, triennis i butlles papals.
El Museu d’Art de Girona és una de les col·leccions d’art medieval més importants d’Europa. Tant per la seva ubicació com pel seu contingut val la pena ser visitat i revisitat. Això ho saben bé els Amics del Museu, una associació de ciutadans benemèrits que continua vetllant, amb la constància dels convençuts i el rigor dels iniciats, per un patrimoni que ja no és únicament cosa de canonges i sacerdots, sinó de tothom.
La democràcia ens ha fet obrir els ulls i ara tots ens sentim copropietaris del seu contingut, que amb el temps –segur– hem anat pagant gràcies als nostres delmes. És per això que a vegades m’agrada pensar que em toca personalment alguna cosa del museu, el dit gros –per exemple– d’un sant Tarcisi o una fletxa d’un sant Sebastià. Amb algunes d’aquestes peces ens podrien deixar fer com amb les marededéus de la parròquia, que encara van de custòdia –o de vetlla– de casa en casa.

"Escribir es ir descubriendo lo que se quiere decir."
(Max Aub)

Max Aub està enterrat en el Panteón Español de México. Va deixar escrita en el seu testament aquesta darrera voluntat: "No quiero esquelas, no quiero flores, sólo una lápida, con mi nombre y primer apellido y las fechas."

El cel sobre Girona

El cel sobre la ciutat és com un llençol rebregat i esquinçat, tenyit diàriament amb els colors d’un hivern suau i dels tons que es desprenen de la vida, de moltes vides. Sota aquest mantell mutable es desenvolupa diàriament l’existència dels humans, de les seves construccions i de les seves màquines. La gent parla per telèfon, mira el televisor, circula amb motocicleta o treballa amb un percussor a peu d’obra. La ciutat és tot això, un món fràgil, retallat sobre la silueta d’un cel indestructible.
La raça humana, i els gironins en particular, es belluguen de pressa com formiguetes atrafegades o lentament com escarabats baldufers; sota una closca que ens sembla immensa, però que a vegades no és més que una espècie de decorat, com en El Show de Truman, aquella pel·lícula on al final resulta que la vida del protagonista gira exclusivament al voltant d’un gran plató i la seva existència no és altra cosa que el guió establert pel consell d’administració d’un canal televisiu.
Però el cel sobre Girona és una realitat tangible i ordenada; creuada pel vol civilitzat d’ànecs de collverd, per les giragonses calculades de les gavines, pel pas llunyà dels cirrostrats i per les aeronaus brillants de Ryanair, carregades d’hostesses migratòries, capitans transhumants i turistes bevedors. Del cel ens arriben benaurances i desgràcies, favors i oblits. Fins i tot el Déu omnipotent dels fills de la Bíblia habita entre els núvols més grassos, rodejat dels angelets de la guarda i dels sants del calendari.
Però, malgrat tot, tenim un cel que no sempre sap fer ploure quan ho ha de fer, que no sap omplir els pantans amb un cabal constant, ni sap fer lluir les basses on els gironins que caminem amb el cap cot esperem emmirallar-nos. Per no fer no sap ni passar sobre els campanars de la ciutat vella amb la dignitat i la simetria esperades. Els cels sobre Girona sempre s’han d’acabar retocant amb Photoshop, o amb la imaginació infinita dels aquarel·listes.

"La història s'escriu a cal notari"
(Josep Pla)

Foto inèdita de Josep Pla en un dinar a l'antic Restaurant Reig
Palafrugell (1959) - Arxiu Núria Aupí

"Un escriu amb la seva intel·ligència i amb el seu inconscient"

(Bernard-Henri Lévy - Libération)

Una andròmina anomenada “cultura”

Em consta que a Madrid hi ha un ministre de Cultura, ho dic perquè la setmana passada el vaig veure –a la tele– passejant-se per Sant Feliu de Guíxols del bracet de la senyora Cervera. Em diuen que a Barcelona també hi ha un conseller d’això mateix, però aquest no em consta. Sé que ha vingut alguna vegada per les nostres terres per interessar-se per l’estat d’alguna ruïna ruïnosa. I també sé que amb tot això de Frankfurt el seu pressupost ha quedat eixorc com el Ter després de passar pel Pasteral, que és per on xuclen els barcelonins l’aigua de Girona.
Em fa l’efecte que la cultura importa poc als governs, tenen altres prioritats, els agraden sobretot els projectes tangibles, que es poden construir amb grans màquines, que es poden inaugurar amb grans fotografies a portada. La cultura fa bonic, però poca cosa més. I si queda lluny del centre, encara pitjor, perquè aleshores la cultura esdevé cultureta, una afer d’indígenes, de pagerols, o de les dues coses alhora. Com vols que anem bé si els trens van com van i nosaltres estem més enllà de rodalies?
La cultura ha anat quedant arraconada. Educació sembla que no és cultura, els mitjans de comunicació tampoc, la política lingüística és més política que lingüística, i aviat els arxius –quan acabin d’arribar els papers de Salamanca– seran també responsabilitat d’una altra conselleria. A tot això cal sumar-hi el fet que el president no és una persona especialment sensible en aquest àmbit i el vicepresident sembla més interessat a mirar cap a “l’espai comunicacional català”.
La cultura ha quedat com un trasto de tercer ordre. Gestiona un pressupost que serveix bàsicament per mantenir dempeus uns edificis que s’utilitzen per a ser fotografiats pels turistes japonesos –o per il·lustrar guies de viatge– i per poder obrir uns museus que són visitats fonamentalment per col·legials els dies que toca anar d’excursió. I el conseller és un senyor calb, que sembla que no faci altra cosa que deixar anar discursos en actes literaris i fer-se fer entrevistes en suplements culturals de mitjans subvencionats per alguna conselleria més poderosa.

"Catalunya és un país que té l'aura de ser progressista artísticament, culturalment, però que és més conservador que no sembla. La societat civil catalana encara se situa, a tot estirar, al noucentisme."

(Manuel Borja-Villel - El Punt (Foto Marta Pérez - AVUI)

La fràgil memòria

Sóc despistat de mena, oblido fàcilment noms i cares. Sovint em quedo mirant un rostre sense poder recordar el mot precís, la resposta adequada. En algun racó del meu cervell segur que hi porto guardada la informació, però m'és impossible recopilar-la en el moment en què la necessito. Dates i dades passen en processó davant dels meus ulls sense aturar-se ni per cortesia. Necessitaria que algú anés sempre al meu costat recordant-me qui sóc, d'on vinc i on vaig.
Però el mateix que dic en singular també ho podria dir en plural de la societat, en el moment històric que ens ha tocat viure. La desmemòria probablement és el preu que hem de pagar per tota una colla d'avenços tecnològics dels quals cada dia som més dependents. Les nacions i les ciutats fonamenten sovint el seu dret en la història, en fets més o menys remots als qual s'invoca sovint per donar cohesió a un discurs que d'altra manera es perdria en el no res.
Dos-cents anys -per exemple- no són res. Els països amb pedigrí exhibeixen en els seus annals fets històrics que es remunten molt més enllà. Qualsevol de les grans nacions europees enfonsa les seves arrels a més de 500 o de 1.000 anys. Recordar un fet que va succeir fa dos segles és relativament simple, només cal esbravar una mica les històries que ens explicaven els nostres besavis dels seus besavis. Només sis generacions ens separen d'aquella primera dècada del segle XIX. Sis generacions són sis persones que, en un moment o l'altre, s'han donat la mà i han conviscut sota el mateix sostre.
Fa només 200 anys que Beethoven estrenava les simfonies cinquena i sisena, que Goethe publicava la primera part del Faust, que el Congrés dels Estats Units prohibia la importació d'esclaus i que Josep Napoleó -amb un gest que hauria de redimir-lo definitivament en la història d'Espanya- suprimia a Madrid la tenebrosa inquisició. I ara farà també 200 anys -concretament el 20 de juny- del primer setge de Girona, però aquest fet tràgic, pel que es veu, és una dada sense importància, una simple celebració familiar, una cosa entre gironins que ens ho explicàvem de pares a fills quan encara no ens dedicàvem exclusivament a fer zàping. Sóc despistat de mena, de què anava aquest article?

"La casualitat sap trobar sempre aquells que saben servir-se'n".

(Romain Rolland)

A LA FOTO ROMAIN ROLLAND AMB GANDHI

De mudança

Estar de mudança és un no viure. Vull dir que estar de mudança és no estar viu del tot, no habitar ni al cel ni a l’infern. És com una mena de llimbs on tot està empaquetat, a punt d’iniciar el viatge cap a un lloc millor. Un només compta amb el que porta posat; la resta no existeix, són capses, maletes, mobles desmuntats, aparells desendollats. Potser era a partir d’un sentiment com aquest que André Breton va demanar, en el Manifest del surrealisme, que el portessin al cementiri amb un camió de mudances
Una mudança és com un examen de consciència, un veu de sobte la realitat nua, tal com la veié per primera vegada fa molt de temps. Les parets han perdut la brillantor i només resten les marques dels quadres que van penjar orgullosament durant anys i que ara qui sap on paren. De cop i volta es fa evident aquella frase d’Heràclit d’Efes: «Res no és permanent llevat del canvi», i penses que seria un bon eslògan per a una companyia de mudances.
Benjamin Franklin, que tocava més de peus a terra que el savi d’Efes, deia que «tres mudances equivalen a un incendi» i jo, per pròpia experiència, puc assegurar que ja estic mig socarrimat. Però malgrat tot la vida et va portant pels seus viaranys i encara que hagis promès solemnement no tornar-ho a fer mai més, un dia o l’altre tornes a lligar les maletes i els nois de les mudances arriben amb les seves cordes i les seves mantes, i t’adones que és necessari tornar-ho a començar tot de nou.
Probablement tenia raó Roger Mondolini quan deia que «canviar el món comença per saber-se canviar un mateix», però encara era més exacte –o més realista?– Daniel Pennac: «Quan no es pot canviar el món és necessari canviar de decorat». I ja em perdonaran si acabo aquí sobtadament aquest article, perquè volia acabar amb una cita de Josep Pla, però ara mateix no sé on carai tinc el llibre...

“Després d’haver donat la seva opinió seria lògic pensar que un ja no en té més.”

“Abans de canviar d’idea assegureu-vos de tenir-ne més d’una.”

“La darrera paraula en un negoci sempre és una xifra.”


(Albert Brie – sociòleg canadenc, autor de Le mot du silencieux)

"La memòria és la imaginació del revés."

(Daniel Pennac)

Nits de Reis

Recordo ara les nits de reis de la meva infantesa com una llangor llunyana, perduda en el temps, més enllà de la ratlla d’aquest segle, més enllà dels anys noranta, dels anys vuitanta i dels anys setanta. Aquelles nits de vigília es desenvolupaven sota un cel que presagiava fred, pluja, o les dues coses alhora; en un temps pretèrit, remot i plastificat, que els més despistats anomenen ara “els meravellosos anys seixanta”.
Recordo veure passar uns reis de carnestoltes sota un balcó de poble i uns reis invisibles des del terrat de casa, un any que em vaig haver de quedar al llit per culpa d’una grip. Però sobretot recordo els reis de cartó-pedra de Girona, arribant per la carretera de Barcelona, la nit del 5 de gener de 1966 o de 1967. Els reis, en aquella època, només podien arribar d’algun lloc gran i lluminós, però era evident que pel camí havien anat perdent una mica de lluentor. Recordo les cares cendroses dels pares i de les mares, dels avis i de les tietes; recordo el pas nerviós dels cavalls i el ronc rovellat dels camions de les joguines; recordo les gorres de mudar dels senyors escombriaires, els cascs inversemblants dels policies municipals i les pistoles –i les llargues porres– d’uns altres policies de gris. Però recordo també que alguna cosa rara m’estrenyia el pit i que és l’única sensació que encara em plau enyorar.
Els anys seixanta, al nostre país, es van esvair en el no res, tal com havien arribat. Les coses passaven lluny, massa lluny; potser els reis les coneixien, igual que els turistes, però nosaltres no. Pel que recordo, aleshores la història amb prou feines existia, de fet em penso que algú la va començar a escriure molts anys després i a mi només em resta pensar en aquells anys vençuts, en aquelles nits de reis, tornant cap a casa amb els peus freds, pensant en un futur meravellós, però que no existia més enllà del matí següent. Recordo ara aquells somnis i penso que potser, malgrat tot, està bé que els reis continuïn arribant per portar-nos alguna il·lusió que encara està per escriure.

Epitafi a la tomba de Nikos Kazantzakis a Heraklion:
"No em falta res, no tinc por de res, sóc lliure."