Complanta en la mort d'Antònia Adroher

Sé que aquesta complanta monòdica que estic començant no agradaria del tot als vells militants del POUM. Ells no eren amics de les floritures estilístiques, ni de la lírica aplicada a l’exercici de la memòria. Ells sabien que la política, fins i tot la més generosa, no és una qüestió de bons sentiments.
No s’estaven de punyetes, els agradava anar al gra, perquè tenien moltes coses a fer i tot un món per començar-lo a construir de nou. El temps corria a la contra i l’enemic, un enemic potent, nombrós i temible, els encalçava sense treva.
Però a mi, Antònia, m’has de deixar anar per les branques, m’has de permetre que m’enfili a l’olivera del teu carrer, per poder contemplar els dies clars de la teva vida i l’eterna frescor del teu somriure insubornable.
Més enllà d’un passat d’imatges en blanc i negre, m’has de deixar imaginar-te en color, m’has de deixar que m’enfili per les paraules, Antònia. Què seria de nosaltres si no existissin les paraules?
Sense paraules, per no existir, no existirien les idees, i les idees, Antònia, ens sobreviuran a tots. Tots nosaltres som fills de les idees, d’un grapat d’idees, que se’ns escolarien entre els dits, com la sorra de la platja, si no fos pel poder d’atracció dels mots.
Probablement el primer concepte que vas aprendre i el primer que ens vas ensenyar a nosaltres fou el que es sintetitza i es condensa en la paraula “fraternitat”. La teva idea d’aquest concepte no era només una intuïció brodada en una bandera, un projecte imprès en una tesi o una consigna buida.
La paraula “fraternitat” la portaves penjada de les entranyes, perquè ja se sap que la gent d’esquerres, a falta d’ànima immortal, pengen d’allà on poden els seus sentiments. La paraula “fraternitat” és un sentiment genuí de la gent d’esquerres, que tu expressaves amb els ulls i amb el gest, amb les paraules i amb els silencis. La fraternitat, per tu i pels teus, no era un concepte imputable en la columna dels drets sinó en la de les obligacions morals.
Tu sabies el que ara molts ignoren: que la fraternitat és el que ens distingeix dels animals. Ells, pobrets, només coneixen fins allà on arriba l’amor. Tu sabies que calia anar molt més enllà de l’amor.
Més enllà de l’amor hi ha la fraternitat i més enllà de la fraternitat s’estén una terra anomenada “justícia”. Hi ha gent, encara ara, que no sap ben bé el que és la justícia ni com s’ha de distribuïr. Tu, Antònia, ho tenies clar, per tu la justícia era un sinònim de la paraula “igualtat” i s’impartia a l’escola. Tu tenies fe en una justícia que s’imparteix bàsicament a través de la pedagogia.
Vas fer de mestra, però a més vas crear escoles, vas enderrocar murs i vas obrir finestres. Estaves orgullosa de les teves finestres, per on s’escolava la llum imparable del coneixement.
Hi ha països generosos on es venera eternament els pares de la pàtria, nosaltres hauríem de fer el mateix amb els mestres de la República. Ells van ser els pares de la nostra pàtria, ells van acatar les lleis i van saber impartir justícia, l’única justícia que ens pot fer sentir lliures.
Sense paraules, per no existir, no existirien ni els records, però, per sort, les paraules existeixen i les paraules persisteixen, i tu, Antònia, tu i els teus, sereu sempre presents en la nostra història quotidiana, perquè el teu nom i el teu record seran sempre sinònims de la paraula “fraternitat” i de la paraula “justícia” i del mot que encara ara ens uneix a tots, perquè la llibertat és una idea i les idees no moren mai.
Deixeu-me, amigues i amics, per acabar aquesta complanta, alçar la veu avui aquí, sota la placa d’aquest carrer que porta el teu nom, Antònia, alçar la veu amb un crit que s’ha de fer sentir des de Sant Narcís fins a Vista Alegre, de Banyuls fins a París i d’Ultramort a Barcelona, un crit que resumeix la teva lluita i les nostres vides.
Amigues i amics, conciutadans i conciutadanes, companyes i companys, en nom de l’Antònia: visca la llibertat!

(Llegit en l'Homenatge Popular del dia 28 de setembre de 2007)

Les notícies

"T'has adonat que cada dia succeeixen en el món el nombre exacte de notícies per omplir el diari? ni una més, ni una menys"
(Seinfeld - citat al número 1 del diari Público)

El "novedisme"

«En el món dels mass media es premia el “novedisme” (el gust per les novetats): qualsevol ocurrència inèdita –i sense pare ni mare– “és notícia” i encara més, sobretot, si és una tonteria».

(Giovanni Sartori – ¿Qué es la democracia?)

Notes d'estiu a Camprodon

Els pobles del Pirineu viuen a un ritme diferent, el sol quan aconsegueix sortir de darrere les muntanyes ja ha suat la cansalada i la gent el rep amb una mena d’escepticisme congènit. L’horitzó és més curt, les distàncies recargolades i els espais són sempre inclinats. Tot això fa que la gent sigui diferent, sembla que vagin eternament de gairell, et saluden amb la mirada esbiaixada i et tracten de tu o de vós, perquè en el vocabulari dels habitants de valls estretes difícilment hi poden cabre paraules de més d’una síl·laba.
Camprodon és una vila de muntanya, de voreres estretes rosegades pels automòbils i de grans avingudes sota l’ombra generosa de vells castanyers. Sota la gran visera de Can Rigat els senyors i les senyores de Barcelona –i alguns de Girona– encara es poden permetre el luxe de parar la fresca, en ple mes d’agost, abrigats amb les seves rebeques de color pistatxo o de color de pollastre congelat. Camprodon és una vila d’estiuejants, amb Club de Tennis i Club de Golf, amb cinema familiar i piscina municipal.
La piscina de Camprodon és una porció d’aigua clorada envoltada de gespa apetitosa. Una verdor que ha begut d’innumerables pluges i que s’estén com un coixí que els forasters aprofiten per estirar-s’hi i parar un sol precari, que la meteorologia local amenaça constantment. Una música estúpida, que sorgeix d’algun altaveu impertinent, trenca l’encant d’un paisatge idíl·lic i entre les muntanyes sorgeixen grans globus carregats d’aigua, que poden desinflar-se en qualsevol moment sobre un poble ja de per si força humit. A Camprodon la resta del món sembla com una idea llunyana, que els diaris i la televisió intenten explicar sense gaire èxit i les notícies, finalment, semblen històries estranyes inventades per éssers malvats. L’any que ve espero poder tornar a Camprodon, mentrestant no us estranyi veure’m caminar per Girona, mirant de reüll els aparadors de les botigues: jo també estic buscant un jersei de color de pollastre congelat, que no desentoni en un poble feliç.

Què és la civilització?

"La civilització és la caserna, l'oficina, la fàbrica, els aperitius i els treballadors de banca".
(Alphonse Allais)

L'Antònia Adroher ha mort

Ja fa temps, massa temps, que trobava a faltar l’Antònia. De fet ella realment ens va deixar molt abans d’aquest inici de tardor. El seu somriure ens amagava l’amargor dels comiats i els seus ulls, de mica en mica, es van anar diluint en un oceà d’oblit.
L’Antònia Adroher viurà sempre en la meva memòria, no podré extirpar mai la imatge clara del seu record, símbol d’una època en què uns quants van voler empènyer aquest país cap a un futur millor. Però el fet que els seus amics la tinguem sempre present no és cap consol per ningú, perquè aquest record no suma en la freda comptabilitat d’una ciutat massa petita per creure’s les seves grandeses i d’un país massa gran per admetre les seves debilitats.
L’Antònia fou la primera dona regidora de l’ajuntament de Girona, un càrrec que només va poder ostentar durant uns mesos, però això sí, en una època en què els dies valien per anys. El seu record com a mestra encara perdura en el cor de molts dels seus alumnes, però l’Antònia fou, a més un personatge políticament actiu durant tota la seva vida. Presidí durant anys el Casal Català de París i, juntament amb el seu company en Carmel Rosa, milità primer en el POUM, després en el Moviment Socialista i finalment en el PSC. La història de la seva vida, plasmada en un llibre de memòries que porta per títol La llavor dels somnis, és un compendi de tots els anhels i de totes les vicissituds per les quals ha hagut de passar el nostre país i recordar-la a ella serà sempre una manera de recordar el nostre passat.
Jean Jaurès, el fundador dels socialisme francès i mort víctima dels seus ideals pacifistes, va dir que «El coratge és saber comprendre la teva pròpia vida, el coratge és estimar la vida i mirar la mort amb serenor, el coratge és anar cap a l’ideal tot comprenent la realitat». L’Antònia, en Carmel i tots aquells vells militants del POUM foren víctimes –com en Jaurès– d’un present despietat, però no van deixar mai de lluitar per un món millor. Estic segur que el seu exemple ens continuarà il·luminant per sempre.

La nit de les torxes

Girona és una ciutat de manaies irreductibles. Cada matí, quan ens llevem, ens agrada pensar que hem fet alguna cosa important per trencar la foscor de la nit, una foscor que no és ni de lluny impenetrable, perquè Girona és també una ciutat feliçment il·luminada per l´energia elèctrica des de fa 121 anys.
Per la revetlla de la diada, l´Òmnium Cultural -una associació benemèrita- va organitzar una marxa de torxes a través dels carrers ben empedrats del Barri Vell. Estic segur que els turistes no devien haver vist res semblant des d´aquells gloriosos -i dubtosos- documentals amb què es va fer famosa Leni Riefensthal. A mi també em va tocar anar-hi, estirat pel meu fill. El noi s´ho va prendre com una mena de revetlla amb banderes, amb himnes i amb tot de gent malcarada, com si algun dentista salvatge els acabés d´arrencar un queixal. La cosa va durar fins a dos quarts d´una i vam arribar a casa amb la roba fumada com si vinguéssim de la professó de Divendres Sant. Trenta anys enrere jo també anava a les manifestacions i feia onejar banderes, això sí, en comptes de torxes nosaltres fèiem servir encenedors de gas. Els temps han canviat, però en el fons tot continua igual, ara bé, la diferència més notable és que abans -l´any 76 i el 77- les manifestacions eren unitàries i ens sentíem partícips d´un projecte comú. Ara tothom va a la seva, per no tenir, no tenim ni una bandera comuna, hi ha estelades per a tots els gustos, creus de Sant Jordi i fins i tot draps negres on només hi falta la calavera per acabar de fer el fet.
Probablement un dels grans errors de la transició fou adoptar de nou l´11 de setembre com a festa nacional de Catalunya. Tothom considera una ximpleria celebrar any rere any la data d´una derrota i malgrat tot persistim en l´error. Vist com ha anat tot plegat penso que hauria estat millor deixar la festa vacant. Al capdavall una nació sense estat també pot ser una nació sense festa, o no?

El bon lector

"A vegades un bon lector pot redimir un llibre mediocre, de la mateixa manera que s'han fet pel·lícules excel·lents basades en llibres vulgars".
(Miquel Berga - No fer res i altres ocupacions)

Carme Renedo

La Casa de Cultura de Girona és un edifici potent, fou durant molts anys l’hospici provincial i entre els seus murs, amb una mica d’imaginació, encara s’hi pot sentir la remor d’aquells nens que –com el meu avi– hi van passar bona part de la seva infantesa. Probablement la seva vida en aquell casalot, ara fa justament cent anys, hauria pogut inspirar més d’una escena d’El perfum, però això ja és una altra història.
Ara mateix la Casa està sense direcció, per fins fa ben poc ha estat dirigida per la Carme Renedo. Algun dia la Carme també podrà dir que hi ha passat una part de la seva vida, concretament quatre anys. Però ara la Renedo ha estat cridada a més altes instàncies. Deixa al seu darrere una Casa ben gestionada i el seu futur perfectament encarrilat, amb un projecte de reforma que, de portar-se a terme, acabarà de rentar la cara, de retruc, a tot el barri. La Carmeta és una dona menuda, d’ulls incisius i somriure fàcil; optimista de mena –igual que Charles Schulz, el creador de Charlie Brown– sembla que vagi per la vida preguntant-se «si al meu voltant tot funciona, què dec estar fent bé?». Però la qüestió objectiva és que en aquests quatre anys ho ha fet molt bé i per raons com aquesta ara anirà cada dia a Barcelona, un destí molt proper si el comparem amb aquell de Tel-Aviv, on també hi va passar una bona temporada. A ella no li fa por anar i venir cada dia del cap i casal; seguidora entusiasta com és de la sèrie Star Trek, segur que trobarà la manera d’autotransportar-se. La Carme Renedo és la prova vivent que amb un somriure intel·ligent es pot arribar molt lluny. Espero que el timó de la Casa de Cultura de Girona quedi en bones mans i que el qui vingui faci igual que la Carme, admiradora d’aquell capità Jean-Luc Picard de l’Enterprise, que deia allò de «no en tinc prou complint les ordres, necessito saber que ho estic fent bé».

El dèficit de la cultura

"Comercialment parlant, la cultura sempre és deficitària".
(Bernard Pivot)

L'Arxiu i la Memòria

En Lluís Costa és arxiver, una professió de risc. Viure entre papers i custodiar documents sovint comporta problemes, perquè tant els uns com els altres van carregats de paraules i les paraules de males intencions.
Sobretot, quan el que es tracta és de salvaguardar la història, la cosa encara es complica més, perquè tothom tendeix a mirar-s’ho a través d’un sistema complicadíssim de miralls deformats, que algun despistat anomena “memòria”. Però la memòria és una substància que s’impregna de sensacions superficials i d’olors profundes, d’emocions tendres i d’experiències imaginatives. Els nostres avis van ser persones entranyables, que protagonitzaven tota mena de batalletes i d’acudits divertits. Si féssim la suma i la mitjana de tot el que ens van explicar els nostres iaios, arribaríem fàcilment a la conclusió que la Guerra Civil no fou altra cosa que una mena d’arrossada popular. Però la veritat històrica, més enllà de les veritats virtuals, explicades de boca en boca, de pares a fills, és el que queda escrit en els documents, en les cartes i en els expedients, o en articles com aquest, el qual, un dia o l’altre, algú també me’l retraurà. L’escriptor txec Milan Kundera deia que precisament en els dossiers i els arxius de la policia és on podem trobar les proves de la nostra immortalitat. Els documents queden i les paraules se les endú un vent que per molt que ens pensem el contrari, no és ben bé el vent de la història. En Lluís Costa, com a bon arxiver que és, segur que aprèn de cada document que li passa per les mans, però encara tenia una lliçó per aprendre. Una lliçó que alguns li han volgut donar com si ell fos el responsable del contingut dels documents que custodia. Potser a algú li agradaria que en Lluís tanqués les portes del seu arxiu i que fes com Alphonse Allais, que a l’inici de les seves memòries deia allò de: «Tinc una memòria admirable, ho he oblidat tot».

[Marcel Pagnol i la TV]

"Des del dia que va entrar la televisió a casa sopem tots del mateix costat de la taula, com al 'Sant Sopar' de Leonardo da Vinci".
(Marcel Pagnol)

La part que ens toca

Sempre m’ha semblat que la vida és com un camí retorçat i estrany, per on caminem incansablement en cerca d’un paradís inassolible per definició. Com formiguetes erràtiques ens desesperem per un gra de sorra, o per un bri d’herba que ens bloqueja el pas. Però la vida no s’atura, el nostre món gira constantment al voltant d’un sol que ens contempla amb la marejada perplexitat de qui sempre aprèn alguna cosa a cada volta.
El temps passa, l’estiu declina i les fulles ja comencen a grinyolar a un pas de l’abisme. Aviat arribarà la tardor i els instal·ladors d’aire condicionat ens començaran a voler vendre estufes de tota mena. Els mestres d’escola i els professors d’institut vessaran llàgrimes amargues per tots els alumnes que han quedat pel camí i per tots els que encara estan per venir. Els vells iniciaran de nou el compte enrere i els joves, el compte endavant. La ciutat tornarà a ser el que era, els diaris s’ompliran de notícies fresques i els polítics ens diran que aquí no passa res. De nou sorgiran les preguntes de sempre que ningú gosarà contestar i els articulistes dels diaris omplirem el càntir de la nostra impertinència amb l’aigua fresca d’una nova tardor, amb nous desastres quotidians que rajaran, ben segur, l’un darrere l’altre. En el jardí del nostre quiosc floriran novament els fascicles de cada any, les magranes s’obriran amb una mena de somriure esquerdat i el vent ens portarà sons de fires i de temporades altes. La vida és així, com un camí retorçat i estrany, però que sempre mena cap al mateix punt. Les vacances són com una mena de pàtria, però a la majoria ens toca sempre viure en l’exili.
Benvolgut lector: ens tornarem a veure, dues vegades per setmana, espero que ens sigui lleu a tots, si més no per la part que ens toca.

[Ortega al complet]

"Yo soy yo y mi circunstancia y si no la salvo a ella, no me salvo yo".
(José Ortega y Gasset)



Il·lustració:
kilia llano