Jo també sóc un dissident

Jo vaig néixer l’any de la revolució cubana, el 1959, concretament unes setmanes després de l’entrada dels barbuts a l’Havana. En aquella remota època, molt abans de la globalització, Cuba era una illa molt llunyana i encara ningú somiava anar-hi de vacances. Poca cosa en sabien els meus pares, més enllà de les ressonàncies tràgiques d’una guerra perduda dels besavis o de les més melancòliques d’alguna havanera cantada per mariners d’aigua dolça.
Amb el pas del temps va anar creixent entre nosaltres el mite d’una revolució justa, que lluitava contra l’imperialisme i que volia construir una societat nova, fonamentada –entre altres– en la figura del Che. Però el temps és implacable i, quaranta-nou anys després, ja res no és com abans. Ara la meva pàtria, la nostra pàtria, ja no és aquell indret on es podia lluitar per la revolució, sinó un lloc on encara s’ha de lluitar cada dia per la democràcia.
Cuba, com molts altres règims autoritaris sorgits al llarg de la primera meitat del segle XX, ha reprimit els drets més fonamentals de l’ésser humà i no ha admès cap mena d’oposició. La veu de la dissidència s’ha fet callar amb crims inqualificables, dels quals algun dia Fidel Castro haurà de rendir comptes. A hores d’ara ja no podem admetre cap excusa, Cuba ha de seguir el camí de la democràcia, de la democràcia real, la que no admet cap mena d’adjectiu.
En Carles Llorens i la Clàudia Pujol han escrit un llibre clarificador i recomanable que porta per títol Dissidents –publicat per Dèria Editors– que ens aporta el testimoni de tretze cubans, onze homes i dues dones que van gosar alçar la veu contra la dictadura, amb fortunes diverses. En Carles i la Clàudia diuen –amb raó– que «dissentir és un acte heroic que mereix ser explicat» perquè políticament parlant, avui en dia a Cuba ser dissident és l’única manera de ser decent.

"Nadal és la Disneyficació del cristianisme."
Don Cupitt (Lancashire, 1934)

Les fulles mortes

Girona és una ciutat d’arbres antics, potents i caducifolis. Quan arriba l’estació tardoral les voreres i els parterres s’omplen d’una fullareda groga que, amb el pas dels dies i de les setmanes, va agafant un color més fosc, marronós, el mateix color que finalment acaba prenent la matèria de tots els éssers vius en estat de descomposició. A Girona les fulles mortes, callades i fidels se t’enganxen a les sabates com els records més antics, com les sensacions més perdurables.
Hi ha ciutats que canvien de caràcter amb l’arribada de les primeres neus; Girona només pren sentit amb la caiguda de les primeres fulles, però sobretot quan arriben les tramuntanades de novembre i les escampa per tot arreu sense deixar cap racó sense el seu pilonet de fullaraca. Els escombriaires, gent culta i afrancesada, reciten versos de Jacques Prévert, agafant l’escombra talment com Yves Montand prenia el pal del micròfon: Oh!, m’agradaria tant que recordessis els dies feliços...
Les fulles mortes són tan o més emblemàtiques a Girona que els vairs heràldics del seu blasó, que les mosques heroiques de sant Narcís o que el fanal postmodern de la plaça del Vi. Sense fullam Girona no seria Girona i l’alcaldia fa molt bé de cuidar-les, vigilar-les i –sobretot– mantenir-les en el seu lloc durant el màxim de temps possible. Sense fulles mortes els poetes deambularien desvagats i –finalment– hauríem d’acollir-los en un centre especial, amb el sobrecost que això suposaria per a l’erari públic.
La capa daurada –el famós «or de fulles»– que cobreix la ciutat durant una bona temporada serveix per tapar forats, esquerdes i racons de brutícia enquistada, que d’altra manera quedarien inevitablement a la vista de tothom. Quan per fi desapareguin les fulles mortes –la tramuntana és traïdora– els gironins començarem a desitjar que arribi aquella neu blanca que, a vegades, revesteix la ciutat com un mantell i que, a més, també és fotogènica.

"El pitjor del futur és que abans ha d'acabar de passar el present"
(Jordi Sierra i Fabra)

“Un home és la suma dels seus actes, del que ha fet, del que pot fer. Res més.”
(André Malraux – La condició humana)

"L'educació és una arma de construcció massiva".
(Marjane Satrapi)

Acte de paciència

El mes d’agost de l’any 1967, un grup de gironins joves i aguerrits van decidir enfrontar-se amb l’establishment de l’època i van convocar un premi literari en català. En una ciutat ensopida, grisa i apocada, el fet fou tan memorable que la inèrcia d’aquella gloriosa empenta fou suficient per anar rodant durant quatre dècades prodigioses; entre les convulsions dels anys setanta, les il·lusions dels anys vuitanta, els èxits dels anys noranta i les decepcions dels anys zero.
Ara, amb una mostra a la Fontana d’Or, s’ha volgut rememorar tota aquesta història dels Bertrana, des d’aquell ja llunyà Estat d’excepció de Manuel de Pedrolo fins al desert d’enguany. La història dels Bertrana ha estat salpebrada de requadres en blanc, com en el joc de l’oca. Tots els llibres dels Bertrana, posats en filera, semblen com una mena de tauler acolorit, però al contrari que a l’oca, cada espai desert és un salt en el buit, una balda trencada.
Després de la inauguració de l’exposició, la fundació que organitza els premis va convidar premiats, jurats, amics i representants de la societat en general a un dinar, en un rutilant hotel sobre la muntanya de les Pedreres. La culminació d’aquest àpat va consistir en un seguit de discursos, de gent que es dedica a fer actes malabars amb les paraules, amb el colofó brillant d’un conseller de cultura que sembla que camini de puntetes sobre el caliu roent de les subvencions i els afalacs.
El llibre de Pedrolo no es publicà amb el títol que suggeria l’autor, perquè la censura –o l’autocensura– de l’època no ho permeté i va arribar finalment als lectors com a Acte de violència. És curiós que quaranta anys després, l’ambient que surava entre els convidats era d’un cert “estat de decepció”, com si tot hagués donat moltes voltes per acabar com estava, però amb els papers canviats. Ara l’establishment anima els organitzadors a continuar i la resta ens ho mirem com un “acte de paciència”.

"Apel·lar a la justícia poètica i a l’amor vertader en aquesta vida és com conduir un vaixell per alta mar en plena tempesta: la terra resta massa lluny i el far il·lumina massa poc, però, tot i això, ens hi dirigim, enfonsant-nos lentament i adonant-nos del fracàs."
(Carles Ribas - L'home més afortunat del món)

Crònica d'una presentació anunciada

Les presentacions de llibres, sobretot les que es fan a la Llibreria 22, sempre tenen un regust de xerrameca amical, entre bafarades de literatura i pudor de llibre nou. Els amics amb l’edat repapiegen i tendeixen a explicar batalletes, es repeteixen i acaben parlant únicament d’ells mateixos, com si el món donés voltes contínuament, com un planeta captiu al voltant del seu llombrígol. Igual que en El dia de la marmota, sembla que ens despertéssim de nou sempre en el mateix lloc i rodejats de les mateixes cares.
Els presentadors són animals caçats al vol i per les circumstàncies. S’asseuen sobre cadires inestables i –mentre en Guillem Terribes inicia l’acte– es miren entre ells amb cara de “què hi faig jo aquí? si el que volia era quedar-me a casa mirant la tele”. Els presentadors generalment sempre parlen bé del llibre i del seu autor. Llevat del cas d’en Ponç Puigdevall, del qual es pot esperar qualsevol cosa, pel presentador el llibre presentat és únic, irrepetible i altament recomanable.
L’autor, en canvi, no sempre parla bé del seu llibre. Deu ser una qüestió de falsa humilitat, de mala consciència, o de ganes de portar la contrària. En el cas d’en Pep Prieto també hi hauríem d’afegir unes ganes inesgotables de tocar els collons al personal. Probablement, a causa d’una malformació professional que el porta a confondre la realitat literària amb la realitat política i la realitat política amb la realitat periodística, en Pep Prieto és completament incapaç de prendre’s seriosament el seu ofici.
Mala premsa, malgrat el que pugui dir ell i el que puguin pensar els presentadors, és un bon llibre. Mal m’està dir-ho perquè jo també sóc, en part, pare de la criatura. Oblidava dir que, en les presentacions, els editors sempre parlen bé dels seus llibres. Jo no seré una excepció i avui diré que Mala premsa és un exercici literari reeixit, que mereix ser llegit. Oscar Wilde deia que la diferència entre literatura i periodisme, és que el periodisme és il·legible i que la literatura no es llegeix. En el cas d’en Pep tan llegible és una cosa com l’altra.

Estic cablejat

M’estic fent vell, me’n fa adonar el fet que cada vegada m’interessen més les pàgines d’economia dels diaris; deu ser que el color salmó s’adiu amb l’edat? El següent pas, em diuen, és obrir cada dia el diari per la pàgina de les esqueles. Fins aquí encara no hi he arribat, però tot és qüestió de temps.
L’altre dia, entre notícies gairebé surrealistes sobre la borsa i el preu dels cereals, em va cridar l’atenció un article on es comparava la velocitat de la informació a Internet en diversos països industrialitzats. Com en tot, el nostre país anava en el furgó de cua, però en aquest cas les diferències eren horroroses. Si aquesta velocitat de les dades per la xarxa fos comparable a la dels automòbils, diríem que a Espanya encara anem en un dos cavalls i que al Japó van amb reactors supersònics. La comparació és exacta perquè en el país del sol naixent la velocitat d’Internet és 44 (quaranta-quatre, per als de lletres) vegades més ràpida que a l’Estat Espanyol. La diferència és abismal. Algú segur que deu pensar que el Japó està molt lluny i que vés-a-saber-tu què passa en aquell remot i estrany país asiàtic; però resulta que aquí mateix, en la propera i veïna França, la velocitat de la xarxa és 14 (catorze) vegades més ràpida que la nostra, i, per a més inri, a meitat de preu. Com és possible? La resposta és molt fàcil, només han de sortir al carrer i contemplar els cables de telefònica que pengen per les façanes dels edificis. Manyocs de fils rebregats i posats de qualsevol manera, sense respectar finestres, ni portes, ni res de res. Sembla com si ningú fos responsable d’aquests cables i que sorgissin del no res, com una mena d’arrels amb vida pròpia. Però la realitat és que la sofisticada societat de la informació global passa per aquests fils i a preu d’or! No ens ha d’estranyar que passin les coses que passen, amb els trens i amb tot plegat. No deu ser que –al nostre país– la intel·ligència ha mort i jo no n’he vist la necrològica?

Gulliver

"La seva opinió era que qualsevol que pogués fer créixer dos brins d’herba o dues panotxes de blat de moro allà on abans només n’hi havia crescut una, prestava un gran servei a la humanitat i que, a més, aquesta feina era molt més essencial i valuosa per al seu país que no pas aquella que duien a terme tota la caterva de polítics junts."
(Jonathan Swift - Els viatges de Gulliver)

Els viatges de Gulliver ha estat traduït per Francesc Franciisco-Busquets i publicat per CCG Edicions

“La felicitat és la suma de tots els maldecaps que no es tenen.”
(Marcel Achard)

Eisenhower

En Just Casero una vegada va escriure un article premonitori que portava per títol “Jo, que moriré de càncer”. En realitat el que volia en aquell moment era cridar l’atenció i solidaritzar-se amb els malalts de càncer, en un moment en què ell ostentava precisament la responsabilitat de l’àrea de sanitat de la Diputació de Girona.
Seguint el seu exemple, en un primer moment vaig tenir la temptació de titular aquesta barretada amb un “Jo, que moriré d’Alzheimer”, però després del que va passar amb en Just no he volgut posar a prova el meu destí. Els humans, seguint tantes i antiquíssims costums, hem tractat d’amagar darrere de parets opaques aspectes de la nostra vida que, per altra banda, compartim amb tota la humanitat. Tots naixem de mare i arrosseguem tares d’alguna mena durant tota la nostra existència i al final ens morim de malalties mortals de necessitat. Aleshores què en traiem, d’amagar-ho? Hem de saber afrontar tota mena de reptes. Els metges inverteixen temps i esforços per intentar identificar i després curar dolències que ens inoportunen. El professor James Parkinson va donar nom a uns famosos tremolors, el doctor John Langdon Haydon Down va posar el seu nom a una mançança hederitària que aquí s’atribuïa a una herència mongòlica, i el molt respectable neuròleg Alois Alzheimer va descriure tots els aspectes d’una malaltia que fa perdre la capacitat de recordar. En Pasqual Maragall, que no és metge i que passarà a la història per altres motius, va reconèixer recentment –en un gest que l’honora– que pateix aquest mal incurable que esborra de mica en mica el passat que tant ens ha costat atresorar. Probablement hi haurà un abans i un després d’aquest anunci i tots plegats tractarem d’una manera diferent els que pateixen aquesta dolència i, sobretot, els seus familiars. Tots direm pel seu nom al president quan el trobem pel carrer i, per si de cas no sabem pronunciar el nom de la seva malaltia, li preguntarem per la seva relació amb el senyor Eisenhower, que com tothom sap també era un president.

La cultura

"La cultura és el fonament de la societat"
(Ferran Mascarell - lliçó inaugural de Giroscopi)

La cultura i el territori

En el volum tercer de la seva obra completa de Josep Pla, que porta per títol “Primera volada”, s’hi pot copsar aquesta màxima: «En el món de la cultura convé que tot sigui limitat i acordat a la mesura humana».
En Pla sabia molt bé el que es deia. Ell contemplava el país des de la finestra de casa seva o des del Pedró de Pals i quan escrivia, molt sovint, no anava gaire més lluny. Però en Pla va tenir la sort o l’habilitat de saber moure’s pel país i, sobretot, de buscar-se un editor a Barcelona.
Des d’aleshores la situació del país i de la cultura ha canviat substancialment, o, si més no, s’han introduït conceptes nous que ens fan veure el món d’una manera diferent. Catalunya ha lluitat i ha guanyat terreny en la seva autonomia política i el món s’ha informatitzat i hem entrat de ple en una nova era que algú anomena de la “globalització”.
Entre una cosa i l’altra, i per raons que ara potser no vénen al cas, no hem sabut crear àmbits regionals, més d’acord amb “la mesura humana” –tal com deia en Pla– on la cultura local pugui donar sortida als seus anhels, als seus desigs i a les seves més enraonades ambicions. Un àmbit on poder donar a conèixer el que es fa i la vegada poder gaudir del que fan els altres, moltes vegades en territoris culturals molt propers però mancats totalment de comunicació entre ells.
A les comarques gironines hi ha un gran nombre d’empreses culturals, promogudes tant des del sector públic com des del privat, que necessiten una promoció regional, entenent com a regió un concepte que encara no està del tot desenvolupat en l’organització territorial de Catalunya, però que culturalment parlant ens urgeix desenvolupar sigui com sigui.
D’aquesta necessitat neix Giroscopi, una fira on puguin participar aquestes empreses i on puguin donar a conèixer les seves iniciatives, les seves programacions, els seus productes i les seves propostes. Es tracta de difondre aquestes activitats culturals de les comarques gironines mitjançant una acció festiva i motivadora, una gran fira lúdica que serveixi de vitrina i de punt de trobada dels productes culturals de les comarques gironines.

Girona surrealista

El surrealisme fou una idea lluminosa que brillà fugaçment en el cel esbojarrat del primer terç del segle XX. Aquest moviment, fonamentat en el món dels somnis i en el del subconscient, afectà d’una manera decisiva el cinema, que aleshores encara estava en les beceroles.
El guió típic d’una pel·lícula d’aquest estil podria ser el següent: un home de mitjana edat condueix el seu automòbil, sota una vànova de núvols tardorals, europeus i civilitzats. Mentre el cotxe llisca cap al sud per autopistes de sis carrils, el protagonista escolta a la ràdio les notícies que commouen l’opinió pública internacional. De cop i volta el cel s’esquerda i un sol radiant s’imposa en el paisatge, el vehicle creua la darrera línia fronterera abans d’arribar al continent africà i el conductor busca en el mapa una ciutat on poder fer parada i fonda. El primer punt de grandària considerable porta per nom “Girona”. L’home rectifica les coordenades en el GPS. Quan arriba a la ciutat és migdia i l’avinguda central, que el navegador anomena Gran Vía de Jaime uno, està deserta. De sobte un semàfor en vermell fa parar en sec la carrera europea de l’automòbil. Una geganta de llargues faldilles travessa pel pas de vianants. El conductor treu el nas sobre el volant del cotxe i se la mira amb ulls incrèduls. Just quan passa davant del cotxe, el gran cap de la geganta xoca contra la llanterna del semàfor –trunc!–, però el monstre de cartó pedra segueix el seu camí. Els ulls de l’individu estan a punt de sortir de les seves òrbites, quan de cop –en una llengua que sembla d’arrel llatina– sent una veu que diu «Espera, espera! Que jo també vinc!». És un capgròs grotesc que corre al darrere de la gegantessa. L’home se’ls mira amb les mans arrapades al volant, fins que finalment desapareixen per un carrer adjacent. Si no fos per un altre automòbil que fa sonar el clàxon, per fer-li entendre que el semàfor ja s’ha posat verd, el conductor no hauria sortit mai del seu encantament oníric. En un film de Luis Buñuel, aquest guió podria portar per títol “El discret encant de les Fires de Girona”.

L'edat

"Estoy en esa edad en la que ya me parece que a todas las pelis les sobran 20 minutos."
(Forges a El País)

Novembre

Tots els sants, tots els difunts, totes les fulles, tots els sorolls, tots els coneguts i els desconeguts. Tots els bolets, totes les castanyes, tots els panellets, totes les fires, totes les barraques, tots els gegants i les gegantes. Totes les girones hagudes i per haver, sorgides del no res, omplen els carrers i les avingudes, les places i les rotondes, com si la ciutat de cop i volta s’inundés de tardor.
Girona és com una serp que una vegada a l’any muda de pell. La pell arrugada dels dies de Fires queda arraconada per les voreres i el servei de neteja ha de fer hores extres. Durant aquests dies d’octubre i de novembre Girona esdevé una versió exagerada de si mateixa, els gironins es passegen exaltats, seguint els fils d’olors diverses que els remunten a èpoques més remotes, d’un passat construït en funció de materials molt fràgils que només –molt provisionalment– el Temps de Fires aconsegueix condensar de nou en l’ambient. Probablement ja no queda res tangible d’aquelles Fires d’antany, dels balls de gala al Teatre Municipal, de les fondes a pensió completa, dels núvols de sucre i de les pomes vermelles, però els gironins ens entestem a continuar caminant pels carrers amb el cap alt i la mirada encesa, com si les fires ens haguessin deixat eternament un pòsit de festa en el cor. Curiosament pel Temps de Fires a Girona ningú pregunta pel seu origen als forasters. Menys algun gironí que decideix abdicar temporalment per anar de compres a Barcelona o a Perpinyà, tots són gironins per uns dies. Girona es multiplica per deu, els automòbils ocupen tots els racons i les fulles han de caure com poden sota els peus dels vianants. La Devesa s’il·lumina i desborda de soroll, els nens miren cap amunt esperant que les atraccions aixequin el vol i els pares rebusquen en les butxaques preguntant-se com és possible que els diners hagin volat. Tot això és el temps de Fires, una mena d’essència de Girona, condensada a molt alta pressió. En el cartell de Fires s’hauria d’advertir del perill.