Les Tres Neurones

Les meves pitjors sospites per fi s’han confirmat: Catalunya és el Barça! Les Tres Bessones són del Barça, tots els alts càrrecs de la Generalitat són del Barça, tots els gironins som del Barça, i els tortosins també. Només faltaria! Una línia clara i potent lliga perfectament el curs de la història: Jaume I, Rafel Casanova, Lluís Companys i Ronaldinho.
Tant parlar de referèndums per la independència i cases grans del catalanisme! Si ja tenim el Barça, què més volem?

El vídeo a e-notícies

Àlies Boadella

Després de posar un títol com aquest, l’articulista ja hauria fet prou mèrits com per demanar un any sabàtic, però m’arrisco a continuar escrivint. En aquest país on ens ha tocat viure ens fan conduir per la dreta i ens passem tot el recorregut contemplat amb enveja com la resta de mortals ja vénen de tornada –i per l’esquerra!–. Els catalans som així, ens impacientem perquè sempre pensem que hem agafat el carril equivocat i si, a més, de tant en tant algun espavilat avança tocant el clàxon, ens posem fets una fúria.
L’Albert Boadella és un d’aquells que estan tocant la botzina a totes hores, és la seva manera de dir-nos que ens espavilem. A mi em passa, tinc una tendència a quedar-me adormit quan ja fa una estona que espero en un semàfor en vermell, aleshores sempre va bé que algú em desperti dels meus sons de marmota. Ara l’Albert ha trobat la manera d’espavilar-me, escrivint un llibre que porta per títol Adiós Cataluña, una crònica d’amor i de guerra que he llegit amb la golafreria amb què els nens es mengen els dolços més prohibits. Amb les idees de l’Albert em passa el mateix que amb els articles del bisbe de Girona, o amb les opinions d’en Joan B. Culla, o les intervencions públiques d’en Josep-Maria Terricabres, o els quadres d’en Tàpies; em passa que no hi estic sempre d’acord. Amb tot, i després de gairebé 49 anys trepitjant aquesta terra, segueixo pensant que el nostre país és precisament el resultat de la suma de tots plegats i que no hi valen exclusions ni autoexclusions, mal ens pesi als uns o als altres. Hem de poder conviure tots plegats, acceptant uns mínims plantejaments, perquè si nó mal anirem. No hi haurà nació ni llengua que valguin. Si no puc saludar pel carrer l’Albert Boadella per por de ser expulsat de la tribu i no puc gaudir dels muntatges d’Els Joglars perquè els teatres no els programen, ja em diran què en puc esperar més, d’aquest país? Potser jo també començaré a tocar la botzina.

Les Fires de Girona

Temps de Fal·lera i temps de turistes, les Fires de Girona inunden de nou la ciutat de colors i de sons.

El Trueta

L’any 1956, l’Instituto Nacional de Previsión va construir un hospital en terrenys del municipi de Sant Gregori, vora la llera del riu Ter i en l’estreta planura que queda entre les darreres rugositats de les Gavarres i les primeres arrugues pirinenques. Aquell embalum desmesurat de rajol vist es va batejar primerament com Residencia Sanitaria del Seguro Obligatorio de Enfermedad de Gerona, però aviat canvià el nom pel de Residencia Sanitaria de la Seguridad Social General Álvarez de Castro. Els gironins, amb l’afany estalviador de què sempre han fet ostentació, l’anomenaren simplement “la Residència”.
L’any 1991 es va decidir canviar el nom definitivament per Hospital de Girona Josep Trueta, que tot i no tenir connotacions tan gironines com l’altre, si més no, estava dedicat a un metge i no a un representant del gremi del carnatge. D’aquesta manera “el Trueta” –després de passar per l’adreçador de paraules-– ha arribat fins a nosaltres. Exhaust i vençut per la massificació i les noves –i pesants– tecnologies, l’edifici ha dit prou. Ara un nou Trueta s’alçarà, més discretament, al costat de l’altre. Els pacients hauran de fer paga de la seva paciència durant, com a mínim, quatre polsosos anys, però finalment tindrem un hospital en la mesura humana, i, el que també és important, tindrem la satisfacció estètica de veure com s’ensorra aquella nosa immensa just enmig del delicat espai visual gironí. Probablement aquest “Nou Trueta” es podria haver fet d’una altra manera, potser en un altre terreny, sense obstacles al voltant i sense destorbar, durant l’execució del projecte, la vida quotidiana de la sanitat pública gironina. Això sí, s’hauria d’haver construït 200 o 400 metres més al nord, però les fronteres dels termes municipals a vegades pesen tant com les fronteres entre els estats. Esperem que –tal com deia la meva àvia– tot sigui a fi de bé.

Les coses vistes

“Estem sortint d’un món constituït per «coses llegides» per entrar en el món de les «coses vistes». La televisió tradueix els problemes en imatges; però si després les imatges no són traduïdes de nou en problemes, l’ull es menja a la ment: perquè l’acte veure no ens il·lumina en absolut.”

(Giovanni Sartori - ¿Qué es la democràcia?)

La mort

"Si la mort fos un bé, els déus no serien immortals."
(Safo)

Llegendes de Girona

Fa molt de temps, en una galàxia molt llunyana(1), es va començar a covar el gros dels elements quimèrics –i algun dels reals– que han servit per alimentar l’imaginari comú de la nostra ciutat. Al final només ens queda triar entre lleones, mosques, bruixes o jueves. Som el que triem ser i sempre ens queda l’oportunitat de fer-ho bé(2).
De totes les editorials del món, en Pep Prieto va haver de triar la meva(3). Vaig sentir d’una tacada el resultat d’innombrables preguntes, que en realitat jo no havia formulat ni tenia cap mena de ganes de sentir. «La meva mare?, ara li parlaré de la meva mare(4). Però ràpidament vaig compendre que en realitat no era res personal, simplement una qüestió de negocis(5). El primer resultat d’aquella entrevista va ser la publicació d’un llibre que portava per títol La disfressa de l’indigent, una metàfora sobre el sentit de la vida, sobre les giragonses de la vida que, com un budell recargolat, sempre acaba allà mateix on la realitat put. Els periodistes han aprés, per pròpia experiència, que la veritat és com una manta que sempre et deixa els peus fred(6). Els periodistes sempre intenten escalfar-se el peus buscant la veritat a hores lliures, l’única veritat incontestable, just en el límit on la veritat comença a perdre el nom per convertir-se en llegenda. En Pep ha trobat la manera de continuar el seu discurs, sobre la vida dura del periodista de províncies, amb Mala premsa, una narració sòlida, que no es dissoldrà sota la pluja(7) de les tardors gironines, perquè està escrit amb ganes de durar. Pot passar que els campanars punxeguts s’esquerdin, que els esgraons nummulítics de la catedral s’engrunin, que els carrers s’omplin d’automòbils pestil·lents o de turistes impenitents, però sempre ens quedarà Girona(8), aquesta Girona imaginaria que en Pep Prieto contribueix a construir amb els seus llibres.

(1) Star Wars. George Lucas (1977)
(2) Spiderman 3. Sam Raimi (2007)
(3) Casablanca. Michael Curtiz (1943)
(4) Blade Runner. Ridley Scott (1982)
(5) The Godfather. Francis Ford Coppola (1974)
(6) Dead Poets Society. Peter Weir (1989)
(7) Blade Runner. Ridley Scott (1982)
(8) Casablanca. Michael Curtiz (1943)

La plaça del VI

L´art es pot definir com el conjunt dels procediments i de les obres que porten la marca d´un personatge, una tècnica i un talent particulars. Estaran d´acord amb mi que l´art modern no encaixa exactament amb aquesta definició, entre altres coses perquè actualment és molt difícil discernir entre talent i bogeria, entre tècnica i rutina, i la marca de la personalitat alguns artistes moderns només la deixen anar després d´un exercici de masturbació.
La ciutat sembla un camp de batalla; entre les runes de l´art modern només hi creixen flors en forma de grafits. En realitat sembla com si qualsevol cosa servís per posar en una rotonda i qualsevol objecte fos adient per omplir un racó que l´arquitecte de torn ha deixat sense omplir. És el que va passar en la remodelació de la plaça del Vi de Girona, en la qual algú, no se sap exactament qui, va deixar un objecte enorme davant mateix de la façana de l´Ajuntament i a hores d´ara encara ningú ha gosat tocar-lo. L´alcaldessa en el seu moment, en resposta a algunes crítiques, va dir que al final acabaríem acostumant-nos-hi, però aquella mena de fal·lus metàl·lic és massa horrorós i fa massa nosa com per no ensopegar-hi cada vegada que passes per la plaça. Mai el pal al costat de la be baixa havia estat tan descriptiu i tan majúscul. Podríem deixar de queixar-nos i esperar que la cosa caigués pel seu propi pes, com la majoria de les obres d´art modernes, pastades amb materials poc duradors. Però l´estaca en qüestió sembla feta amb ànim de quedar-s´hi per sempre més.
Diuen els filòsofs que la misericòrdia és la virtut del perdó. Segur que entre tots serem algun dia capaços de perdonar el desconegut autor del pal de la plaça de l´Ajuntament, però els gironins necessitem també poder fer justícia i la justícia només serà possible retirant aquella andròmina.

L'art modern

"El desig de ser moderns a ultrança porta a l'esclat, no sempre raonable i a vegades fins i tot ridícul, de tota mena de formes artístiques basades en la fòbia a l'obra permanent –sigui una tela o una escultura. Ja no és modern qui no fa instal·lacions, accions, propostes conceptuals, vídeoart, art no objectual i tota mena de propostes suposadament molt trencadores."

(Jaume Fàbrega - Diari de Girona)

El signe i la imatge

"El signe i la imatge són les dos grans vies de comunicació entre els homes a través de l’espai i del temps."

(Michel Tournier)

Rugbi

El rugbi és un esport molt curiós, fins i tot vist a la petita pantalla encara podríem dir que continua semblant un esport. Lluny de les rebequeries del futbol o els capricis del bàsquet, de les impertinències del tennis o les batusses de la fórmula 1, el rugbi és manté com un exercici força incontaminat per les inclemències del show business.
Els jugadors de rugbi són gent robusta, d’espatlles amples i mirada franca; ells saben que juguen en un esport d’equip on no hi compten gaire les genialitats ni els cops d’efecte. Poca gent d’aquí sap que a Girona tenim a prop un dels grans campions de la lliga francesa, l’USAP de Perpinyà. A la Catalunya Nord es juga al rugbi des de finals del segle XIX i a la Catalunya Sud des de 1909, però aquí aquest esport no obtingué mai l’èxit popular del futbol. Cal remarcar que l’any 1934 Catalunya fou fundadora, juntament amb Alemanya, França, Holanda, Itàlia, Portugal, Romania, Suècia i Txecoslovàquia, de la Federació Internacional de Rugbi Amateur (FIRA), un fet que no pot passar desapercebut als que reclamen seleccions catalanes.
A Girona aquest esport de la pilota ovalada està representat per la secció de rugbi del GEiEG, un club que ara juga en un Camp de gespa a Palau, després de fer-ho durant molt de temps en el camp de Mart de la Devesa. Els rugbistes gironins han inaugurat una nova seu de la secció a Vista Alegre, en el mateix local on hi havia el bar L’Avi. Allà s’hi reuneixen els dies de partit per celebrar-hi els famosos “tercers temps”, per confraternitzar amb els amics i amb els enemics, i per contemplar el Mundial de Rugbi. Espero que l’indret triat, a prop d’on hi va haver el primer camp del Girona FC, serveixi ara per despertar l’afició dels gironins envers un esport civilitzat, educat i honest.

La polla xica

"Polli Chick, so spatzig, glatzig, krätzekratzig, lederlatzig und goldschnappschnappig,
bekam sechs Küken, so spatz, glatz, krätzekratz, lederlatz und goldschnappschnapp.
Wäre Chick nicht selbst so spatzig, glatzig, krätzekratzig, lederlatzig und goldschnappschnappig,
wär’n auch die Küken nicht so spatz, glatz, krätzekratz, lederlatz und goldschnappschnapp.“

(Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics)

(Quim Monzó - Discurs inaugural de la Fira de Frankfurt)

L'amor i el carbó

"Amb l'amor passa el mateix que amb el carbó: quan està roent crema i quan es refreda embrut."
(Vassili Grossman - Vida y destino)

La conspiració gironina

La “gran teoria de la conspiració gironina” és una variant de la “Gran conspiració mundial”. És estrany, ja ho sé, però n’hi ha molts –més amants de les hipòtesis que de la praxi– que van per la vida convençuts que tot plegat ha estat planejat des de l’antiguitat per una societat secreta i que, ens agradi o no, només uns quants van guiant els fils de la història.
Les teories conspiratives van bé per explicar-ho tot, des de la caiguda de les torres bessones fins a la derrota de l’equip local en la lligueta d’ascens, passant pel fracàs més absolut d’alguns en les relacions personals. A Girona, com a qualsevol altre indret del món, hi ha adeptes fervents d’aquesta creença, adaptada –naturalment– a la idiosincràsia local. Dediquen gran part dels seus esforços a buscar lligams, reals o imaginaris, entre les persones que no els són simpàtiques. La impossibilitat de demostrar aquesta mena de teories no és excusa per deixar-hi de creure i com més enrevessada sigui millor. Els adeptes de la teoria de la conspiració són gent que en un moment donat s’han sentit especialment marginats i, com els dolents de les pel·lícules de sèrie B, intenten venjar-se com sigui. Però el seu punt dèbil és precisament aquesta tendència al victimisme, que els porta a desenvolupar teories massa complicades per ser acceptades fàcilment pels que haurien de fer-los costat. La gran teoria de la conspiració gironina sorgeix només quan el tedi inspira algun article d’opinió, o quan la rutina acadèmica produeix –per acumulació de gasos– algun annex d’algun treball d’història i, naturalment, en els monòlegs de cantonada que alguns gironins practiquen amb la mirada guerxa, la barba erecta i la conspícua constància dels conspiradors més aguerrits.
Què faríem sense aquesta mena de distraccions? Segurament ens hauríem de quedar a casa mirant la tele. Un programa de qualsevol tele menys de Televisió de Girona, que aquests són part de la conspiració!

La falsa consciència

"La doctrina de la 'falsa conciencia' (tienes un problema del que no te das cuenta pero yo sí) es antidemocrática. Hace mucho tiempo que entraron en descrédito el absolutismo ilustrado, las mistificaciones de la clase proletaria, determinada manera de entender el psicoanálisis y todos los intentos de despertar a los demás de una supuesta modorra. Una sociedad avanzada es aquella cuyos miembros no soportan que se les intente liberar de un modo que no responde a como ellos mismos querrían liberarse."

(Daniel Innerarity)

El frankfurt

De petit, les Fires de Girona eren l’emoció dels cavallets, el soroll de les tómboles i la il·lusió del frankfurt; una mena de salsitxa exòtica que només es tastava durant la caiguda de les fulles, sota els arbres tardorals de la Devesa de Girona. Però els més avantatjats en classe de geografia ja sabíem aleshores que Frankfurt era, a més, una ciutat d’Alemania, industriosa, freda i racionalista.
Aquesta setmana la cultura catalana serà protagonista a la Fira del llibre de Frankfurt. Gràcies a un pressupost generós de la Generalitat, a través de l’Institut Ramon Llull, un nombrós grup de representants de les lletres catalanes hi acudiran durant uns dies per demostrar la força i l’empenta d’una cultura que vol deixar clar el seu protagonisme, la seva empenta i la seva vàlua. La majoria dels grans editors hi van d’ofici i molts llibreters també hi seran presents. Frankfurt serà la capital de la cultura catalana durant uns dies, de la mateixa manera que ho és Barcelona la resta del temps. Uns quants editors, els menys, per falta de ganes o per falta de pressupost, ens quedarem a casa acompanyant als nostres escriptors que, per falta d’un editor més potent, s’ho hauran de mirar tot de lluny, com quan erem petits i ens miràvem els focs d’artifici, enfundats en un abric de migtemps.
Sempre que puc m’agrada reivindicar, sobretot des del sector de la cultura, el paper fonamental del rerepaís, o sigui de tota aquesta àrea territorial que a la curta o a la llarga acaba proveint a la capital dels recursos de tota mena –inclosos els culturals– sense els quals no podria sobreviure. Ara és una bona ocasió per fer-ho: em menjaré un Frankfurt a la terrassa del König i brindaré amb cervesa alemanya per la salut de tots els que aquests dies hauran d’alimentar-se –a Frankfurt– només amb les petites racions dels grans xefs catalans.

Tres imatges

Fotografiar és atrapar el temps amb una càmera. Les fotografies mostren amb certesa moments –Cartier Bresson en deia “instants decisius”– que d’altra manera es perdrien irreversiblement enmig d’un món en moviment continu. Les fotografies ens ensenyen a contemplar la vida amb una mirada que reposa definitivament sobre la imatge.
Les fotografies, més enllà de restar oblidades en un calaix, en una hemeroteca o en la fredor glacial d’un cedé, romanen també, moltes vegades, gravades per sempre en la nostra memòria. Jo mateix, per exemple, recordaré sempre tres imatges d’aquest dimecres tres d’octubre, i totes tres tenen per protagonistes els mateixos ulls. Uns ulls que contemplen la realitat amb l’òptica meravellada de qui aprèn cada dia coses noves. En la primera imatge són els ulls de Rosa Congost, que miren i que escolten amb admiració un Modest Prats que parla de Déu, de Job i dels altres. Un esguard que es troba de tant en tant amb el d’Anna Maria Geli i el de la resta de professors i alumnes a la Sala de Graus de la Facultat de lletres. En la segona imatge hi tornen a sortir els ulls de la Rosa, contemplant amb sorpresa els gestos de Dario Fo, aquesta vegada entre la complicitat continguda de Giovanni Albertocchi i d’un públic disposat a sentir el mestre més enllà de les llengües conegudes i estudiades en aquesta facultat. En la tercera imatge, en canvi, els ulls de la Rosa estan amagats, són els ulls brillants d’una admiradora secreta, que escolta de reüll la veu del poeta. Mentre en Quim Español i la Rosa Font van desgranant els seus poemes, amb la cadència matemàtica dels hendecasíl·labs, la Rosa es fa seus fins i tot els silencis. Vivim en una ciutat on tot es condensa, el mateix dia, a les mateixes hores, però hi ha ciutadans que tenen la virtut de ser presents sempre en tots els llocs alhora. Els ulls de la Rosa no sempre hi són, però en aquest cas puc dir que hi eren.

Tres imatges: (3) Quim Español i Rosa Font

Quim Español i Rosa Font a l'Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona.

Tres imatges: (2) Dario Fo

Dario Fo a la Sala de Graus de la UdG.

Tres imatges: (1) Modest Prats

Modest Prats llegeix la lliçó inaugural del curs a la Facultat de lletres de la UdG.

La plaça d'Europa

Fa molt i molt de temps, quan encara no existien els telèfons mòbils i per anar d’un costat a l’altre de Berlín s’havia de saltar un mur enorme; quan els ordinadors encara eren una raresa i en Quim Nadal era alcalde de Girona, la ciutat dels quatre rius va decidir començar a supurar la ferida que havia produït en el seu territori un cinquè riu, tan poderós i perillós com els altres, anomenat “ferrocarril”.
Entre les cases blanques del barri de Sant Narcís i la grisor eterna de la carretera de Barcelona hi havia un terreny erm, abandonat per la Renfe, on hi va florir de cop i volta un parc llarg com un passeig, amb arbres joves i passejants contents. En un dels seus extrems s’hi construí una rotonda, que coincidint amb l’entrada del nostre país a la Comunitat, s’anomenà “Plaça d’Europa”. Com en molts altres llocs, la rotonda engendrà una escultura que, juntament amb quatre banderes instal·lades en un costat –la de la ciutat, la de Catalunya, la d’Espanya i la d’Europa–, fou durant un temps l’espai escènic preferit pels fotògrafs, per mostrar una ciutat que creixia sense limitacions i sense complexos. Amb el temps la plaça i els ferros de l’Andreu Alfaro han deixat de ser novetat. De rotondes n’han sorgit a cada cantonada, l’Alfaro ha clonat la seva escultura infinitat de vegades i les banderes... i les banderes? Les banderes han anat perdent color de mica en mica i el vent les ha esgarrapat amb les seves urpes. L’Ajuntament faria bé en despenjar-les amb tots els honors i portar-les al Museu de la Ciutat, on no desentonarien entre els domassos dels setges i altres peces tèxtils maltractades per guerres i aiguats. En canvi l’escultura d’acer inoxidable no sembla haver patit massa, continua impertorbable, això sí, cada vegada més marejada per un trànsit rodat que un dia o l’altre convertirà totes les rotondes en un cul de sac.

Què és una illa?

Ostres! ja em perdonareu si fins ara no havia trobat una frase adequada per glossar la figura inigualable de Don José M. Aznar:
"Yo creo que la relación atlántica es una tarea de todos, no es una tarea aislada. Hoy las islas ya no están aisladas, hoy las islas son geográficamente y políticamente otra cuestión. Hay islas evidentemente, islas muy importantes, por ejemplo las Islas Británicas son muy importantes, pero las Islas Británicas están unidas ya por un tunel con el continente, exactamente por Francia. Hay otras islas importantes, por ejemplo las Islas Azores son importantes. Y hay otras islas que forman parte también de Europa desde el punto de vista de regiones ultraperiféricas, las Islas Canarias, qué se yo, muchas islas, las islas francesas, las Islas Mauricio, todas esas, todo eso es importante."
Podeu trobar-ne més a Wikiquote

Les idees

"Les nostres idees són les nostres ulleres"
(Émile Chartier "Alain")

Racons secrets

Girona és una ciutat trepidant en el més ample sentit del terme. El públic entra i surt constantment dels bars, dels restaurants i de les botigues de roba. Els nens arriben i marxen de les escoles, acompanyats dels seus pares i/o dels seus avis. La vida pels carrers de la ciutat és un devessall interromput de gent, que circula amunt i avall sense parar.
Un petit recorregut a peu pels carrers més cèntrics pot suposar una inversió important de temps i cops de colze i si, a més, et topes amb alguna de les temibles “romegueres” gironines, et poden tocar les quaranta abans d’arribar al teu destí. Passejar-se per Girona pot convertir-se en un problema complicadíssim. Per poder passar per segons quins carrers de la part vella fins i tot és aconsellable demanar tanda:
–Qui és l’últim?
–Servidora!
–Que em deixaria passar? Només vaig a fer un encàrrec...
–Quina cara, jo ja fa mitja hora que m’espero!
Si vols circular per la ciutat sense problemes, ja cal que et programis bé el dia. És recomanable que vagis ben calçat, a poder ser amb sabates de muntanya per poder passar per carrers cruspits –literalment– per les excavadores, i amb una protecció per les orelles que t’aïlli dels sorolls trepanadors, dels crits dels paletes i de les sirenes de les ambulàncies i les sirenes de la Policia Municipal i les sirenes dels bombers i les sirenes dels Mossos d’Esquadra i les sirenes de les alarmes dels cotxes i les sirenes de les alarmes de les botigues...
Tot aquest brogit desesperant, a vegades ens pot fer pensar que no hi ha cap racó a recés, però la sort de Girona és que està plena de racons silenciosos, tranquils, completament allunyats del mundanal xivarri. Racons solitaris on es pot admirar el vol sense rumb aparent d’una mosca o la quietud eterna d’una teranyina. Girona és una ciutat d’innumerables museus i de sales d’art, que només s’omplen un parell de dies a l’any, quan l’olor dels canapès atrau a uns quants despistats, disposats a sentir ves a saber tu quines bajanades a canvi d’omplir el ventre de pena. Però la resta de l’any es converteixen en afraus de bonança on, els gironins ben informats, hi passem les estones més venturoses. Espero no haver descobert cap secret i en tot cas recomano als lectors discreció absoluta sobre el tema, no sigui cas que m’espatllin aquests darrers racons secrets.