La veritat és al capdamunt

Els gironins pugen i baixen -però sobretot pugen- les escales dels carrers costeruts. Esgraó rere esgraó se´ls escapa un alè dels pulmons que, com un bé preuat, han guardat durant dies i dies entre les seves costelles. Això ho saben bé els alumnes i els professors de la Facultat de Lletres, que amb el seu buf podrien omplir cada dia la carcassa d´un zepelí. Els carrers enfilats de la ciutat vella han matat més gironins que els setges i la pesta bubònica. Sobre el primer esgraó de cada pujada, l´Ajuntament hi hauria de gravar l´advertència «pujar escurça la vida».
Però arribar al capdamunt sempre té un premi. Entre els arcs gòtics de Sant Domènec hi traspua la llum d´una primavera breu, la llum d´una ciutat de faula. Sota els seus peus la ciutat de veritat, sotragada pels quefers quotidians, és un borbolleig constant de sorolls, dels quals no s´escapen ni els murs venerables de l´antic convent dels dominics, esquitxats de remors diverses provinents de les obres a l´antic seminari. Si la ciutat tingués estructura humana, podríem dir que la Facultat de Lletres està situada just allà on la gent té la consciència i potser per això l´altre dia l´aula magna de la Udegé es va vestir de festa major per lliurar la Distinció del Mèrit Cultural a Narcís-Jordi Aragó i Masó, un dels pocs gironins que pot celebrar, per partida doble, el dia de la seva onomàstica tant per Sant Jordi com per Sant Narcís. Però en Narcís-Jordi, a més, també s´ha distingit en la recerca constant de la veritat, una veritat amagada, que tot sovint s´ha d´extreure amb fòrceps. Una veritat que finalment li ha estat lliurada en forma de distinció. En Santiago Rusiñol deia que els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la. En Narcís-Jordi va acceptar el càstig i la ciutat respira alleugerida. Ara podrem contenir l´alè durant un temps, tot esperant que de nou ens cridi la Facultat de Lletres per a un altre acte de descàrrec de consciència.

Futbol, Barça i altres negocis

Sembla ser que la setmana passada un jugador del Barça va marcar un gol. Els gols futbolístics són tant escassos que, tant els jugadors com el públic en general, els celebren com si del naixement d’un fill es tractés. En aquest cas era un argentí amb cara de murri el que va arribar a marcar el golet del segle. Aquesta mena d’esdeveniments haurien de deixar de sortir en les pàgines d’esports per incloure’ls definitivament en les d’economia. Si es paren a pensar el que costa un gol al Barça, no en tindrien cap mena de dubte.
Però ens entestem tots plegats en continuar veient això del futbol televisiu com una mena d’esport, un joc que el practiquen gent abnegada, que senten els seus colors i que són un model per a la joventut. Ja veuen com acaben, com el fantàstic Diego Armando Maradona. Desenganyem-nos, el futbol ja no és un esport, igual que el Barça que és més que un club. El futbol professional és un negoci del qual en viuen un grapat de gentussa amb els mateixos escrúpols morals que un traficant de cocaïna. Per cert és la cocaïna la que ha deixat sonat al fantàstic Maradona? El futbol va de deixar de ser el que era quan la primera càmera de televisió va entrar en un estadi, el medi televisiu, amb diners a dojo, ho ha acabat contaminant tot. Però la gent continua celebrant els gols, amb una llauna de cervesa a la mà i una cigarreta encesa a l’altra, perquè l’esport és l’esport i els escrúpols morals... doncs mira els escrúpols morals me’ls passo pel forro! Que els catalans sempre hem estat negociants i si això del Barça és un bon negoci millor que millor.

L'aigua de Caldes

Caldes és un poble abstrús. Delmat per les urbanitzacions, el seu terme municipal s´ha corsecat. Miris cap on miris la terra ha criat urbanitzacions, amb cases de segona residència de gust dubtós, carrers embrollats i rotondes ventrudes. La comarca de la Selva ha contaminat amb la seva malaltia de formigó fins els racons més recòndits del seu paisatge.
Malgrat tot, Caldes de Malavella ha conservat en el cor del poble vell l´esperit d´un altre temps, no sabria dir exactament de quin temps, probablement de quan encara les dones es passejaven amb una ombrel·la i els homes saludaven traient-se el barret. Però la gent que ara es passeja m´ho desmenteix. Vesteixen a la moda d´aquest segle -aproximadament- i parlen de les coses que es parlen a la tele, com si succeïssin a la vora de la piscina del balneari Prats. Els grans herois dels esports televisius han desplaçat qualsevol altre tema de conversa. Només, en sortir de missa de dotze, les dones gosen parlar del temps meteorològic o del temps que passa inexorablement sobre els seus caps.
Abans els vells deien que el vi per ser bo havia de venir d´Arbúcies, el pa d´Osor i l´aigua de Caldes. Del vi d´Arbúcies ja ningú en parla i la darrera fleca d´Osor va plegar definitivament per cap d´any. L´aigua de Caldes no sé si continua brollant per iniciativa pròpia o empesa per les empreses embotelladores que l´impulsen cap amunt. Bicarbonatada, sòdica i clorurada, l´aigua de Caldes cura les panses, els ulls de poll i els mals de panxes, i continua essent el principal al·licient d´aquest poble. Els forasters encara vénen a gaudir de les seves excel·lències. Entaforats dins d´un barnús blanc paren el sol com si el temps s´hagués aturat, amb l´esperança de guarir-se amb l´aigua de Caldes, a part dels mals, també les recances.

Primavera de llibres

Hi ha llibres que són somnis relligats, esperances impreses, mentides corregides. Els llibres són la meva vida, moltes vides, vides paral·leles que cobren sentit quan les llegim, però que segueixen latents per sempre més en algun racó del nostre cos, com un fragment de metralla, o com una antiga cicatriu que encara pica quan menys t’ho esperes.
Els llibres dormen als nostres peus, fidels, com animals domèstics. Quan en comprem un sempre diem que serà el darrer, però la veritat és que invariablement n’hi haurà un altre. Un llibre estira un altre llibre. Igual que les persones els llibres necessiten companyia, un s’ajuda a l’altre, els agrada tocar-se, tapa contra tapa, llom contra llom.
Els llibres arriben a les nostres mans després de llargs periples, les cigonyes els deixen a l’empara dels llibreters o dels bibliotecaris i nosaltres els descobrim en un moment donat i comprenem que són nostres, carn de la nostra carn, sang de la nostra sang, però de paper i tinta que ve a ser el mateix. S’introdueixen en les nostres vides sense remei.
Els llibres ens ensenyen el seu contingut i la seva saviesa. Ens diuen que tot ja està escrit i amb una estranya pirueta ens mostren, al mateix temps, que tot està encara per escriure, que no hi res definitiu, que tot depèn de tu mateix, dels teus somnis, de les teves esperances i dels teus desigs. Potser arribarà el dia en què els llibres desapareixeran, també diuen que s’apagarà el sol, però fins aleshores continuarem buscant en els llibres el sentit de tot plegat, com quan érem petits i ens meravellàvem amb l’esclat de les primaveres. Avui, un any més, floriran el llibres i les roses en la jornada més civilitzada de l’any.

L'Albereda

Mig colze arromangat entre la plaça del Vi i la rambla Verdaguer, el carrer Albereda és un racó d´una grisor desllustrada, que xucla metòdicament qualsevol intent de brillantor. Només resta, al pic del migdia, una mena de llum esmorteïda flotant a baixa altura. Els gironins hi passem amb el cap cot, com qui té por de trobar-se amb algun fantasma. L´Albereda és un carrer de pas i moltes vegades només s´hi passa per obligació.
Probablement hi ha càstigs pitjors, però estar-te mitja vida mirant per una finestra l´aclaparadora monotonia d´aquest carrer, deu ser una experiència molt propera a la del purgatori de la Divina Comèdia. No es pot dir que sigui un carrer mort del tot, però poc n´hi falta. Només dos petits establiments, en fase de decadència agònica, tenen encara la porta oberta. El Casino es mor de llanguiment i l´església del Sagrat Cor exhala bravades de resclosit. Del carrer Albereda, en sorgeixen dos carrerons laterals: la travessia Auriga, sota un arc fosc i tètric; i el carrer de les Croades, que ha anar canviant de nom: de «Cruzada Gerundense», passant per «Cruzada Nacional» fins a arribar a l´increïble nom que sembla englobar les dues i, a més, totes les croades hagudes i per haver.
L´edifici Fòrum és l´embalum més important del carrer Albereda. Fou una de les darreres i més desgraciades obres del franquisme gironí. Mai s´ha sabut ben bé perquè servia i, com tots els altres edificis d´aquest carrer, sembla patir alguna maledicció de la qual no sortirà mai. El carrer Albereda és un indret maleït i melangiós, símptoma i senyal del que pot acabar essent una part del centre antic de Girona: un barri mort, sense comerç i sense res de res. Només quedaran els ulls d´algú, que continuarà mirant per la finestra, passi el que passi, sense esperança, sense futur i gairebé sense passat. Tot quedarà esborrat per una grisor perpètua, endèmica, de la qual la ciutat no s´ha guarit mai del tot.

[de paraula]

"La ironia és una mena de molsa que es fa a les esquerdes de la realitat"
(Ricard Creus)

La Bisbal d'Empordà

Més enllà d’apreciacions meteorològiques, la pluja és un element imprescindible en la configuració del país tal com el coneixem. Cada racó ha estat modelat a caprici de la pluja, que al llarg dels segles ha anat caient, amb més o menys fortuna, sobre els camps, sobre les carenes i sobre la gent. Som simplement allò que la pluja ens deixa ser. Al nostre país la pluja cau d’una manera erràtica, capriciosa i de manera totalment impredictible. Els pagesos s’esforcen acuclant els ulls i mirant cap al cel, intentant interpretar el vol dels ocells, la forma dels núvols o la intensitat del vent, però tot és inútil perquè la pluja fa el que vol.
Després d’uns quants dies de mullena, la Bisbal d’Empordà s’ha llevat inundada per un sol d’abril que il·lumina tots els finestrons, i els teulats de les bòbiles, i els ulls foscos de les noies. El Daró baixa ple com un riu, el pont vell de cop i volta ha cobrat vida i sembla una andròmina útil. Però el sol va i ve, els núvols l’amaguen de tant en tant, empesos per una mica de vent que commou les banderes, que fa fimbrar els cables de les grues i els cabells negres de les noies. Sota les voltes els vells parlen d’al·lèrgies mentre hi ha gent que esmorza asseguda en els bars. A Can Sans les dependentes despatxen bisbalencs de cabell d’àngel –o de massapà–, amb una disciplinada i calculada professionalitat, vigilats tothora pels amos amatents. Els joves sembla que prefereixen les taules de Can Font o de la plaça del Castell.
Els carrers recòndits, al voltant de la plaça Major, dormen encara en un son profund, del qual potser ja no es despertaran mai. El Castell alça els seus merlets contra el cel, mentre el campanar de l’església ens recorda que el temps passa, transformant la vida, els sons i les paraules. A la Bisbal la gent parla una mica com a tot arreu: els catalans com a TV3, els altres com a Tele 5 i la resta –en funció de les seves llets– fan el que poden. Dos joves, amb la pell torrada pel sol d’un altre continent, se saluden amb un «comment allez-vous?» de ressonàncies colonials.
Els núvols han estat vençuts definitivament pel vent que els escampa, o pels merlets que els continuen apuntant amb bravura. Els arbres del passeig aviat floriran, però, mentrestant, el sol es filtra sense aturador entre les branques nues, retallades i pentinades. Els nens, pastats a imatge i semblança dels seus pares, somriuen amb una ganyota de felicitat primaveral. Darrere seu, l’ombra de la Torre Bisbal ens recorda a tots un passat imperfecte, l’ombra d’un temps en què els bisbalencs van voler desafiar el cel i el bon gust.

Rosa, la traïdora

Hi ha gent que amb la cara paga. Es veu d’una hora lluny que la Rosa Maria Santamaria porta en els seus gens les espirals recargolades de la traïció, la deslleialtat i la perfídia. La Rosa té cara d’ovella i urpes de llop. El seu somriure amaga una sentor profunda de rancúnia que deixa anar per les cantonades, empastifant el seu poble de mentides reconsagrades.
Si tothom fos com ella, els pobres botiguers de Lloret de Mar haurien de deixar de vendre porres, ganivets i punys d’acer (perfectament legals); els restauradors lloretencs haurien de deixar d’oferir gerres d’un litre, amb cervesa a baix preu, als nois de 18 anys (majors d’edat!) i, potser, algun constructor hauria d’empassar-se unes quantes tones mètriques de formigó (que el Pla General permet sense problemes). Els pobles de la costa són així, podrien desenvolupar-se fins a l’infinit si no fos per aquests (pocs) renegats, que només volen fer la guitza. Sort que la senyora Santamaria ja no es tornarà a presentar a les properes eleccions. Aquesta és la glòria de la nostra democràcia, que fa una preselecció natural dels seus candidats, abans que sigui massa tard, i d’aquesta manera els electors només han de triar entre els candidats bons. Els botiguers podran descansar tranquils (ells no dormen en el casc antic) durant una temporada, fins que torni a sortir algun putamanyac que els esguerri la jugada. Sempre n’hi ha algun que, amagat qui sap on, baveja els líquids seminals de la democràcia més perniciosa. Lloret continuarà essent un poble exemplar, tradicional i pintoresc. Visca Lloret!, visca el Barça! i visca Catalunya!
(En Pla deia que «la tradició és una creació de la cultura, de la memòria històrica i de la poesia». Ara, a Lloret, podríem dir el mateix. En el cas de la Rosa, la traïdora, només hem de treure la “d” de la paraula tradició.)

Quaranta-dos maneres de dir cul

Text llegit en la presentació del llibre No em miris el cul
(Fotografia: © Marc Martí - Diari de Girona)

Diuen que el cul és la cosa més ben repartida del món. Generalment sempre vénen dividits en dos meitats, dos natges al cinquanta per cent. Com el Ying i el Yang, la veritat i la mentida, el dia i la nit, la sort i la desgràcia, la dreta i l’esquerra, el roig i el negre, la fècula i el midó, l’hepatitis A i l’hepatitis B, Salt i el Veïnat, els Manaies i els Pastorets, l’Ajuntament i la Diputació, Sant Narcís i Sant Feliu, el gegant i la geganta, Sant Narcís i Santa Eugènia, El Punt i el Diari de Girona, Hèrcules i Hermes, Sant Narcís i les mosques.
Vivim en un món de dualitats i en una ciutat partida pel mig per un riu peculiar, que deixa sempre a cadascú en la riba que li pertoca. Si no fos per tres rius més i pels quatre cantons, que ens acaben d’embolicar, als gironins no se’ns podria ficar mai ni un pinyó en el cul. A Girona pots intentar sumar les parts, però no obtindràs mai el total.
Ja em perdonareu si avui us confonc amb una retícula de témpores. Del que es tracta és de presentar un llibre, el meu llibre, en el qual hi trobareu els rastres seculars d’una història inculcable. Totes les meves bilis, les manies i sobretot els meus pecats. Si el llegiu, haureu de buscar entre frases recargolades i mots trobats per floculació en algun racó oblidat del diccionari.
Fa poc, la gent de la Jonquera se’m va ofendre pel fet d’haver deixat escrit, en una d’aquestes barretades meves, que aquest reculat poble era un furóncol purulent en el cul de Catalunya, i em penedeixo d’haver-ho escrit, perquè un furóncol no deixa de ser més o menys purulent pel fet d’estar ubicat en el cul, simplement fa més mal, sobretot quan te’l grates . Es nota més perquè està en un lloc de pas, que es refrega constantment, i, com és el cas d’aquest poble, tant d’entrada com de sortida.
Si algú es posa mai a buscar una frase que em redimeixi, segur que no la trobarà en aquest article, perquè en el fons sempre he pensat que, malgrat tot, el cul es la part més noble de l’ésser humà, no enganya com la mirada, ni ens deixa en evidència com el rubor de les galtes o la suor del front. El cul sempre el veiem venir de lluny. El cul es troba a l’inici del mot cultura i al final de la paraula ridícul. Per alguna cosa serà.
Hi havia una vegada un polític francès, de mostatxo herculi, que gairebé al final de la seva carrera, i abans de perdre definitivament el cul, va ser elegit com en una mena de premi de consolació, membre de l’Acadèmia. Georges Clemenceau, després de sentir com el seu nom era aclamat pels assistents, va dir en veu baixa una frase que va quedar esculpida en tots els reculls de citacions: “Doneu-me quaranta-dos forats del cul i jo us faré una Acadèmia Francesa”.
A mi no m’ha quedat mai clar quants forats del cul es necessiten per fer quòrum en un acte cultural, en tot cas us puc assegurar que, amb la rècula que som avui aquí n’hi prou i de sobres.
Ara bé, i abans de fer de la boca cul i de trencar-me la boca amb un grataculs, i per reprendre el fil d’aquest discurs, vull deixar clar que quaranta-dos acadèmics no és un número qualsevol de culs. Quaranta-dos és el nombre de mesos que la bèstia dominarà la terra. Quaranta-dos és el número atòmic del Molibdé i quaranta-dos canons francesos van posar setge a Girona el 19 de juny de 1809.
En una novel·la de ciència ficció una vegada vaig llegir la història d’un savi que va construir un mega-mega-mega ordinador, que després de càlculs enrevessats, arribava a una conclusió definitiva, a la solució de tot plegat. Desgraciadament en aquell moment ja ningú recordava la pregunta que se li havia formulat, però la resposta era clara i contundent, ni més ni menys, que: quaranta-dos.
Després de sentir aquesta història se’m va posar el cul de gallina, la qual cosa em fa fer comprendre el perquè a l’ull del cul hi ha qui li diu l’ull de les quaranta arrugues. Que –ara que hi penso– potser haurien de ser quaranta-dues.
De segur que algun dels presents havia vingut a escoltar un discurs més suculent, i s’ha trobat que hi ha el que hi ha. Darrere d’aquestes ulleres de cul de got hi ha un dat pel cul, amb el cul llogat de tant besar el cul de la lleona, tot esperant ser digne, algun dia, d’aquesta ciutat sacular.
Quan era petit, sempre em deien que semblava el cul d’en Jaumet. Una bona desgràcia, pensava jo, que l’única semblança que et trobin amb amb el meu avi, el meu pare i el meu germà sigui precisament amb el cul. Probablement ara no és el moment de confessar-ho, però no ho puc deixar d’ocultar. Bona part de la meva existència s’explica per un malentès que sempre m’ha fet anar de reculons. Permeteu-me per tant que insisteixi, tocant la pandereta o l’ukulele: sis us plau, no em mireu el cul.

Mirepoix 2007

Ocells a la plaça.

Can Cardina

Sobre els camps de Campllong, cau la pluja amb una indiferència gairebé impudorosa, alliberant energies insospitades que la memòria havia acumulat al llarg dels anys, tot esperant temps millors. El paisatge ordenat i plàcid, és com una mena de plana delicada, conreada des de fa més de mil anys per pagesos adusts, que han mirat des de sempre el cel amb ulls inquiets i que toquen de peus a terra amb tota la fermesa que permet la llei de la gravetat. Els pagesos sempre han respectat les lleis de la naturalesa.
Entre l’església de Sant Andreu Salou i els murs abandonats de can Cardina, es precipiten les gotes de pluja que cauen dels núvols. En dies com avui, els pagesos no podien llegir el pas del temps en els rellotges de sol, però ara tant li fa, perquè les hores són només un impuls digital, que sorgeix d’una pila amb cor de mercuri i que es perd irremissiblement darrere d’un automòbil que passa veloç. Els pagesos de Campllong sempre han pensat –igual que Giacometti– que realitat vol dir “aquí, ara”. No hi ha abans ni després, ni dreta ni esquerra, ni mal que cent anys duri. Els anys a Campllong passen de cent en cent i els pagesos queden. Els núvols són només un accident fugaç, un agregat de diminutes gotes d’aigua, l’executor testamentari d’una llei fonamental de la natura. Els pagesos queden i els núvols passen. Els murs de les cases s’alcen, es mantenen durant un temps i després cauen, com els de can Cardina, i s’engrunen amb la remor de les campanes d’alguna església propera.
Sembla ser que Miquel Servet, poc abans de morir en la foguera, va dir: «em cremaran, però això només és un fet, seguirem discutint en l’eternitat». A Campllong l’eternitat és un tros de terra, sota la pluja o sota el sol, amb dos pagesos –com a mínim– discutint per la posició d’una fita. Els pagesos saben el que nosaltres no sabem: que no tenim res i que és la terra la que ens té. Sobre els camps de Campllong és l’eternitat la que cau sobre un paisatge amarat de pluja.

[de paraula]

"Un profeta és un home indignat. Per això solament es profetitzen catàstrofes"
Joan Fuster

Els nostres morts

Les ciutats generoses cuiden els seus morts, sobretot els morts il·lustres. Girona és una ciutat que dedica els seus carrers a recordar-los, amb monuments que els enalteixen, amb plaques que recorden el seu pas –a vegades fugaç– per una causa determinada, i amb làpides d’homenatge. El seu record s’utilitza per anomenar col·legis, instituts, biblioteques, auditoris, sales i museus. Girona sap reconèixer l’aportació decisiva dels que han anat forjant la història de la ciutat.
Però els morts, morts estan, i generalment acaben amb els seus ossos en el cementiri. La majoria dels nostres morts il·lustres ja fa molts anys que descansen en la pau del cementiri vell, al capdavall del carrer del Carme, criant malves o alimentant cucs. El cementiri és un servei municipal, regit per normes dictades pel consistori, que no són arbitràries i que tothom coneix. Els funcionaris que les apliquen, són funcionaris rectes, que fan la seva feina escrupolosament. Els nínxols, les criptes i les tombes en general, només poden ser utilitzades durant un temps determinat, i quan s’acaba aquest termini, la família ha de renovar la llicència, i si no ho fa, els ossos passen a la fossa comuna. Tot és a dreta llei, just i necessari, però a vegades es donen casos excepcionals que la ciutat hauria de tenir en compte. No pot ser que després de tants esforços per cuidar de la memòria, per evitar que segons qui caigui precisament en la fossa comuna de la història, tot acabi inevitablement en l’oblit. Si aquesta ciutat és una ciutat on val la pena viure, és perquè hi ha hagut gironins anònims que han evitat aquest oblit. L’Ajuntament de Girona hauria de ser sensible en aquests casos i arbitrar mecanismes per conservar uns determinats nínxols “històrics”, i que no tornés a passar el que ja ha passat en algun cas deplorable.
Els funcionaris han de continuar fent la seva feina escrupolosament, però no hem d’oblidar que els scrupulus, en la seva accepció llatina, són aquelles pedretes punxegudes que ens entren a les sabates i que ens obliguen a caminar guerxo. Girona no es pot permetre el luxe de caminar guerxo, deixant que ciutadans molt il·lustres acabin a la fossa comuna, per una simple qüestió de taxes municipals.

[de paraula]

"Suposo que tard o d'hora tots acabem escrivint el nostre propi epitafi"
(George Orwell)