L'arbre de la plaça

L’arbre de la plaça és un plàtan enorme, de tronc curt i robust, i d’escorça blanca –tal com deia Valéry– com la pell d’un jove escita. Les seves branques rabassudes han viatjat més en amplada que en alçada i la capçada sembla dibuixar més aviat el perfil de l’esquena d’un vell geperut. El seu gran embalum produeix una ombra neta que protegeix, d’una sola tacada, la meitat de les parades de verdures del mercat.
La companyia prodigiosa del gran plàtan dóna empara a una plaça vençuda pels angles inquietants de l’arquitectura moderna. De bon matí les orenetes giren frenèticament al seu voltant, enmig d’una xiscladissa que les gavines coregen de lluny i que els coloms es miren amb indiferència. L’arbre de la plaça del mercat, més enllà de la seva naturalesa vegetal és una presència viva que transcendeix de lluny la durada relativa i modesta de les nostres vides. Com a mínim cinc generacions de gironins han gaudit de la seva ombra protectora i probablement només els arbres de la devesa el superen en edat i alçada, però aquells plàtans han mamat d’altres llets, són arbres senyors i algú ha vetllat permanentment per la seva supervivència. El plàtan de la plaça, en canvi, ha anat a la seva i només, ja de gran, ha merescut el reconeixement dels gironins, deixant-lo viure enmig d’una plaça dura. Espero que les seves fulles palmades verdegin encara durant anys i que la seva ombra venerable i pacífica ens aculli al llarg de molts estius. Girona és una ciutat que sovint oblida la importància dels plaers quotidians, arbres com aquest haurien de ser nombrats ciutadans honoraris. Fins i tot podríem proposar que el plàtan de la plaça del mercat llegís –amb el seu silenci– el pregó de Fires; seria un bon exemple per a tots plegats, en un any electoral on segur que la majoria hem parlat massa.

[de paraula]

“És imprescindible compondre un nou catalanisme. Per començar s’ha de recuperar el tradicional sentit de la realitat. S’han de reconèixer les coses com són. S’ha de reinventar un ideari col·lectiu de futur. Un ideari cap endins –despullant-se de tòpics– i cap enfora –reconeixent que els altres han jugat bé les seves cartes, potser sovint millor que nosaltres.”
(Ferran Mascarell)

Viatge d'anada i tornada

Aquesta setmana he anat a Barcelona. Sedentari de mena, un viatge a la capital encara és una aventura que s’ha de planificar amb temps i de la qual en sorgeixen sensacions relatables. Naturalment l’estació de Girona és el primer indret insòlit que trepitjo. Les estacions són llocs de sortida o d’arribada, d’anada o de tornada. Gent estranya que puja i baixa dels trens, que pregunta, que s’interroga, que mira al seu voltant amb aire de no haver vist mai res de res o amb ulls cansats d’haver-ho vist tot. Les estacions són indrets inhòspits on generalment hi fa massa fred o massa calor. Són la porta d’un infern il·luminat per llums de neó i fumigat per les olors més diverses.
Viatjar en tren al nostre país és una experiència desagradable, sembla com si de cop i volta el món hagués donat la volta com un mitjó. Des del tren la realitat quotidiana et dóna l’esquena i veus un país inexplicable, més brut, més desordenat, més lleig de l’habitual. Entres i surts de les ciutats per la porta de servei. Si més no els gironins quan arribem a Barcelona tenim aquesta sensació; sembla impossible que el món hagi evolucionat d’alguna manera tangible des de l’any 1970. Només posar els peus sobre l’andana ronyosa del Passeig de Gràcia, penso que la Barcelona de postal que ens han venut en les darreres dècades és una enganyifa, en aquell moment fins i tot em creuria als qui dubten de l’arribada de l’home a la lluna. El palau Sant Jordi, la Vila Olímpica, són simplement imatges virtuals retocades amb Photoshop? No entenc com aquesta Barcelona del segle XXI, i com la Catalunya que pretén estar instal·lada en la mateixa època, es poden permetre el luxe de mantenir una RENFE inoperant, estatalista i burocratitzada. Potser ja seria hora de començar a desmuntar aquest penúltim vestigi del franquisme. Però, si més no, el viatge a Barcelona em serveix per a mirar-me, de tornada, amb uns altres ulls la meva ciutat. Després de tot potser a Girona no estem tan malament.

[de paraula]

"Si un instant pot justificar una vida, un matís pot justificar un llibre".
(Jordi Llimona)

Mestres del segle XXI

La Universitat de Girona ha anat inventant-se ella mateixa, han sorgit facultats allà on només hi havia camps d’userda, col·legis universitaris sobre les runes de convents abandonats i aules en barracons provisionals. Poca gent recorda com va començar tot plegat i pocs professors poden exhibir en el seu currículum una llarga trajectòria acadèmica. Només els qui hi són des d’abans que la universitat fos universitat poden parlar amb l’autoritat que dóna la perspectiva històrica.
És el cas de l’Escola de mestres, altrament dita Facultat d’educació i Psicologia, governada amb mà valenta per mestres convençuts de la seva tasca. Ells formen els, i les, que hauran de convertir els infants en éssers capaços, i capaces, de desenvolupar-se en una societat complexa. Ara, aquests mestres de mestres, han decidit buidar totes les seves idees, sobre la reforma dels estudis de mestre, en un llibre cooperatiu, que donarà les pautes a seguir en aquest camp. Ens alerten, entre altres coses, que en aquest món tecnologicament tan avançat, on tantes feines s’han substituït per la freda eficiència de les màquines, els nens, i les nenes, no es poden ni es podran ensenyar mai sense mestres. Sembla una obvietat, però no tothom ho té clar. En Joan Manel del Pozo en l’acte de presentació del llibre –Mestres del segle XXI– ho deia utilitzant una frase d’Albert Einstein: «Mai havíem tingut tants mitjans al servei de causes tan confuses». La connexió a distància ens fa perdre, cada dia més, la comunicació pell a pell. El contacte imprescindible, directe i diari entre el mestre i l’alumne, és el que permet la comunicació educativa. Calen bones formes i bons fons per a formar persones justes. Els mestres, aquests mestres de Girona, han comprès que cal una autoexigència permanent per a mantenir ben alt el llistó ètic, que ens ha de permetre a tots plegats continuar formant els nostres fills.

[de paraula]

"Potser és que venim al món a cobrir vacants i cada u s'ha de resignar amb la que li toca."
(Pere Calders)

La gruada família

La Sagrada Família és una mena d’església, amb vocació de mona de pasqua, que no acaba de ser ni una cosa ni l’altra. Fa cent vint-i-cinc anys que es van començar les obres i encara van per la meitat. Després es queixaran dels dèficits en infraestructures! Els turistes s’hi fotografien, sota les grues eternes, seguint el conegut ritual de “si avui és dimecres, això és Barcelona”; perquè quan es passa per la ciutat comtal la visita a l’obra que inicià Gaudí és d’obligat compliment.
Amb el temps aquest temple s’ha convertit en el símbol d’una religiositat caduca, encarnada per catalans que encara combreguen diàriament amb les hòsties reconsagrades del catolicisme romà, de la democràcia cristiana i de l’Opus Dei. Diuen que amb les obres del túnel de l’AVE s’ensorrarà. No tindrem aquesta sort. En plena Guerra Civil, George Orwell, que fins aleshores creia en el bon gust del catalans, quan va veure per primera vegada aquest temple expiatori va deixar escrit que li estranyava molt que una església tan horrible no hagués estat cremada o dinamitada pels revolucionaris. A hores d’ara no veig com la cúria s’ha de preocupar per les obres que fan al seu voltant, l’únic perill racional són els arquitectes que la continuen construint. Però aquests segur que són catòlics, apostòlics i romans, al contrari que els altres –els enginyers que projecten túnels–, ateus, agnòstics, o ves a saber tu què, que avui per menys de quatre rals et vénen immigrants amb la carrera adquirida en qualsevol universitat del tercer món. Totes les precaucions són poques, perquè la Sagrada Família és una font creixent d’ingressos lliures d’impostos. Cada postal que els turistes japonesos compren és un granet de sorra per a l’Església catòlica, i amb vint-i-tres milions de granets de sorra (a un euro el granet) al cap de l’any es fa un bon pilonet.

(*) he fet una petita correcció en aquest article per evitar segons quines cerques impertinents.

[de paraula]

"Quan les lleis siguin justes, els homes seran justos"
(Anatole France)

[de paraula]

"En el camp dels valors, s'ha d'estar molt atent a allò que s'ensenya, però més encara a allò que s'acaba aprenent".
(Josep-Maria Terricabras)

Benvinguts a Polònia

Polònia és un país fonamentalment pla, solcat per dos grans rius, l’Oder i el Vístula. El seu cel, eternament gris, ha forjat generacions i generacions de Kochanowskis, Tomasenskis, Marcinskis i Walerinskis, menjadors de patates i consumidors de carbó. La seva història és com una mena de drama, una tragèdia. Bandejats d’un costat a l’altre per russos i alemanys, Polònia és el resultat d’un consens entre la geografia, la sociologia i el psicoanàlisi.
Catalunya, en canvi, és un país mediterrani i de cels blaus, de gent oberta i comunicativa, de Peres, Paus, Joseps i Joans. A Catalunya dir que la realitat sempre supera la ficció és un pleonasme, si més no desde que la nostra classe política s’ha posat a imitar els seus imitadors. Els polítics catalans amb el temps han anat perdent els referents en la tradició política del país, marcada pels tics i per la manera de fer dels líders més carismàtics i s’ha començat a emmirallar perillosament en els seus alter egos televisius. Probablement aquest país seria una planura erma si no fos per aquest oasi d’humor que ens proporciona la Polònia televisiva. Però hem d’anar en compte de no perdre el sentit de la realitat, no sigui que, com ja ha passat amb moltes altres coses, s’acabi imposant el model virtual per sobre del la realitat tangible.
Avui, després de quinze dies de moviments tàctics i gesticulacions de tota mena, finalment es constituiran la majoria dels ajuntaments catalans. Molts d’ells hauran quedat tant transfigurats en la seva essència democràtica, després de repartir-se el poder entre els grups polítics, que ja no quedarà res de la intenció inicial del vot directe dels seus electors. Tots aquests ajuntaments, sorgits del fred i de la grisor de pactes estranys, i a vegades contra natura, seria millor que els anessin a constituir directament a Polònia, a la real o a la virtual que pel que fa al cas tant li fa.

[de paraula]

"Si no t'equivoques de tant en tant, és que no ho intentes".
(Woody Allen)

15 de juny de 1977

Sovint els records són com flors intangibles, que es marceixen només tocar-les. Creixen, amb esforç i en desordre, en els marges ressecs de les nostres vides. Són esclats de color i de llum, que duren només un instant, unes hores, potser un dia. Just el temps necessari per atreure els insectes que les han de fecundar. Els records, igual que les flors, justament en el moment de marcir-se és quan esdevenen immortals.
Els somnis ens encalcen sense remei, són somnis reals, com la vida mateixa, o com les pulsions infinites que alguns anomenen “remordiments”. Jo no em puc queixar, he dormit raonablement bé durant molts anys i la vida m’ha deixat records que oblido amb facilitat, que intento reconstruir a través d’imatges, de cançons i de lectures, i que finalment barrejo sense pudor en el calze que alguns anomenen, amb un punt de lleugeresa, “oblit”.
Amb aquestes paraules intento reconstruir sensacions de fa trenta anys, d’aquell estiu de mil nou-cents setanta-set, en què el sol escalfava tant les pedres que fins i tot les sargantanes caminaven de puntetes sobre els murs. Érem tan joves que no notàvem l’escalfor del sol, ni veiem les sargantanes esmunyir-se entre els rierencs i el mur era només una ombra intuïda. Tancàvem els ulls per cridar consignes de guerra i, oh miracle, el mar ens responia llençant-nos a la cara ampolles amb missatges, que nosaltres interpretàvem de maneres divergents.
Ens arromangàvem fins a les aixelles per oferir els braços al vent, i el vent ens responia, perquè pensava que érem immortals. Passejàvem sobre els espadats, llençant pedres a l’abisme, en una partida absurda contra el buit, mentre sota els nostres peus florien les roselles inconstants i amargues, que ja aleshores ens assenyalaven la direcció d’un camí irrenunciable, un camí que ens esperava amb les cames obertes.
A vegades em desperto encara enmig dels meus somnis i penso en aquella època en què tot estava per fer, en què tot era possible, o que, si més no, ens ho semblava. Aquell quinze de juny fou un dia molt clar, tots vam sentir una bafarada d’aire nou a la cara, com només es pot sentir una vegada cada generació. Els vots es comptaven d’un en un, d’urna en urna, amb una paciència infinita i una veneració gairebé religiosa. Els que no teníem res millor a fer, miràvem per la finestra, cap un futur llunyà en què havíem de ser més lliures, més pròspers i serenament feliços.
Tots els que vam ser fills d’aquell quinze de juny, el recordarem sempre. Després va venir el que va venir: decepcions i angúnies, però també dies feliços d’una prosperitat inusitada. Caldrà encara esperar molts anys per tornar a viure un dia com aquell, en què tots els horitzons cremaven amb la llum de l’eternitat i les flors semblava que no s’havien de marcir mai.

[de paraula]

"A Espanya la millor manera de guardar un secret és escriure un llibre"
(Manuel Azaña)

Els solters

La solteria és un estat provisional dels individus que pot arribar a ser definitiu amb el pas del temps. Però la majoria, arribats a una determinada edat, prenen la determinació de compartir la seva vida amb una altra persona, d’això en diuen casar-se. Abans, per fer efectiva i per solemnitzar aquest propòsit, la gent es limitava a passar per la vicaria o pel jutjat i, normalment, després es feia un dinar de noces per a celebrar el nou estat dels cònjugues.
Ara sembla que amb tot això no n’hi ha prou, els nous temps exigeixen que s’ha de gaudir fins al darrer moment possible de l’estat previ de “llibertat”, com si la decisió de casar-se no fos completament lliure. O sigui, entenen el fet de casar-se com una mena de mili obligatòria o de condemna a perpetuïtat. Aquesta celebració s’anomena comiat de solter. Potser més valdria que no es casessin, però aquesta afirmació –per òbvia– deixem-la de banda. El problema és que els comiats de solter s’han de desenvolupar al mig del carrer, perquè fer-ho en la intimitat suposo que no deu tenir cap mena de gràcia. Amb tot això, els dissabtes a la tarda, Girona es converteix en una mena de rua de carnestoltes on tota una colla de solters i solteres es passegen disfressats amb tot el mal gust possible, increpant i molestant els vianants, corejats per colles d’amiguets i amiguetes que els riuen les gràcies. Sembla que l’ajuntament no té cap normativa al respecte, en tot cas jo no he vist mai cap funcionari municipal que els demanés el permís pertinent per a desenvolupar aquesta mena d’activitats. La qüestió és que a un li cau la cara de vergonya d’haver de passar pel carrer en aquestes circumstàncies, en un dia precisament en què del que es tracta és de poder passejar tranquil·lament. Potser tenia raó aquell que deia que la majoria tenim el que ens mereixem i que la resta són solters.

[de paraula]

“La literatura és l’art d’escriure una cosa que es llegeix dos vegades; el periodisme, el d’escriure una cosa que es llegeix només una vegada”.
(Cyril Connolly)

[de paraula]

“El nostre món no es dirigeix des de llocs visibles sinó a través d’una xarxa en la que ningú sembla ser el responsable de les decisions. Per tot això resulten tan fascinants les teories de la conspiració: hem de trobar un únic culpable, o el centre des del qual es dirigeix el món. Ens produeix alleujament, però no explica res.”
(Daniel Innerarity)

Els dijous

Abans el dijous era un dia com els altres, encara que plogués, simplement estava just en el centre de la setmana i algunes cuineres dedicaven aquest dia a l’arròs. Ara, en canvi, sembla ser que per a molts és la culminació de la setmana, un bon dia per anar de gresca. Els estudiants –postadolescents– carregats d’hormones, feromones, xococrispies i tota mena de substàncies estimulants, es llencen al carrer a gaudir de la nit gironina i a gastar-se les rendes que els seus pares van estalviar quan eren joves.
Els bars de copes han trobat la gallina dels ous d’or. Si per alguna cosa ha servit la universitat, ha estat per a potenciar un sector que estava de copa caiguda. Sentint-los cridar pels carrers, sembla mentida que puguin ser persones instruïdes. Més aviat són com una mena de bestioles o de bàrbars. Segur que si els escoltés algú del PP o de Plataforma x Catalunya es pensaria que són immigrants sense papers, udolant la seva rancúnia per les cantonades. Però no, són estudiants, el futur de la pàtria, la gran esperança blanca. Divendres a primera hora Girona és una ciutat pixada i vomitada, la majoria dels estudiants no serveixen per a res i la majoria dels veïns del barri vell, si han dormit, han dormit malament. Però què hi farem! Els bars han de fer el seu negoci, una ciutat amb ambient de nit és una ciutat cosmopolita i tots hem estat joves alguna vegada. El problema és que l’alcohol –i altres substàncies– no és el millor que poden ingerir els joves, que el millor ambient de nit és la tranquil·litat i que un pot ser jove durant un temps, però després encara li queda la resta de la vida. No sé si la qüestió dels dijous és un problema insoluble, ni si l’Ajuntament hi pot fer alguna cosa o no, però si volen guerra que tinguin guerra. Una bona galleda plena d’aigua pot fer callar a més d’un, o pensar-s’ho –si més no– abans de tornar-hi. Gironins, ompliu les galledes! És la guerra!

Cal un canvi

Després de les darreres experiències electorals, s’imposa una sensació de desànim general. Alguna cosa haurà de canviar profundament en el nostre país si volem tirar endavant aquesta democràcia. Cal una reflexió, però també és evident que cal actuar. Desgraciadament el calendari electoral –com sempre– s’imposarà per sobre de tot.
Tal com deia en Vázquez Montalbán «y si convocasen una guerra y no acudiese nadie?». La culpa és una mica de tots, però la solució també.

[de paraula]

"No és el mateix respondre com un sol home que respondre com un home sol: la soledat mai no és unànime".
(Xavier Rubert de Ventós)

[de paraula]

"Diumenge: el món existeix una mica menys"
(Francis Bon)

La ciutat del soroll

L´aire de les ciutats serveix per alimentar els pulmons dels mamífers que les habiten. L´aire és vital per als arbres que malden per créixer sobre les voreres, i per tota mena de plantes que malviuen en els parterres i en les escletxes on el ciment els permet aquesta llibertat. Però l´aire també serveix per conduir els sorolls que finalment acaben xocant contra la ja tan castigada closca on tenim allotjat el cervell.
Les ciutats, que haurien de ser santuaris de la convivència, esdevenen indrets insuportablement eixordadors, on cadascú es dedica impunement a produir sorolls sense cap més objectiu que el d´afegir un granet més de sorra a la copa ja ben curulla de la paciència col·lectiva. Automòbils i motocicletes, ja de per si sorolloses, passen contínuament amb la música a tot drap i amb els tubs d´escapament escopint un verí doblement mortal i que acabarà, sense cap mena de dubte, amb la salut de tots plegats. El soroll és un contaminant de primer ordre, contra el qual hem de lluitar amb totes les forces que tenim a l´abast. Però el més preocupant és que les autoritats, que haurien de vetllar per la nostra salut i per la nostra seguretat, es dediquin alegrement a produir encara més brogit. És necessari que els vehicles de la policia, però sobretot les ambulàncies, hagin d´anar amb les sirenes bramant? On són les ordenances municipals contra el soroll? Qui les ha de fer complir? Fins quant haurem de suportar aquesta agressió constant contra la nostra integritat sense que ningú faci res per evitar-ho? Potser el que hauríem de fer tots els ciutadans que ens sentim agredits pel soroll, seria passar a l´ofensiva -com fan altres- i manifestar-nos silenciosament pel bell mig del carrer. Ja seria hora que algú escoltés, encara que només fos per una vegada, la remor del silenci.

[de paraula]

"No hi ha cap paraula més seriosa que paraula de l'amo"
(André Gluksmann)

"L'amo sempre té raó, perquè és l'altre nom del món"
(Bernard Henry Lévy)

"L'amo ha de fer honor a la seva casa i no la casa al seu amo"
(Ciceró)