Barretades / Sant Narcís (I)

En Pep era un nano del meu barri que vivia feliç al pati d’una casa, blanca com totes les cases del seu carrer i de tots els carrers i places que conformaven el gros del nostre univers conegut. En Pep regnava com un sultà de Constantinoble sobre les seves tres germanes més grans, que a dins del reducte familiar, i només en la intimitat que es cova sota les faldilles de les taules-camilla, li permetien tot o gairebé tot, sempre, això sí, sota el nom en codi de “Pepín”.
En Pepín Lòpez era l’enveja de tots nosaltres, sobretot quan es tractava de llançar el bèlit al més lluny possible. En Pep sempre era el rei, sota qualsevol circumstància i sense cap mena de dubte. En Pep havia arribat a disparar el bèlit per sobre dels arbres més alts de la plaça, per sobre de la casa de la senyora Marta i fins i tot havia arribat a caure a l’altre costat de la terra ignota que s’estenia més enllà del Güell. En Pepín Lòpez va ser el rei del bèlit fins al dia en què aquell tros de fusta arrodonida va entrar directament per la finestra de la parròquia i va anar a caure just sobre el clatell molsut de mossèn Joaquim. Les seves germanes el van convèncer perquè es dediqués al futbol, un esport amb més futur i que es practicava en un camp reglamentari, molt més allunyat dels perills evidents de la vida parroquial. Aquella decisió va ser una gran pèrdua pel bèlit i Sant Narcís des d’aleshores que no tornà a despuntar mai més amb un campió de la talla d’en Pepín. Ara en Lòpez és caixer d’una entitat bancària i quan me’l trobo pel carrer el saludo amb aquell aire conspiratiu amb què ens saludem els antics habitants d’aquell barri recòndit de Girona i indefectiblement em passa per davant dels ulls, com una llambregada poderosa, la imatge d’aquell capellà ensotanat, amb la cara congestionada i cridant per la finestra paraules que mai ens hauríem imaginat que podien sortir de la boca d’un mossèn.

Barretades / El Parc de les Casernes

Les mares i els pares passegen amb pas flegmàtic, mentre els seus fills corren darrere d’incomptables pilotes. Sobre els camins arquejats del Parc de les Casernes hi corre la vida de la ciutat, però a una velocitat completament diferent. Hi ha dies de primavera en què, per una raó o l’altra, és millor no començar a escriure; avui potser seria millor callar i quedar-se mirant aquest cel de color blau impermeable, que sembla el fons d’escriptori de la pantalla d’un ordinador amortitzat.
Però precisament avui sembla com si les paraules fossin l’única cosa que s’interposa entre nosaltres i el cel. Dos coloms vigilants es passegen entre les taules de la terrassa del bar, tot buscant les engrunes del seu paradís. El Parc de les Casernes és una extensió definida de terreny, que conté els materials necessaris per a fer feliços tots els ciutadans aclaparats, com a mínim durant una estona. Quan hi entres no sembla que siguis a Girona, hi ha herba, arbres i aigua, un tel d’aigua animat per uns quants brolladors. La capa és tan fina que qualsevol que volgués travessar l’estany de costat a costat, semblaria com si caminés en olor de santedat. El lloc, en el seu conjunt és un encert, els gironins l’aprofiten a fons. Potser no és prou net, ni prou cuidat, ni prou gran, però és el parc que ens podem permetre. La ciutat es mereixeria més espais com aquest, a resguard del brogit fora de mida i dels sorolls absurds que inunden sense pietat els carrers de la nostra vida.
El Parc de les Casernes coincideix una mica amb el paisatge imaginari d’aquell futur que tal vegada havíem somiat, en un deliri de joventut. Potser per aquesta raó, quan el visitem, ens envaeix una sensació de “dejà vu”, d’haver-lo vist, com si fos la cosa més normal del món, però quan sortim de nou a la ciutat ens adonem que la realitat és més feixuga i que potser faríem bé a continuar somiant. Diuen que el problema és que un acaba trobant allò que busca i que el futur –tal com deia Vazquez Montalbán– no és tant com l’havíem somiat sinó tal com l’havíem temut. Els coloms finalment aixequen el vol, entre les paraules que floten entre els arbres i els núvols, les paraules que s’escapen sense remei del meu bolígraf i que no tenen prou força per a enganxar-se sobre el paper del meu bloc. Si aneu al Parc de les Casernes i les trobeu entre les branques d’un avet o d’una palmera, o flotant sobre les aigües mig encantades de l’estany, no les toqueu, deixeu-les estar, potser algun dia floriran.

Tocar o no tocar

Era la frase favorita del president Pujol quan no li convenia parlar d’alguna cosa: “ara no toca”. Els d’esquerra, ara que ja no toquen cuixa, han decidit votar “No” tot exhibint un lema de campanya on s’hi pot llegir: “Ara toca no”. El problema d’ERC és que tenen massa gent que no hi toca, jo simplement els hi demanaria que no ens toquessin allò que no sona.

Barretades / Metafísica, democràcia i Estatut

L’altre dia, mentre esperava el meu fill al pati de la Casa de Cultura de Girona, pensava que aquell quadrilàter, més aviat fred i gris, tenia com una mena de ressonàncies metafísiques, en part potser per uns quants records de joventut i també, probablement, per tots els anys en què aquell indret va ser hospici provincial. Aquell pensament em va portar, amb una mena d’associació d’idees cap a una frase del filòsof francès Marcel Gauchet, on afirma que finalment hem esdevingut metafísicament demòcrates.
Diuen que bàsicament hi ha dos tipus d’individus, els que divideixen els individus en dos tipus i la resta. Jo sempre he tingut una certa debilitat, una tendència irrefrenable cap al maniqueisme. Sempre m’ha semblat que en el fons, en el fons del fons, sempre es pot trobar una còmoda dualitat salvadora que ens simplifiqui la vida, fins a l’extrem de no haver de triar més que entre dues opcions clares. Sí o no, fumar o no fumar, vi o cervesa, mar o muntanya, a casa teva o a la meva? Però la realitat sempre és molt més complexa, en Woody Allen ho va aprendre quan el van expulsar de l’institut per copiar en un examen de metafísica, i tot per, segons diu ell, intentar llegir els pensaments d’un company seu.
Però aquell dia, mentre jo pensava en la metafísica al pati de la Casa de Cultura, l’ombra punxeguda de tres xiprers solitaris es retallava contra un dels angles de l’edifici, aquells tres xiprers van esdevenir per un moment com una mena de plasmació gràfica –plàstica?– del panorama polític del nostre país. Voltaire deia que la metafísica és la novel·la de l’esperit i Jorge Luis Borges reblava el clau dient que només era una part de la literatura fantàstica. Només els ingenus poden creure que l’excepció confirma la regla, però és que a Catalunya ni tan sols som una excepció, som com per tot arreu: una cultura democràtica lleugerament decantada cap a la metafísica, que intenta retallar els seus contorns més punxeguts contra les parets no sempre definides d’un edifici nacional, que té tant a veure amb els sentiments com la metafísica amb la literatura fantàstica.
Paul Auster és en la mateixa mesura el novel·lista de Nova York, com en Woody Allen n’és el cineasta. Auster quan pot ens il·lumina amb sentències que van molt més enllà de la literatura, diu, per exemple, que la democràcia no funciona sola, que cal lluitar per ella cada dia, i que, sinó, ens arrisquem a perdre-la. Els tres xiprers de la Casa de Cultura ho tenen clar i un altre, solitari, al costat oposat, també. Tots saben que la realitat és dual i que la política moltes vegades fins i tot és bisexual. Tots saben que el millor per Catalunya és que guanyi el “sí”, que aquest Estatut és millor que l’anterior, que potser no és la resposta a totes les preguntes, però és indubtablement la resposta a una pregunta fonamental: volem seguir avançant pel camí de l’autogovern? L’única resposta, en democràcia, és sí, perquè les altres respostes només porten implícites respostes que ni la metafísica pot respondre.

Barretades / Flors i remors

Girona és una ciutat que ha sabut cultivar la seva imatge, amb qualsevol excusa atrau milers de persones que vénen a corre-cuita, àvides de flors, de fires o de qualsevol cosa. La solitària quietud dels seus jardins més closos es trenca permanentment per hordes de soferts turistes, gent de terra endins i de mar enllà, pagesos de rostoll, ciutadans de viles treballadores, jubilades amb ulleres fosques, nens menjant gelats de tots colors i joves amb motxilla a l’esquena. Tothom es veu en cor de venir a Girona.
Uns busquen les flors i no les troben, els altres busquen qui sap què i ho troben, però això sí, tots passen per aquesta Girona que, de tan imaginar-la, aviat semblarà una d’aquelles ciutats imaginàries d’Italo Calvino. Vindrà el dia en què els seus habitants ja no sabran ben bé quina és la real: la ciutat que s’emmiralla o el seu reflex perfecte sobre el vidre esmerilat. Aviat no sabrem si la veritat està en els seus silencis o en la remor persistent dels seus carrers. Mentrestant, sota uns núvols que busquen incessantment donar sentir a una primavera de manual, Girona intenta transformar-se novament. Allò que fou una exposició d’azalees i geranis s’ha convertit en un happening on tot s’hi val i on tot pot ser. El resultat, si hem de fer cas del nombre de visitants, és un èxit espectacular que la ciutat apunta, any rere any, en l’haver de la seva comptabilitat. Però hem d’anar en compte perquè aquesta mena de negocis s’assemblen massa amb aquelles estafes piramidals en què amb els diners dels nous es paga els interessos dels més antics. La ciutat hauria de saber oferir pedres allà on hi ha pedres, flors allà on hi ha flors –o n’hi hauria d’haver– i art en els museus. Els espectacles de carrer estan molt bé, però són actuacions efímeres que no queden, que desapareixen i que els ciutadans no senten del tot com a seves. Malgrat tot esperem que aquest negoci nostre amb les flors duri per molts anys i que quedi per als gironins alguna cosa més que la remor persistent dels visitants.

Barretades / Joan Manel

Pel seu rostre hi navega constantment l’ombra arrodonida d’una incertesa, que naufraga sense remei sobre l’arc sempre ben tensat del seu somriure. Quan en Joan Manel riu els seus ulls s’acluquen com dos ratlles molt fines, perquè un filòsof no pot manifestar mai dues emocions sense estar preparant mentalment una nova pregunta, l’ombra d’una nova incertesa que li creix entre els pèls de la barba i les arrugues de la corbata.
En Joan Manel del Pozo és un home fonamentalment honrat, ell sap el que val moralment la justícia i, igual que en els passos sense barrera, que una utopia en pot estar amagant una altra. L’altre dia no s’estava de citar el bisbe Casaldàliga, en la presentació del també filòsof Daniel Innerarity, dient que una utopia és una veritat prematura. Però ell ha après també que la realització completa de qualsevol utopia comportaria el final de la història, el final dels conflictes, un espècie de Marbella de la filosofia on tots ens moriríem fatalment d’avorriment i de falsa felicitat. La majoria dels que ens sentim d’esquerres sabem que aquest paradís no és possible, però –tal com pensava Jules Renard– tots ens mereixem també que n’hi hagi un. En aquest paradís dels que sabem que no hi ha paradís en Joan Manel del Pozo sempre hi tindrà una cadira reservada, però ara li toca fer de conseller de la Generalitat. La utopia viatjarà durant una temporada en cotxe oficial. En la meva concepció particular d’una societat ideal, tots els filòsofs es mereixerien viatjar sempre en cotxe oficial, jo espero que en Joan Manel en pugui gaudir el màxim possible, d’aquesta manera sabré que les incerteses sempre arribaran a punt. Si en Joan Manel citava en Casaldàliga, jo em permetré el luxe d’acabar citant Tagore. Quan deia que “el poder d’un nen és el poder de créixer” volia dir que la veritable experiència és la capacitat de continuar tenint experiències. Segur que el nou conseller d’Educació sabrà encomanar aquesta capacitat als seus col·laboradors i el país, encara que sigui per poc temps, se’n veurà beneficiat.

Barretades / El planeta dels simis

Des de fa anys, científics vinculats a universitats americanes, com per exemple la Universitat de Princeton a Nova Jersey, estan realitzant estudis amb ximpanzés, orangutans i goril·les; probablement la investigadora més coneguda en aquest camp és la doctora Jane Goodall, fundadora del Jane Goodall Institute, dedicat a la investigació, recerca i conservació d’aquests primats.
Els treballs realitzats amb grans simis demostren que són capaços d’aprendre el llenguatge dels signes dels sordmuts i s’han fet descobriments sorprenents com, per exemple, que tenen la seva cultura, que són capaços de transmetre-la als seus fills, que conversen entre ells, que tenen pensaments privats, imaginació, records temporals, autoconsciència, empatia, capacitat d’enganyar, curiositat, sentit del temps, consciència de la mort i són capaços de mantenir una amistat que duri tota la vida. El que encara no han pogut demostrar és que tinguin ànima, però això, com tots vostès ja saben, només ho poden fer els catedràtics de teologia de les universitats de l’Opus Dei. El Projecte Gran Simi (The Great Ape Project), que agrupa tota una sèrie d’investigadors americans i europeus, pretén comprometre tota la comunitat internacional perquè concedeixi a aquests animals uns drets especials, que fins ara només ens havíem autoatorgat els humans, uns drets que es poden resumir en dos: el dret a la vida i el dret a la llibertat. Tot això no només em sembla bé, em sembla just i necessari, i em sorprèn que hi pugui haver qui s’hi oposi. Els teòlegs de l’Opus s’hi oposen, ells deuen tenir les seves raons que s’escapen del meu enteniment, però el meu enteniment, com tothom sap, no difereix gaire del dels grans simis.
Amb el meu enteniment de simi, l’altre dia vaig llegir un article del doctor Luis Rojas Marcos, que és el director de salut mental del Servei Sanitari de Nova York. Es veu que, segons un estudi que s’ha publicat recentment en revistes científiques americanes, la pregària de tercers per la salut d’un malalt pot ser seriosament perjudicial per la salut. Si bé en un estudi anterior s’afirmava que l’oració per part del pacient pot ser beneficiosa, aquest no era el cas quan eren altres els que resaven per ell. I és que quan el malalt sabia que el seu destí estava en altres mans, deixava de lluitar per la seva supervivència. La cosa quedava tan clara que el doctor Rojas Marcos acabava demanant que en cap cas ningú es posés a resar per ell. Potser per raons com aquesta he acabat pensant que el millor que poden fer els de l’Opus pels grans simis i per tots nosaltres és continuar la seva tasca piadosa en silenci. El dia en què es posin a resar avemaries a tot drap, poden acabar d’una vegada amb tot el fràgil ecosistema del nostre planeta, aquest planeta dominat per antropoides, més o menys peluts, que intenten viure la seva vida entre turbants i casulles.

Barretades / Una vida de gos

El meu gos no és del Barça. Gairebé n’estic segur. L’altre dia, entre petards, crits i patacades, l’animaló anava i venia amb la cua entre les cames; i ara, encara, quan veu en Laporta o els nois d’en Rijkaard per la tele s’amaga sota la taula del menjador. Què hi farem!, són coses de la natura i ell no ha triat ser un gos cendrós, enmig d’un univers humà fonamentalment blau i grana.
Jo tampoc sóc del Barça i el futbol me la sua, em sembla més aviat un esport de hooligans i de gamberros, però ho dissimulo. No m’agrada portar la contrària i cada vegada que vaig a fer la cervesa al bar de la cantonada, només entrar em poso a cridar “Visca el Barça i visca Catalunya!”, no fos cas que em confonguessin amb un periquito d’aquells que encara no es dóna per vençut, o, el que encara és pitjor, amb un gos cendrós, poruc i botifler. Què hi farem!, la vida és dura i ara encara haurem de suportar una temporadeta de celebracions i actes vandàlics diversos per la cosa aquesta de la lliga, la Champions i tot el que ens vingui al damunt. Després ja arribarà l’estiu, que és quan diuen que tota cuca viu, i tots tindrem l’oportunitat d’anar fent la nostra, fins i tot les reinetes mascle del Parc de les Casernes podran continuar remenant la cua i els periquitos es podran espolsar el borrissol sobrant de les ales. Però sobretot serà amb el referèndum de l’Estatut quan tots ens podrem divertir sobre manera. La gent com jo ho tenim molt clar: malgrat pensar que l’únic vot assenyat és el “sí”, votarem que “no” per tenir contents els amics d’ERC. Però, no fos cas que ens confonguessin amb els del PP, a uns direm que hem votat nul i als altres que ens hem abstingut. Tothom lloarà sense cap mena de dubte la nostra posició política, tothom menys el meu gos, que segurament em continuarà mirant amb els seus ulls de gos i amb cara de no comprendre res. Pobret! Ell no sap que la vida és molt complicada.

Barretades / La plaça dels dos noms

Més enllà del recinte clos que aplega les seves llegendes i els seus somnis, la ciutat de Girona té una plaça on s’abracen Miquel de Palol i Prudenci Bertrana, una plaça amb dos noms. Dos rectangles que s’ajunten i que formen un gran espai, pla i generós, que els dos escriptors segurament mai haurien somiat compartir.
Les dues places són el cor d’un barri nou, alçat sobre les antigues terres de conreu que hi havia entre la carretera de Santa Eugènia i la plaça de toros. Ara les mares hi donen de menjar farinetes als infants, a l’ombra prima d’uns plàtans que probablement tenen la mateixa edat que les criatures. A la plaça tot és nou, ben cuidat i acceptablement net. Quina relació hi deu haver entre la neteja i la joventut del barri? Mentre em faig preguntes com aquesta, una dona, asseguda al meu costat, llegeix un llibre d’aquells per aprendre a parlar una llengua en deu dies, no arribo a veure quina llengua és, però se’l llegeix amb molta atenció i segur que d’aquí a nou dies ja parlarà la llengua que sigui. De lluny les úniques fites que lliguen el barri amb la ciutat vella són el barret verd de la Casa de la Punxa i els arbres altius de la Devesa, que s’entreveuen entre els blocs de pisos. Ben segur que la ciutat aviat acabarà fent-se del tot seu aquest espai, de la mateixa manera que el pàrquing de sota la plaça es cruspeix els automòbils dins del seu ventre oliós. I els fills es faran grans, i acompanyaran als seus pares que, ja desmemoriats, hauran oblidat del tot que un dia el sòl que trepitgen fou un bé de Déu d’hortes, regades per la sèquia Monar i per la llera enigmàtica del Güell. Els castanyers, que ara floreixen, guarden sota les seves arrels el secret d’aquelles foranies de la ciutat que ja no són i les seves branques assenyalen cap als balcons i les finestres on viu la gent que poblarà el seu futur.

Barretades / La primavera dels clavells

Una vegada vaig veure a Lisboa una gran pintada que deia: “El primer de maig tots a l’avinguda vint-i-quatre de juliol per a defensar les llibertats del vint-i-quatre d’abril”. Aquell garbuix de dates em va quedar gravat i sempre m’ha fet pensar en el poder simbòlic i evocador de les celebracions.
Per a molts de nosaltres el vint-i-quatre d’abril de 1974 fou un dia gran, perquè a Portugal, un país veí i germà, van començar a bufar uns aires que aviat es contagiarien a l’Estat espanyol. Portugal fou de cop i volta una porta oberta a l’esperança, una escletxa de llum que per fi ens permetia albirar un futur diferent, de llibertat i de progrés. La imatge dels soldats colonials portuguesos amb clavells al canó dels seus fusells fou, en aquell moment, la icona oposada a la dels militars xilens, un any abans, cremant llibres i esperances als carrers de Santiago. El règim franquista va agafar por i, fins i tot, va arribar a prohibir el “clavelitos de mi corazón”, una cançó inclosa d’ofici en tots els repertoris de música popular. Jo vaig conèixer Lisboa deu anys després de la Revolució dels Clavells, quan ja gairebé s’havia esvaït tota la il·lusió d’aquells dies d’abril, però en el meu cor continuava bategant el record d’aquell somni i ara encara, quan escolto les cançons de José Afonso, em torna a la boca el gust dolç de la llibertat recuperada. M’agradaria tornar un dia a Lisboa, encara que només fos per recordar de nou aquells dies de primavera en què els soldats van disparar flors i la gent va pensar per un moment que amb aquelles armes serien invencibles. Com de tots els somnis, els portuguesos van acabar despertant amb un cert regust amarg, igual que nosaltres durant els anys del desencant, però ells sempre podran cantar, amb el mateix desafiament com nosaltres aleshores cantàvem el “Clavelitos” allò de “Que nos quiten lo bailao!”.