Temps

És com una mena d’humitat llefiscosa que es condensa sobre les ànimes cansades dels humans. És l’aparell que portem lligat al canell per recordar-nos constantment que mai serem del tot lliures. És el reflex suau del sol hivernal sobre els teulats pacients d’una ciutat vella. És la remor dels automòbils que passen, és una fulla que cau de l’arbre, és la criatura que neix entre les cames d’una dona, és un ocell que fuig i que potser no tornarà mai més.
És el dibuix d’un infant sobre la sorra, entre onada i onada. És la pregaria en una llengua en fase d’extinció, a un Déu que no existeix. És un pensament fortuït, és el record d’un petó en una nit d’estiu, és un arreveure amb llàgrimes als ulls, és el gust d’una poma, el soroll del vent que passa sobre els arbres, és un somni oblidat i el nom d’un amic esborrat definitivament de l’agenda. És un avió que aterra, un tren que parteix, un vaixell que costeja.
És un llibre oblidat i que malgrat tot recordes haver llegit. És la pudor d’un cubell d’escombraries que et transporta a un indret feliç on no importaven les olors. És la pols d’un camí enganxada a les sabates, és la llum d’una bombeta en el passadís, és l’udol llunyà d’una ambulància, el soroll imparable d’un televisor i el silenci d’un vell que espera. És un fill que pregunta, una mare que respon i un àngel de bronze que ens vigila des d’un campanar.
Sembla un material consistent i perdurable, però se’ns escola de les mans com l’aigua fresca d’una font. Ens agradaria començar de nou, posar els comptadors a zero i, de fet, amb l’any nou ens fem un mica aquesta il·lusió. Però la vida no permet fer parades en el camí i ens obliga a continuar amb un bagatge cada vegada més feixuc. Sentim la remor dels calendaris, el bram de les agendes, la cançó inesgotable dels rellotges, i tot és temps, temps, temps...

Els 25 més escoltats en el meu Pot

Aquestes són a dia d'avui, les 25 cançons més escoltades en el meu Pot. S'accepten comentaris...

El freixe de Sant Damai

La Gran Enciclopèdia Catalana defineix el terme paisatge com una combinació dinàmica, i per tant inestable, d’elements diferenciats que actuen els uns sobre els altres. Això vol dir que no només pertanyen al paisatge les muntanyes, els rius, les valls i les planes, també el conformen les delicades construccions humanes, els núvols fugissers i el vent inquiet que commou imperceptiblement els brins d’herba, que malden entre les pedres tot esperant una pluja que no acaba mai d’arribar.
Tots formen part d’algun paisatge, però les nostres vides són només com una mena de pinzellada semitransparent, com una mica de vernís sobre l’oli d’un quadre que transcendeix molt més enllà de l’exigua existència dels mortals. Els grans arbres –per exemple–, quan no són víctimes de la mà inclement dels humans, viuen feliços centenars d’anys, estenent generosament les seves branques cap al cel, com una mà que demana, que proposa o que prega.
El freixe de Can Teixidor és –en aquest sentit– un arbre exemplar, sedentari per definició i d’esperit caducifoli, que ha regat amb la seva ombra, en el transcurs d’innumerables estius, la terra de Sant Dalmai; una porció de territori fecundada per la cendra d’un volcà, per la suor d’antics pagesos i per l’aigua voluntariosa del riu Onyar. Com l’alzina de les Famades o la magnòlia del Roquer, com el roure de Can Iglésies o el lledoner de l’Esparra, com el pi del Solé o el suro de Can Magra, o, fins i tot com el seu cosí de l’Aulet, aquest freixe de Can Teixidor és una part més de la nostra història, d’aquesta concepte imprecís que a vegades denominem memòria.
Els qui hem gaudit alguna vegada de la seva ombra, perdríem un element important del nostre patrimoni sentimental si desaparegués víctima d’un mal d’Alzheimer del paisatge anomenat “urbanització”. Espero que aquest arbre continuï vetllant encara durant molts anys pels nostres records –i per alguns somnis també–, acollint ocells migradors enmig de la seva rama i guaitant amb zel el tram més drecerut de la carretera de Girona a Santa Coloma de Farners.

«El Nadal a casa meva és com a mínim sis o set vegades més agradable que en qualsevol altre indret. Comencem a beure aviat, i quan la resta de la gent veu només un Santa Claus, nosaltres ja en veiem sis o set.»
(William Claude Fields)

Girona als fogons

Ara fa cinquanta anys Albert Camus va guanyar el premi Nobel de literatura. De la seva obra sempre m’ha agradat citar-ne una frase que es pot llegir a la primera pàgina de La pesta. Allà Camus ens diu que «una manera còmoda de conèixer una vila és intentar descobrir com la gent hi treballa, com hi estima i com hi mor». Sempre he pensat que per acabar-ho d’arrodonir falta entre el treballa i l’estima un com –i què– s’hi menja.
A Madrid, els que hi han estat, saben trobar restaurants on se serveixen excel·lents callos a la madrileña; a València s’hi poden menjar suculentes paelles; a Marsella els restaurants ofereixen als visitants multitud d’opcions per poder degustar bullabessa. Fins i tot a Brussel·les, als confins de la cultura gastronòmica, existeixen carrers sencers amb restaurants dedicats a les Moules frites, musclos amb patates fregides, l’únic plat amb el qual els belgues encara es poden sentir belgues.
Al nostre país, en canvi, ha fet furor de tal manera la nova cuina de les estrelles Michelin que difícilment trobarem els plats tradicionals catalans ni a la carta dels restaurants de qualitat ni als de menú del dia. A la ciutat de Girona, al cor mateix de la Catalunya catalana, aquí on el jovent es passeja pel carrer cremant imatges del rei, on a cada cantonada pots trobar un filòleg emboscat i un babau amb l’estelada al pit, només hi podràs menjar plats amb sabors forans. Aquí, a Girona, no hi podreu trobar ni un sol restaurant de qualitat on us ofereixin pot i tripa, escudella i carn d’olla, vedella amb bolets, ànec amb salsafins o fideus a la catalana. Potser ja ha arribat l’hora de començar-nos a queixar, tal com fem amb moltes altres coses, perquè la identitat nacional i la integració cultural es forgen sobretot als fogons, i de fogons catalans a Girona res de res.

«El Nadal ens dóna un sentiment de llar, de sostre, de terra, de nissaga i d’esperit. I ens dóna un punt d’humilitat de cendra per estimar un racó dintre l’espai.»
(Josep Maria de Sagarra - Poema de Nadal)

«La mesura del temps són els batecs del cor, i aquests moviments, amb l’acumulació de Nadals, perden força.»
(Josep Pla - Les hores)

Un futur amb vistes

Avui em plau explicar-vos una història molt llunyana. Fou un diumenge de desembre vora el Fluvià, sota aquella mena de cel gris que a l’Empordà presagia forçosament una nit de llevantada. La Nacional II apuntava cap a Bàscara com una fletxa que es dirigís cap al cor mateix d’un poble innocent. Els pobles menuts, que han viscut sempre a peu de carretera, contemplen impàvids la història com un continu inevitable: els cotxes que ja han passat, els que passen i els que encara han de passar.
Desafiant totes les inclemències del temps meteorològic, els figurants del pessebre vivent de Bàscara havien anat adoptant any rere any, des del 1973, la postura hieràtica i el gest eloqüent característics dels quadres religiosos populars. Precisament la mateixa postura i el mateix gest que va adoptar el règim, aquell plujós vint de desembre de 1973 en què l’almirall Luis Carrero Blanco va enlairar-se definitivament cap al cel del franquisme, un paradís reservat únicament als herois i als màrtirs.
Però el pessebre vivent de Bàscara encara va haver d’esperar 34 nadals abans de poder entrar definitivament en la nostra història, en aquest continu lineal que no només s’alimenta de passat i de present, sinó que necessita també la força radical del futur per seguir tirant endavant. Fou, en aquest cas, un 16 de desembre de 2007 en què els figurants del pessebre vivent finalment es decidiren a manifestar-se pel poble portant una pancarta amb un missatge inequívoc: «Volem un futur amb vistes!».
Els pastors i els fusters, els llenyataires i les filoses, les pageses i el caganer, sant Josep i la Verge, tots al voltant d’un nen Jesuset reencarnat en pancarta. Per fi, a Bàscara, s’havia trobat la manera de renovar un missatge plàstic que portava encarcarat durant segles. Del que es tractava era de deixar definitivament el passat per encarar el futur. Un camí que és molt més llarg però que, si es reivindica en el moment i en el lloc oportuns, pot arribar a produir unes vistes magnífiques.

"(Génesi, 1) - La nostra història té, sobre moltes altres l'avantatge de poder començar des del principi".
(Umberto Eco - La ricerca de la lingua perfetta)

"La distància més curta entre dos punts sol estar en obres"
(Llei de Murphy)

Devesa de formigó

La Devesa és un espai gironí castigat per les inclemències de la història i per la indiferència dels gironins. Poques ciutats del nostre país poden lluir una massa d’arbres centenaris en el centre mateix de la seva àrea urbana, glossats per tots els poetes, retratats per tots els pintors i fotografiats per tots els fotògrafs haguts i per haver. Els arbres de la Devesa, i la Devesa en el seu conjunt, són part inseparable del patrimoni de la ciutat.
I, malgrat tot, els gironins hem fet el possible per degradar-la, separant-la de l’entramat urbà per un cinturó espès d’automòbils fumejants, assecant les deus de les quals s’alimenten els arbres i construint edificacions de tota mena que després ha costat anys i panys derruir. Es va cometre, en el seu moment, l’error de construir-hi en un dels seus extrems l’edifici de la Fira de Girona, una Fira que si creix haurà de fer-ho a costa del parc i que si no ho fa acabarà morint-se d’esllanguiment. Un problema agreujat amb la posterior construcció de l’Auditori, un equipament aïllat, sense un transport públic adient i sense possibilitat de tenir places d’aparcament.
Però les coses són com són i s’han fet com s’han fet, ningú discuteix l’existència d’aquests dos equipaments de la ciutat, però la Devesa necessita ser dignificada urgentment. Han d’acabar de desaparèixer tots els vestigis de formigó que afoguen l’estructura vegetal del parc, s’han de dignificar els jardins, oblidats i degradats, s’ha d’enderrocar l’antic restaurant de la Rosaleda i s’ha de restaurar la caseta bessona de l’entrada. El camp de Mart ha d’esdevenir un espai diàfan, net, on la gent hi pugui passejar i estirar-se sobre l’herba i que no s’hipotequi constantment per les necessitats de la Fira. Ara diuen que, en el cor mateix de la Devesa, hi volen fer un nou pavelló; suposo que simplement es tracta d’una broma i que l’alcaldessa ho desmentirà l’endemà del dia dels innocents.

«Hivern, Nadal, odia el Nadal.»
(Pep Prieto - La disfressa de l’indigent)

El gironí emprenyat

El Ter neix sense recances ni gravàmens entre les muntanyes glacials d’Ulldeter, baixa de puntetes pel Ripollès fins a trobar-se amb el Freser per encarar amb potència cap a la plana de Vic. Després gira vers les Guilleries, el Gironès i el Baix Empordà i quan per fi amara a la platja de Pals ja és un riu exhaust que ha de pugnar contra la maregassa per poder, finalment, lliurar la seva aiguada a un Mediterrani digne d’ofrenes més generoses.
L’aigua és un bé escàs que ens repartim alegrement com si les deus haguessin de brollar per sempre. Quan pel matí obrim l’aixeta ens pensem que el líquid raja en funció d’un dret inalienable que ens mereixem pel sol fet d’haver nascut i que la gespa dels jardins públics es manté verda gràcies als arbitris i als impostos. L’aigua, igual que la salut, només la trobem a faltar quan el metge ens diu: «Això vostè s’ho hauria d’haver fet mirar».
El mal del nostre riu ve de lluny, concretament de la resclosa del Pasteral on, des de l’any 1959, es desvien 8 metres cúbics d’aigua per segon cap a l’àrea metropolitana de Barcelona. A mi no em sembla ni bé ni malament, suposo que els barcelonins ens ho agraeixen vivament cada vegada que premen el botó del dipòsit del vàter després de fer les seves necessitats, igual que faig jo –i que fan vostès– cada dia de la nostra vida.
El problema sorgeix quan, a causa de la sequera, l’Ajuntament de Girona amenaça amb restriccions. De lògica, no seria més prudent aplicar-les primerament a Barcelona, que capta més aigua i més amunt d’on la pren la venerable ciutat de les mosques? Si passen coses com aquestes, tinguin per segur que, més enllà de la figura del “català emprenyat”, jo m’apuntaré a la de “gironí emprenyat” i pujaré al Pasteral a satisfer les meves urgències urinàries en acte de legítima defensa.

El llarg Nadal

La humanitat es va passar mitja vida a les fosques. Durant les llargues hores de les nits hivernals, fins que el senyor Edison va inventar la bombeta, les ciutats quedaven sumides en les tenebres. Històricament parlant, la foscor ha estat un niu de pors i d’angoixes, tots els mals sempre han sorgit del més profund de l’obscuritat. De nit regnaven les bruixes, els llops i els vampirs. Les famílies es refugiaven al voltant del caliu de la llar o d’una espelma exígua.
Durant els dies més foscos de l’hivern, sobretot en els països nòrdics, s’intentava conjurar aquestes pors amb tota mena d’il·luminacions rituals al voltant de les cases. El cristianisme adoptà automàticament aquestes pràctiques paganes i s’inventà el Nadal, per això, justament, Jesús –l’home-llum– neix durant la mitjanit de la nit més fosca de l’any. El Nadal és llum i, tradició cristiana o pagana, va bé recordar-ho durant un dia, o dos, o una setmana.
Després de 2.000 anys de desgast constant, amb el cristianisme ja de baixa, la gran religió de l’imperi –el consumisme– ha adoptat sense embuts totes les tradicions precedents. I és sobretot en els grans temples d’aquest culte –les grans àrees comercials– on es celebra la festa major del consum, on s’adora de nou el gran vedell d’or. I no només durant un dia o dos, no, en el Corte Inglés és Nadal durant dos mesos i després, per acabar-ho d’arrodonir, vénen les rebaixes.
Els ajuntaments, que són el fidel reflex de la societat que representen, col·laboren fidelment en tots aquests fasts de la manera que més bonament poden, generalment pagant les il·luminacions que els botiguers instal·len en els carrers més comercials de les ciutats. La resta de l’any ens sermonegen amb tot això del canvi climàtic i la sostenibilitat, però per Nadal és diferent. Què carai, de tant en tant unes bafarades de CO2 a l’atmosfera no poden fer mal a ningú.

Un llibre afortunat

La literatura i la realitat no sempre van per camins coincidents, ni tan sols per vies paral·leles. La literatura conté en si mateixa la realitat que descriu i la realitat envolta i supera la literatura que engendra. La literatura vol imitar la realitat i transcendir-la. Però la realitat és obtusa i només es deixa estimar després de molt de temps de tempteig i de festeig. Només molt rarament es deixa prendre per un coup de foudre, per una fiblada d’amor.
Podríem dir que L’home més afortunat del món és un llibre, en forma de dietari, d’en Carles Ribas, que es passeja sense pudor pels ravals de la literatura, per carrers foscos, només sovintejats per escriptors indolents, periodistes disfressats i editors indigents. Però podríem dir també que L’home més afortunat del món és una paradoxa d’en Carles Ribas, en forma de llibre, que sembla contraria al comú sentir però que de fet és exacta, com només ho pot ser la literatura.
Aquest antiheroi de la narració d’en Carles Ribas és en el fons un home com nosaltres, que es debat entre dues llengües, dues ciutats, dues dones i moltes identitats paral·leles que convergeixen, això sí, en un relat lineal, dibuixat amb tiralínies però sobre un paper arrugat, imperfecte i reciclat. És un home que intenta emboscar-se inútilment darrere d’un text, sota una màscara exigua, com la que utilitzen els superherois per no ser reconeguts pels facinerosos.
Probablement la fortuna és un concepte molt difús, que pertany al territori relliscadís on campen com poden les idees intransfusibles, les idees només constatables per confrontació. El senyor baró de Montesquieu, al pic del segle de les llums, deia que tenir fortuna és ben fàcil, la dificultat sorgeix quan es vol ser més afortunat que el comú dels mortals, perquè sempre tenim tendència a pensar que els altres són més afortunats del que realment són.

"Creu l'autor que en tot conflicte entre la gramàtica i la vida, les persones de seny donaran sempre preferència a la vida."

(Joan Sales - Nota a Incerta glòria)

«Quan un veu com tracten els paquets a correus, es comprèn millor per què el Pare Noël els vol portar ell mateix.»
Marie-Lyse Aston (Gives-upon-Yvet, 1952)