Que verda que era la vall d’Osor

Hi havia una vegada una vall carregada d’història, terra de castanyers i de truites de riu, de treballadors de la mineria i de pescadors de canya. La gent de la plana no sap el que és viure entre muntanyes, el sol no es veu fins a mig matí i es pon a mitja tarda. Res no és completament recte i la llunyania es mesura en funció de l’altura en relació al fons de la vall. Com deia Chesterton, des de la vall es veuen grans coses i en canvi, des dels cims, tot es veu petit. La gent de la plana té una tendència irrefrenable a pujar fins al capdamunt de les carenes per poder contemplar el paisatge, un paisatge on tot és petit, infinitament petit.
La gent d’Osor viu en un poble clos, que fa olor de fusta cremada i pedra humida. Els carrers exhibeixen amb orgull els motius, gairebé orònims, de les cases: can Nen, can Santa, can Fumera, can Xiquet, ca la Beya. Els nens juguen abrigats vora el pont, mentre les dones esperen el seu torn a la perruqueria. Una oca immòbil vigila els ànecs, com si fossin forasters sospitosos, que van amunt i avall, incansablement, sota els desmais de la riera i pels corredors que hi menen. Una cabina telefònica, de quan encara hi havia cabines telefòniques, fa guàrdia al costat d’un rètol de la Hispano Hilariense, que els osorencs farien bé en guardar en el museu de la vila, i d’un grapat de bústies de tots colors dels disseminats. Els carrers d’Osor, cap al tard, es desdibuixen darrere el fum de les xemeneies, com una boira baixa que no gosa pujar més amunt dels teulats, ni més enllà de l’església. La gent entra i surt dels portals, i em mira amb desconfiança, com si fos un ànec de ciutat, saben que aviat emprendré el vol i els deixaré de nou en la seva vall; saben que aviat es pondrà el sol i es farà fosc novament sobre la torre de Recs i el pont de la Noguerola es fondrà entre tenebres. La gent de la plana no sabem el que és viure entre muntanyes.

Flaçà: 39,9

Una vegada en Josep Pla, baixant del tren gros a Flaçà, va sentir que el país feia olor de primavera, però ara Flaçà és un poble escampat per la plana, sense ordre ni concert, i més aviat fa olor de desgavell. L’antiga carretera de la Bisbal i la via del tren de França són els únics eixos que vertebren el municipi. El riu queda molt lluny i la vida, en general, passa de llarg. Només uns coloms, entre ametllers florits, semblen voler quedar-se en aquest poble de pas, en terra de ningú, entre el Gironès i l’Empordà.
L’estació de Flaçà ens anuncia, a través d’una placa metàl·lica, que el poble està a 39,9 metres sobre el nivell del mar. És l’única informació fiable que es pot trobar passejant pel poble. El progrés va arribar a Flaçà en ferrocarril el 20 de gener de 1878, però des d’aleshores sembla com si els flaçanencs i la Renfe s’hagin volgut dedicar a altres coses de més profit, i la placa ovalada de l’Instituto Geografico és l’únic que ha resistit el pas dels anys i les reformes arquitectòniques. Els vells passegen les seves xacres per la plaça del Carrilet, entre els cotxes dels forasters, que aparquen allà on poden, mentre la vida passa amb la rutinària monotonia de sempre. La fàbrica de paper va exhalant bafarades de vapor i l’església dorm en un somni rural gairebé impossible; rodejada de casetes de pessebre amagades de la resta del poble, com si tinguessin por del progrés urbanístic, d’un poble que avança com un melanoma. Darrere l’església, d’origen romànic, un pedaç de pòrtland sembla presagiar el pitjor. Una dona neteja el carrer amb una escombra de bruc i uns gossos de cacera borden d’ofici darrera d’un reixat.
Molts anys després que en Pla baixés d’aquell tren, en Matthew Tree va deixar escrit –tot passant per Flaçà– que la urbanització d’aquest poble semblava feta per un arquitecte cec. Tan cec com a mínim com aquell Joan Coll i Bonet, un pobre flaçanenc invident que vivia de pouar aigua, donant voltes com un ase tots els dies de la seva vida.

Retorn a la Jonquera

Diuen que rectificar és de savis, però no sempre és fàcil, perquè un no és savi i la realitat és obstinada. La Jonquera és un poble de frontera, palplantat al bell mig d’un pas obligat i concorregut, castigat pels avatars de la història i per la deixadesa de l’estat espanyol que l’ha oblidat com si fos al cul del món. Però la Jonquera és un poble obstinat i sempre ha sabut sortir-se’n amb la seva. Això sí, dedicant sempre els seus esforços al monocultiu, primer de la gestió de duanes i ara al servei dels camioners.
La Jonquera va patir un sotrac fort l’any 1993 amb la supressió de les duanes entre els membres de la Unió Europea, però els jonquerencs aviat van saber trobar la manera de guanyar-se la vida de nou i ara el poble, lluny d’haver perdut empenta, n’ha guanyat i força. La Jonquera és un poble pròsper, però el problema és que no ha pogut canviar la seva façana. Totes les instal·lacions duaneres, abandonades o semiabandonades, donen un aspecte fantasmagòric a un indret que és porta d’entrada i de sortida del nostre país. Malgrat tot, darrere d’aquest trist panorama, encara hi ha un poble que vol viure i que viu bé, un poble alegre i orfeònic on no hi falta de res. Encapçalats per un alcalde afable i dialogant, han arribat a tenir el que altres viles no poden ni somiar. La Jonquera és un dels pocs pobles –de tres mil habitants– que es pot permetre el luxe de pagar els llibres a tots els seus alumnes de primària i de secundària, que manté una biblioteca i una guarderia, un centre cívic i una escola de música amb més de seixanta alumnes. Però els jonquerencs, a més, també cuiden la memòria històrica i ara estan construint un museu dedicat a l’exili, als exilis. Ells que el van viure en primera fila no estan disposats a oblidar-ho i, sobretot, no estan disposats a continuar vivint en aquest exili de la realitat on els ha condemnat una societat en decadència. La Jonquera és un poble de pas i els jonquerencs saben una cosa important que la resta només intuïm: que les partences no compten i que només els retorns mereixen una llàgrima.

La ràdio i els paràsits

Fins a finals dels anys cinquanta, la ràdio era un aparell imprescindible, que es penjava d’una lleixa alta i del qual sorgien les melodies i les veus de l’època. Aquells grans aparells dels nostres avis es van empetitir amb l’arribada dels transistors, mentre els televisors es feien cada vegada més grans i passaven a ocupar el lloc central en les sales d’estar de les famílies. La ràdio semblava un mitjà en decadència, destinat a desaparèixer, arrossegat per la força gravitatòria de la televisió i el cinema. Però no ha estat així, almenys en el nostre país. La ràdio, ja sigui en les cadenes nacionals com en les locals, s’ha professionalitzat i ha arribat a tenir una audiència i un prestigi envejables.
Bona part d’aquest èxit al nostre país es deu a la Cadena Ser, que en un moment donat de la nostra història, va saber estar en el seu lloc defensant uns valors que són de tots. La Ser és hereva de les emissores d’Unión Radio, a la qual pertanyien Ràdio Barcelona i Ràdio Girona, la famosa EAJ-38 de la Francina Boris, d’en Joan Viñas, l’Enric Casademont i en Jaume Teixidor.
Però la ràdio marca els minuts i les hores de la vida i ha sabut trobar un tempo particular que, més enllà de disquisicions polítiques, la fa imprescindible des de molts punts de vista. Per exemple, les retransmissions esportives que t’enganxen pel ritme trepidant dels locutors, les tertúlies que semblen més civilitzades i, sobretot, el contacte de tu a tu i en temps real amb l’actualitat, converteix la ràdio en una eina indispensable a l’hora d’aquirir les experiències quotidianes que ens permeten fer-nos sentir a tots plegats pertanyents a una mateixa comunitat. Amb la ràdio, principalment de nit, encara podem somiar. És una veu que ens parla directament a l’orella i que, al contrari que la televisió, ens fa arribar el seu missatge just fins allà on ha d’arribar. Indubtablement la ràdio és un mitjà superior en molts aspectes a la televisió, ho demostra el fet que els paràsits –a la caixa tonta– a més de sentir-los també es veuen.

Les olors de Llagostera

A Llagostera hi conviuen olors diverses, unes de primàries que sorgeixen dels camps, dels boscos i dels camins, i d’altres de més complexes que emanen de les cases, dels bars, de les fàbriques i de les botigues. Les olors de Llagostera es dispersen en el vent i es barregen amb el soroll de les campanes d’una església, que insisteix en cridar als seus feligresos. Però la majoria continua en els bars, o adora altres déus, perquè a Llagostera, com una mica per a tot arreu, el segle ha canviat i les veus parlen en totes les llengües de Babel.
Llagostera és un poble difícil de definir i de jutjar, el suro fou durant molts anys el motor d’un economia pròspera que ballava al ritme de la tenora, després tota la seva història recent ha passat entre el Casino, l’església i la gasolinera. En els seus carrers s’hi barregen percepcions diferents del món i de la història. Grans casals en decadència, tancats i barrats, cohabiten amb edificis en “pròxima construcció” i “directes de promotor”. Mentre una motocicleta recorre els carrers a tota velocitat sense motiu aparent, les dones van a comprar a les fleques i els homes llegeixen els diaris esportius. A Llagostera, com a tot arreu, només importa el resultat del Barça, i el Barça ha empatat contra el Real Madrid, la qual cosa sembla ser una proesa inqüestionable que donarà per parlar com a mínim durant tota la setmana. Només un gat que em mira amb cara d’haver begut de totes les llets, sap que l’única veritat irrefutable és el sol que brilla sobre els carrers de Lacustaria. Un sol infinitament rodó i poderós que posa l’ombra de cadascú en el seu lloc i que fa lluir els cims de les Gavarres amb un verd intens, i els cims més llunyans del Pirineu, amb unes clapes blanques d’una neu tímida que aviat es fondrà, com els records d’un hivern que ja s’escola per les clavegueres.

El dia de la hipocresia

El divendres 9 de març de 2007, a les 7 de la tarda, el senyor Enric Millo i la senyora Concepció Veray van encapçalar una concentració històrica a la plaça del Vi de Girona. Era probablement la primera vegada que l’ultradreta gironina gosava manifestar-se públicament desde la darrera visita de Franco a la ciutat dels quatre rius. Diuen que de la seva boca es van sentir frases enaltint la democràcia i la llibertat. La resta de ciutadans hauriem d’estar contents que, arribats a aquest punt de la història, finalment ells, que no han cregut mai ni en una cosa ni en l’altra, ara per fi trobin oportú rendir-se a les evidències. Però aquest no és el cas.
El senyor Millo i la senyora Veray simplement segueixen fil per randa una estratègia filofeixista, dissenyada pels caps pensants del partit polític del qual estan a sou, destinada a fer trontollar el govern democràtic d’Espanya. Va ser curiós constatar que els únics gironins que realment van fer cas de la quadrilla de nostàlgics de l’antic règim, foren un altre grup de joves radicals que vociferaven contra l’Estat Espanyol. És probable que els independentistes hagin trobat un filó inesgotable en aquesta actitud dels fanàtics de la unitat d’Espanya. Jo mateix vaig dubtar durant uns instants si havia d’ajuntar-me amb els de l’estelada, però el cor finalment va fer cas del cap que li demanava sortir per cames d’aquella trampa, que el senyor Millo i la senyora Veray ens havien preparat tan minuciosament.
Hi ha dies en què un simplement no ha de sortir de casa, ja arribarà el dia d’anar a votar i jo, ben segur, que exerciré el meu vot i no serà a favor del PP. Només faltaria que gent com el senyor Millo i la senyora Veray ens haguessin de governar de nou! Estic convençut que a la resta d’Espanya hi ha molta gent que creu encara en la democràcia i en la llibertat i que tampoc els votarà. D’això es tracta i de res més. Les seves mentides i la seva hipocresia seran sempre –tal com deia Gustave Thibon– un homenatge permanent a la veritat i a la virtut.

Bergues

Vivim en una terra de tòpics: digue’m d’on ets i et diré de quin peu calces. Si ets de Figueres estàs tocat per la tramuntana, si vas néixer a Sant Feliu de Pallerols pesques llunes, si vius a Calella de Palafrugell cantes havaneres, si la teva mare és de l’Escala et diuen anxova, si el teu pare és de Cadaqués et parlen salat, si coneixes algú de Cassà saps que fa taps, si és de Caldes balla sardanes, si dorms a Girona et diuen que tu rai i si no cardes a Olot no cardes enlloc. Tots anem per la vida arrossegant com podem aquesta mena de crosta gruixuda que ens recobreix la cara i que ens identifica per sempre amb un lloc que no hem triat.
Això ens passa a tots menys als de Salt, que són com un compendi exhaustiu de tot plegat. Si ara mateix desaparaguessin tots els habitants de les comarques gironines i per una mena de loteria selectiva quedessin únicament els saltencs, no passaria res, perquè es podria repoblar de nou la demarcació i tot plegat quedaria com al principi. A ells, de forces segur que no els faltaria, és més, probablement encara anirien prou sobrats com per superar-ho i omplir amb la seva empenta vital tot el que hi ha entre Portobello Road i Dakar, passant per Ayamonte de la Sierra i per Marraqueix. La gent de Salt tenen aquest poder de convicció. Al contrari que els gallecs, quan els trobes al replà de l’escala el que acabarà sense saber si puja o baixa ets tu mateix, perquè els saltencs et faran anar per on vulguin.
Si he dit que els habitants de la vila de les llúdrigues són com un compendi de tot plegat, suposo que em comprendreu si us dic que en Miquel Berga n’és un representant per excel·lència, ho podria ser igualment la Quimeta de Cal Marquès o la padrina de Cal Carreter Pelut, però no, en aquest cas el títol l’ostenta en Berga de Can Quelic. En Miquel és un saltenc que va tant sobrat per la vida que els diumenges, més enllà d’altres ocupacions mundanes, encara té temps d’escriure una columna d’això que en diuen “opinió” en El Punt. Però la seva vocació real és no fer res, una activitat intel·lectual genuïnament saltenca que la resta de gironins ens mirem amb una admiració profunda i una enveja sense límits.

Arbres de Banyoles

Jonathan Swift va fer que Gulliver, gairebé cap al final dels seus viatges, sentís més admiració pels cavalls que per les persones. En una societat en la que els cavalls eren omnipresents, no deixava de tenir la seva part de raonable lucidesa. Avui aquesta broma de Swift no es pot entendre de la mateixa manera, en un món rodejat d’automòbils, els cavalls són simplement una curiositat admirable. Probablement, per raons com aquesta sempre m’he sentit més atret per Jules Renard; que, al final –també– de les seves Històries naturals, se sent completament identificat amb un bosquet que l’adopta com a un de la família. I acabarà actuant com un arbre, o sigui, quiet i en silenci.
Els arbres són animals fidels que s’arrapen a la terra amb més força que els homes. Els agrada la pau, el silenci, la terra humida i els cels blaus. Potser per això, els arbres han renascut entre el quadrilàter de voltes de la plaça major de Banyoles. Avui és diumenge, el primer diumenge del mes de març, i la plaça fa olor de net i de nou; de croissant, de brunyols amb sucre, de pa amb crosta i de tortell endiumenjat. Els coloms fan la ronda entre els arbres caçant engrunes de vida, mentre un cel blau intens, gairebé de primavera, retalla amb precisió el perfil dels teulats de les cases i la silueta fractàlica de les branques. Banyoles, amb la calma matutina d’un diumenge clar, sembla ancorada en un altre temps, un temps més amable, de “bondies” i “passihobés”, on la gent envejava el destí poderós dels grans arbres i els respectava com es respecta al més vell de cada casa. Banyoles sempre ha estat una veritat lacustre, assentada sobre terres relativament assecades, per on encara hi corren fils d’aigua mil·lenària. Els arbres de la plaça, segur que trobaran aquests fils de vida i sabran créixer drets i eixerits, donant ombra als vianants durant els llargs i xafogosos diumenges d’estiu i deixant caure les seves fulles entre les ventades de tardor. Els banyolins segur que els sabran respectar, encara que siguin joves i inexperts. Els arbres sempre acataran la quietud dels diumenges banyolins.

El dia de les mentides

“La mentida és un homenatge a la veritat, com la hipocresia és un homenatge a la virtut”.
(Gustave Thibon)

Carles Puigdemont

La Devesa, de nit, projecta ombres insospitades. És com una mena de bosc urbà, rodejat d’automòbils que el circumden en la llunyania. Només el fru-fru cansat de les fulles sota els peus trenca l’harmonia, gairebé el silenci total que la Devesa guarda en el seu cor. Sortint de l’auditori t’esperes una ciutat ansiosa, disposada a empassar-s’ho tot, però et trobes amb la Devesa. L’auditori és una de les obres emblemàtiques, i de les més costoses, dels últims governs de la ciutat i és el lloc escollit pel candidat de CiU a l’alcaldia de Girona per presentar el seu programa.
Sota un serrell esbarriat hi habita en Carles Puigdemont, agent cultural, periodista de vocació, polític per decantació i gironí d’adopció. En Carles té l’habilitat de riure per sota el nas. Això, dit d’aquesta manera, pot semblar una obvietat esfereïdora, però en el seu cas és la marca de fàbrica. Potser hi ajuda una vella cicatriu que li travessa el llavi superior, una cicatriu que molts intentarien amagar sota l’espessor d’un bigoti o entre els replecs d’una barba. Però no, en Carles va nu de cara i quan el veus venir, ja de lluny veus el seu somriure, mig burleta, mig comprensiu, com de qui et diu: «jo ho sé tot de tu, però no et preocupis que no diré res, tot quedarà entre nosaltres, que per això som amics».
En Carles Puigdemont, al contrari del que molts poden pensar, no ha arribat a la política per casualitat, sinó de causalitat en causalitat. No sé si arribarà a ser alcalde, perquè no depèn d’ell, ni de mi, depèn d’una tirallonga de possibilitats que ara per ara és impossible de preveure. Tot és possible, la cursa la pot guanyar qualsevol, fins i tot en Carles Puigdemont. El cas és que n’hi ha uns quants que li porten avantatge. Haurà de córrer molt, però altres coses s’han vist; en la política com en l’esport, es qüestió de superació, de vèncer obstacles i d’anar més enllà. El contrari seria deixar-ho tot a la supuració, però en Carles sap que amb els del PP no hi podrà comptar mai.

Olot, cent anys

El concepte de vila té ressonàncies rurals, les viles fan olor de fusta cremada, de ceba cuita i d’eternitat. Dormen un son profund, del qual només es desperten per la festa major o els dies de mercat, entre les boires matutines i els crits de les pageses. Una vila és un món reduït, apamat i plàcid, rodejat de muntanyes bucòliques i de paisatges rústics. Els seus habitants miren cap al cel amb recança i caminen amb el cap cot, sota la protecció relativa d’una boina o d’una barretina.
Olot és una ciutat jove, tot just fa cent anys que els olotins van passar de la condició de vilatans al títol sempre preuat de ciutadans. S’ho va guanyar a pols, a força de fabricar gèneres de punt, llonganisses, fuets i sants. La santedat fou un bon negoci per als olotins durant molt de temps fins que el concili Vaticà II, amb els seus aires de renovació, va fer minvar dràsticament les comandes. De cop i volta el catolicisme va tenir un atac de bon gust i les esglésies van abandonar els seus santets de guix pintat en un racó de les sagristies. Però els olotins –com a bons catalans– es van saber espavilar esprement al màxim la pedra tosca per fer-ne pans, iogurts o el que fos, i convertint Olot en la capital d’un comarca pròspera i fotogènica. Si el que diuen és veritat i resulta que tota ciutat és un estat d’ànim, la història d’Olot en els darrers anys segur que no és la crònica d’una decepció, ni d’una frustració, ni d’un desencís; Olot és un concepte modern, una ciutat amb futur, un mot ras i curt que ha fet fortuna en els mots encreuats i que és sinònim de seriositat i d’eficàcia. L’ala solitària que llueix en el seu escut és el símbol d’una ciutat que, en els darrers cent anys, ha sabut volar sobre l’horitzó ondulat dels seus volcans i entre els replecs sinuosos de les barretines d’antany. Cent anys són tota una vida i una mica més, però per als olotins no han estat res, només un sospir, l’inici d’una llarga i fecunda història.