Barretades / Història de Girona

Carles Rahola deia que tot sovint sentia un batre d’ales invisible damunt del seu cap quan passejava pels carrers de Girona i assegurava que era la història que passava. Els gironins som el que som, gràcies a aquesta història, que bat les seves ales amb la força inusitada d’un àngel de bronze. Som una comunitat i som una cultura que per assegurar-se la seva cohesió se serveix de la història, i per tant qualsevol eina que ens ajudi a preservar-la ha de ser benvinguda.
Els gironins som gent que treballa, que calla i que, generalment, paga els seus impostos, però que sobretot sent molt viva la pressió de la història. Girona és una ciutat que es mereixia tenir un llibre on es compilés definitivament tot aquest remanent de fets, que els artesans de la memòria van gratant incansablement dels arxius i de les biblioteques. Ara gràcies a la publicació que han dirigit i coordinat –de nou– en Lluís Costa i en Julià Maroto en tenim un a disposició dels lectors, dels erudits i de tots ciutadans.
Hi ha ciutats discretes, que viuen la seva vida amb discreció al llarg dels segles, lluny del brogit mundanal, però Girona no és d’aquesta mena. Enclavada en un punt estratègic, de pas obligat, ha vist com la història es desenvolupava inexorablement sense demanar permisos, ni perdons. El filòsof i sociòleg francès Raymond Aron deia que conèixer el passat és una manera d’alliberar-se i per tant nosaltres també podríem dir que gràcies a aquest llibre podrem ser una mica més lliures.
Aquesta Història de Girona és, ni més ni menys, que el compendi exhaustiu, el manual d’ús en podríem dir, de la consciència col·lectiva d’una comunitat històrica, aquesta ciutat, que entre tots hem de continuar empenyent amb entusiasme i sense recances, per a construir un futur que ja ens encalça.

Barretades / La festa major d'estiu

El 24 de juny és la festa major per excel·lència, la nit més curta i el dia més llarg, la terra descansa i es perfuma de farigola i de romaní. Els romans aquell dia sortien de nit a buscar el gram negre, o sigui la berbena, que collida en la nit del solstici proveïa de poders màgics, ventures i riqueses de tota mena.
Fins i tot el Quixot, coneixedor dels costums i de les tradicions, va decidir arribar a Barcelona la vigília de Sant Joan. A la Ciutat Comtal en aquella època i fins gairebé al segle xx, era costum llançar gatets vius a les fogueres. A l’Empordà no deixaven que per aquestes festes hi intervinguessin dones, tenien por que si hi prenien part l’any esdevindria sec i desastrós pel camp. A Girona tampoc ens han faltat tradicions bèsties, per sort només perduren de forma simbòlica i generalment conservades per les religions hereves del paganisme –com és el cas de la catòlica–, pels amants de l’esoterisme i per les sectes maçòniques. En l’actualitat, la nit de Sant Joan és sinònim de petards que exploten accidentalment emportant-se les mans d’algun adolescent, d’apetitoses coques amb crema que exploten a l’estómac i litres de cava català que fan veure la carretera recta fins i tot allà on hi ha revolts. Però les tradicions són les tradicions i no se les perden ni els bombers ni el personal d’urgències dels hospitals. Què seria del nostre país sense les tradicions? On aniríem a parar? Montesquieu deia que la ignorància és la mare de totes les tradicions i potser per raons com aquesta, l’església el va incloure en l’índex de llibres prohibits, que era com una mena dels quaranta principals de l’època. Espero que tots els que ahir van sortir de revetlla avui hagin pogut tornar a casa pel seu propi peu i espero també que aviat arribi la pluja, que remulli una mica la pols dels camins i que regui les mates de berbena perquè l’any que ve puguin tornar a florir.

No em miris el cul

Deia el senyor Kant que es pot mesurar la intel·ligència d’un individu per la quantitat d’incerteses que és capaç de suportar. El món ens posa a prova cada dia i moltes vegades no som capaços de trobar les veritats i en el cas remot de trobar-les, després encara hem de tenir el coratge de dir-les.
La meva intel·ligència és un objecte fràgil i no sempre és capaç de resistir el embats terribles de la realitat i, sobretot, els absurds de la realitat política. Napoleó, que sabia molt de política i de guerres, assegurava que tant en una cosa com en l’altra una absurditat no és mai un obstacle. En els darrers temps la vida política catalana ha estat empedrada d’absurditats i malgrat tot ens hem anat sortint de tot, però ara s’ha acabat. La política, entesa com un joc, com un joc legítim, no sempre parteix de la veritat, el joc polític és una veritat que es va construint a mesura que es juga. Però quan s’arriba al final, el joc s’acaba i cal trobar explicacions a fets que analitzats des d’un altre punt de vista serien del tot inexplicables.
Em sap greu que en Pasqual Maragall hagi plegat, no sóc capaç, evidentment, d’analitzar-ne els perquès i molt menys de veure cap a on aniran ara els camins empedrats de la política catalana. Em sap greu que tanta paciència, tanta tenacitat i tanta determinació, es perdin en el no-res. No sé què em passa, però un cúmul d’incerteses em fan trontollar i m’aclaparen.
Diuen que en democràcia cada persona és un vot, jo, de fet, aquest vot el diposito a la urna cada vegada que es convoquen unes eleccions. Els militants dels partits polítics no sempre gaudeixen d’aquest dret i els socialistes en concret, que jo recordi, només l’han pogut exercir en dues ocasions en el si de la seva formació política: en aquelles primàries on va guanyar en Borrell contra l’Almunia i per confirmar en Pasqual Maragall com a candidat a la presidència de la Generalitat. Espero que ara, pel bé d’aquest partit i pel bé de la democràcia, també es faci d’aquesta manera. Si no és així, el joc democràtic haurà reculat fins als límits intolerables dels inicis de la transició.
En aquella època tots ens passejàvem pels carrers amb samarretes on portàvem inscrits els missatges i les consignes d’unes formacions polítiques que tot just acabaven de sortir de l’ou de la clandestinitat i que no sabien encara ben bé com fer arribar als ciutadans les seves propostes i els seus programes. Ara tot ha canviat, nosaltres ja no som tan joves i la democràcia hauria d’haver madurat el suficient com per no necessitar d’aquesta campanya permanent ni de consignes fonamentalistes que no porten enlloc.
L’altre dia vaig pensar tot això mentre feia cua a la caixa del súper. Una noia portava una brusa amb un missatge escrit a la part inferior de l’esquena on deia: “si pots, deixa de mirar-me el cul”. Aleshores vaig comprendre moltes coses i m’hagués agradat tenir algun polític en actiu al meu costat per a comentar-li la jugada.

Barretades / S'acaba l'escola

No oblidaré mai aquell dia de setembre en què el meu fill va posar per primera vegada els peus a l’escola i jo darrere seu. Era el Verd, un col·legi del centre de Girona, ple de quitxalla cridanera i de mestres a punt de jubilar-se. Amb el temps els nostres fills han crescut i els mestres s’han anat renovant. A tots ens agrada formar part d’un paisatge determinat i durant uns anys ens hem sentit protagonistes d’una història, amb el col·legi Verd al fons.
Aquell dia, en què va començar aquesta història, érem un grup de pares desorientats, que encara no coneixíem del tot el nostre paper en aquesta vida. Només sabíem que deixàvem definitivament els nostres fills abandonats en mans estranyes. Els nostres fills de l’ànima ens miraven amb ulls d’animal acorralat, mentre les mestres ens empenyien cap a la porta amb cara d’haver lluitat, i haver perdut, en moltes batalles. El meu fill va sobreviure i nosaltres també. Amb el temps ens vam aprendre les normes de la casa, les taules de multiplicar, les capitals de les comarques, els verbs irregulars, les característiques del clima mediterrani, els dies de la setmana en anglès i que la llei de la gravetat afecta d’una manera especialment seriosa els dilluns a primera hora. Emil Cioran deia que donaria tots els paisatges del món pel paisatge de la seva infància. Ara en què estem a punt de deixar enrere aquest panorama de la infantesa dels nostres fills, potser no som conscients del tot del que representa; Cioran també deia que una civilització comença amb el mite i acaba en el dubte, però nosaltres, des del dia en què vam ser pares, que no vam deixar de viure en la incertesa. Hem digerit plegats moltes coses i ara tot es perdrà definitivament en el ventre immens de l’institut, només quan passem vora el mur que separa el col·legi Verd de la ciutat, recordarem tot allò que vam ser i que ja no som, tot allò que vam guanyar i que vam perdre i potser algun dia també regarem, com abans que nosaltres ho van fer altres, els arbres del pati amb una llagrimeta escadussera, que les arrels dels til·lers i el pollancre rebran amb l’agraïment que només saben demostrar els éssers civilitzats.

Barretades / Històries del CAP

A la senyora Elvira li agrada reflexionar, sobretot en veu alta, quan espera al centre d’atenció primària que el doctor li doni les receptes setmanals. Avui la filla de la senyora Elvira ha fet quaranta-sis anys, o són quaranta-set? De fet em penso que no ho ha sabut mai del tot, però la senyora Elvira sap que l’aniversari és avui. D’això, no n’hi ha cap mena de dubte.
La senyora Elvira està preocupada perquè el que no sap segur és qui anava abans del senyor Josep, un habitual de les receptes que li havia donat tanda i de cop i volta ha desaparegut, potser cansat de la conversa de l’Elvira. Un avi més gran que ella, però amb una sospitosa cara de bona salut, assegura que li toca a ell, però la senyora Elvira se’n malfia. La infermera intenta posar-hi pau, saludant els vells com si fossin de la família: “hola Elvireta, hola Pepet, com anem?” Viure té els seus riscos i a una determinada edat el millor que es pot contestar a una infermera és que anem tirant. La llei de la gravetat afecta d’una manera aclaparadora sobretot els dilluns al matí. Diuen que val més tenir futur que tenir passat, però la infermera sap per pròpia experiència que els que fan cua per recollir receptes del doctor Morales tenen més passat que futur. La senyora Elvira, quan deixa de pensar en el present instal·lat entre l’ordre discutible de les tandes, sempre parla del passat. La seva nena, que es diu Carolina, avui ha fet anys, però ella veu més sovint a la infermera del doctor Morales que la seva filla. “Anem tirant nena, anem tirant... que potser em toca a mi?” La senyora Elvira forma part d’un paisatge de malalts terminals de vida, abans es consolaven al reclinatori del confessionari, però ara és millor anar fins al CAP, no t’has de posar de genolls i en comptes d’avemaries el doctor et recepta pastilles de colors. El senyor Pepet sembla que finalment es dóna per vençut i gira la mirada mentre l’Elvireta entra victoriosa per la porta del doctor Morales. Amb la recepta a la mà surt cap a la farmàcia, la dependenta encara no sap que avui és l’aniversari de la Carolina: “qui és l’últim?”

Barretades / El dia de la bèstia

Dimarts de la setmana passada va ser el 6 del 6 del 06, ben mirat cada dia es podrien celebrar casualitats d’aquest tipus, però aquesta vegada el número resultant coincideix amb una xifra que els supersticiosos li atribueixen poders malèfics. Fins i tot n’hi ha que esperaven que aquell dia es revelés la identitat de l’anticrist. Sempre hi ha gent disposada a creure’s qualsevol cosa, alguns deien que el món s’acabaria l’1 de gener del 2000 i encara anem tirant.
Però sempre queda algun pòsit de raó en aquesta mena de creences irracionals i la prova és que dimarts vam poder veure la cara real de la bèstia encarnada pels dirigents de la dreta espanyola. En aquest país tenim una dreta que no ens mereixem, una dreta que fa pudor de resclosit i de guerra civil. El PP s’ha convertit –o potser sempre ho ha estat?– en un partit homologable amb l’extrema dreta més recalcitrant, xenòfoba, intolerant i fatxenda. El PP tira pel dret, tenen un guió i el segueixen fil per randa, el problema és que aquest guió es va escriure als anys trenta del segle passat i la majoria dels seus autors van acabar al tribunal de Nuremberg. El feixisme sempre comença d’aquesta manera, no diu mai el seu nom i acusa els altres de ser-ho. El feixisme dorm, com el germen de la pesta –tal com deia Camus– fins que decideix sortir a la llum per empestar una ciutat feliç. El feixisme sempre comença respectant les normes de la democràcia i quan es passen de la ratlla sempre diuen que no n’hi ha per tant. Però no ens deixem enganyar, apartem el PP d’aquest joc amb les armes que encara tenim a mà, ara encara hi som a temps. Que el nostre vot, o la nostra abstenció no pugui ser utilitzada en el seu benefici. El dia 18 tenim l’oportunitat històrica de passar factura al PP, si votem que “sí” començarem a parar els peus a la bèstia, no esperem que sigui massa tard.

Barretades / Inseguretat radiofònica

Vivim en un país insegur, de fet sempre hem viscut en un país problemàtic des que el món és món. Llevat dels quaranta anys de franquisme, en què vam viure en el més segur dels paradisos, que la inseguretat ciutadana ha campat a les seves i no ho han pogut solucionar lleves i lleves de Mossos d’Esquadra, de Sometents, de Guàrdies Civils, de Miquelets, d’Almogàvers o del que fos.
Quan jo era petit la moda era parlar dels Mau-Mau, ara són els lladres silenciosos, però tot plegat ve a ser el mateix. La meva àvia sempre ens deia que la por guarda la vinya. De vinyes, la majoria no en tenim, però de por tampoc en falta. Seguint aquesta tradició, els experts en seguretat recomanen que quan te’n vas de vacances uns dies és convenient guardar la casa seguint al peu de la lletra algunes normes elementals, com és no anar explicant pel barri els dies que seràs fora i procurar que algú et buidi la bústia regularment, sempre per donar la sensació que l’habitatge no està abandonat. Hi ha gent que també deixa la ràdio connectada perquè sembli que hi ha algú. Arribat a aquest punt el problema sorgeix del fet que no només els lladres són sensibles als sorolls quotidians, també les plantes noten en la seva naturalesa la influència de les ones sonores. L’Andreu Buenafuente explica que una vegada va deixar durant uns dies la ràdio sintonitzada en el dial de l’emissora dels bisbes i quan va tornar els geranis s’havien tornat carnívors. Aneu en compte que el remei pot ser pitjor que la malaltia i et pots trobar amb una invasió de plantes mutants al bell mig del menjador o els cactus copulant amb les hortènsies desenfrenadament. Abans de sortir de viatge, sempre, sempre, consulteu la programació i, això també: mai de la vida deixeu la televisió engegada, no sigui cas que al ficus se li despertessin els instints criminals.

Em sembla que “sí”

A mi em sembla que sí, que aquest Estatut és millor que el precedent. Serà que jo no hi entenc de política, però em dóna la sensació que aquest acord de Catalunya amb Espanya significa pujar un esgraó més en l’escala de l’autogovern. Potser no és el que algú havia somiat, però si voleu que us acabi de ser franc, en realitat tampoc he sabut mai realment què esperaven els que ara el venen com una claudicació. En tot cas segur que no és el que volien els del PP. Si dir “sí” a aquest Estatut vol dir “no” als dòbermans del neofeixisme espanyol, la jugada d’entrada ja és genial. Però també hi ha una altra cosa, em fa l’efecte que dir “sí” a aquest Estatut és l’única resposta coherent a la pregunta, dir “no” és plantejar un nou interrogant que cap de les forces polítiques catalanes seria capaç de respondre. Aprovem l’Estatut i després gestionem-lo bé. O sigui: des d’una òptica progressista i d’esquerres.

Barretades / Terra de llunes i estels

Quan arriba el mes de juny Sant Feliu de Pallerols ja és un poble rodejat de grills, de grills i d’automòbils, que no saben on aparcar, perquè a la vall d’Hostoles és temps de festa, de mulasses i cavallets. Sota l’ombra del santuari de la Salut i amb el candor característic dels pobles de la muntanya, hi onegen les banderes de la vila dels feliuans, amb tres estrelles d’argent malordenades sobre un fons de color blau, el mateix blau de fons del cel o del tel que cobreix les muntanyes en la llunyania.
El Firal, que té aires de plaça modernista, bull de feliuencs i feliuenques, endiumenjats i cridaners, que omplen totes les cadires dels bars. Parlen de les seves coses, amb aquell codi ocult de la gent de poble, que els que venim de ciutat no podrem arribar a comprendre mai, ni falta que fa, perquè probablement si ho entenguéssim s’acabaria de cop l’encant dels pobles com aquest. La gent de la vall d’Hostoles viu rodejada de faigs i d’alzines, de roures i de bedolls, d’embotits i xocolata, i es mira la vida amb els ulls menuts i la mirada fixa dels que saben que ho tenen tot pagat, però que s’ho han de guanyar cada dia. El Brugent, que abans alimentava els molins, ara els alimenta de llegendes, que els santfeliuans ofereixen als forasters com qui ofereix el pa i la sal de la història. Diuen que qui busca la lluna no veu el cel ni les estrelles, els santfeliuencs sempre sembla que mirin de reüll perquè no saben de segur si girar la vista cap amunt o cap avall, cap a la Salut o cap al fons del Brugent, però tant li fa, ells han après a mirar-se la vida d’aquesta manera, saben que hi ha nits en què no hi ha lluna ni estrelles, però que encara que no es vegin són allà, entre els teulats i les cases, entre fagedes i rouredes i assecadors de llonganisses, allà on batega permanentment el cor d’un miler llarg de santfeliuencs.

Sant Narcís (II)

Sant Narcís és un barri recòndit de Girona, que malgrat tot aflora constantment enmig dels meus records. Durant anys les seves cases blanques i vermelles van ser el teló de fons de la meva infantesa i, encara ara, quan em trobo amb algun dels seus habitants sempre ens saludem amb aquella complicitat que només pot ser deguda al fet d’haver compartit alguna cosa essencial, algun secret recalcitrant, que la resta de gironins segur que ignora.
Deia Lord Byron que Venècia era l’illa més verda de la seva imaginació, però Byron no coneixia el meu barri i no sabia que hi podia haver illes d’una altra mena, com l’illa de Sant Narcís, envoltada per un riu capriciós, per les vies dels trens i pels dipòsits cilíndrics de la Campsa. Tanmateix, en la meva imaginació, Sant Narcís sempre serà una illa verda, on les fulles de les moreres floreixen eternament, perquè sempre és primavera quan un vol ser feliç recordant. Sempre he pensat que la vida és massa curta com per viure-la només una vegada, probablement per això prefereixo imaginar-la de nou cada dia. La lectura literària hi ajuda bastant, cada dia pots ser un personatge diferent, pots viure infinitat de vides, però sempre queden racons on només hi puc arribar amb la punta afilada del meu bolígraf. De fet suposo que, en la realitat real, el Sant Narcís que jo recordo ja no existeix, de la mateixa manera que ja no existeixen cap de les nostres infanteses. Suposo que ja no existeix ni en Carlitus, el nen més dolent del barri; ni la Susanna, la nena més bonica del meu carrer; ni en Pepín, el rei insuperable del bèlit; ni tampoc el malparit d’en Xicu, que sempre arribava fins allà on jo mai hagués gosat arribar. Els records es van decantant lentament i al final només queda un lleu pòsit d’eternitat, n’hi ha que d’això en diu memòria, però potser és simplement la imaginació que va fermentant.