Dels dies i les nits

La nit és un interval de tenebres, un temps sense llum a causa de la rotació de la terra i durant el qual la vida en general hauria de parar i fer una pausa. Però els humans ens entestem a voler viure de nits amb igual energia –o més– de la que despleguem durant el dia.
Jo no he estat mai habitant de les nits. L’obscuritat sempre m’ha semblat un espai inhàbil, una espècie de temps mort que hem de passar sigui com sigui i que la millor manera possible de suportar-lo és dormint en un llit ben calentó. Suposo que em dec haver perdut coses molt importants i, fins i tot, he arribat a pensar que si no havia anat més enllà en aquesta vida és per culpa de no haver-me mogut més per les barres dels bars de nit, fent sentir la meva veu entre el brogit eixordador de les músiques enllaunades.
Les nits de borratxera t’envolten d’un glamour vitalista i juvenil, t’omplen d’experiències que els que vivim de dies no podrem obtenir mai. Tot el que es fa durant el dia són futileses, com una mena de batxillerat tediós que un ha d’estudiar per obligació. Les llicenciatures arriben a la una de la matinada i els màsters, a quarts de quatre. Resistir és viure, probablement per aquesta raó els moribunds esperen fins a les primeres clarors del dia per deixar anar el seu darrer alè; cal escurar fins al final la darrera dosi de morfina.
Les nits de Girona sempre m’han semblat un temps d’espera estabornidor; a mi tota la vida m’ha guanyat la son, els llençols m’atrauen igual que a Ulisses el cant de les sirenes. A vegades, quan estols de noctàmbuls cridaners trenquen la pau dels meus somnis penso que alguna cosa estic fent malament, tanta gent no pot equivocar-se, i que jo hauria d’estar també al mig del carrer cridant i rebentant papereres i guixant les parets i pixant per les cantonades. Això és vida!, i no estar-se al llit dormint com un animaló poruc.

Un projecte solidari

La solidesa és un concepte constatable, els nostres sentits estan preparats per quantificar el grau de resistència dels objectes que ens rodegen. La solidaritat, en canvi, és una abstracció, un objecte eteri que s’estira i s’arronsa, que veiem venir de lluny i que passa per sobre dels nostres caps, com els núvols més alts, sense deixar anar –generalment– ni una gota de realitat.
La solidaritat necessita sempre un punt de recolzament, tal vegada per aquest motiu els creadors de paraules van modelar aquesta idea a partir del mot llatí soliditas, que vol dir solidesa. Des d’aleshores la solidaritat va esdevenir l’ingredient bàsic per a construir els fonaments de qualsevol col·lectivitat moderna.
Les empreses no són institucions benèfiques, però a la llarga no serien res si no sabessin fer revertir una part dels seus guanys en la societat que els empara. Televisió de Girona és una empresa que té un projecte solidari, fruit de l’interès i de la solidesa moral de l’Eduard Vidal, que va voler, en un moment de la seva vida, ajudar allà on més se’l necessitava. I se’l necessitava a El Salvador, un país desolat per una guerra civil i pels huracans Stan i Mitch. Allà, amb l’ajuda d’altres empreses gironines, han construït 25 cases a la comunitat d’Encarnación, cases robustes, amb fonaments sòlids i pagades amb el somriure de centenars de nens.
L’Eduard i l’equip de Televisió de Girona que han documentat aquesta experiència m’han fet adonar que la solidaritat és un bé comú, escàs i necessari. En una de les imatges del documental, la dona que organitza la rebuda al grup de Girona té al darrere un plafó amb frases de benvinguda, fotografies de les obres i unes cites d’Óscar Romero, en una de les quals es pot llegir: «La ley es como una culebra, solo muerde a los que andan descalsos». Ara a la comunitat d’Encarnación no sé si continuen caminant descalsos, però com a mínim tenen un teulat sota el qual es poden refugiar gràcies a una iniciativa sorgida des de Girona.

Diumenge a Sarrià

Sota la llum lletosa d’un diumenge d’hivern, el pont de l’Aigua sembla voler navegar sobre una jungla de canyissars, regats per l’aigua encalmada i dubtosa d’un riu de color bastard, salpebrat de pedres que, com en aquell Macondo de Cien años de soledad, semblen ous de dinosaure abandonats.
Per a un gironí de soca-rel creuar el Ter sempre ha estat una experiència mística, perquè el fet de travessar aquest riu significa dirigir-se cap al nord, cap allà on neixen els nostres anhels i els nostres somnis. Però anar cap al nord, en primer terme, és anar cap a Sarrià pel camí de França. Els automòbils passen pel riu sense aturar-se, sense mirar enrere, sense sentir la veu de la campana del Pont Major que els adverteix del perill, perquè a l’altre costat del riu hi ha un poble que treballa fins i tot un diumenge d’hivern.
Sarrià és un poble industriós que va viure d’esquena al riu que li dóna el nom, un poble que durant molts anys fou només un carrer, al qual el sol tan sols gosava il·luminar de través, entre la fumarada permanent de la Torras. Les seves cases alçades entre murs de rierencs serpentejaven a la vora d’un camí, solcat des de l’antigor per gent de tota mena. Però avui és diumenge i les dones caminen abrigades cap a missa d’onze, i els vells es passegen entre els nínxols del cementiri, i els avions volen baix per deixar anar la seva càrrega de viatgers sobre les pistes del camp de Vilobí. Avui és diumenge i el rellotge de l’ajuntament marca les hores amb un martelleig discret, com per no destorbar la pau dels que descansen o dels gironins que els visiten. Sota un cel blau de quadricromia, Sarrià sembla voler exercir amb fruïció el seu repòs dominical, però sorolls diversos demostren que els sarrianencs fins i tot aprofiten els dies de festa de guardar per avançar feina, a dins de les seves cases o a les hortes. Tots semblen voler fer honor a un poble que exhibeix amb orgull una serra de bastidor en el seu escut.
Una motocicleta insolent petardeja pel carrer del Firal, trenca el silenci en un poble on el silenci no sempre és possible. Sarrià va néixer en el camí i en el camí continua, encara que el Carrilet ja no pari a la Placeta i els forasters corrin amb els seus automòbils platejats per l’autovia o per l’autopista. Però avui és diumenge i a Can Llausàs hi ha gent que espera, i un gat para el sol arraulit en un balcó, i un Papà Noel despistat continua esperant el moment propici per deixar el seu sac de regals, i les campanes del Pont insisteixen d’ofici per cridar als de Girona que s’han perdut nord enllà.

La realitat i la innocència

Tot plegat és més aviat bastant relatiu, depèn del punt de vista de cadascú, de la distància fins al centre de la circumferència o dels poders sobrehumans del déu al qual un li encén les espelmes. Vladimir Nabokov, l’autor de la torbadora Lolita, deia que «la realitat sempre hauria d’anar entre cometes».
La realitat és simplement una sensació difusa, un anhel col·lectiu, un imponderable. Un infant maltractat –posem per cas– és una notícia aberrant, un drama sense pal·liatius, sobretot si la criatura té nom i cognoms i una fotografia recent. En canvi l’assassinat de milers d’éssers humans anònims és només una estrella fugaç que es passeja per les agències de premsa durant unes hores i que, generalment, passa a millor vida després d’un parell de telenotícies. El sociòleg Zygmunt Bauman diu que la nostra és una «societat líquida» on la informació es crema en molt poc temps i la televisió, que és el mitjà hegemònic i omnipresent, cada vegada tendeix més a vendre històries que notícies, i les històries necessiten personatges de carn i ossos i carnet d’identitat.
S’ha de reconèixer que si alguna història ha sabut mantenir-se surant sense problemes, durant anys i panys, entre onades, tempestes i tsunamis de la informació, aquesta ha estat la història terrorífica d’ETA. La història d’una realitat que no admet cometes i a la qual el poble basc hauria de començar a plantejar-se definitivament entre claudàtors. Tinc la sospita que, malgrat tot, el diàleg es rependrà, entre altres coses perquè no hi ha cap més sortida. ETA va començar va emprendre, ja fa temps, una línia de decadència –de fons i de concepte– que la portarà ben aviat al seu ocàs definitiu. L’únic que ens falta saber, és quants carnets d’identitat més quedaran encara sota les runes, abans del darrer telenotícies.

Carta a l’home i a l’empresari

Benvolgut senyor Ginés: m’han dit que ens heu deixat. Pobre de mi! jo que encara comptava amb vos en la descamisada comptabilitat del meu dia a dia; ara m’hauré d’espavilar tot sol. Però potser, s’ha de reconèixer que ja ens havia arribat l’hora a tots plegats, l’hora de acomiadar-nos i anar pel nostre camí, vos en silenci pel camí damunt de les muntanyes i nosaltres continuant pel camí fragorós de la plana.
Mentre vam anar plegats ens vau servir de guia i de model. Un, que va per la vida aprenent coses d’aquí i d’allà, no oblidarà mai de vos la rectitud moral, l’educat somriure que ens arrossegava i aquell interès sense límits «per l’home i el seu destí». Amb el temps aquest bagatge que acumulem comença a ser important, és el mateix que passa amb els mobles, o els llibres, o totes aquelles petites futileses que no goses llençar, per si de cas, per si un dia... El vostre record segur que quedarà, en una lleixa important de la meva memòria, al costat dels llibres que vàreu escriure, dels llibres que vau inspirar i de tots aquells Informa que hem anat editant gràcies a la vostra empenta. Però també ens quedarà aquell somriure, el somriure afable de la intel·ligència i de la comprensió. Probablement, en el tram de viatge que ens ha tocat anar junts, no sempre hem estat d’acord en tot, em sap greu per vos i em sap greu per mi. Ara ja no hi ha res a fer, la vida dóna corda als nostres rellotges a deshora; m’ha tocat viure en una generació diferent, que s’ha volgut mirar el món a través d’un altre prisma ideològic i que ha percebut l’espiritualitat des d’una altra perspectiva. Però segur que el vostre exemple m’ha servit, segur que la vostra veu m’ha inspirat, segur que la vostra presència m’ha reconfortat. Ara que ens hem de dir adéu, jo, que no tinc més cel que aquest cel blau, espero ser encara a temps de donar-vos les gràcies per tot plegat.

Bogart

Al cap a i la fi els humans som ben poca cosa. Un munt d’ossos i de carn, regits per un cervell retorçat, que funciona a base d’impulsos elèctrics sorprenents. Som fills dels nostres pares, però també dels nostres sentits. Ens aferrem a la realitat contrastable i també a altres realitats paral·leles.
El dipòsit on reposen definitivament els records i els sentiments s’omple amb líquids provinents d’indrets diversos. Quan un dia decidim obrir l’aixeta, comença a rajar una espècie de xarop barrejat que no sabem si és agre o dolç, però que té l’inalienable sabor del nostre temps. Difícilment podríem explicar amb paraules com hi han arribat els ingredients, ni en quina proporció. Jo mateix no sabria dir ben bé com s’infiltrà entre els meus records la imatge persistent d’un Humphrey Bogart, apareixent i desapareixent entre les boires de Girona. En primer lloc fou degut, sens dubte, als primers anys de la televisió, quan encara el blanc i negre ho igualava tot en el temps i en l’espai. Aleshores en Bogart sorgia amb el seu llavi tallat i ens deia que tot plegat era molt complicat, però que la veritat emergiria al cap i a la fi, si sabíem llegir entre línies. I si els fills del franquisme vam aprendre alguna cosa va ser a llegir entre línies, i a escoltar entre línies, i a veure entre línies. «Hi ha coses que només passen a les pel·lícules», ho deia en Woody Allen, tot excusant-se, a un Bogart espectral que sonava pràcticament igual que la veu de la seva consciència. En Woody Allen ens va fer retrobar amb en Humphrey Bogart, vam aprendre frases senceres de les seves pel·lícules i anàvem per la vida tots plegats amb l’aire de detectius privats en missió secreta.
Diuen que els aniversaris són un passat que encara està per arribar. Amb els cinquanta anys de la mort d’en Bogart revivim un passat que sempre és present, perquè els mites no moren mai; deambulen eternament entre nosaltres i si els necessites només has de xiular.

El miracle d'Isabel Oliva

Isabel Oliva i Prat és una jove promesa de la poesia gironina. És mestra jubilada, però jove promesa, tot i que si ens ho mirem fredament, déu n’hi do la feina que ha arribat a desenvolupar durant aquests pocs anys en què s’ha dedicat a escriure.
Recentment ens acaba de presentar el seu segon llibre de poemes consagrat íntegrament a Girona, que porta per títol Col·leccionista de tardes; el primer va ser ja fa tres anys i es deia L’instant de l’àngel. Aquest poemari d’ara és una obra acolorida i musical que ens parla de la Girona eterna, una ciutat que els que la sofrim diàriament potser no valorem del tot, fins que veiem com se’ns engruna fatalment sota les rodes d’automòbils esbojarrats o perduda entre les boires dels dies més humits.
Llegint els poemes de la Isabel ens adonem de la part mig plena d’aquesta ampolla gironina, que massa sovint a molts ens sembla mig buida. La realitat és una qüestió de punts de vista i la realitat gironina beu en profunditat d’aquest líquid poètic que omple a vessar l’imaginari col·lectiu d’una ciutat desbordant. L’obra de la Isabel és una mostra més d’aquesta pedrera inesgotable, d’aquesta “Girona dels poetes”, per dir-ho amb les mateixes paraules amb què Narcís-Jordi Aragó titulava la seva antologia, aquesta Girona que s’ha forjat, i es continua forjant, amb la tasca de poetes com la Isabel Oliva que se l’estimen i que la viuen a flor de pell.
Els seus poemes, d’una cristal·lització pausada, “són prismes d’eternitat” que filtren, com en una mena de miracle, la llum fascinant de Girona i “la projecten cap els espais infinits”. Benvingut aquest llibre i benvinguda la Isabel, aquesta col·leccionista d’instants, aquest àngel de les nostres tardes, que ens anima a continuar estimant la nostra ciutat “pedra a pedra, desesperadament”.

Amer

El dia de Reis a Amer és tarda de quina. Els nens aprofiten per jugar amb les seves joguines noves i els grans fan la migdiada davant dels televisors, que llueixen aquí –com per tot arreu– la glòria infinita d’un món que sembla haver nascut només per ser televisat. El sol s’amaga ràpidament darrere de les muntanyes i els vells caminen sota els porxos de la plaça de la Vila o resseguint els carrers empedrats, mentre una campana escardalenca –potser del Monestir?– marca les hores d’un temps que passa, el temps d’un passat dispers i d’un futur en què encara tot està per veure.
Mentre el riu Brugent serpenteja com un cordill d’estopa per la vall d’Amer, sota els penya-segats de Sant Roc, els amerencs semblen voler dansar eternament una sardana en espiral, sense fi, que probablement vol ser l’espiral de la seva pròpia història. En una terra sacsejada pels volcans i els terratrèmols, per remences i segadors, per incendis i epidèmies, sembla lògic pensar que els seus joves vulguin fugir-ne. Potser per aquesta raó la carretera C-63 té un traç tan recte en el seu pas pel poble. Més enllà de l’olor característica que desprenen els pobles petits, Amer fa flaire de benzina i viu entre la remor constant d’automòbils encabritats que pugen cap a Olot o que baixen a Girona, pilotats per joves impacients, encegats per la creença que el futur no acabarà d’arribar mai si no es pitja l’accelerador a fons.
Però malgrat tot Amer és un poble discret, que viu entre els boscos de la incertesa i que nodreix en la seva ànima la llavor d’alguna cosa que sap perdurable. L’ànima d’aquest poble espurneja en els ulls d’un vell, que camina lentament, amb el cap enfonsat sobre els seus pensaments i que ens mira de reüll, amb la curiositat infinita de qui sap que encara no ho sap tot, perquè el dia de Reis a Amer és tarda de quina i tots els números encara no estan jugats.

La cultura local

Hi ha qui es pensa que la cultura omple els carrers de Girona de la mateixa manera que l’aigua es passeja, amb una contenció nerviüda, pels canals de Venecia. Hi ha qui creu que la cultura és com una mena de perill, sobretot quan té tendència a pujar de nivell. S’han d’alçar dics, s’han de contenir les riuades.
Però realment resulta que la cultura és un bé escàs: s’ha de cuidar, s’ha d’animar i, sobretot s’ha de promocionar. I tot això vol dir diners i ganes. Si es tracta de grans inversions les institucions locals solen trobar fàcilment tant d’una cosa com de l’altra, però quan la qüestió és tapar forats o fer tasques de manteniment la cosa canvia i les autoritats tornen a pensar, amb mentalitat veneciana, que l’aigua –més neta o més bruta– continuarà passant per sempre sota els ponts d’una ciutat eterna.
Deia André Malraux que “la cultura no és hereditària, es conquesta”. El problema de la cultura, al contrari que altres aspectes de la vida social i econòmica d’un ciutat –sobretot d’una ciutat petita– és que no és un negoci rentable i si no fos per les institucions, el nivell cultural ciutadà cauria fins a zero. Vostès s’imaginen –per posar un exemple– una empresa privada que es dediqués a construir i a explotar biblioteques? O, més ben plantejat: s’imaginen vostès quina mena de biblioteques construiria i gestionaria una empresa privada si depengués pura i simplement dels “clients potencials”?
Desenganyem-nos, sense la iniciativa pública no hi hauria biblioteques, ni arxius, ni museus, ni centres cívics, ni teatres, ni auditoris, ni res de res. Per no haver no hi hauria ni historiadors, ni filòlegs, perquè tots depenen de les institucions com de la mamella que els dóna de mamar. Però aquest no és el problema, el problema és que a vegades la llet surt agre i la gent prefereix dedicar-se a altres coses que, a fi de comptes, estan més ben pagades i, a més, per les quals no han d’anar demanant perdó per les cantonades.
Les ciutats petites també han d’acabar entenent que no són res per elles mateixes, que la cultura s’ha de cultivar en jardins més grans, la qual cosa no vol dir que s’hagi de viure amb un cordó umbilical permanentment unit a la capital, sinó que les ciutats s’han d’agrupar en formacions regionals que permetin aquest cultiu cooperativista. La Generalitat, després de més d’un quart de segle d’existència democràtica, no han tingut el valor d’organitzar el país de manera que això sigui possible, però aquesta ineficàcia de la principal institució de Catalunya no pot servir d’excusa per deixar morir d’inanició a les cultures petites.
A hores d’ara cal que les institucions locals comencin a plantejar-se la possibilitat de construir unes infrastructures polítiques que permetin canalitzar l’aigua de la cultura local, més enllà dels aiguamolls del localisme estèril. Bàsicament només és un problema de voluntat personal i política. Ara encara hi som a temps, però ben aviat ja serà massa tard. Les ciutats que deixen de creure en la cultura acaben desapareixent diluïdes en els colors de quadricromia d’una postal que finalment només compren quatre turistes despistats.

El fil de la vida

Dorm suaument entre els braços de la seva mare. Ell no sap encara el que tots ja hem après i els seus ulls amb prou feines han arribat a albirar més enllà d’unes ombres confuses. El món simplement és tot just un concepte buit, una pregunta sense resposta o ni tan sols això, potser és una resposta i la pregunta ja vindrà després. Ell dorm sense pors ni recances, sense anhels, sense certeses i sense prejudicis. Tot està per fer i tot és possible. La seva mare és com un animal calent que respira amb el mateix ritme compassat dels desitjos i que batega amb un tam-tam que l’acomboia com una dolça cançó.
Néixer sempre és una feina feixuga, una aventura arriscada; viure és simplement una qüestió de rutines: obrir els ulls i mamar de la llet de la vida. Viure és plorar per no res, és sentir constantment impulsos sense sentit. La vida és un fil molt llarg que entra per la boca i que sembla que no s’hagi de trencar mai. La vida és un filament fràgil i entortolligadís, extremadament fi i lleugerament viscós, com el fil que teixeixen les aranyes, com la veu de les tietes que fan mitja, com el só agut de les ambulàncies que passen en la llunyania i que porten la mort en les seves entranyes.
El nen dorm sense saber que el temps passa, sense saber que algú ha donat corda als rellotges que marcaran per sempre el pas de les seves hores i dels seus dies. Ell encara no sap que el temps s’escola irremissiblement com l’aigua de la pluja pels embornals, no sap que el temps és com la neu al sol que es fon entre els brins d’herba; ell encara no sap que el temps és com les il·lusions menudes i com les esperances vanes.
Però néixer és sortir, és començar a ésser, més tard vindran les decepcions, la fred humida dels dies de febrer i l’escalfor esgotadora dels dies d’agost. Vindran les nits d’insomni i el soroll terrible dels telenotícies, l’olor agre de la decadència i el silenci definitiu del son etern, però mentrestant ell dorm suaument, com si només existís el fil daurat que el lliga a la vida.