Barretades / Sóc un porc

La meva dona té raó: sóc un porc. Em fico el dit al nas i per molt que ho vulgui justificar dient que és com una mena d’introspecció, un acte d’autoconeixement i unes ganes d’indagar en la pròpia personalitat, ella insisteix: “ets un porc”. I té raó. De fet a vegades he arribat a argumentar que aquest costum era tan arrelat en la meva família, generació rere generació, que seria una pena que ara jo el trenqués... però finalment sempre haig d’acabar reconeixent que ficar-se el dit al nas és una marranada.
Amb les creences passa una mica el mateix, un intenta justificar el que moltes vegades és injustificable. L’església catòlica té unes pràctiques litúrgiques que segurament estaven bé fins a l’alta edat mitjana, però en l’actualitat són més aviat desfasades, per dir-ho d’alguna manera. No puc comprendre, per exemple, com avui en dia els sacerdots encara es continuïn disfressant igual que els druides pagans de l’antigor, per oficiar sacrificis sobre un altar. O que ofereixin el cos de Crist –i la seva sang– per menjar-los, encara que sigui de manera simbòlica. Què té a veure tot això amb la fe? Per què els catòlics continuen amb aquestes pràctiques extravagants?
Darrerament m’han xiulat les orelles per l’article en què comparava, tangencialment, la matança del porc amb el gust que tenen els catòlics per les escenes de sang, el dolor i la mort. Hi ha gent que s’ha sentit ofesa i els comprenc, els passa el mateix que a mi quan la meva dona em diu que sóc un porc. Prometo que m’aguantaré durant una temporada i que mentrestant intentaré continuar indagant en la profunditat de l’existència i avançar en la meva aventura de l’autoconeixement, però, això sí, sense ficar-me el dit al nas. I vostès tranquils, segueixin amb la seva, aprofundeixin els fonaments de la seva fe, fins a les roques profundes del bon humor i aleshores segur, segur que ens entendrem.

Barretades / Aragó i Masó

Girona no és Florència, ni tant sols és Venècia, posats a comparar-la amb Itàlia potser seria més escaient agermanar-la amb la Siena medieval, o amb la Cuneo provinciana, o amb la Rimini d’Amacord. Perquè Girona és una ciutat petita, grisa i situada en un racó del mapa, es miri per on es miri.
Ja fa dies vaig sentir a en Narcís-Jordi Aragó argumentar la conveniència de l’any Masó, deia aleshores que en Rafel Masó –el seu avi– no era un personatge del passat, perquè si hagués aguantat tot el cicle vital que li pertocava hauria viscut fins a mitjans dels anys seixanta. Per tant és evident que Masó no és personatge del passat sinó del present. Per en Narcís-Jordi Aragó el passat és una cosa que va acabar dramàticament el 18 de juliol de 1936, després va venir la guerra, la postguerra i el present. Acabat el present començà la transició i ara estem instal·lats en un futur imprevisible i inquietant. En Narcís-Jordi és un personatge d’aquest futur de Girona que es passeja cada matí fins al quiosc, esquivant la seva pròpia ombra i que no saluda a ningú sense haver llegit abans, com a mínim, cinc diaris. Jo me’l miro de lluny, igual que el seu avi segurament es miraria de petit aquells darrers herois del setges de Girona. En Narcís-Jordi és un heroi d’aquella guerra en què uns quants lluitaren per tot allò que era evident. Stendhal, que era un senyor que havia viatjat per Itàlia, deia que la veritable pàtria és allà on hi ha més individus que se t’assemblen. A mi m’agrada pensar que m’assemblo a en Narcís-Jordi, o que un dia m’hi assemblaré. Mentrestant seguiré mirant-lo de lluny, amb el respecte que es mereixen els patriotes i quan tingui oportunitat el reverenciaré fins allà on m’arribi l’esquena. Girona no serà mai Florència, ni tant sols Venècia, però com a mínim encara podem lluir personatges com en Narcís-Jordi Aragó i Masó, que un dia van creure en el futur i es van dedicar a fer-lo possible.

Barretades / Els llibres

Els llibres són un element característic de la nostra societat, no hi ha casa que no en tingui, encara que només sigui per a folrar unes lleixes que d’altra manera quedarien mig buides. Els llibres, malgrat tot, són encara l’eina indispensable de la nostra cultura. Els llibres són uns objectes menuts i enigmàtics, que amaguen, entre jeroglífics i símbols, la veritat oculta de la nostra civilització, sense ells no podríem anar gaire lluny. Ens hem acostumat a viure entre llibres i no passa ni un any en què, com a mínim per Sant Jordi, en comprem un.
En una cèlebre novel·la de Douglas Adams apareix un megaordinador que, després de càlculs infinits, arriba a la conclusió que la resposta a tot plegat és quaranta-dos. Desgraciadament en aquell moment ningú recorda ja la pregunta que se li havia plantejat, però quaranta-dos sempre serà una bona resposta per a un ordinador. Un llibre, en canvi, no arribarà mai a cap conclusió, les respostes –o encara més els interrogants– els troba el lector en llegir-lo. Diuen que aprendre és retrobar-se i per aprendre a retrobar-se no hi ha millor manera que llegir un llibre o, si pot ser, escriure’l. D’aquesta manera la fórmula s’eleva al quadrat, perquè els llibres són objectes que transcendeixen en el temps, són objectes que queden, queden perquè són memòria i la memòria queda. Sobretot quan s’enganxa a les nostres neurones amb la força aclaparadora de la paraula i l’escalfor intensa de la intel·ligència. Transcendeixen en el temps però no en l’espai i d’això se’n ressenteixen força les nostres estanteries. Els prestatges dels que llegim llibres, perquè els dels altres segueixen sempre verges, com un desert vastíssim al voltant d’un televisor. Però per Sant Jordi sempre apareix algun llibre que, com un gota d’aigua en el desert, ve a ocupar un segment de lleixa. Mentre les roses es marceixen afogades amb aigua d’aspirina, els llibres queden. Aneu amb compte, algun dia podrien arribar a trencar el fràgil equilibri amb què s’aguanten els televisors de plasma.

Barretades / Els últims càtars

Amb quatre dies de festa ens hem permès el luxe de fugir cap al nord. Cap al nord, com tothom sap, hi ha la França, un país que abans visitàvem amb devoció i que ara veiem amb uns altres ulls, probablement perquè el món ha donat moltes voltes i nosaltres no ens hem quedat precisament quiets.
Els Pirineus són un punt d’inflexió de la història, de la geologia i de moltes altres ciències que encara es veuen en cor de dividir el món en vessants successius i que sovint formen part d’un mateix problema. Pels catalans, travessar encara les collades que ens separen de les valls fecundes de l’Arieja, és sempre un viatge iniciàtic cap als orígens de la nostra llengua i de la nostra història.
Pujar fins a Montsegur seria com una mena d’experiència mística si no fos perquè ben aviat vam mostrar símptomes d’esgotament. Malgrat tot puc dir que jo vaig poder fer el cim, tinc la prova en forma de tiquet d’entrada al castell, expedit per un francès, digne descendent de Simó de Montfort, que va cobrar-me quatre euros per la suada. Ja de baixada unes noies, que es feien fotos desenfadades sobre l’estela del prat dels cremats, ens van preguntar si érem catalans i si era cert que s’havia de pagar per entrar al castell. De fet la majoria dels que regàvem aquell dia amb la nostra suor el camí de pujada a Montsegur erem catalans, però jo, que aleshores ja em sentia com un dels últims càtars, només pensava a arribar a l’hotel i estirar-me sobre el llit.
Els llits d’hotel són un bon lloc per a assajar noves postures, particularment puc assegurar que en vaig trobar dos o tres de noves per a poder-me llegir d’una tirada La verdad de Agamenón, un llibre imprescindible d’un escriptor gironí que, per un d’aquells atzars de la història i de la geologia, escriu en castellà i exhibeix un cognom extremeny. Mentre llegia els articles d’en Cercas, els núvols es passejaven pel cel com una mena d’animals cansats i els coloms que volaven sobre els teulats de Mirepoix, anaven i venien de les cases a les gàrgoles i de les gàrgoles als arbres. En un diumenge de resurrecció, les gàrgoles són com una mena de ganyotes petrificades que resten immòbils sota els núvols inquiets. I els núvols semblen les barbes ensucrades d’un déu llunyà, d’un déu cruel que va deixar morir el seu fill a mans dels homes que havia pastat a imatge i semblança seva.
Després d’haver llegit el conte, que a manera d’epíleg, clou el llibre, sortim fins a la plaça del poble. Allà, sota l’embalum metàl·lic del mercat, el New Chump Change Quartet va desgranant melodies en forma de swing. Tres parelles ballen amb un entusiasme calculat, entre el vol indiferent dels coloms i sota la mirada grisa de les gàrgoles. Mentrestant a l’interior de la catedral, il·luminada per un gòtic sense manies –i sense manaies–, s’escolta la salmòdia d’un capellà que diu missa en francès. Potser són massa coses que volen viure en un article curt com aquest: en Cercas, Montsegur, Mirepoix, el swing, França i els francesos. Si em volen fer cas, facin com aquell papa que va iniciar la darrera croada contra els albigesos dient allò de: “Mateu-los tots, que Déu ja reconeixerà els seus.”

Barretades / La República

El 14 d’abril de 1931 els pobles d’Espanya van tenir un somni, van somniar que la llibertat i el progrés podien anar de la mà, que amb la justícia i l’educació es podia forjar un país nou, un país definitivament modern. Aquell somni, independentment de qualsevol altre judici, era un somni plausible que fou estroncat per un alçament militar, avalat pels estats feixistes que poc després van provocar l’esclat de la Segona Guerra Mundial.
Cada vegada són menys els que, passats setanta-cinc anys, poden encara recordar aquells fets. La mort ha anat fent pagar meticulosament el seu delme, però, més enllà dels testimonis de primera mà, ens queda encara latent en l’aire aquella ventada d’esperança que fou l’adveniment de la República. Mai al nostre país s’havia vist una florida com aquella. L’any 1931 Girona donà un suport total a la República en les eleccions del 12 d’abril. Els partits republicans van guanyar d’una manera aclaparadora en gairebé tots el districtes de la ciutat. En només tres anys, el primer ajuntament democràtic va construir més escoles que la monarquia en segles i que el franquisme fins molts anys després. El record d’aquella república de 1931 va ser durant quatre decennis un ròssec d’esperança en la comptabilitat de la nostra història. Els valors que la República reivindicà segueixen encara vigents, són, ni més ni menys, els mateixos que ara invoquem en la nostra democràcia, els mateixos que continuem defensant tots nosaltres cada dia. Recordar ara aquells valors és continuar apostant pel futur, un futur que no hauria de veure’s mai més estroncat ni per la barbàrie d’uns ni per la follia dels altres. Tots els que ens sentim hereus d’aquells ideals de progrés ens toca agafar el testimoni i seguir endavant en aquesta nova república que ara anomenem democràcia, enarborant de nou les banderes de la llibertat i recuperant la veu i la memòria de tots aquells que durant massa temps hagueren de callar.

Barretades / Sang i fetge

Entre Rams i Pasqua els catòlics celebren cada any la tortura, agonia i mort del seu fundador. A mi tot això de la sang sempre m’ha provocat una mena de prevenció irrefrenable i procuro fugir d’aquesta mena d’espectacles poc edificants, però ara els catòlics insisteixen a ensenyar-nos un cartell de la Setmana Santa de Girona que sembla l’anunci d’una pel·lícula gore, una d’aquelles de sang i fetge.
Evidentment sobre gustos no hi ha disputes, però crec que aquesta vegada s’han passat tres cantonades. La defensora del ciutadà hauria d’actuar d’ofici en aquests casos d’atemptat flagrant contra la sensibilitat de la gent que es passeja tranquil·lament pels carrers de Girona. Quin espectacle estem donant als nostres fills amb aquests peus clavats sobre una fusta i regalimant sang! No hi ha dret! I el més greu és que això ho fan els mateixos que després s’escandalitzen amb la imatge d’una dona nua en la portada d’una revista. Ja n’hi ha prou!, cal que els catòlics aprenguin els límits del bon gust i de la moderació; la sang i el fetge que el deixin pel dia de la matança del porc, que com a tradició segur que és molt més arrelada i profitosa, perquè del porc tothom sap que s’aprofita tot i en canvi de l’altre només en poden menjar una hòstia consagrada, que alimentar, el que es diu alimentar, res de res. En Pep Prieto, que és un amant del cinema de terror, diu que li agrada aquest gènere, per totes les lectures sociològiques del qual és susceptible. Evidentment darrere de tot això de la Setmana Santa, de lectures n’hi deu haver tantes com vulguin, però jo segueixo pensant que tot plegat és un problema de bon gust i si la qüestió és que sobre el tema no hi ha res escrit, doncs aleshores, aquí tenen aquest article, que és pioner en el gènere.

Barretades / Els trens

Girona fou, ja fa temps, una ciutat de trens que anaven i venien. L’esbufec constant de les màquines i el refilar agut dels xiulets marcaven la vida quotidiana dels seus habitants. Les vies sortien de la ciutat en les quatre direccions i arribaven a punts tan diversos com Olot, Banyoles, Palamós i Sant Feliu de Guíxols.
Unes feres de quatre rodes, àvides de gasolina, foren els depredadors que acabaren, de manera directa o indirecta, amb aquells déus de ferro i la ciutat quedà travessada només per la via del tren de França, això sí, muntada sobre un embalum de formigó, que és encara una ferida supurant, enmig d’una ciutat que ja havia patit massa ferides. Ara es torna a parlar de trens, subterranis o transversals, fins i tot hi ha qui parla de tramvies. Benvingudes siguin totes les propostes, perquè en el futur –quan arribi– necessitarem cada vegada més d’aquests mitjans de transport, ja siguin per l’encariment o l’escassetat dels carburants o pel simple col·lapse dels carrers, envaïts i sobresaturats d’automòbils. Per una simple qüestió de racionalitat i de sostenibilitat, haurem de pensar cada vegada més en els mitjans de comunicació públics, el nostre grau de civilització ho exigeix. Però en primer lloc hem d’acabar amb aquesta sensació falsa de comoditat, d’imprescindibilitat i –sobretot– d’estatus que ens volen vendre els fabricants de cotxes. Un amic un dia em va dir que si jo no era capaç de viure sense cotxe, el que havia de fer era canviar de vida. La recomanació aleshores em semblà un pèl contundent, però amb el pas del temps m’he acabat convencent que tenia raó. Entre tots hem de trobar una manera més raonable de viure sobre aquest planeta. Girona ha de guanyar espai per als vianants i ha d’acabar expulsant els automòbils del seu centre urbà, un espai que, fins i tot els més malpensats, van concebre per a les persones.

Barretades / Refugis i jardins

Els nens juguen sempre completament indiferents a tot el que els envolta, vull dir, indiferents a totes aquelles coses que els grans suposem importants. Els nens juguen amb qualsevol cosa, sembla com si haguessin nascut per a jugar i no per a totes aquelles coses importants que la vida els hi acabarà oferint i que ells acabaran acceptant.
“Refugis i jardins” és un bon títol per a un article de primavera, amb la imatge dels nens que juguen sobre la sorra, dels arbres que floreixen i dels avions que porten turistes amb les seves ales esteses, brillants i llunyanes. Però no hi ha mai tampoc cap imatge completament anodina o insubstancial, perquè els nens juguen sobre el que fou el refugi antiaeri del Jardí de la infància, els arbres enfonsen les seves arrels sobre una terra castigada pels avatars de la història i els avions no sempre han portat la mateixa càrrega de vida. Hi va haver una època en què els avions anaven carregats de mort i els nens s’amagaven amb les seves mares, a les sales obscures dels refugis. Esperem que la història sigui benèvola amb els nostres fills, com a mínim tant com ho ha estat amb nosaltres, esperem que els arbres continuïn florint, una primavera rere l’altra i que puguem continuar contemplant indiferents les esteles blanques dels avions, sobre el cel infinitament blau de les nostres vides. Esperem que la vida ens deixi somriure, però que no ens permeti mai oblidar el passat, perquè el tronc fràgil de la nostra existència només pot continuar dempeus, si les seves arrels s’enfonsen profundament fins aquell indret on corre encara l’aigua de la vida. “Refugis i jardins” és un bon títol per a un article de primavera, sobretot en aquesta primavera en què els gironins –gràcies a un llibre magnífic de Xavier Carmaniu– tornem a recordar la figura de Carles Rahola, que va morir de mort injusta i, entre altres coses, per haver escrit un article que es deia “Refugis i jardins”.

Barretades / Les hortes

Les hortes de Santa Eugènia són un territori abandonat, una terra de ningú, on hi creixen canyers i murs de tota mena. De tant en tant els ciclistes passen esperitats i els avions, que volen baix, despleguen les seves rodes per començar a prendre peu a l’aeroport de Vilobí. Els pagesos de cap de setmana aprofiten per llaurar els seus camps de joguina i els practicants del fúting remullen amb la seva suor els camins enfangats.
A un costat de les hortes, sota els arbres de ribera, s’intueix el Ter, un riu que passa indiferent, i a l’altre costat hi passa la sèquia Monar, que va per feina, però que ha aturat –de moment– l’afany constructor dels gironins. La imatge dominant és de degradació, de brutícia i de decadència, una mena de pagesia desarrelada i adaptada, com en una mena de mutació terrible, al medi urbà. Els alls tendres creixen entre somiers rovellats, les patates entre llaunes de cervesa aixafades, els enciams maduren entre planxes d’Uralita esquerdades i les tomates envermelleixen de vergonya. Fins i tot uns cavalls malden en un tancat que fa fàstic. On és la Societat Protectora d’animals? Quin desastre d’hortes, deixades de la mà de gent inepte. Pobres cavalls!, pobres enciams!, pobres de nosaltres! La ciutat viu d’esquena a les hortes, alça les seves grues altives i somia en verds paisatges televisius, mentre els avions continuen volant sobre els plàstics i els ciclistes somriuen sota la closca brillant dels seus cascs de Mountain Bike. Les hortes de Santa Eugènia són un paisatge derrotat, l’escenografia d’una tragèdia, un verger violat. Potser encara no és massa tard i la ciutat podrà reparar el seu error, però mentrestant la catedral de Girona i l’església de Salt fan l’únic que poden fer, s’ho miren desde la llunyania i deixen anar les seves campanes en senyal de dol.