En Quintanas

Novembre és un mes feixuc, el cel baixa perillosament de nivell i els dies rellisquen irrefrenablement enmig d’una foscor impenetrable, que el canvi climàtic encara no ha estat capaç de trencar del tot. És l’època de l’apoteosi de la mort i de la decadència. El mes de novembre sempre és la fi d’alguna cosa; els antics règims, per exemple, tenien una tendència insuperable a sucumbir abans de Nadal.
Els novembres no perdonen a ningú, ni tan sols en Josep Quintanas que ara, amb el canvi de govern, deixarà de ser el delegat territorial de Cultura a les comarques gironines. Recordo en Pep des de la foscor dels temps, d’aquella llunyana època en què els mesos de novembre engolien dictadors i feien volar en el cel estrelles d’esperança. Recordo en Pep de quan els progres anaven amb trenca i macuto, i els policies amb guerrera de color gris. Des d’aleshores ha plogut molt, potser no a gust de tothom ni tant com voldríem, però tampoc ens podem queixar. En Quintanas ho sap bé, ell ho veu tot plegat des d’una alta perspectiva, perquè és un home alt, però també perquè té la mirada fixada molt més enllà del nostre curt horitzó generacional. Ell, com ningú, sap d’on venim, cap on anem i, sobretot, a on som. Amagat sempre darrere d’un bigoti espès, d’entrada et pot semblar que és un espia soviètic passat de rosca o un comissari polític amb ganes d’alliçonar-te, però darrere de l’espessor s’hi amaga un amic, una mena de germà gran, un big brother, algú que no dubtarà en donar-te la mà, si veu que la seva mà és necessària. Per tot plegat segur que en Josep Quintanas sobreviurà aquest novembre i molts altres novembres, perquè la lluita política necessita d’homes que, com els generals de Napoleó, en un moment donat siguin capaços de multiplicar la massa per la velocitat.

Colomers

Colomers era un poble a la vora d’un riu, que flotava entre un somni de pagesos envellits i un altre de barcelonins amb segona residència, just allà on comença –pels gironins– un plana fecunda, solcada de camins i de campanars perduts en la llunyania, entre els estreps suaument ondulats de les serres que separen la conca del Ter de la del Fluvià.
Parlo en passat perquè ara aquest poble ja no forma part de la meva vida, és només un rètol en una carretera secundària per la qual fa temps que no hi transito. Però malgrat tot queda el record d’aquell pedregam de cases sobre el turó i d’un horitzó empordanès, interromput únicament per la silueta boteruda del Montgrí i per quatre núvols que gosaven desafiar la tramuntana. Un gran meandre del Ter abraçava tot el terme municipal i descansava sobre una resclosa, que donava de beure als camps de blat de moro i a les pollancredes, i un hostal modest donava de menjar als passavolants i als diumengers.
La seva gent mirava sovint al cel, probablement buscant indicis del pas del temps, de la vida i de la mort, mentre jo mirava a terra intentant no entrebancar-me amb els meus pensaments. Totes les històries d’aquell poble acabaven indefectiblement entre els murs neoclàssics del seu cementiri, però mentrestant tothom s’aixecava cada dia amb l’ànima ben planxada i els ulls esmerilats. El sol brillava els diumenges, com un gran presagi ataronjat sobre la capella de Sant Llenç i el teulat de Can Quintana, per després anar a raure finalment sobre les pinedes de Gaüses. La llum esquiva d’aquells diumenges llueix encara en algun racó de la meva vida i a vegades penso que encara hi sóc, però aquell poble fou un somni del qual vaig despertar abruptament ja fa molt de temps, amb la mateixa sensació amb què ens despertem de les migdiades massa llargues dels dies de festa.
Qui sap si algun dia tornaré a Colomers?

Correus i telègrafs

El servei de correus a Girona està ubicat en un edifici d’aparença lúgubre, on treballen funcionaris de pell groguenca –com els personatges dels Simpsons–, probablement a causa d’una llarga exposició a les radiacions pampallugejants dels fluorescents, provinents d’algun excedent de guerra. De la guerra de Corea. Els usuaris fan cua pacientment, amb l’esperança de poder fer arribar la seva bona nova a través d’un segell de vint-i-nou cèntims, timbrat amb el cop de gràcia d’un agregat sol·lícit.
L’edifici de Correus i Telègrafs, construït sobre un dels baluards de l’antiga muralla, és un d’aquells pocs indrets que queden a Girona, on encara es pot sentir l’olor particular que desprenien els serveis oficials, quan encara era obligatori el bigoti imperial, retallat amb tiralínies, i els funcionaris eren devots del quietisme. D’aquella casa entren i surten carters i carteres amb cartes, paquets, girs postals i, fins i tot a aquestes altures del nou segle, amb telegrames. Sí senyors, en aquesta època de l’electrònica omnipresent, encara hi ha gent que utilitza els telegrames i les cartes certificades.
Les seves parets estan impregnades d’una grisor mística, que s’encomana ràpidament en el semblant dels visitants. Haurien de fer pagar entrada com a la catedral. Tot plegat és tan curiós que l’Ajuntament podria plantejar-se seriosament incloure l’edifici de Correus i Telègrafs en les rutes turístiques, com una mostra més de l’indeleble pintoresquisme local. S’han carregat la plaça de braus però encara ens queda Correus! Els carters trobarien un nou sentit a la seva existència i tots plegats hi sortiríem guanyant. Després hauríem d’anar pensant a convertir el pati de la caserna de la Guàrdia Civil en un tablao típic cordovès, però això ho deixo per un altre dia, tantes idees seguides probablement són difícils de digerir.

La plaça dels deu mil xiclets

Ja sé que deu mil xiclets són molts xiclets, però si es molesten a comptar-los segur que no en trobaran menys, sobre les rajoles rosadenques de la plaça Miquel Santaló. Aquesta plaça és el primer i el darrer que veuen el ulls cansats de veure món de molts turistes en la seva visita a la ciutat, entrant i sortint de l’hotel Carlemany. El xiclets enganxats a terra són com una mena de xarampió perpetu, vigilats de prop per l’ombra allargada d’un curiós objecte en forma de pirulí, que de nit exhibeix una capa de brutícia acumulada, des del dia de la inauguració, en el fons de la seva ànima de plàstic.
Aquest pirulí i el seu jardí de xiclets diu molt de la inclinació que tenim els gironins per aquests temes. Quan es tracta de neteja fugim d’estudi, com ho fan els nostres fills quan toca anar a la dutxa. D’on hem tret els habitants de la ciutat dels quatre rius aquesta aversió innata a la higiene pública? Per què els nostres representants municipals dediquen tan pocs esforços a la neteja? Són preguntes que ens fem sovint i que deixem flotant en l’aire com una mena de flatulències inadequades, com si no toqués parlar mai d’això. És evident que l’Ajuntament té coses més importants a fer, i aquests detalls anodins són típics de gent ociosa, que no té altra cosa a fer que escriure articles al diari, per fer la punyeta als nostres abnegats regidors. Segur que tenen raó. Un hauria d’anar per la ciutat amb la vista adreçada, mirar cap a fites més llunyanes i deixar-se estar de places brutes, contenidors d’escombraries repugnants i papereres sobreeixides.
En Prudenci Bertrana, que ara també té la seva plaça a Girona, a La lloca de la vídua i altres contes fa un «Elogi de la dona bruta», on diu coses com la següent: «Amb raspalls, sabó i aigua clara, no es conquereixen territoris ni es dominen nacions. Els guerrers triomfen a còpia de suors, de vi, de ronya i de tabac.» Probablement algun erudit local s’ho va creure i la broma va fer escola.

La lluita continua

En Carmel Rosa va voler cloure les seves memòries amb aquesta frase que es va fer famosa durant el maig del 68: «Només és el començament, la lluita continua». De fet en Carmel va lluitar durant tota la seva vida, amb l’empenta inesgotable i la tranquil·litat dels que saben que tenen la raó del seu costat, dels que han lluitat per un món més just sense esperar res a canvi, dels que volien que el socialisme desvetllés la part de veritat continguda en la paradoxa. A vegades és fàcil perdre’s pels corriols feréstecs dels sentiments, però la veritat, finalment, sempre troba una escletxa per on entrar.
La vida no és mai un llarg riu tranquil i menys per als que, com en Carmel, van viure tots els avatars terribles del segle xx. Ell i l’Antònia Adroher, la seva companya d’exili i de militància política, els van viure i patir gairebé tots. El país ha tardat massa a reconèixer el seu esforç, han hagut d’esperar fins gairebé el seu darrer alè per a rebre una modesta Creu de Sant Jordi, en pagament per a tota una vida de lluita pel seu país.
En Carmel ha mort, ara només em quedarà el seu record, la seva imatge pàl·lida contemplant les Rambles de Barcelona per darrera vegada, com si en les seves pupil·les s’hi reflectís encara el crepuscle d’un llunyà dia de juliol en què la història s’escrivia amb el fusell a la mà i l’esperança a la punta dels dits. Ens mirava com si la seva vida rellisqués definitivament cap a un indret inaccessible, però encara conservava un darrer somriure. Mentre el cor guarda els records, l’esperit conserva les il·lusions.
La història d’en Carmel, i la de l’Antònia, és una gran història i les grans històries no acaben mai. Nosaltres el seguirem recordant, a ell i a tots els que com ell van fer possible que la història continués. Ara cal, de nou, tornar a mirar endavant, nosaltres només som una peça petita d’un engranatge que seguirà funcionant. La lluita continua!

Magris: del Danubi a l'Onyar

La literatura és com un riu i el temps també. Heràclit insisteix que un no es pot banyar dues vegades en el mateix riu i probablement en un llibre tampoc. Claudio Magris va dedicar, l’any 1986, tot un llibre al Danubi, un riu que –com qualsevol altre– és per excel·lència una figura interrogativa de la identitat. El Danubi li va servir a Magris d’excusa per a passejar-se per la cultura germànica, de la qual ell és un eminent estudiós.
Molta gent potser no s’ha assabentat encara que, durant tres dies, Magris, un dels pensadors europeus de més prestigi, ha visitat Girona. L’Onyar, comparativament parlant, no arriba ni a la sola de la sabata del Danubi, però a Girona –igual que a Budapest, Bratislava o Viena– les metàfores funcionen exactament igual i no depenen exactament del cabal dels rius. De fet a l’inici d’aquell llibre de Magris s’explica com el riu més important d’Europa neix en una aixeta. El raonament és simple: si tu vas remuntant el curs del riu i no deixes d’assenyalar l’aigua, tot pronunciant contínuament el mot “Danubi” i vas a parar a l’aixeta, aleshores és que aquell raig menut també és el Danubi. Si els gironins féssim el mateix amb l’Onyar ens podríem trobar fàcilment fent un llarg camí fins més enllà de Camprodon, on neix l’aigua del Ter, el riu que alimenta d’aigua la sèquia Monar i que, a la vegada, omple tres quartes parts del cabal de l’Onyar al seu pas per sota les famoses façanes acolorides de Girona. L’Onyar és el nom que pren el Ter al seu pas per Girona. Si seguíssim cap amunt, cap allà on neix l’Onyar real, probablement no trobaríem una aixeta, en canvi seria més plausible que en anar assenyalant el curs discret del riu, tot repetint “Onyar”, “Onyar”, anéssim a parar a alguna granja de garrins amb incontinència urinària.
Els porcs –i la resta d’animals de granja– són aquí els veritables creadors de paisatge i els únics que tenen consciència del sentit tràgic de la vida. Quan el botxí els prepara per dur-los a l’escorxador, ells accepten el seu destí en silenci, perquè aquí, al contrari que al món centreeuropeu, ens mengem el sentit tràgic de la vida en forma de botifarres de pam i mig.

La caverna

Una caverna és una cavitat enorme en el cor d’una muntanya, o sota les plaques tectòniques que separen les diverses realitats geològiques que conformen les comarques del nostre país. Els antics habitants del Gironès vivien, des de temps immemorials, en aquests cataus profunds i obscurs, sense cap de les comoditats modernes, és a dir: sense televisió, sense servei de pizzes a domicili i sense connexió a Internet via ADSL.
La seva vida era realment difícil, sobretot si hem de fer cas a l’aspecte inquietant i sinistre de les seves calaveres. A diferència de l’homo sapiens-sapiens que un dia va decidir emigrar a la capital, el gironí-gironí no s’ha mogut mai de la seva cavorca. Al voltant encara de les brases primigènies del nostre foc quotidià, els gironins –agrupats en tribus– ens mirem els uns als altres amb els ulls esbatanats, intentant comprendre el perquè de tot plegat i comunicant-nos com podem, amb monosíl·labs i onomatopeies. Fins i tot n’hi ha algun que encara pinta símbols primitius directament sobre les parets de la nostra nummulítica realitat, o sobre les escales de l’Ajuntament, o al vestíbul de la UdG. Som realment primaris i tot el que toquem amb les nostres peludes mans es converteix en pols provinciana, cavernícola. En canvi les espècies més evolucionades, instal·lades des de fa mil·lennis en les terres fecundes dels laietans, són just el contrari. Tot el que toquen es converteix en or, parlem amb alexandrins i pixen colònia. Aquest país és així i ningú el podrà canviar. Hi ha coses immutables i els clots són ja massa profunds com per sortir-ne d’un saltiró. Els gironins haurem de continuar amb les nostres collonades, els nostres panellets i les nostres idees de pa xucat amb oli, que les coses importants les seguiran fent a Barcelona, que per alguna cosa és el cap i casal.

Barraques

Quan jo era petit per Fires feia fred i aquest país s’amagava encara darrere de les grisors del franquisme. Girona era una ciutat provinciana, desconnectada completament de les modes mundanes o, com a mínim, no les vivia en temps real.
Ara evidentment les coses han canviat, vivim en un món interconnectat, on tot arriba –quan arriba– arreu i al mateix temps. Però en el fons, encara que a vegades ens costi creure-ho, els valors són els mateixos i sobretot els vicis. El que passa és que ara les oportunitats són immensament superiors. Quan jo era petit, parlar de “barraques” era parlar de Montjuïc o dels Albergues de Fontajau, era parlar de marginació, d’incivisme i de delinqüència. Ara Montjuïc és com una mena de muntanya màgica, farcida de mansions burgeses i Fontajau és un pavelló d’esports i una avinguda rodejada de cases adossades. La marginació arriba de molt més lluny i s’instal·la com pot entre les estretors de l’especulació immobiliària. Ara, parlar de barraques és parlar de festa, d’alcohol i de pares emprenyats.
Les barraques són el reflex perfecte d’aquesta societat que amb una mà s’esquinça les vestidures mentre amb l’altra s’omple les butxaques. Associacions culturals, esportives, benèfiques i fins i tot religioses, que es passen tot l’any intentant convèncer-nos de les seves bones i justes intencions, es passen una setmana llarga venent alcohol als nostres fills. L’Ajuntament, que es gasta uns bons diners en campanyes d’integració social i de participació ciutadana, per recaptar quatre calerons deixa fer el que sigui en un recinte on és la seva responsabilitat posar-hi ordre. I els pares, o sigui gent com jo mateix, permetem que els nostres fills menors d’edat, surtin fins a altes hores de la matinada, per recollir-los després com podem, curulls de globalització, per dir-ho amb el llenguatge d’aquest segle. Però que no es preocupi ningú, segur que està tot previst i ben previst. L’any que ve tot això ja no passarà, o potser fins i tot és que no n’hi ha per tant, que tot és normal o que no hi ha res a fer. De fet, fa gairebé un segle, en Josep Pla ja deia en el seu Quadern gris que «l’alcohol excita els reflexos mentals del cinisme».

La sopa es refreda

Carles Borromeu va morir a la capital de la Llombardia, en olor de santedat, la nit del 3 al 4 de novembre de 1584, tot exclamant: «Ja vinc, Senyor, ja vinc». No sabem si finalment va arribar allà on desitjava, perquè el Senyor no ens té informats d’aquestes coses, però hem de suposar que un personatge que va arribar a ser arquebisbe i cardenal de Milà, tindria assegurada una plaça d’accés directe a la destra del Pare.
L’expressió del sant italià ha quedat com un exemple d’aquelles frases que fan història pel fet de ser les darreres; un pot estar parlant durant anys, però el que compta és la frase final amb què s’acaba una vida gloriosa. En canvi les últimes paraules de les persones vulgars no passen mai a la posteritat, perquè la majoria es conformen a escoltar. «Tu escolta i calla!» Només faltaria que amb la quantitat de gent ordinària que es mor cada dia comencéssim a omplir llibres i llibres de frases lapidàries, no tindria cap gràcia. A més, la gran majoria acaba els seus dies borbollant coses sense sentit, com per exemple: «tranquil, tranquil, que el tauló resisteix!», o bé «mira, que t’ensenyaré com es carrega una escopeta», o aquell que tot just va tenir temps de murmurar: «fa pudor de gas, encendré el llum...». La vida en general és molt prosaica i els pobres moren dient obvietats i frases fetes que no mereixen ser reproduïdes de cap de les maneres.
Seixanta-quatre anys abans de la mort del cardenal milanès, una nit de 1519, Leonardo da Vinci treballava com sempre en un dels seus projectes, quan de sobte va tenir la necessitat d’escriure: «Ara plego perquè es refreda la sopa.» Sense saber-ho aquesta fou la darrera frase que l’artista va llegar a les generacions futures i aquí és on el gran Leonardo ens demostra que no estava encara preparat per a passar a l’eternitat, però també ens deixa constància del que realment l’importava: que la minestra si es menja freda no val res. I si el Senyor s’espera, que s’esperi.

La matemàtica i la política

(Notes d’una diada electoral)
Un sol com una gran taronja ha sorgit de bon matí damunt de les aigües fosques de l’Onyar, per després desaparèixer sobtadament darrere dels núvols del dia de Tots Sants. Però a més també és dia d’eleccions al Parlament de Catalunya i sobre el pes de la pressió atmosfèrica també s’hi ha de sumar la tensió política, una tibantor que en els darrers temps s’havia anat retorcent fins a límits insostenibles.
Les fires de Girona, com sempre, han farcit els carrers de gent, d’olors i de sorolls, que fan més passable una llarga espera fins a les 8 del vespre, en què apareixen els sondejos a peu d’urna. La primera constatació és que els socialistes no han aconseguit mobilitzar el seu electorat, una tasca feixuga que és el seu sinó històric, o sigui, com una mena de conjunció adversativa que va mantenir a CiU en el govern durant 23 anys.
Però ja a primera hora els principals caps pensants del tripartit sembla que deixen traspuar la sensació que hi tornarà a haver un acord per a governar el país. A mesura que avança l’escrutini apareix un clar guanyador que perd les eleccions, un partit d’esquerres que per fi pot celebrar un èxit electoral i una formació de fantasmes que es presenten de sobte vestits de diputats.
Després d’aquest dia molts hauran de reflexionar, perquè la majoria sempre té raó, fins i tot quan s’absté, encara que la raó ben poques vegades obté la majoria. Diuen que la diferència entre un polític i un home d’estat és que el primer pensa en les properes eleccions, en canvi el segon pensa en la propera generació. Potser a hores d’ara ja n’hi ha algun que pensa en les properes eleccions, i probablement fa bé, però del que es tracta és de pensar en el futur, molt més enllà de les inèrcies electorals. Aquest govern que sorgirà d’aquestes eleccions només ho podrà fer si són capaços d’implicar-nos a tots plegats. Segolène Royal, la probable candidata socialista a la presidència de la República Francesa, diu que «la gent només s’interessarà per la política si la política s’interessa per ells».
El sol ja fa estona que s’ha amagat entre les muntanyes de Rocacorba i les fulles que queden entre les branques cauran definitivament sobre un país que avui ja ha dit el que havia de dir. Demà serà un altre dia.

Les eleccions

Reflexionar és tornar sobre una cosa pensada, considerant-la detingudament i aprofundint-la. Però, finalment, reflexionar és també triar, escollir, decidir. Avui ens toca disposar del nostre destí, no desaprofitem l’oportunitat que ens brinda la democràcia. Malgrat tot la decisió és fàcil: s’ha de triar entre una opció d’esquerres i una de dreta, mirant no en les properes eleccions sinó en les properes generacions. Vosaltres trieu, però la meva opció sempre serà a l’esquerra. Votaré socialista.

Els vius

Aquest article va aparèixer el 31 d'octubre al Diari de Girona signat, per un error de maquetació, amb un altre nom.

En la nostra tradició cultural hi ha un lloc per a cada cosa. Un dia per celebrar l’arribada dels solsticis; un dia per menjar els brunyols, els panellets o les coques; un dia per disfressar-nos o per ballar el ball de la civada; fins i tot hi ha un jorn per celebrar el nostre sant particular o l’aniversari del gat. El dia 2 de novembre, per exemple, és la diada dels morts.
A mi no m’importen els morts, més enllà del pes específic de la seva massa emocional. Són morts i prou. Els morts estan morts, ens agradi o no, i difícilment ens faran la guitza. Del que ens hem de preocupar és dels vius, o sigui: de tota aquesta gentussa que ens persegueix en els nostres quefers quotidians i que intenta obrir-se pas en les nostres vides a cops de colze. Els vius són la meva preocupació constant, són gent perillosa que per poc que poden et roben la cartera. Truquen per telèfon a qualsevol hora, per entabanar-te amb l’oferta del mes, i parlen a través de la pantalla del televisor amb cara de no haver trencat mai un plat, per després intentar vendre’t tota una vaixella completa de ximpleries. Es foraden el melic amb un pírcing repulsiu i es fan dibuixar un tatuatge al bíceps on posa “fes-te fotre” en sànscrit. Els vius mengen pipes que després escupen sobre la vorera i beuen cervesa de llauna a morro. Són amples de pit i estrets de mollera. Els vius, fins i tot en la diada dels morts, són una llauna. Els cementiris, que la resta de l’any viuen en pau i harmonia, es veuen envaïts per tota una trepa de vius, sorollosos i impertinents, més ens valdria tancar les portes de la casa dels morts i deixar que els benaurats descansin en pau també durant aquest dia. Però aquest any els vius també voten i si cal els hi donarem un xec i ens treurem el barret, no sigui que votin a favor dels altres, que són manifestament pitjors!