El temps que fuig

Publi Virgili Maró vivia en una masia prop de Nàpols, rodejat d’arbres fruiters, acompanyat d’animals domèstics i gaudint de tots els productes exuberants de l’horta mediterrània. Allà, al bell mig de la Campània, hi visqué en pau, lluny dels desaforats avatars de la seva època, com en unes llargues i profitoses vacances.
Virgili va escriure llargs i esplèndids poemes i, tal com descriu a la perfecció el seu epitafi, «va cantar a les pastures, als camps i als cabdills». Els seus contemporanis el van admirar i la seva tomba fou durant molts anys un lloc de pelegrinatge. Probablement si la majoria de nosaltres fóssim capaços de guanyar-nos unes vacances pagades, com les del poeta romà, al final també acabaríem escrivint llibres sobre l’eternitat de Roma o sobre el que fos. El fet és que les nostres vacances tenen una limitació temporal i de pressupost. El tempus fugit i se’n va per ja no tornar. Les vacances, durant onze mesos, són només un dolç record i, com en tots els records plaents, hi desapareix aviat tot allò que no ens hi quadra. El terrabastall infinit de les criatures es converteix en música celestial, les pudors horribles dels cubells d’escombraries esdevenen un perfum delicat i les llargues nits d’insomni amb diarrea passen, per art de màgia, a transformar-se en nits d’amor etern. I és que els humans som éssers d’esperit sensible i l’amollem al nostre gust sempre que calgui.
El mes d’agost, com la majoria dels mesos, no té més de trenta-un dies i després comença setembre, quatre setmanes en les quals ens adonem de cop de la fragilitat dels nostres somnis i dels nostres comptes corrents. Tornem fatalment a introduir-nos en les rutines que configuren el paisatge pla de la nostra existència, que no és bucòlic com el de Virgili, ni romàntic com el de Byron, ni clàssic i rigorós com el de Stendhal, és simplement el que hi ha, el paisatge entranyable de la nostra grisor quotidiana. Stendhal deia que el millor del viatge sempre és la sorpresa de la tornada i segur que no anava errat, perquè sense la possibilitat de tornar no existiria el viatge i sense la rutina diària no existirien després les vacances.

El socialisme i la democràcia

La democràcia és una cosa molt seriosa, però és innegable que també té la seva gràcia. En aquest país encara hi ha unes quantes generacions que ho sabem per experiència, una dolorosa i llarga experiència. Ens va costar quaranta anys reprendre un camí que no hauríem d’haver abandonat mai. Aquell somni fugaç i truncat de la generació de la república –i de les posteriors– va ser d’un desig profund de llibertat. Un somni que encara ens segueix il·luminant a nosaltres, però ara sabem que només serà possible si creiem realment en la democràcia.
La democràcia és un règim peculiar on cada persona val pel que val el seu vot, un vot que té l’oportunitat de dipositar en una urna com a mínim cada quatre anys. En la democràcia parlamentaria, que és el nostre sistema polític, el poble no pren les decisions, tria als que les prenen i ells, i només ells, són els responsables dels seus èxits i dels seus fracassos. Una responsabilitat que els polítics només tendeixen a assumir a mitges, però aquesta ja és una altra història. La qüestió és que sempre n’hi ha uns que guanyen i uns altres que perden.
Malgrat no tenir cap mena d’alternativa coneguda, la democràcia no deixa de ser un mètode fràgil i trencadís, que necessita incessantment d’una empenta per anar tirant endavant. Podríem dir fins i tot que, al nostre país, és com una mena de gegant amb els peus de fang, perquè els grans grups polítics que hi participen i que la sustenten, no són encara entitats totalment transparents en el sentit democràtic del terme.
El seu funcionament intern va del cabdillatge jerarquitzant del Partit Popular fins a l’assemblearisme caòtic d’Esquerra Republicana, passant pels jocs d’interessos entre coalicions, com és el cas de CiU o d’ICV. Però un dels casos més característics és el dels socialistes.
El Partit dels Socialistes de Catalunya va néixer de la integració dels tres grups que als anys setanta representaven la corrent socialista a Catalunya: El Partit Socialista (Congrés), el Partit Socialista (Reagrupament) i la Federació Catalana del PSOE. El model participatiu que encarnava el primer d’ells, al contrari que els altres, es sustentava en un procediment democràtic exemplar, que després de l’unificació va anar derivant lentament cap a un sistema endogàmic, típic dels partits autoritaris d’èpoques anteriors a la guerra freda.
El PSC, del qual en vaig ser militant durant molt de temps i una opció a la qual –malgrat tot– encara dono el meu vot i el meu suport, ha anat ajornant sense solució de continuïtat aquest debat imprescindible sobre la democràcia interna i encara ara, ben recentment, hem vist quins mecanismes vergonyants s’utilitzaven per a escollir el seu candidat a la presidència de la Generalitat, un candidat que, m’agradi o no, ara també és el meu.
I no sembla que la cosa tendeixi a millorar perquè aquesta situació no canviarà substancialment fins que sorgeixi un moviment regeneratiu que obligui, als que vulguin jugar al joc democràtic, a seguir unes pautes de conducta interna iguals per a tots. És evident que això només es podrà fer des de fora dels partits i independentment del calendari electoral.
Ara ja no es pot esperar més. Cal que la societat civil es mobilitzi i obligui a actuar al sistema legislatiu. Més enllà de les simpaties –o antipaties– de cadascú, dels interessos i dels projectes personals, crec que s’ha d’intentar que d’una vegada per totes els partits polítics siguin realment el reflex de la societat a la qual pretenen representar. És l’obligació de tots els que encara creiem en la democràcia, però sobretot de la gent d’esquerres que, en moments com aquest, sempre hauríem d’anar un pas endavant de la resta.
Ha arribat un punt en què «l’home no pot continuar acceptant treballar sense crear ni participar en les decisions». Ho deia François Mitterrand i si ell ho deia deu ser veritat.