El Casero i el Masó

Els amics desapareguts abans d’hora són ombres fugisseres que ens acompanyen més o menys durant tota la vida. El seu nom és com un xiulet constant que ressona entre les nostres orelles, com el brunzit emprenyador de les mosques gironines. Hi ha casos especials, però, en què aquests amics esdevenen una altra cosa. Uns es converteixen en llibres, que rellegim contínuament i que guardem amb afany en les nostres biblioteques i d’altres es transformen en carrers o places, que trepitgem cada dia amb la seguretat de qui entra en una casa coneguda.
Però n’hi algun, com és el cas d’en Just Casero, que es trasmuden en premi literari. El record d’en Just, com el fantasma constant d’un conte de fades, aflora tardor rere tardor, en la concessió per part de la Llibreria 22 del premi de narrativa curta que porta el seu nom. En Just s’ha convertit en “el Casero”, un esdeveniment cultural dirigit per l’inefable llibreter Guillem Terribas i que marca, a Girona, l’inici del curs literari i de la vida social, que s’escampa per les segones residències durant els mesos d’estiuada. Però aquest any ens portarà una novetat important: la convocatòria també del primer premi Quim Masó de creació teatral, amb la col·laboració necessària de dues empreses culturals de la talla de Proscenium i Bitò Produccions. Ara en Quim haurà arribat per fi a la categoria de premi i passarà a ser “el Masó”. La mirada literària d’en Just i el somriure teatral d’en Quim s’hauran fos per sempre en l’Olimp de les nostres amistats irrenunciables i ens contemplaran amb cara de murri, com dient: “Elis, elis, nosaltres tenim premi i vosaltres res de res.” Però nosaltres al cap i la fi restarem satisfets, perquè sense aquesta mena de recordances, la gent de poca fe, acabaríem per afogar-nos definitivament en el marasme de l’oblit.

Catalunya

Catalunya és una pàtria molt petita, amb prou feines hi cabem tots plegats sense trepitjar-nos els galindons. A mi m’agrada perquè no en tinc d’altra, però en el fons segur que m’hauria plagut viure en un país amb més espai, amb rius de curs just i una pluja fidel, que regués permanentment els prats i que ens permetés lluir sempre elegants gavardines i paraigües civilitzats. Però sempre ens hem hagut de conformar amb el que tenim: aquesta terra resseca, vora un mar molt cansat, amb un règim de pluges caòtic i paisatges assedegats per on campen oliveres d’anys infinits.
Sota el cel de Catalunya hi vivim febrilment els catalans, una espècie de gent que parla la llengua dels seus pares i la dels seus veïns. Entre tots fem una suma estranya que fa de mal definir, sobretot en el cor mateix de les nostres ciutats, on conflueixen totes les veus, tots els colors i totes les llets. Catalunya és un país que desprèn una mena d’olor rància que sorgeix de les cases i dels rius, és l’olor d’una pàtria vella, de batalles perdudes i d’hores vençudes, que potser ha viscut massa però que encara vol continuar vivint. La seva història es perd en la foscor dels segles i malgrat tot sempre es fa present, com si en un moment determinat s’haguessin aturat els rellotges per manca de corda. Però els mecanismes que fan moure la història d’aquest país són gairebé tan complexes com les seves tradicions folklòriques, les seves dèries culinàries o l’humor escatològic dels seus ciutadans. Catalunya és tot això i alguna cosa més. El seu futur depèn d’aquest present que anem construint dia a dia. Catalunya és un aiguabarreig d’homes i de dones, provinents de llocs diversos, que tots junts conformen una pàtria. Cadascun de nosaltres som Catalunya, però la pàtria és la suma de tots. Qui vol res més que ser un entre molts?

Els polítics i els humans

Els humans som una espècie de bípedes que, conscients del pas del temps i de l’arribada inevitable de la mort, hem anat refinant els nostres instints primitius i les passions més ordinàries. Hem après a viure en comunitat, a sumar esforços i a recollir l’osset de peluix caigut de les mans d’una nena, encara que no sigui de la nostra llopada. Plantem arbres dels quals potser no en veurem mai els fruits, parlem amb déus de dubtosa existència i ens regim per normes que posem sempre en dubte.
Els humans deixem a mans d’uns quants les regnes de la societat i després ens queixem que fan política, com si la política fos una maldat o un vici execrable. Però la política no ens ha de fer por i els polítics tampoc, perquè ells simplement ens representen i són, a la vegada, el reflex més o menys deformat de nosaltres mateixos. És lògic que es barallin quan nosaltres ens barallem, és normal que es corrompeixin si nosaltres també ho fem. Fins i tot també és comprensible que menteixin quan nosaltres no volem sentir la veritat.
Què fariem sense els polítics? A algú li pot semblar una pregunta retòrica, però la resposta és molt simple: viuríem sota una tirania permanent. La política és un joc que es practica des de temps immemorials i que es continuarà practicant mentre la humanitat segueixi vivint en societat, en una societat civilitzada. Si els polítics no existissin els hauríem d’inventar de nou i, per l’experiència que tenim sobre aquest tema, em penso que és millor no fer més experiments. Al cap i a la fi el sistema democràtic es va inventar per això mateix, per triar-ne uns i per rebutjar els altres. La nostra obligació és anar a votar, votar en consciència i, sobretot, pensant que si ells no són millors que nosaltres, tampoc necessàriament han de ser pitjors.

Temps de Fires

Les Fires, entre altres coses, són una sensació rara que als gironins ens puja per l’esquena quan arriba octubre. Potser a causa de l’aire enfredorit de les capes altes de l’atmosfera o del comportament estrany de les fulles en caure dels arbres o de la textura encara una mica amarga de les magranes que baixen coll avall, els gironins sentim de ple aquesta percepció agredolça de la vida, com si el món s’estigués acabant i no hi hagués res a fer. És aleshores quan decidim sortir tots al carrer, en direccions divergents, però amb un únic pensament al cap.
Els gironins, quan veiem que l’any entra en la seva fase final, som víctimes i evangelistes a la vegada d’aquesta filosofia de la vida que generalment s’atribueix com a subproducte del neoliberalisme i de la globalització, però que nosaltres insistim a anomenar com “el temps de Fires”. Una lleugera baixada de les temperatures, les pluges inevitables del dia del Pilar, les castanyes que cauen per les voreres i el formigueig constant de gent amunt i avall dels carrers més cèntrics, ens fa sentir diferents i un pèl eufòrics. Durant les tardes dels dissabtes d’octubre, Girona es converteix en una ciutat cosmopolita, en el sentit regional del terme. Cosmopolita ve de cosmos, o sigui de l’Univers concebut com un tot ordenat, en oposició al caos. Durant aquest temps de Fires, Girona tendeix més aviat cap al caos que cap a l’ordre, però un cert ordre subjacent ho continua mantenint tot lligat i ben lligat. La ciutat ha resistit durant milers d’anys aquesta invasió subtil i periòdica, els seus habitants han mantingut sempre la calma i només, molt de tant en tant, s’ha desbordat algun riu. Aquest any no serà diferent dels altres, espero que no es desbordi cap riu, però les riuades de gent ja han començat a envair els carrers els dissabtes a la tarda, una invasió que tindrà el seu punt àlgid la diada de Tots Sants i que durarà segurament fins a Reis. Després la ciutat hivernarà durant un parell de mesos, tot esperant el despertar de la primavera; és aleshores quan per fi el nostre pensament s’eixamplarà per a poder permetre l’entrada d’altres idees i de noves sensacions, però abans haurem de sobreviure al temps de Fires. No serà gens fàcil.

La reforma del Teatre Municipal de Girona

El Teatre Municipal era un d’aquells indrets especials de la ciutat, on els gironins ens hi sentiem com a casa. A cada racó hi haviem dipositat alguna cosa de nosaltres mateixos, darrere de les seves cortines vermelles hi dormia el record d’una història compartida o la llavor d’una il·lusió fugissera. Ara, després d’una llarga i desastrosa intervenció arquitectònica, ja no és el que era, el Teatre Municipal és un espai mutilat, trist i erm.
No he entès mai com els arquitectes han arribat a influir en la nostra classe dirigent, imposant uns criteris i uns gustos constructius més que dubtosos. Davant dels arquitectes i dels artistes moderns als polítics els hi ha caigut sempre la bava, no saben distingir el gra de la palla i al final veiem que allò que hauria de ser el graner dels grans d’or, esdevé un paller de palla seca, que finalment se l’emporta el primer cop de vent. Durant aquests anys de la democràcia, els polítics gironins s’han deixat entabanar amb intervencions artístiques completament ridícules: la peça de vidre de correus, els tubs prefabricats i caríssims de la plaça d’Europa, el pixaner de la plaça Salvador Espriu, fins al fanal obtús de la plaça del Vi, però totes aquestes són obres efimères –històricament parlant– perquè se les endurà un dia l’òxid i la degradació urbana, però el desastre del Municipal persistirà per sempre. L’altre dia el president Maragall deia que Girona era una ciutat que s’havia fet a si mateixa i francament penso que tenia raó. Aquesta és la desgràcia dels que ens hem fet a nosaltres mateixos, que no tenim criteri i que sempre acaben enlluernanant-nos els venedors de fum. Més ens hagués valgut estudiar una carrera per no veure’ns ara enfangats –valgui la repugnància– en aquest mar de mal gust i de mediocritat!

La dona de la lluna

Sembla mentida però tots els éssers humans som idèntics, gaudim d’un breu moment d’esplendor entre el naixement i la mort i després anem cobrint per capes la terra dels nostres avantpassats, com la neu que cau damunt la neu. Pandelís Prevelakis venia a dir això, quan escrivia la crònica de la seva ciutat llunyana i dels seus habitants, dels vius i dels morts.
Quan en Giovanni Albertocchi em parla de l’Esther –i ho fa sovint–, amb aquell deix dolç de la llengua de Manzoni, sembla com si la neu es fongués per un instant i que sorgís d’ella un àngel subtil. És el seu àngel, un àngel real i tangible que passa en bicicleta, perquè la imatge de l’Esther és encara en ell un record sostenible. Sembla un àngel però, malgrat tot, és una dona, amb una safata a la mà, per posar-hi una poma, i dues ales molt grosses per a poder volar molt lluny, potser fins a un indret d’on ja no es torna. Sembla una dona a la deriva, però és un àngel que pesca ànimes a la llum de la lluna. Llunes i peixos com els que pintava Esther Albardané i que ara s’exposen a Can Mario de Palafrugell, gràcies a l’esforç d’en Giovanni i de la Glòria Bosch i sota el patrocini de la Fundació Vila Casas. És una exposició d’ombres i de llums, llums de llunes platejades i d’ombres que queden prenyades de llum, gràcies a l’abraçada subtil d’una dona fecunda. L’art modern a vegades em sembla massa subtil i fugaç, però el de l’Esther, a més de ser subtil, sap també ser un art acumulatiu i savi, com el de la neu quan cau sobre la neu, com el d’un àngel que pedala en una carrera interminable contra l’eternitat, com una lluna eternament blanca, en mans d’una dona prenyada de vida que, en un moment de magnificència, decideix ser ella mateixa i obrir el seu cor passi el que passi. Un cor on reposa un floc de neu de paper maixé i la ploma blanca d’un àngel exterminador d’oblits.

Finestres

Hi ha dies en què em sento un presoner de la meva ciutat, dels seus diumenges rúfols i d’aquests carrers bruts. Probablement per raons semblants, els gironins sempre que poden toquen el dos. El món de cop i volta se’ls ha fet petit gràcies als automòbils, als trens d’alta velocitat i, sobretot, als avions de Ryanair. Qualsevol indret que abans els semblava remot ara està a tocar d’un cap de setmana.
Però a mi em toca quedar-me de guàrdia, què hi farem! Aquí on em veuen encara no he vist ni la piràmide de cristall del Louvre, ni la sínia panoràmica del Tàmesi, ni Berlín amb mur ni sense mur. Per no anar més lluny, encara no he dut els nens a Port Aventura ni a l’esplanada del Fòrum. Sóc així, la vida m’ha plantat en un test, com els geranis de la meva tia. Però la tecnologia avança que és una barbaritat i ara ens ofereix també una alternativa al viatge real, i no parlo de la televisió per satèl·lit, ni del cinema per cable, ni del simple consol de la literatura de viatges, em refereixo a Internet. Hi ha llocs a la xarxa on em permeten obrir una finestra a paisatges que no podria contemplar mai des de casa. A través de la pantalla de l’ordinador puc veure sortir el sol sobre la badia de Roses –amb el patrocini d’una immobiliària d’Empuriabrava–, o la primera llum del dia entre la calitja a la vall de Camprodon –gràcies a la càmera web d’en Joan Vila–. Però les meves excursions virtuals arriben més lluny, perquè, per exemple, cada dia puc observar com posen les parades a la plaça del mercat d’Ystad, on –m’imagino– l’inspector Wallander hi compra una pasta per esmorzar. I, finalment, cada tarda puc gaudir d’una posta de sol sobre el mar de Creta, amb les altes muntanyes blanques de l’illa, que vénen a morir abruptament sobre les onades de la badia de Sfakia. M’imagino que més enllà, darrere dels núvols rosats, el sol encara brilla sobre el meu cap, però jo, presoner com sóc d’aquesta ciutat, només veig la llum d’una bombeta mentre, sota la meva finestra, s’hi estén el garbuix de cases que la lírica local lloa amb una imaginació molt més potent que la meva.

La mirada del Che

Durant molt de temps la imatge d’un rostre barbut va vigilar la meva habitació, des de la finestra de pasta de paper d’un pòster dels anys setanta; eren altres temps i la presència de la seva mirada era aleshores una companyia reconfortant. En els ulls d’aquell home hi havia una llum diferent, la mirada serena d’una revolució que semblava possible.
Potser ara, trenta-nou anys després de la seva mort, ja és massa tard per parlar de segons quines coses; la vida ha passat com una piconadora per sobre de les nostres vides i de les nostres esperances. O potser no del tot i resulta que encara podem mirar-nos als ulls i veure més enllà del fons envermellit de les nostres cabòries quotidianes. La imatge clara d’aquell home, que va voler canviar el món i que va morir en l’intent, continua encara completament vigent. Però el Che realment no va canviar res de res, només ens va canviar a nosaltres. La gent de la nostra generació vam ser tots una mica fills del Che, fills d’aquell rostre que ens mirava, des d’aquella altura moral en què es mira l’horitzó i es veu més enllà de les veles dels iots i de les gorres immaculades dels seus capitans, des d’aquella altura màgica en què es pot veure molt més del que és evident. Sempre m’he fet la mateixa pregunta: què veia el Che quan mirava cap a l’infinit? Ernesto Guevara és un d’aquells personatges que no va deixar passar la seva vida en va, qualsevol cosa menys això, ell, igual que Jean Jaurés, creia que el coratge consistia a buscar la veritat i dir-la. No sé si el Che fou l’encarnació de l’home nou que ell mateix proclamava, en tot cas poden estar gairebé segurs que fou un home diferent, que mirava sense por cap a un futur on tothom fos capaç de tremolar d’indignació quan es cometés una injustícia. John F. Kennedy, que va morir quatre anys abans que el Che, va dir «no sacrifiqueu mai les vostres conviccions polítiques per ser a l’aire del temps»; però tant ell com Ernesto Guevara van haver de sacrificar la seva vida precisament per voler ser a l’aire del seu temps.

El miracle de Girona

Sobre el perfil tardoral i delicat de la Girona vella el sol es lleva d’ofici, empastifant per uns moments els seus murs amb una pàtina d’un color indefinit, a mig camí entre la palla esbravada i el paper esgrogueït. Com un miracle d’aquells que només passa cada mil anys, sembla que la ciutat sorgeix de la pols dels segles per tornar immediatament a quedar coberta de nou pel pes de la seva història, o sota una muntanya de fulles seques, o, simplement, afogada per un doll de retòrica sense límits.
El cel, entre núvol i núvol, és d’un blau denerit, mal alimentat, un cel que les gavines esquincen amb els seus crits histèrics i que els gironins intenten cosir amb un gest mal dissimulat de desesperació i d’impotència. La majoria tenen l’esperança d’anar a parar algun dia a un lloc millor, però mentrestant han de quedar-se presoners entre els seus carrers estrets. Segur que arribarà el dia en què podran passejar-se despreocupadament pels prats del paradís, però mentrestant han de suportar les ones sòniques de les obres trepanadores i el lament constant dels telèfons mòbils amb melodies polifòniques.
Com en un joc de nines russes, Girona amaga girones més petites, una a dins de l’altra. La Girona vella és la ciutat més reduïda, és un món de reixes i campanes, de pedres, de teules i de turistes que van i vénen al voltant d’un guia esmaperdut, que recita el seu discurs amb l’avorriment rabínic de qui espera un messies que no acaba mai d’arribar. Girona és una ciutat que ha sabut fer-se a si mateixa, amb les seves glòries i les seves penes, amb les seves històries i els seus oblits. L’àngel de la catedral mira cap a l’infinit mentre la invisible aranya de la melancolia va teixint sota els seus peus una trampa subtil. El seu barri vell és immortal perquè no acaba de morir mai del tot, però tampoc acaba de viure amb l’empenta d’una ciutat normal. Els seus habitants cada dia van a dormir amb recança perquè pensen que la ciutat despareixerà enmig de la foscor, però l’endemà torna a sorgir completament indemne, com un miracle cada mil anys.

Els caçadors de bolets

Probablement la història d’Europa va començar en la foscor ombrívola dels grans boscos de l’antigor. Sota les capçanes hermètiques dels grans roures o damunt d’una pedra enmig d’un alzinar, un home qualsevol es podia sentir amb l’autoritat irrefutable d’un druida. Aquells primers pobles semisalvatges van viure feliços durant segles rodejats de grans mates de falguera, fins que van arribar les tropes organitzades de la república romana, amb afany de conquesta i de colonització. Els arbres antics van anar caient per deixar pas a l’olivera i la vinya. La saviesa en estat sòlid que proporcionava el contacte constant amb els boscos va anar quedant arraconada a cops d’aixada i de renecs en llatí. Però de tant en tant, els homes que encara portaven en la seva sang les espores dels bolets màgics, es despertaven per a tornar cap als boscos.
El meu avi era un home seriós i relativament culte que vivia permanentment sota una boina negra insubornable, estintolat sense remei en la seva esquena encorbada en punt rodó, com el llom manyac d’una mula. Mecànic de professió i de vocació, fill d’un peó caminer, enyorava els seus dies de joventut als boscos del Mas Llunés i de Sant Feliu de Pallerols. El seu gendre, o sigui el meu pare, un home criat a ciutat, impressor i esportista vocacional, enyorava també els seus diumenges de joventut corrent darrere d’una pilota per aquells camps de la postguerra, vestit amb els colors del Girona Futbol Club. Tots dos es passaven l’estiu en aturada tècnica, esperant dies millors, més humits i més rúfols, i mirant de reüll com sorgien a poc a poc els primers símptomes de la tardor.
Diversos senyals al cel i a la terra els despertaven sentiments que havien descansat durant tot l’estiu, amagats segurament entre les artèries fosques que corrien per tot el seu cos. El vol baix de les cardines sobre les capçades esclarissades dels pins blancs, els sons llunyans de les òlibes entre les fulles una mica aspres dels oms, el refrec de les cuixes dels porcs senglars contra l’escorça rugosa de les alzines sureres, qualsevol cosa que passés al bosc era un signe sospitós que havia de ser vigilat per la patrulla de boletaires: els bolets podien sorgir en qualsevol moment, darrere la soca d’un pi pinyer o sota les fulles perennes d’una mata de marfulll. Quan arribava l’època d’anar a caçar bolets els homes de casa es mobilitzaven com si toquessin a sometent.
El dia D, a la hora H, el meu pare i l’avi sortien de casa amb el seu Renault 4L i es dirigien, en missió secreta i urgent, cap algun punt remot de les Gavarres o pels volts d’Estanyol. Vestits amb una granota blava de mecànic i amb barba de dos dies, semblaven milicians a punt d’entrar en combat per Catalunya i per la revolució, però el cistell sota el braç els delatava. Arribaven per camins sense asfaltar, recargolats i enfangats, deixaven el cotxe en equilibri precari al caire d’una cuneta i preparaven l’estratègia mentre es calçaven les botes d’aigua i s’afermaven la boina fins a les celles. Generalment tornaven després de quatre o cinc hores de caminar ajupits i en silenci per fondalades obscures i racons oblidats, rodejats per boires persistents i fullatges impenetrables. Els guiava un sentit estrany i infalible de l’orientació que només poden tenir els fanàtics o els bojos.
L’enemic micològic sempre es resistia amagant-se habilment, adoptant formes i colors amb plena sintonia amb el bosc. Els pinetells es camuflaven amb els seus colors de fulla seca; les cualbres, amb tons més discrets, i els ous de reig intentaven dissimular la seva carn apetitosa amb un aire d’amanita verinosa que dissuadia més d’un. Però ells no es deixaven enganyar per res, eren l’Starsky i el Hutch del bosc mediterrani i anaven omplint sense compasió de cap mena els seus cistells de vímet amb tota mena de bolets comestibles: rovellons, flotes de bruc, rossinyols, moixernons i siurenys.
Centenars d’utilitaris de tota mena van anar envaint de mica en mica el bosc, una competència que s’havia d’evitar fos com fos. Un pacte de ferro obligava a anar pel bosc completament en silenci i no contestar mai als crits de ningú encara que el cridessin pel nom i cognoms. Qualsevol indiscrecció podia delatar fatalment l’amagatall secret on reposaven dotzenes de rovellons rodons i apetitosos. El secret consistia a no anar sempre als mateixos llocs i, a ser possible, organitzar les expedicions de dilluns a divendres i evitar sempre els caps de setmana.
No sempre tornaven totalment victoriosos, tot sovint l’enemic, i sobretot els elements, els inflingien derrotes tàctiques de les quals extreien experiències a vegades més valuoses encara que de les victòries fàcils. Una vegada, per exemple, van circular durant quilòmetres per un camí pedregós amb una roda rebentada sense adornar-se’n. El cadàver negre i completament esfilagarsat d’aquella pobra roda va ser exposat al jardí de casa com qui exhibeix el cos d’un heroi caigut en combat. I aquell dia que ja tornaven sense haver trobat ni una cua de rata en tot el recorregut pel bosc, i van omplir finalment el cistell a la vora de la carretera on s’havien parat per anar a pixar. O aquella vegada en què es van deixar les claus a dins del cotxe i van demanar ajuda a un pagés que els volia trencar el vidre a cops de mall, o aquell altre del cap de núvol que els va deixar xops fins als calçotets.
Després d’una tarda de cacera els bolets eren exposats ben arrenglerats damunt de la taula del menjador, on l’àvia els triava: uns per confitar-los i els altres cap a la paella. Els rossinyols amb ceba i els pinetells amb all i julivert. Els més grossos fins i tot eren passejats per les cases veïnes i exhibits com a trofeus cinegètics. L’àvia disfrutava amb aquell després, mentre els altres dos anaven deixant agulles de pinassa per tota la casa fins que no es canviaven de roba i la mare escombrava al seu darrere.
De nit el bosc per fi descansava, els bolets que per la raó que fos havien sobreviscut explicaven la seva aventura als elfs que s’hi soplujaven, mentre les òlibes anaven en silenci de branca en branca. A casa els dos caçadors dormitaven placidament davant del televisor el son merescut dels miconautes després del llarg viatge, mentre el cel s’omplia de núvols i l’àvia que continuava netejant bolets deia, mirant per sobre de les seves ulleres:
–Sembla que vol ploure...
I les gotes tardorals que queien de nou, començaven un nou cicle que acabaria amb una nova incursió d’aquells dos herois. Era una feina dura però algú l’havia de fer.
El nostre país ben segur que no seria el que és sense aquesta mena d’homes, com el meu pare i el meu avi, caçadors de bolets i bosquetans intrèpids, que es van passar els millors anys de la seva vida omplint de somnis els seus cistells de vímet i portant cap a casa l’olor profunda dels boscos antics.