[la llibreta]

Karl Kraus deia que l’anestesia és una ferida sense dolor i que, en canvi, la neurastènia és el dolor sense ferida. En aquest país vivim constantment entre dualitats com aquesta. Potser seria millor que ens dediquéssim a la medicina xinesa. Jo m’apunto al Tai-Chi. Si féssim prou colla podríem anar tots plegats a practicar-ho cada matí al parc de la Devesa!

(Comentari al Bloc de Carles Puigdemont)

[pesant paraules]

Charles Trenet va néixer a Narbona l'any 1913 i fou durant molts anys el cantant més popular de França. De les seves cançons es dresprenien olors de tarantela i perfums de sardana.

“Il faut garder quelques sourires pour se moquer des jours sans joie.”

–Hem de guardar algun somriure per riure’ns dels dies sense alegria–
(Charles Trenet)

[la llibreta]

Marguerite Yourcenar va voler que les seves Memòries d’Adrià comencessin i acabessin amb un poema escrit per l’emperador mateix: «Petita ànima, ànima flotant, companya del meu cos, que va ser el teu hoste, vas baixar cap als indrets pàl·lids, durs i nus, on vas haver de renunciar als jocs d’antany. Un instat encara, mirem junts les ribes familiars, els objectes que sens dubte no veurem més... Provem d’entrar en la mort amb els ulls oberts.»
---
Les respostes són relativament fàcils de trobar, a vegades un s'hi ensopega fins i tot abans de saber la pregunta.
---
"És impassible com la muntanya"
(Escoltat d'uns dibuixos animats japonesos que els meus fills es miren amb avidesa)
---
«Cada sistema és veritable pel que proposa i fals pel que exclou.»
(Roger Caillois)-

[la llibreta]

NOTES:

"Blanc ou, blanc perla, blanc llí, blanc admetlla, blanc sal marina, blanc nenúfar..."
(D'un catàleg de pintures)

"El més important de qualsevol informe és saber qui paga als experts"
(El Roto a El País)

"No hi ha un pet que s'assembli a un altre pet"
(Pensament a primera hora del matí)

"Amb això de tenir només dos mans sempre m'he sentit limitat"
(Rèplica a un amic)

El dia de la tortuga

Aquests dies, entre la llum que fa pampallugues, la xafogor de la canícula i el Tour que va fent esses, sembla allò del Dia de la Marmota, em fa l’efecte d’haver-ho viscut, com a mínim, en una altra vida.
L’any 1967, vam deixar d’anar a la platja amb l’antic carrilet de Sant Feliu de Guíxols, un trajecte de dos hores entre el fum de la màquina i els crits de la canalla. Amb el 4L del meu pare i a 65 km/h hi arribàvem en 40 minuts. Tot un prodigi. Però encara més prodigiós és que ara, 40 anys després, amb un cotxe 100 cavalls més potent hem hagut de necessitar 1 hora i 20 minuts.
I jo em pregunto, tal com deia la meva àvia: “On anirem a parar?”.


«Quant més va més sap u i bo és viure per a veure»
(Lluís Galiana –s.XVIII-)

Rellegint Cien años de soledad (i 5)

"El sabio catalán remató la librería y regresó a la aldea mediterránea donde había nacido, derrotado por la nostalgia de una primavera tenaz."

(Gabriel García Márquez)

Rellegint Cien años de soledad (4)

"Estaba en calzoncillos, empapado en sudor y no desentendió la escritura para ver quién había llegado. Aureliano no tuvo dificultad para rescatar de entre aquel desorden de fábula los cinco libros que buscaba, pues estaban en el lugar exacto que le indicó Melquíades. Sin decir una palabra, se los entregó junto con el pescadito de oro al sabio catalán, y éste los examinó, y sus párpados se contrajeron como dos almejas. «Debes estar loco» -dijo en su lengua, alzándose de hombros, y le devolvió a Aureliano los cinco libros y el pescadito. -Llévatelo -dijo en castellano-. El último hombre que leyó esos libros debió ser Isaac el Ciego, así que piensa bien lo que haces."

(Gabriel García Márquez)

Rellegint Cien años de soledad (3)

"Melquíades le reveló que sus oportunidades de volver al cuarto estaban contadas. Pero se iba tranquilo a las praderas de la muerte definitiva, porque Aureliano tenía tiempo de aprender el sánscrito en los años que faltaban para que los pergaminos cumplieran un siglo y pudieran ser descifrados. Fue él quien le indicó que en el callejón que terminaba en el río, y donde en los tiempos de la compañía bananera se adivinaba el porvenir y se interpretaban los sueños, un sabio catalán tenía una tienda de libros donde había un Sanskrit Primer que sería devorado por las polillas seis años después si él no se apresuraba a comprarlo."

(Gabriel García Márquez)

Rellegint Cien años de soledad (2)

“En el patio de Castelgandolfo él había visto al Papa en un balcón, pronunciando el mismo discurso en siete idiomas para una muchedumbre de peregrinos, y lo único que en efecto le había llamado la atención era la blancura de sus manos, que parecían maceradas en lejía, el resplandor deslumbrante de sus ropas de verano, y su recóndito hálito de agua de colonia.”

(Gabriel García Márquez)

Rellegint Cien años de soledad (1)

“Úrsula había vuelto a rejuvenecer la casa. «Ahora van a ver quién soy yo –dijo cuando supo que su hijo viviría-. No habrá una casa mejor, ni más abierta a todo el mundo, que esta casa de locos.» La hizo lavar y pintar, cambió los muebles, restauró el jardín y sembró flores nuevas, y abrió puertas y ventanas para que entrara hasta los dormitorios la deslumbrante claridad del verano.”

(Gabriel García Márquez)

Àngels d'estiu

Els àngels són com una mena de missatgers alats que es passegen entre nosaltres. A Girona sempre s’han venerat fins al punt de coronar el campanar de la catedral amb la imatge d’un angelot de bronze que vetlla simbòlicament per tots nosaltres. D’àngels, n’hi ha de moltes menes i la tradició ens diu que tots en portem un de guardaespatlles. Quan Sant Pere ha de pagar la mesada s’hi deu veure en un bull, sobretot per allò de les hores extres, els quinquennis i les baixes laborals per depressió.
A Girona, justament al barri de Sant Pere, hi ha el carrer de l’Àngel, l’últim carrer de la Ciutat vella abans d’arribar a la muralla. Si ens hem de creure allò de “on hi ha comerç hi ha vida”, hauríem de dir que el carrer de l’Àngel és un carrer mort. Únicament hi circulen veïns que entren i surten, a hores convingudes, de les escales i els pàrquings. Al capdamunt del carrer hi ha un jardí que els gironins, bàsicament, només visiten durant els dies de l’exposició de flors. És un jardí humil que reposa a l’ombra d’una gran figuera. Allà, entre les heures que escalen pels murs, hi ha la figura d’un àngel daurat –una mica kitsch– que ens mira amb cara de no haver trencat mai cap plat. Una part dels periodistes gironins el visiten d’amagat, sobretot els dies calmats d’estiu, per intentar sostreure-li alguna notícia, però l’esperit celestial se’ls mira impertèrrit i els periodistes han d’omplir el diari com poden, amb fotografies del Tour i notes de premsa que algun becari ha oblidat en el calaix. Fins i tot l’Hermes amb ales als talons, que inspira a l’altra part de la premsa gironina, també sembla dormir permanentment la migdiada. Però tranquils que ja arribarà setembre, i la figuera donarà els seus fruits, i l’àngel parlarà pels descosits, i l’Hermes volarà sobre la farinera, i la ciutat per fi renaixerà amb notícies fresques. Mentrestant millor que tots plegats ens dediquem a la vida contemplativa, sota l’ombra fresca del jardí d’un Àngel.

[de paraula]

"A la vida no hi ha dia sense importància"
(Alexander Woolcott)

Foto: A. Woolcott i Harpo Marx

Pujada de Sant Martí

Com la majoria dels carrers gironins, la pujada de Sant Martí és un carrer esguerrat. Neix com un carreró estret, afluent del carrer Ciutadans. Sobre el rètol que anuncia el seu nom encara ha sobreviscut, amb la pintura d´una època remota, un «prohibido fijar carteles» entre un manyoc de cables de Telefónica. La pujada, evidentment, s´enfila cap amunt com una escletxa entre les roques, i just en el punt on s´aixeca l´ascensor municipal que condueix cap al Portal Nou, trenca en angle recte i apunta cap al Seminari, on acaba el seu recorregut en olors de santedat.
El carrer fa olor de suor funcionarial, de funcionaris de la Diputació Provincial que suen la cansalada pujant la pujada, fins i tot de baixada. Els funcionaris són gent adusta, que mengen poc i que l´aigua només la toquen amb la punta dels dits abans d´entrar als seus despatxos de treball. Encomanats des de fa més de 150 anys pels efluvis monacals, et miren amb aquella cara de qui resa i treballa, de qui amb una mà cultiva pebrots i amb l´altra estudia els clàssics en llatí, en grec o en català prefabrià. La Pujada de Sant Martí és una carrer amb poques portes, els gironins l´utilitzem poc; les gestions a la Diputació són cosa de regidors de poble o de proveïdors que entren i surten amb el cap cot i l´esquena dreta. Ara el convent del Carme fa dies que està sense abat ni abadessa i els monjos resen cada dia, a l´hora nona, perquè la divina providència els proveeixi d´un nou pressupost amb el qual puguin fer front a les inquietuds municipals. Són coses dels nostres temps, però la comunitat postcarmelita continua funcionant sense problemes, Déu escanya, però no ofega. Aviat tindrem un nou president de la Diputació Provincial i tot continuarà el seu curs, fins i tot la pujada de Sant Martí ens semblarà a tots menys costeruda, els diputats impartiran ordre i els funcionaris podran continuar cultivant pebrots i cantant al·leluies. Tempori aptari decet!

[de paraula}

"El que tenen de pitjor les guerres és que després se'n fan novel·les".
(Joan Sales)

Estiu a Girona (Reset)

Girona a l’estiu és una ciutat ennuvolada, o, com a mínim, això és el que deuen pensar els milers de turistes que aprofiten els dies sense sol de la Costa Brava per visitar la ciutat dels quatre rius. Evidentment Girona és moltes coses i totes estan en ella, però, sobretot, quan arriba la canícula sembla flotar entre les sentors més diverses, instal·lades enmig d’una humitat rescalfada, espessa i obsessiva.
Girona va voler comptar entre les ciutats que valen la pena ser visitades i finalment ha vist fer-se realitat el seu somni, però per anys que passin mai em deixarà de sorprendre veure els carrers del barri vell envaïts per eixams de turistes, interessats pels detalls més nimis, pels racons més vulgars, per les pedres més escantonades. Girona és una ciutat que al meu parer ja no dona per a més, l’he viscut tan intensament que m’ha deixat completament anestesiat. Sovint penso que m’agradaria veure-la amb els ulls il·lusionats d’un turista que la visita per primera vegada, escoltar les històries que expliquen els guies, com si no les sabés de memòria. M’agradaria entrar a la catedral pagant 1 euro i semblar-me barat, menjar-me una paella amb sangria com si fos el plat més típic de la cuina gironina i escoltar l’accent d’un cambrer romanès, que amb prou feines sap parlar en castellà, com si sentís el deix ancestral de la llengua dels meus avis. M’agradaria que aquesta ciutat m’il·lusionés amb la passió d’un primer amor, però la vida és com és i l’amor amb el temps se’n va. Potser a tots plegats ens aniria bé fer un reset –com es fa amb els ordinadors–, un entrar i sortir, un parar i engegar; per posar a zero els comptadors, per netejar la memòria RAM i per obligar el sistema operatiu a comprovar si hi ha disponible una nova versió més actualitzada del software. De fet d’aquestes coses n’hi ha que en diuen “vacances”, però això em sembla que són figues d’un altre paner.

[de paraula]

"Les il·lusions són indestructibles, sobretot si les abona una teoria"
(Jaume Vicens Vives)

Una de les nostres

El meu besavi era un home pacífic que llegia el diari cada dia, bàsicament per tranquil·litzar-se. En El diario local del Movimiento les calamitats sempre passaven lluny i afectaven a personatges desconeguts i estranys. De les desgràcies locals el diari no en deia res, o les minimitzava de tal manera que la gent -com el meu besavi- les comentava desapassionadament amb el barber, i les passions de veritat es deixaven pel futbol o pels toros.
ARA SÓN ALTRES temps i les coses han canviat, els diaris parlen de tot, no hi ha països remots i els paisatges més exòtics ens queden a tocar. Els cotxes-bomba que exploten al Iemen, a Londres o a Bombai poden afectar a gent coneguda, turistes que es passejaven plàcidament per allà i que porten els mateixos cognoms que els veïns de la cantonada. Ara, per assossegar-nos, només ens queda l´opció de mirar la tele amb el comandament a distància a la mà; l´efecte és tan hipnòtic que només un artefacte explosiu sota el sofà ens podria transportar de nou a la realitat, però aleshores -és evident- la realitat s´hauria volatilitzat amb nosaltres inclosos. Malgrat tot les notícies, les males notícies, s´infiltren inopinadament entre programa i programa, entre anunci i anunci, i ens exploten a les mans amb la virulència d´un atac suïcida. Allò que al meu besavi li semblaria impossible esdevé una realitat quotidiana, els diaris locals es converteixen en globals i els mots més propers serveixen per assenyalar absències irreparables. Algú que saludàvem amb un deix de complicitat ha desaparegut per sempre del paisatge de la nostra vida. El meu besavi si avui llegís el diari potser entendria poques coses, però segur que exclamaria, tal com ho he fet jo, un «pobre Marta» per deixar clar que, malgrat les distàncies, ella també era una de les nostres.

Les ales d’un descregut

Sempre m’han dit “home de poca fe”, però s’equivoquen. Tinc les meves conviccions i són profundes, la meva fe és arrelada en el temps i a hores d’ara no hi penso renunciar de cap de les maneres. Crec en la no-existència de Déu, de cap déu. Aquesta creença, al contrari del que alguns puguin pensar, em reconforta. La bona fe –tal com deia André Gide– és una virtut essencialment laica.
Crec que la maldat de l’ésser humà sorgeix de les cavernes del seu cervell i no de la voluntat capciosa d’una criatura celestial. Crec que després de la mort no hi ha res, ni falta que fa; de moment ja tenim prous maldecaps aquí com per pensar en una vida eterna. Voldria ser respectuós amb tothom, però, quan veig persones disfressades a la moda del segle I, se’m escapa el riure i quan em parlen de miracles, de beats i de màrtirs, em vénen basques. De la meva no-creença en dic “fe”, perquè un no pot estar mai segur de res. Qui pot estar segur de la no-existència d’un ésser que no es manifesta? Simplement prefereixo pensar que no existeix, perquè l’opció contraria és excessivament inquietant. Ara, quan comencen a pesar els rigors de l’estiu, no sé si és el millor moment d’esventar aquesta mena de “postulats de fe”. Però m’és igual, la meva no-creença té un encefalograma més pla que la dels creients, jo no necessito reafirmar-la contínuament, ni anar-me a confessar –xiuxiuejant– dels meus pecats. De les meves febleses terrenals ja se’n preocuparan la justícia i els ordinadors d’hisenda, i de les altres, si finalment vaig errat, ja no hi ha res a fer. Quan m’arribi l’hora hauré d’apuntar-me a la resistència amb els àngels franctiradors –altrament dits “dimonis”– i continuar la lluita en el més enllà. James Barrie, el creador de Peter Pan, deia que la raó per la qual les mosques poden volar i nosaltres no, és que elles tenen una fe perfecta. Tenir fe, en el seu cas, vol dir tenir ales i els descreguts, imperfectes com som, no tenim ales de mosca ni d’àngel, ni de fada, simplement ens arrapem a la realitat amb les urpes de la raó.

Marta Borrell en el record

"Tot averany acaba quan neix la llum"
(Joan Vinyoli)

[de paraula]

"La imaginació és la memòria fermentada. Quan un perd la memòria, perd també la facultat d'imaginar".
(Antonio Lobo Antunes)