Les eleccions afectives

Aviat tornarem a la normalitat, els arbres floriran, el Barça perdrà la Lliga i qui més qui menys farà la declaració de la renda. Després de setmanes i setmanes de campanya electoral -i un diumenge de traspàs-, arriben indefectiblement els dilluns de la democràcia, dilluns i més dilluns d'atonia política. I quan parlo de política vull dir de la política de veritat, aquella que serveix per fer tirar endavant els països i no només per fer-se fotografiar en els actes oficials.
Però els polítics, els del piló, són com una mena d'ocells rars que només canten durant el període electoral que, en llenguatge ornitològic, podríem denominar del "cant de l'aparellament". Després callen. Probablement es tracta només d'una espècie de mecanisme d'autodefensa per no atreure els predadors. Estar-se callat i somriure va bé per la pell i per no sortir mogut en les fotografies. Per governar un país democràtic evidentment és necessari guanyar unes eleccions, però, sobretot, també s'ha de tenir una idea clara del projecte de futur i saber-ho explicar. No n'hi ha prou a dir que si no governes tu vindran els altres -que són pitjors i molt més dolents-, s'ha d'explicar el projecte i fer-ho amb claredat. D'un polític se n'esperen paraules, els fets ja arribaran després, fruit de les idees i no al revés.
La política municipal, en canvi, ja és tota una altra història. S'ha de reconèixer que aquí encara tenim sort dels que treballen la política a peu d'obra. A diferència dels diputats i els senadors, els alcaldes són com una mena d'aus de corral. No volen, fent giragonses pels ponts aeris, però ponen ous i això sempre és d'agrair. De tant en tant s'equivoquen i no surten totalment enquadrats en les fotos de rigor, però són els que aguanten aquest país. Alcaldes i alcadesses com la Iolanda Pineda que governa a Salt, en un ajuntament difícil, i que dóna la cara sempre que fa falta. Si m'obliguen a elegir, sempre em quedaré amb les iolandes. Espero que m'entenguin.