La Jonquera mon amour

Vostè segur que fa temps que no baixa fins a la Jonquera, perquè per anar-hi se n’ha de tenir ganes. Generalment passem per l’autopista i, si no ets camioner, macarró o empresari de l’hostaleria o de la construcció, allà no hi tens res a fer. Hi ha pobles que viuen castigats constantment pels avatars de la història i de la geografia. Aquest és el cas de la Jonquera, un poble que fou de l’Alt Empordà i que ara no és res més que una pústula purulenta en el cul de Catalunya.
Supermercats d’alcohol, botigues de tabacs, sex shops, bars de meuques i cases de putes. Tot un decorat que sembla més aviat de l’oest americà que de l’Europa neta i civilitzada del segle XXI. Què han fet les administracions aquests darrers anys a la Jonquera? On han anat a parar els diners dels contribuents? La frontera sempre ha estat refugi de gent sospitosa i a la Jonquera, ens agradi o no, hi continua havent frontera, una frontera polsosa, escrostonada i bruta, amb policies malgirbats i dubtosos que no sé què busquen als passavolants, perquè la feina la tenen a casa, al seu voltant. Els gironins hem oblidat gairebé l’existència mateixa d’aquest poble; l’autopista ens l’amaga, ens l’estalvia, però la realitat segueix allà i tard o d’hora cometem l’error de passar-hi i aleshores quedem astorats; el mateix que ens passa quan visitem algun poble de la Costa Brava i se’ns esborra ràpidament la imatge idíl·lica, planiana, que encara dormia en algun racó de la nostra memòria. Aquest és el nostre país?, la nostra pàtria? No ho sé, però en tot cas la Jonquera és la porta d’entrada de Catalunya i d’Espanya per a molta gent, i si ja a l’entrada els oferim aquest espectacle, no sé de què ens podem queixar després quan els turistes s’emborratxen pels carrers de Lloret, de Roses o de Platja d’Aro. És l’oferta turística del nostre país: sexe, alcohol i preus tirats. La Jonquera és símptoma i metàfora a la vegada d’una societat en decadència –la catalana–, una societat que es vol emmirallar amb les societats més avançades, però que a l’hora de la veritat encara té molt per aprendre.

La batalla de la memòria

Els lectors som el que llegim, en el moment en què ho llegim. La setmana passada, per exemple, em sentia ciutadà albanès, tot llegint Crònica de la ciutat de pedra d’Ismail Kadaré, però aquesta setmana, en canvi, sóc un sofert habitant de la ciutat del Tàmesi, visc entre les runes del Londres bombardejat pels avions de la Luftwaffe i pateixo per les restriccions dels productes més bàsics. La lectura del dietari de guerra de George Orwell m’aporta totes aquestes experiències i alguna més.
Orwell és un d’aquells escriptors que ens va deixar grans obres, però que va morir abans d’hora; probablement per això, els seus editors de tant en tant han de gratar en els seus escrits més banals per trobar-hi un material publicable que satisfaci l’interès dels seus seguidors, que som uns quants. En aquest cas es tracta d’uns diaris que va escriure entre maig de 1940 i novembre de 1942, o sigui, entre l’inici de la caiguda de França i el punt més àlgid de la campanya de Rússia. L’escriptor anglès descriu dia a dia les seves experiències en els refugis i els seus intents frustrats d’allistar-se a l’exèrcit. Gairebé a la meitat, una vegada passat el període més negre dels bombardejos sobre Londres, Orwell recapitula i es rellegeix ell mateix les entrades dels mesos anteriors, sorprenent-se d’haver viscut en una època tan recent uns esdeveniments decisius de la història del seu país i de no haver-ne estat del tot conscient. Mentre se succeïen els combats sobre el cel de la seva ciutat, ell es preocupava de plantar patates en un petit hortet. Mentre Winston Churchill definia aquella batalla amb allò de «Mai tan pocs han fet tant per tanta gent i a tan alt preu», l’Orwell dormia a l’estació de Picadilly Circus i s’escandalitzava del poc interès que mostraven els seus conciutadans per les notícies de la guerra. Una manca d’interès que, d’altra banda, els va salvar de mals majors; probablement un poble menys flegmàtic hauria sucumbit d’histerisme sota el xiulet de les bombes alemanyes.
Però el que li passava a Orwell en general també ens passa a nosaltres, molt poques vegades som conscients de viure esdeveniments històrics crucials, només els sabem reconèixer una vegada ja passats. Únicament uns fets determinats tots convenim haver-los viscut a plena consciència, són aquells dies que hem guardat amb precisió fotogràfica i que pertanyen a l’imaginari col·lectiu. Per exemple: el 23-F. Tots els que vam viure aquell dia recordem minut a minut converses i esdeveniments, que per altres poden ser vulgars, però que per nosaltres són peces valuoses d’informació. Ara em penedeixo de no haver escrit un dietari com va fer l’Orwell, o com fa en Quim Nadal, encara que sigui a risc –tal com deia l’autor britànic– d’acabar, tard o d’hora, escrivint el nostre propi epitafi.

La Conxorxa dels enzes

Encara que de tant en tant ens agradi presumir d’excepcionalitats, Girona és una ciutat normal. Tenim una part vella i una part nova, edificis singulars i blocs de ciment avorrits, com a tot arreu. Tenim mar i tenim muntanya, terres de regadiu i de secà. Girona és un microcosmos, un compendi exhaustiu del que hi ha de bo i de dolent sota la capa del cel, ens agradi o no.
La gent de Girona no destaquem especialment en cap activitat humana, en general podem dir que naveguem a mitja altura. Tenim individus fora de sèrie, que es distingeixen del comú dels mortals, però són pocs i mal avinguts; la majoria som éssers vulgars que caminem amb el cap cot per carrers empedrats de banalitats, com l’Ignatius J. Reilly, el protagonista de La conxorxa dels enzes, que es passeja pels carrers de Nova Orleans. Políticament parlant podem dir també que tenim una mica de cada cosa: gent de dretes i d’esquerres, nacionalistes i no nacionalistes, republicans i no republicans, radicals i moderats; tendències polítiques representades, en la nostra ciutat i a les comarques que ens envolten, de manera semblant a la resta del país. Fins i tot podem dir que a casa nostra també tenim gent del PP. I són persones normals, que es passegen pel carrer caminant sobre dues potes, que parlen la nostra pròpia llengua i que somriuen amb el mateix somriure d’enze que ens caracteritza a tots plegats a primera hora del matí. Però la gent del PP són especials, és innegable. Pertanyen a una facció de la nostra naturalesa política incompatible amb aquest país, amb la nostra cultura i amb el sistema democràtic en general. Són autoritaris, reaccionaris, ultraconservadors i ultracatòlics. Són l’anticoagulant de la realitat; però ells insisteixen i projecten sobre nosaltres el seu somriure d’enze durant tot el dia, un somriure que és com una mena de missatge: «Jo sóc com tu, el Partit Popular és només l’etiqueta que m’han etzibat; no et preocupis, perquè somric com tu». Però tots sabem que el seu somriure és només la ganyota esbiaixada de qui es creu en possessió d’una veritat absoluta, una veritat eterna que acabarà imposant-se malgrat tot. Ells saben, des de fa mil·lennis, que la terra és plana i que tot l’univers gira al seu voltant. Nosaltres, la resta de mortals, som només una espècie de progres que es passegen temporalment amb les seves mentides a la motxilla pels carrers empedrats de la història, una història que únicament ells tenen dret a escriure.
La gent del PP gironí somriu, però els seus cabdills ens deixen anar cada dia la seva ràbia. Quan volem parlar de la memòria històrica, el diputat Martínez Pujalte ens diu que ja tornem a treure l’avi a passejar; quan els recordem els seus errors –tràgics–, l’Aznar ens respon que érem nosaltres els que anàvem errats. Ells no han de demanar perdó per res, només faltaria, som tots els altres els que ens hem conjurat contra ells. La veritat està al seu costat, i si no, pobra d’ella!

El mercat, les disfresses i les mares

La meva mare sempre em deia que era un desordenat; no deixava mai res en el seu lloc: els mitjons bruts sobre la taula, la bossa amb els llibres de col·legi sota el llit, el tap del xampú obert i la capsa de les sabates mal tapada. Ara, cada dia, quan passo davant del mercat del Lleó i veig aquella silueta de caixa esguerrada, recordo tots els retrets de la meva mare i penso inevitablement en les progenitores dels arquitectes que van executar la reforma d’aquest emblemàtic i castigat edifici avantguardista, construït l’any 1944 per Ricard Giralt.
Però, pel que veig, a dins del mercat, el record de les mares d’aquests moderns representants de la nova arquitectura, està també sempre present. Tant a l’hivern com a l’estiu, quan s’obren les portes automàtiques que donen a la cara nord de l’edifici, entren bafarades de tramuntana que deixen garratibat més d’un i acaben d’assecar el bacallà si és que no ho estava prou. Malgrat tot la gent del mercat són alegres de mena, la convivència diària els ha fet diferents de la resta de botiguers gironins, són desimbolts, oberts i solidaris. Cada any per Carnestoltes la gent del mercat despatxen disfressats i ens ofereixen un plus de bogeria que sempre és ben rebut. La tapa del seu teulat llueix aquests dies com una mena de barret de clown, decantat amb estil per la banda del cor. De la carència en fan virtut i per les seves portes obertes hi deixen passar el vent de la rauxa i de la jocunditat.
El mercat de la plaça del Lleó sempre m’ha semblat una nota de color –però del color de veritat– enmig d’una ciutat fonamentalment grisa. Espero que ben aviat els de l’ajuntament comprenguin que no s’han de deixar escapar aquestes preuades essències i facin col·locar una doble porta que permeti entrar i sortir tothom del mercat, sense tenir sempre presents les pobres mares dels uns i dels altres.

La manifestació

He descobert que manifestar-se és una bona manera de passar la tarda del dissabte. En principi no en sabia res, tan sols alguna informació al diari i poca cosa més; pel cel acabaven de passar quatre núvols, deixant caure algunes gotes de pluja que havien acabat d’amalgamar la gent i els automòbils en una mateixa massa grisa.
M’hi va atreure l’olor de les banderes i la remor mecànica d’un megàfon, endolcida per una veu de noia. Darrere de les furgonetes dels Mossos el paisatge canviava completament, el carrer es veia ocupat per una munió de joves que s’havien agombolat al voltant d’una idea. La idea s’expandia en forma de consignes que recorrien la multitud com una mena d’onades concèntriques. La majoria eren jovenalla amb cara d’inconformistes i vagament anarquitzants, tots ells es confessaven terroristes i cridaven la paraula «llibertat», que en boca seva semblava el més insolent dels conceptes. Però també hi havia gent de Sarrià –que tothom sap que són formals– com en Roger Casero, l’Assumpció Vila, en Josep Turbau, l’alcalde Pichardo o el pintor Coromines. Fins i tot hi havia algun fill adoptiu de Salt, com el venerable senyor Torramadé amb una pancarta per a ell tot sol. De cop i volta la manifestació es va començar a moure i em vaig sentir abduït pel remolí. Els carrers s’obrien com flors en primavera i semblaven fets a mida per ser recorreguts a peu, i la ciutat, sobtadament, prenia un sentit raonable, la calçada servia per alguna cosa més que per ser solcada per vehicles pudents. Els uns als altres ens miràvem sense rancúnia, com si tots vinguéssim del mateix lloc i anéssim cap al mateix destí. Però en aquesta vida els moments de glòria sempre duren poc, com la neu que cau algun dia d’hivern, com l’arc al cel després d’un matí de pluja, com el vol d’un ocell rar entre els arbres. La manifestació em va deixar a prop de casa i els vaig acabar de veure passar des de la vorera. De lluny una noia em va mirar i, com dient adéu, alçà una bandera negra i vermella. Després res. Simplement els automòbils van començar a circular i la gent omplí novament les voreres. Alguna cosa em mantingué palplantat durant una estona allà mateix, fins que una mena de buidor em va fer comprendre que ja no hi havia res a fer i vaig mirar cap al cel, tot desitjant que tornessin de nou –dissabte vinent– nuvolades de pluja fresca sobre la nostra ciutat.

Maria Rosa Puig

La vàlua d’una ciutat es mesura en funció de moltes variables. Les estadístiques ens atabalen contínuament amb dades de tota mena, quantitats absolutes i relatives, percentatges, gràfiques i piràmides de població. A vegades pensem que les ciutats són poca cosa més que els catàlegs de patrimoni, els registres del cadastre i els llibres d’empadronament. Però les ciutats són sobretot la gent que les habita, que, en general, són gent corrent, que treballa, que estudia, que es passeja, que espera i que contempla el passar dels núvols sobre el seu cap.
Salt és una d’aquestes ciutats que ho té clar i, per demostrar-ho, de tant en tant ens mostra els seus fills més preuats, honorant-los amb el mateix respecte que se’ls deu als pares. La Maria Rosa Puig i Dalmau és des d’ara filla predilecta d’aquesta vila, és una dona que s’estima els llibres i no contenta amb tots els que té, de tant en tant també n’escriu. La Rosa va començar l’any 1987 amb un volum de narracions històriques de Salt i des d’aleshores que no ha parat. L’any passat ens va regalar, perquè de fet cal dir-ho així, ja que va fer donació d’aquesta edició a l’Ajuntament de Salt, un llibre que porta per títol Salt, un poble – una cultura. Aquest llibre és un compendi enciclopèdic de totes les aventures i les desventures d’un poble que ha viscut a peu d’obra, a peu d’horta, una història que no sempre ha estat fàcil, perquè els saltencs, com bé sabeu, han hagut de lluitar per la seva identitat com a poble fins al final. I vista des d’aquesta perspectiva podem assegurar que la història de Salt no és una tragèdia perquè acaba bé. I acaba bé, entre altres coses, gràcies a gent com la Maria Rosa Puig, que han sabut guardar les essències d’aquest poble.
Diuen que és més fàcil que un pare tingui un bon fill que un fill arribi a tenir un bon pare. Ara, amb aquest nomenament de Maria Rosa Puig com a filla predilecta de la vila de Salt es dóna per fi la feliç i doble coincidència.

La vida fàcil

Vivim en una bassa d’oli. Sortim al carrer sota un cel blau que omple tot l’espai infinit –entre les Gavarres i Rocacorba– i comprovem astorats que només trenca l’harmonia geomètrica de l’horitzó algun campanar en restauració, uns quants blocs de pisos impertinents o el caprici modernista d’un arquitecte centenari. Als gironins la vida ens somriu i si no fos per unes quantes coses sense importància que ens volen amargar l’existència, la vida seria per a nosaltres com un llarg riu tranquil.
Però els gironins no sabem històries de rius tranquils, perquè els nostres rius sempre han estat impredictibles i això ens obliga a sortir al carrer amb una sèrie de recels endèmics. En primer lloc ens amarguen la vida les notícies, o sigui tot aquell reguitzell de coses que passen pel món i que la tele, la ràdio i els diaris s’entesten a explicar-nos, com si fos més important –posem per cas– que el problema de l’aparcament a l’Eixample o el soroll de les granotes, en època de zel, al Parc de les Casernes. Els terroristes entren cada dia per les finestres obertes dels generosos ciutadans de la ciutat dels quatre rius i s’asseuen a taula com si fossin de la família. George Bush és més conegut al meu barri que en Pepet Gitano en temps d’en Rusiñol i els energúmens de Gran Hermano pugen i baixen per l’ascensor del bloc on viu la meva tia com si fossin veïns de tota la vida. Aquest món és així, tot és a tocar, tot es barreja i es confon. Els equatorians arriben gràcies a l’efecte crida, els senegalesos per l’efecte fugida i la sequera per l’efecte hivernacle. Els carrers estan bruts a causa de la multiculturalitat, el virus de la grip ataca en bandes organitzades de bacils silenciosos i la culpa és del govern de la Generalitat que no governa, o del govern de Polònia que governa massa. Tot ve a ser el mateix i si no fos per tot plegat la vida seria més fàcil, el cel seria més blau i la meva tia no hauria d’engegar l’assecadora, que ja se sap que encongeix la roba.

Madrid-Girona

La geografia sembla que hauria de ser una ciència immutable, però de fet ve a ser tan canviant i voluble com ho és també la voluntat dels humans. De petit m’explicaven que Madrid era molt lluny, gairebé tan lluny com la capital d’un imperi en els seus temps de major glòria. O sigui, la mateixa distància que hi podia haver hagut entre la capital del tsars i la colònia penitenciària de Sakhalin.
A Madrid hi regnava un cabdill impertorbable, que es deixava retratar de perfil en les monedes de cinc duros. Però finalment aquell paisatge en blanc i negre es va trencar, per deixar pas a un món acolorit i permanentment en marxa. Madrid va esdevenir com una mena de postal almodovariana més propera i més llunyana alhora, perquè per anar a la capital del Regne s’havia de passar abans sempre per la ciutat comtal. Barcelona va prendre el lloc a Madrid i el centre es desplaçà a gran velocitat, com una bola de neu immensa pel caient de la muntanya. Entre una cosa i l’altra no vaig tenir mai l’oportunitat d’anar-hi de visita i ara, després de més de quatre dècades, segurament puc ostentar un rècord difícil d’igualar: sóc un dels pocs gironins adults que no ha estat mai a Madrid. No espero que ningú em feliciti, però m’agradaria algun dia que se’m reconegués la marca, perquè ara, que ja podem anar-hi volant, he desenvolupat una espècie de fòbia als avions i als aeroports que també m’impedirà anar-hi per aquest mitjà. Coses de la vida, què hi farem! Espero que els que van i vénen em vagin informant de les novetats de terres tan llunyanes. Jo continuaré aquí, a 700 quilòmetres de la realitat, trepitjant les llambordes humides de la ciutat dels quatre rius, feliç i cofoi de ser com sóc. Simplement de tant en tant alçaré la vista i contemplaré els avions que passen entre els campanars de Girona i que m’assenyalen al cel el camí que mai emprendré.