[de paraula]

"Allò que no s'expressa no existeix"
(Manuel de Pedrolo)

La mare de totes les cantonades

Les ciutats són com una mena d’estructura mental, un laberint de neurones i de cantonades, de clavegueres i de connexions nervioses. Hi ha persones que s’hi senten bé i altres que en fugen, quan poden, com de l’aigua escaldada. Jo sóc dels que voldrien fugir-ne, però, ai l’as!, m’ha tocat bregar-hi cada dia i, a més, acabo passejant sempre pels mateixos indrets.
Si surto de casa puc optar pels quatre punts cardinals: nord, sud, est i oest, però per raons de comoditat i d’eficiència viària gairebé sempre acabo agafant l’opció est, i aquest camí invariablement m’acaba portant a la cantonada. A la mare de totes les cantonades de Girona, o sigui, allà on el carrer Lorenzana perd el nom i s’esclafa violentament contra el carrer de la Rutlla. L’espectacle és dantesc, les despulles de l’explosió s’escampen per tot l’indret. Ous podrits, preservatius usats, restes de menjar mexicà, mobles vells i televisors. És curiós, ara que hi penso, sempre hi ha televisors, potser és algun veí poruc que vol tenir entretingudes a les rates? Però no ens desviem del tema perquè la cantonada sembla tenir vida pròpia. Durant el dia les deixalles es van acumulant ordenadament a dins, al voltant i sobre els contenidors. A mitja tarda ja és impossible passar per la vorera nord i només és practicable el pas sud, fins que finalment arriben els escombriaires i ho escampen per tot arreu. Aleshores és millor passar pel carrer La Salle.
Els hi recomano que no es perdin aquesta experiència vital, passin com a mínim una vegada per aquesta cantonada, el record serà inesborrable. Comprendran de cop i volta moltes coses sobre aquesta ciutat, sobre els seus veïns i sobre les persones que es cuiden de netejar-la i m’acabaran donant la raó quan dic que és la mare de totes les cantonades, quan trepitgin una pell de plàtan –o vés a saber tu què-– i se’ls hi escapi allò de «la mare que’ls va parir!».

Més sobre l'abstenció

http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/6520

Abstenció

La gent no va a votar i els comprenc: tenen coses millors a fer. I als partits polítics, en general, ja els va bé. Val més boig conegut que savi per conèixer! L’abstenció és una mica com la corrupció, serveix per a engreixar els sempre rovellats engranatges de la democràcia. Tot va bé senyora marquesa. Fins a les properes eleccions!

[de paraula]

Reinventar l’esquerra

Jacques Julliard al NouvelObs (23 de maig):
“Aleshores què hem de fer? Per on començar? Pel que és més dolorós en tot aparell burocràtic, és a dir, per rependre el contacte amb el món exterior. Els buròcrates esta sempre disposats a no importa quin sacrifici per evitar reflexionar sobre les novetats que ens ofereix la realitat. Si el món exterior desapareixés, quan temps faria falta perquè arribés la notícia a la seu del PS?
Resposta: cinc anys, el temps que separa dos eleccions generals.”

El meu vot

La Girona actual és una ciutat completament diferent de la que fou anys enrere. Pels seus carrers mil·lenaris hi transita constantment un doll de gent que la converteixen en qualsevol cosa menys en una ciutat solitària. Girona és una ciutat molt transitada, amb tots els problemes de sobreexplotació del territori que això comporta. Però la resclosida, levítica i emmurallada Gerunda s’ha convertit ara en un punt de trobada, en una capital admirada i respectada. La Girona nova ha sabut crear un espai vital mesurat i agradable, deixant enrere definitivament el caòtic eixample franquista. Girona s’ha transformat gràcies, sobretot, a la capacitat integradora dels seus governants, connectant positivament amb una gran majoria dels seus habitants. Per aquesta raó els socialistes gironins han pogut mantenir-se al front de l’alcaldia ininterrompudament des de l’inici de la democràcia. Jo mateix, l’any 1979 els vaig votar per primera vegada i des d’aleshores he anat renovant, quadrienni rere quadrienni, la confiança amb els candidats i amb un projecte de ciutat que encara ara em sembla lluny de poder considerar-lo esgotat.
El vot és secret i intransferible, però jo, no me’n he amagat mai. Crec que de la mateixa manera que hem de lluitar per defensar el dret de cadascú a mantenir en secret les seves opcions polítiques, alguns tenim l’obligació de declarar-ho en públic, perquè ningú es porti un engany. Jo expresso la meva opinió en aquest diari i, igual que s’exigeix als polítics que declarin els seus béns, vostès tenen el dret de saber les meves inclinacions polítiques. He de dir també que, malgrat el meu vot incondicional als socialistes gironins, ja fa temps que jo no em considero partícip del projecte comú del PSC, si és que aquest projecte encara existeix. Penso que cal que els socialistes catalans es replantegin el futur, intentant ampliar el seu espectre polític i consolidant el seu objectiu estratègic, més enllà de tàctiques electorals de curta volada. Poden comptar encara amb el vot de gent com jo, però no per molt de temps. Cal que el PSC trobi el més aviat possible un nou lideratge, arrelat en el catalanisme d’esquerres. La defenestració de Pasqual Maragall va ser un error que, de seguir per aquest camí, acabaran pagant molt car.
Però jo, mentrestant, diumenge aniré a votar i el meu vot serà per a l’Anna Pagans. Perquè ella promou un projecte de ciutat en el qual encara tots plegats podem sentir-nos respectats, lliures i iguals.

(i 6) El guanyador

Hi ha dos menes de guanyadors, els que guanyen per primera vegada i els que revaliden la seva victòria. Tant els uns com els altres, si poguessin, ho celebrarien aixecant-se la samarreta com els futbolistes quan marquen un gol, o saltant la xarxa com els tennistes quan guanyen un matx, o emborratxant-se com els agraciats pel premi gros de la rifa de Nadal. Però són gent educada, que es rodegen d’assessors d’imatge i s’han de guardar les maneres.
Al guanyador, generalment, la victòria ja no li ve de nou, s’ha preparat per aquest moment durant molt de temps, ha assajat els gestos i les paraules. Tot està calculat, s’han fet sumes i restes –sobretot sumes–, s’ha triat el color del vestit, l’arquitectura del pentinat, la forma de les ulleres, la blancor ortodòntica de la dentadura. Tot en funció d’aquest esperat moment.
El guanyador ha pres notes, s’ha estudiat a fons el temari i finalment ha passat l’examen. Sap que el seu regne és d’aquest món i que compta més saber comptar els vots que els vots mateixos. El guanyador camina com un funàmbul sobre un fil molt prim que separa la veritat de la mentida i en qualsevol moment, pot caure daltabaix sense xarxa. Entre somriure i somriure, entre abraçada i abraçada, dóna a entendre a qui el vulgui escoltar, que una veritat no és res més que una manera diferent de dir una mentida.
L’endemà mateix el guanyador ja es passeja pels telenotícies amb un somriure més mesurat, que desapareixerà totalment desgastat pel pas dels dies. Aleshores el guanyador es convertirà en un governant, i els governants són gent seriosa que es fan construir les veritats a mida. El guanyador guardarà el seu somriure en un vas, sobre la tauleta de nit, i es deixarà endur per un somni reparador que anirà apagant, l’un darrere l’altre, els flaixos de les càmeres que encara li quedaven enganxats a la retina.

(5) L’interventor

L’interventor és desconfiat per naturalesa, es passa tota la jornada electoral vigilant el president de la mesa i, sobretot, els interventors dels altres partits que pul·lulen amb males intencions. L’interventor vigila els pilons de paperetes, que no es barregin i, sobretot, que la del seu partit sigui ben visible. Vigila la gent que entra i la gent que surt, si fan cara de votar el seu partit somriu amb complicitat i si no es posa a mirar indolentment per la finestra.
Per a l’interventor les hores passen lentes, els votants entren d’un en un, amb comptagotes, mentre ell s’arrana nerviosament les ungles amb les dents. A mig matí ja s’ha llegit tots els diaris, des de la primera pàgina fins a la darrera, i als volts del migdia ja ha acabat els mots encreuats i els sudokus. A l’hora de dinar la cosa s’anima, la gent fins i tot fa cua, els pilons es comencen a moure, però sempre sembla que els dels altres partits baixin alarmantment més que el seu. Es comença a posar nerviós, intenta llegir de nou els diaris i els suplements dominicals, descobreix que ha comès un error fatal en el sudoku (nivell molt fàcil) que el deixa inutilitzat. Cagom déu. Els interventors dels altres partits confraternitzen parlant de les seves coses i ell se sent marginat, l’han deixat a l’oposició abans d’hora.
L’interventor és flor d’un dia i n’és conscient. La seva vida acaba després del recompte de vots, tot seguit només l’espera un entrepà a la seu del partit i encara gràcies. Si les coses van bé potser una copa de cava i si no a dormir aviat que un altre dilluns ja comença a ensenyar les potes. L’endemà tot tornarà a la normalitat, es continuarà arranant les ungles amb les dents, com si les fressés amb un torn mecànic, però ara per no res. Es trobarà pel carrer els altres interventors i se’ls mirarà de reüll, amb la mateixa desconfiança eterna de qui se sap posseïdor d’una veritat eterna i sòlida.

(4) El votant

Aparentment hi ha dos menes de votants: els votants d’esquerres i els de dretes. Els primers van per la vida emprenyats amb els seus candidats, perquè ells volen canviar el món i els seus candidats no. Altrament els votants de dreta estan tranquils i somrients perquè ni ells ni els seus candidats volen canviar res de res. Tant els uns com els altres no sempre van a votar. Els més d’esquerres, quan estan realment emprenyats, es queden a casa cantant “La internacional” des del balcó, fins que un veí –més emprenyat encara– truca als bombers, a la policia municiapal o als Mossos d’Esquadra. El votant abstencionista acaba a comissaria i el veí amb un ull de vellut. Els votants de dretes, en canvi, no van a votar quan estan contents, quan fa sol i et vénen sobtadament aquelles ganes d’anar a la segona residència, o a la tercera, que als votants de dretes no els ve d’una.
Però els votants de veritat, els de tota la vida, van a votar sempre, plogui o faci sol. Són éssers minúsculs, com formiguetes, que s’erigeixen en el dret d’escriure la història amb el seu vot. El votant vocacional és una criatura confusa, necessita que l’ajudin, que l’empenyin. Va pel carrer mirant de reüll els cartells, es llegeix tots els programes electorals i s’empassa els espais gratuïts dels partits polítics a la tele. El votant és un personatge dèbil que es mira el món com qui deixa ploure, va amb el cap cot, mira a terra i procura no enfangar-se. I, malgrat tot, el votant exerceix el seu dret. Apareix pel col·legi electoral a una hora prudent, amb la papereta preparada i el sobre tancat. No és feliç fins que el president de la mesa diu allò de: “ha votat”. Aleshores una cohort d’àngels silenciosos l’acompanya de nou fins a casa, a esperar amb candeletes que arribin unes noves eleccions.

(3) El periodista

El periodista és un ésser menut, de color tirant a verd, amb antenes a les orelles i nas en forma de trompeta. Potser a causa d’aquest aspecte repel·lent, els periodistes només surten al carrer quan no tenen més remei. Quan surten muten a una forma humana, però la mutació és dolorosa i malgrat tot se’ls acaba reconeixent per unes taques fosques sota l’òrbita dels ulls. Són gent cansada, amb horaris estranys, que viuen reclosos en sales de redacció recòndites i que es passen la vida contemplant espaordits com la informació intenta penetrar desvergonyidament a través de les pantalles dels seus ordinadors.
Hi ha bàsicament tres menes de periodistes: els que estan a sou d’una empresa, els que estan a sou d’un partit i els que no tenen feina. Durant la campanya electoral, els dos primers es dediquen a barallar-se entre ells en un debat constant, moderat només pels contractadors de publicitat dels partits i els agents comercials dels mitjans de comunicació. Els tercers fan de freelance i procuren quedar bé amb tothom, perquè s’han de fer molts mèrits per arribar a trobar una feina fixa.
Els periodistes volen i dolen, per ells els polítics són com una mena de matèria primera sense la qual no podrien modelar la major part dels seus continguts. Però als periodistes que treballen a preu fet no els agraden les eleccions perquè això els suposa un plus de treball afegit. Han d’escoltar milers de candidats que diuen coses semblants i ho han de transcriure com si cada discurs fos una idea original. Exerceixen un poder sobre la societat, que està pendent de les seves notícies, i sobre la classe política que pateix per la imatge que projecta a través seu. Però finalment acaben tots atrapats en la seva pròpia trampa i s’interessen només per allò que creuen que interessa al públic, en comptes d’intentar interessar al públic amb allò que els interessa a ells.
Hi va haver, ja fa molt de temps, una època feliç en què els periodistes d’aquest país es despertaven cada matí amb la feina feta. Les notes de premsa només podien venir escrites amb el paper timbrat del govern civil, amb el de la policia o amb el del partit únic i ningú les discutia, es publicaven i punt. Ara, d’entrada, de governs civils n’hi ha un parell, de policies quatre i de partits una dotzena i mitja. Com voleu que els periodistes facin la seva feina en aquestes condicions?

(2) El candidat

Les ciutats necessiten ser governades i administrades, i la democràcia desplega cada quatre anys els llençols d’una nova legislatura per fer el llit d’un nou govern municipal. Per aquesta raó els partits polítics presenten les seves candidatures on llueixen amb llum pròpia noms i cares conegudes, veïns que s’ofereixen per a oficiar una mena de litúrgia que anomenem “eleccions”. Són els candidats.
Fonamentalment hi ha dues menes de candidats: els que esperen ser escollits i els que saben que només hi són per acabar d’omplir la llista. Els primers sempre riuen i els altres fan cara de circumstàncies. Uns esperen amb candeletes el dia del recompte de resultats i els altres s’ho miren amb un deix d’indiferència, perquè saben que per a ells tot continuarà igual passi el que passi.
Els candidats amb aspiracions s’han après de memòria un paper i es passegen durant uns dies recitant-lo com si es tractés d’un clàssic. Tenen la mà ferma, practiquen una mena d’esport que consisteix a donar la mà a tort i a dret i s’amaguen darrere d’un somriure constant que, amb el pas de les hores, es converteix en una espècie de rictus impossible d’esborrar si no és amb cirurgia plàstica. Es fan fotografiar al costat de nens amb ulls grossos i de velletes admirades, comprant taronges al mercat o repartint paperetes pel carrer. Els candidats són fotogènics per definició, són venedors de veritats retratables i els objectius dels fotògrafs els busquen amb una insaciable insistència. Però els candidats són insectes de curta durada, viuen només durant quinze dies i després sofreixen una profunda metamorfosi que els converteix en polítics, o sigui, en senyors encorbatats o en distingides senyores, que van per la vida mostrant la punta del dit que serveix per assenyalar, mentre la resta de vianants els ensenya a ells el dit anular. Ells ens fan veure el camí que mena cap al futur i la resta els ensenya el lloc on es poden ficar el dit. La democràcia és així; si no existís tots hauríem de posar-nos indefinidament el dit al cul.

(1) L'activista

Generalment és un ésser rabassut; sota la seva closca només hi habita una idea solitària, com una estrella perduda en un cel emboirat, però és una idea poderosa i ell amb una ja en fa prou. És un especialista a enganxar cartells i organitzar mítings; penja pancartes i es passeja amb una furgoneta carregada de propaganda per tot arreu. Se sap fil per randa els estatuts del partit i no té professió coneguda. És un activista i quan arriben les eleccions és també un home feliç, perquè les eleccions li donen sentit a la seva existència. De fet el seu partit és una màquina d’organitzar eleccions, de la qual ell és només un petit engranatge.
Els activistes solen tenir els ulls menuts i les mans grosses. T’esguarden amb la mirada punyent dels bojos o dels il·luminats, i amb aquella mena de desconfiança eterna de qui pensa que si no estàs amb ell, és que estàs en contra seu. Però, malgrat tot, un activista no és un fanàtic ni un il·luminat, perquè sap emmotllar-se perfectament a les circumstàncies. Fa el que li diuen, però fins a cert punt. Repeteix com un lloro les consignes de campanya, però sempre amb un deix especial, com si en la seva boca la cançó sonés diferent. L’activista creu en l’obediència activa i en la resistència passiva. No sempre està d’acord amb tot, però s’aguanta, perquè ell se sap posseïdor d’una veritat absoluta i té un objectiu molt més enllà del curt horitzó dels seus dirigents. L’activista continuarà encara que el seu partit desaparegui i si la idea que té al cap es mor, segur que ben aviat en trobarà una altra que la substitueixi. Les eleccions s’acaben, els partits declinen, les idees es marceixen, però els activistes queden. Probablement mai se li reconeixeran del tot els seus esforços, entre altres coses perquè ningú se sentirà mai completament identificat amb ell. L’activista és un pària, i ell ho sap, acabarà cremat, esgotat, com una papallona que ha volat perillosament a prop d’una bombeta.

[de paraula]

"La humana criatura té una tendència generalitzada a no perdre
l’esperança. Vull dir que la gent sol pensar que tot és
qüestió de temps. El temps té una gran reputació com a tractament
terapèutic. Si no es disposa de fe cristiana, encomanar-
se al temps és una solució alternativa."
(Miquel Berga - No fer res i altres ocupacions)

Atles literari

Descriure un paisatge sempre és submergir-se en un pou sense fons, no saps mai què hi trobaràs, o potser pel fet de saber-ho o perquè no saps qui en sortirà esquitxat, descriure un paisatge sempre és una activitat de risc. Un paisatge no és mai un territori verge, molts altres hi han passat abans que tu, molts altres l’han trepitjat, l’han viscut i l’han patit durant segles. A Girona, i a les terres encara innominades que l’envolten, has d’anar molt amb compte perquè un paisatge és una creació amb drets d’autor, d’imatge i de reproducció.
Fins i tot la piuladissa dels ocells, el so de les campanes o els silencis més inesperats, són part d’una banda sonora que acompanya la descripció del paisatge i que algú reclamarà com a seves, perquè tot ja està dit, tot ja està retratat, fins al darrer racó del darrer poble. En el lloc més inesperat aixeques una pedra i trobes una crònica de Josep Pla, o un poema d’en Fages de Climent, o un conte d’en Fonalleras, o unes gotes de color d’en Roura. Hauríem de penjar un rètol entre els Àngels i Rocacorba que digués «Complet – No s’admeten més descripcions».
Però a vegades passes per una carretera i resulta que ha arribat la primavera, que els camps han enverdit i que els marges han esclatat amb el roig amarg de les roselles. Mires el cel –d’un blau insultant–, escoltes les campanes en la llunyania i el paisatge et crida i et diu «ets meu». Mires al voltant i veus pobles menuts, de diumenge al matí, d’hores plàcides i campanars rabassuts, pobles on fins i tot les formigues semblen mandroses i els gats et miren amb ulls mig clucs. Darrere dels murs s’alcen branques carregades de taronges i de nespres, i roges roses dels rosers, i fulles glabres de les lianes d’heura. I comprens que la vida és com un paisatge, com un panorama vist des d’un turó, i no et fa res continuar vivint, perquè el paisatge t’ha engolit i ara tu mateix ja ets hoste per sempre més d’un Atles literari.

[de paraula]

"Cada flor atrau la seva mosca"
(Jules Renard)

Gironins de sempre

Girona és una ciutat petita on la gent es troba constantment pel carrer. Amb el temps o t’hi adaptes o rebentes. Els que rebenten no compten: o van fugir-ne ja fa temps, o estan internats en alguna institució a càrrec de l’erari públic. La gran majoria, els que aguantem, hem anat desenvolupant com una mena de mecanismes d’autodefensa que als forasters, d’entrada, els poden semblar estranys.
Per evitar les topades sovintejades amb tota una colla d’habituals de la vorera, tenim sempre preparats un ventall complet d’estratègies. En primer lloc desviem la vista cap a un altre costat per eludir el contacte visual, creuem constantment el carrer en ziga-zaga, ens amaguem dissimuladament darrere d’un arbre o girem per la cantonada d’imprevist amb aires d’haver oblidat una cosa important. I si no hi ha més remei fem cara de migranya en fase terminal i remuguem algun mot de comiat. Quan ens hem de creuar obligatòriament amb algun conegut, mai, en cap circumstància, utilitzarem la paraula “hola”. Sempre s’ha de dir “adéu”, no fos cas que la romeguera s’ho prengués com un intent de confraternització. Adéu i s’ha acabat. La qüestió és arribar a casa indemnes i sense haver gastat ni una gota de saliva de més.
Els gironins, generació rere generació, hem desenvolupat aquests i altres mecanismes i ens hem llaurat una fama d’esquerps i de tancats, però la culpa la tenen els carrers estrets i les cantonades humides. En una ciutat d’amples avingudes i amb un clima més benigne, això no passaria. Ens ha tocat el que ens ha tocat i ara ja no hi podem fer res, els gironins hem criat una mena de monstre que ens acompanya allà on anem. Per exemple, quan ens trobem dos gironins en un ascensor podem arribar fins a límits insospitats de silencis creuats i mirades retorçades. Els gironins, deixant de banda la pau inviolable del domicili particular, en l’únic lloc on ens sentim segurs és en les misses de funeral. En primer lloc perquè constatem la desaparició física d’un o una que ja no ens donarà més la tabarra pel carrer. I en segon lloc perquè allà, entre el dol contingut de la família i el respecte degut al finat, no s’espera que ningú obri la boca ni per dir “piu”. L’únic contacte és estrictament físic. Quan el capellà ens convida a donar-nos les mans, els gironins de sempre deixem anar una mà flonja que tenim preparada per a les grans ocasions i iniciem un contacte fugaç, just el temps necessari per a constatar la viscositat carnosa de l’altra mà. En sortir de l’església mirem cap al cel, com per verificar que encara és al seu lloc, i sortim rabent, no fos cas que algun pesat ens volgués explicar que el difunt, ben poc abans de morir, encara se’l va trobar pel carrer «i ben eixerit que estava». No et fot! Tots estem bé fins que ens trobem amb una romeguera.

[de paraula]

"Quan alguna vegada sembla que esteu d'acord amb altri, no en dubteu pas: és que hi ha un malentés."
(Joan Fuster)

Joan, porta'm la tinta

Joan Evangelista, fill de Zebedeu i de Salomé, ja vell i arrugat va patir una mena de martiri a Roma. El 6 de maig de l’any 95, al costat de la porta que dóna al Laci –la porta Llatina– uns funcionaris de l’emperador Domicià el van introduir en un cubell amb oli roent. Ja sigui per l’atàvica incompetència funcionarial o per la intercessió divina, Joan va sortir-ne il·lès i rejovenit. Després d’aital proesa, va ser reconegut per sempre més com a sant Joan Ante Portam Latinam. La pregunta que ara es faran vostès és la següent: quin gremi va adoptar Joan com a Sant Patró? El gremi de la cirurgia plàstica? El gremi dels funcionaris municipals?
Doncs no, van molt errats. Va ser el gremi dels impressors de Barcelona el que, ja l’any 1491, en reconeixement al sant, van dedicar-li una capella a Santa Maria del Mar –La catedral del mar, en edició castellana–. Durant molts anys aquest heroi de l’església va ser conegut a Catalunya com “sant Joan de les lletres grosses”, perquè en els calendaris els impressors el remarcaven amb un tipus de lletra més gros que els altres sants, patrons de gremis amb menys influència.
Els impressors, en aquella època i fins a finals del segle XIX, es feien ells mateixos la tinta, bullint en un gran cubell ingredients diversos, dels quals destacava el caparrós, una mena de sulfat que emetia una pudor intensa difícilment suportable al bell mig de les ciutats de l’època. Per aquesta raó el gremi dels impressors, una vegada a l’any sortien de la ciutat per a produir la tinta necessària i aprofitaven el dia del sant patró, que tan miraculosament havia sobreviscut al martiri en la cassola, per a fer com una mena d’aplec festiu al voltant del cubell de la tinta. Entre els aprenents de l’ofici hi havia la convicció profunda, induïda pels més veterans, que l’Ante Portam Latinam del sant era la traducció al llatí del «Joan, porta’m la tinta» dels encarregats de taller. Amb el temps la tinta va passar a convertir-se en un producte industrial, però la festa dels impressors va continuar celebrant-se. Desgraciadament ja fa molts anys que els impressors gironins no la celebren, si més no els treballadors. Són els signes dels nostres temps.

[de paraula]

"El mateix que va inventar el vaixell va inventar el naufragi"
(Lao Tse)

Quim Español, la felicitat calmada

En un temps remot, ja gairebé oblidat, quan es demanava als poetes que posessin el seu art al servei d’aquest país, en Quim Español posava tots els seus esforços vitals en la creació d’espais de llibertat. Potser ningú cantarà mai aquelles gestes, ni falta que fa, perquè ni els centaures, ni els unicorns, necessiten habitar en el món dels mortals, són éssers delicats que només es fan visibles en el país dels somnis.
En Quim Español és un home discret, que habita en aquest món, concretament en una ciutat petita, on per arribar-hi s’ha d’agafar un tren regional, o una autopista de peatge, o un avió de baix cost. Els seus ulls són com dos lluernes per on entra la llum perversa de la poesia i el desordre caòtic d’un món pertorbat. El seu somriure és mesurat i abastable, i de la seva boca només surten les paraules necessàries. En Quim Español ha tingut la sort, o la desgràcia, de tenir molts amics i els amics demanen molt i ofereixen poc. Jo mateix, a partir d’ara, renego públicament de la seva amistat per elevar-me fins a la categoria d’admirador incondicional, tot esperant que quedi alguna plaça vacant en el seu club de fans. Tot arribarà. Si vostès han comès la indelicadesa de no comprar per Sant Jordi el seu llibre 70 poemes, encara són a temps de fer-ho. És un llibre petit, però substancial, perquè dins seu hi ha tota la substància necessària per continuar transitant per les valls d’aquesta vida «amb la lleu desmesura d’alguns somnis». En Quim Español serà per sempre el meu admirat poeta de capçalera, em sap greu perquè amb això perdo un amic, però en aquesta vida, la real, no es pot tenir de tot. Sempre em quedarà el consol de trobar-me pel carrer, de tant en tant, la Maria Gràcia Sala, que em mantindrà informat d’altres cuites terrenals, dels estralls del pas del temps i del valor de la fusta dels béns mobles.