Barretades / La plaça del Carril

El senyor Eduardo Marquina fou un autor teatral, hàbil versificador, que assolí èxits remarcables amb obres com per exemple: Las hijas del Cid, En Flandes se ha puesto el sol, El monje blanco o Teresa de Jesús. La Gran Enciclopèdia Catalana ens informa que fou un gran propagador per Amèrica dels principios del Movimiento Nacional i quan retornà a Espanya s’establí a Burgos. L’ajuntament de Girona manté quatre rètols amb el seu nom a la plaça del Carril, que algú ha tatxat amb un retolador.
La plaça que durant molts anys va servir de vestíbul ciutadà de l’estació ara és simplement un espai guanyat a la ciutat pels cotxes. Miris cap allà on miris el paisatge s’omple d’automòbils, aquests artefactes de llauna, generalment inmòbils, que desfan sense remei el somni d’una ciutat tranquil·la. Malgrat tot els coloms s’acosten sense por, buscant engrunes de bollycaos o de patates fregides a la terrassa del Núria, una concessió municipal que dóna vida a la plaça. Mentre els nens pasturen innocentment en un corralet, els pares aprofiten per fer un vermut i per a llegir el suplement dominical. Les fulles seques dels arbres deixen traspuar una llum daurada sobre el cap dels nens i dels seus pares i per un moment el conjunt sembla conservar aquell aire de les places del sud, del sud de França, on també sempre hi ha unes atraccions infantils que volten sota els arbres. Els trens que passen fan tremolar el viaducte, darrera del qual s’hi alça la silueta impertinent i prefabricada de la Torre Girona. Una mica més enllà encara es pot veure la presència gairebé humil del barret verd de la casa de la Punxa i les xemeneies d’aire anglès del Parc Central. Uns motoristes que exhibeixen impúdicament adhesius amb la bandera d’Espanya i el toro, s’esperen impacientment fent espetegar els motors; quan el semàfor es posa verd, surten esperitats, sense saber que la plaça amaga en el seu ventre el secret record d'una guerra perduda en forma de refugi antiaeri. I mentrestant el cel, d’un blau clar, cobreix la plaça i li acaba de donar aquell aire perenne de diumenge al migdia i el poeta Marquina s’ho mira cofoi des de l’eternitat dels vencedors.

Plany en la mort d’en Josep Paulí

El vaig conèixer –o reconèixer– en aquell lluminós onze de setembre de 1976 al Camp de Mart de la Devesa de Girona, lluint amb orgull una samarreta blanca on hi posava: “Guanyem la llibertat”. Era alt i prim com un jugador de bàsquet, els seus ulls desprenien una mena de llum esmorteïda i portava a la cara l’estigma d’un somriure lleu però inesborrable, aclaparadorament saltenc.
En Josep Paulí i Ribot va tenir, entre altres coses, el coratge d’obrir una llibreria a Salt, que fou durant un temps un oasi de pau i de cultura a l’extraradi de la civilització. A tots els que el vam conèixer, avui no ens ha deixat indiferents la notícia de la seva mort. Deia un autor francès que la vida és com un autobús, quan vas de tornada t’adones que ja n’hi ha molts que han baixat. Jo, que si no vaig de tornada aviat hi aniré, ja començo a sentir unes quantes absències, la d’en Paulí serà –ben segur– una d’elles. Entre altres coses he perdut un dels pocs lectors de les meves barretades, un gran lector lúcid i crític, una faceta de la seva personalitat que el caracteritzava. Aquella passió pels llibres, i la seva preocupació per tot el que el rodejava, el feien un amic proper. Deia en Joan Vinyoli, amb l’exacte sentit del poema, que l’oració és com la pols del blat i com el fum de la masia; ara, en què ell aviat serà pols i fum, valgui aquesta complanta meva com a oració fúnebre en el seu record. En Josep Paulí viurà per sempre en la nostra memòria, en la gran pàtria acollidora i càlida del passat, i mentrestant nosaltres anirem fent camí però sense la seva companyia, tot intentant febrilment trobar la direcció definitiva –tal com cantava en Labordeta– cap a una terra on, a l’aixecar la vista, hi puguem veure un rètol on hi posi “Llibertat”.

75 de futbol

Girona a l’any 1930 era una ciutat petita, que es despertava cada matí amb el sol a l’esquena i amb el pes feixuc d’una humitat anguniosa, que sorgia del més profund dels seus carrers estrets, impregnats d’història i d’exsudacions ràncies de convent i de caserna.
Al capdamunt del carrer del Carme, una banda de bordegassos entusiastes del futbol, van començar a lluir els colors del Girona Futbol Club. Eren el millor i el pitjor de cada casa, però jugaven simplement per ganes de jugar, corrien esperitats darrera d’aquelles pilotes de cuiro, sense esperar cap recompensa que no fos la glòria fugaç de l’aplaudiment dels seus amics i dels seu veïns. Ara se’ns fa difícil imaginar-nos la pràctica de qualsevol esport sense la presència de les càmeres de televisió; fins i tot els nens més petits, quan hi juguen, no en tenen prou amb donar patades a la bola, algun d’ells ha d’assumir el paper de locutor televisiu per donar realment versemblança al joc. És evident que els temps ara han canviat; 75 anys són molts anys, gairebé tota una vida. Girona ja no és aquella ciutat delicada i el futbol ja no és aquell “sport” de diumenges a la tarda que es jugava sota els plàtans venerables –ja desapareguts– de Vista Alegre. Després de la temporada 1930-31, en què aquells bojos en calça curta van aconseguir guanyar partit rera partit, en van venir moltes més i avui totes elles s’exposen a la Sala de la Fundació Valvi a la Gran Via. Fotografia rera fotografia, Girona podrà veure el somriure dels seus nois sobre l’herba, en aquells instants de glòria abans de cada partit en què tot era encara per guanyar i res era perdut, en què tenien tota una vida per endavant, per anar acumulant imatges i poder-les recordar amb la bellesa mansa que el temps va deixant enrera.

L'Estatut

A Catalunya hi ha una generació de polítics que han volgut fer un nou estatut i ho han aconseguit. Els hem de felicitar i felicitar-nos tots plegats. La història no és un tren que passi a hores convingudes, s'ha de saber agafar en el moment precís. Enhorabona i endavant.

Barretades / La Rutlla

El carrer de la Rutlla, que fou un dels primers carrers de l’Eixample de Girona, comença als peus d’un dels dos alts edificis del Pla Perpinyà, entre el carrer Ultònia i el traç esguerrat i gris del pont del carrer del Carme.
El trajecte de la Rutlla, en el seu naixement, és sinuós i obscur. Els automòbils aparcats a mà dreta i el pas del trànsit a l’esquerra, deixen les voreres al mínim imprescindible. Sembla com si els vianants s’haguessin extingit per falta d’espai. Els antics portals conviuen necessàriament amb immobles moderns, una mena de barreja que dóna al carrer un aspecte molt estrany, un aire kitsch però sense acoloriment. La presència del riu s’intueix a l’esquerra, a l’altura de la passera de Lorenzana i a la baixada de la Font del Canó, però després es perd quan arriba al carrer de la Creu. La Rutlla a partir d’aquest punt s’eixampla una mica i es dirigeix definitivament cap a Palau. A l’encreuament amb el carrer Emili Grahit, encara hi ha gent que recorda el pas del carrilet de Sant Feliu i l’olor de tardes de cel·luloide al Cinema Orient. Més amunt el vial s’esponja i pren un aire de normalitat. Encara hi ha un tram del carrer on el paviment conserva unes llambordes gastades que li donen l’aspecte d’una mena de bulevard amb pedigrí. A mà dreta es comença a notar la presència propera del Parc de les Casernes i a l’esquerra el volum vital de l’avinguda Lluís Pericot. La Plaça Lluís Companys i l’edifici de les Cent Llars són el punt culminant del recorregut, després el carrer es va enfilant, va prenent un aire més seré, les cases semblen més baixes, més civilitzades. El record de les antigues rajoleries encara hi és present. Finalment la Rutlla s’acaba a l’altura del número 250, quan es troba amb l’arteria que porta el nom del Marquès de Caldes de Montbui. Després ja comença la Pujada de la Creu de Palau, on hi viu gent d’un altre nivell. A l’explanada dels Químics ara s’hi alcen blocs de pisos de rajol vist i l’agulla anacrònica de l’antiga fàbrica d’àcid tartàric, que apunta inútilment cap al cel. La Rutlla és un carrer de Girona, que en el seu inici és fosc i trist com un matí de dilluns i on acaba és lluminós però macilent, com una tarda de diumenge.

El temps és un gran mestre

Efectivament, el temps és un gran mestre i de fet, tal com assegurava William Shakespeare, és el mestre absolut dels humans, és a la vegada el seu creador, la seva tomba i dóna els consells que li sembla, tan si un els demana com si no.
En canvi els àrabs, que també eren molt savis, deien que el temps és el mestre d’aquells que no tenen mestre. Els artistes, per exemple, veuen com la seva obra es revalora amb el temps, sobretot si han sabut treballar amb materials imperibles. En bona praxi sempre hauria de ser així, però n’hi ha molts que acaben amb les mans buides, quan finalment s’adonen que en realitat no han sabut fer res de res. El temps és un gran mestre, d’acord!, però ni de bon tros és el millor. Els millors mestres sempre són els que saben despertar en els seus alumnes l’interès pel coneixement i la passió de viure. ¿Què en sabrà de tot això un individu que es mor sense remei, seixanta vegades per minut? L’home ha de ser mestre del temps, del seu temps, i no pas el seu esclau. A Girona hi ha gent que, amb el temps, s’ha acabat creient el centre de l’univers i no són res de res. Es passejaven amunt i avall per la Rambla amb aires de marquès i cara de josepet, es pensaven que n’hi havia prou amb obrir la porta de la seva botigueta del carrer de la Força i fregar-se les mans, tot esperant que els clients anessin passant per caixa. Però al carrer de la Força els establiments han anat tancant per deixar pas a un decorat de cartó pedra, només apte per a turistes. Això sí, alguns van saber anar tirant, el temps ensenya fins i tot a les paparres. A Girona hi ha molta gent que no té temps per a res i en canvi n’hi ha d’altres –com jo mateix– que trobem temps per escriure articles com aquest, completament prescindibles i sense sentit. El temps està mal repartit! Em sap greu, els he fet perdre el temps, aquest temps tan preuat, que és el mestre de tanta gent i que, per sort o per desgràcia, és el temps que ens ha tocat viure.

Aquella guerra

Acabo de llegir “La Guerra Civil Española” de l’historiador britànic Antony Beevor, un exercici de 800 pàgines que m’ha deixat exhaust. El llibre finalitza amb una frase que em fa pensar: “la història, que mai està definitivament escrita, s’ha d’acabar sempre fent-se preguntes”.
Aquella guerra, com totes les guerres, no fou un enfrontament entre bons i dolents. Tant dels uns com dels altres n’hi va haver en els dos bàndols i partint d’aquesta premissa vaig començar a llegir aquest llibre. Puc assegurar que amb aquesta lectura m’he adonat de moltes coses, com per exemple de la tràgica incompetència dels comandaments que defensaven la República, de la poca altura moral de molts d’ells i –sobretot– de la covardia històrica dels que precisament feien bandera del seu coratge. Però també m’ha refermat les conviccions en un altre sentit: tots aquells que sempre havia considerat dolents resulta que realment ho van ser i, en general, la majoria pertanyien al bàndol dels vencedors. Per exemple, sempre havia tingut al darrer president del govern de Franco –i primer de la monarquia– com un ésser pusil·lànime i ploramiques. Doncs no, resulta que aquell Carlos Arias Navarro era un botxí que va signar 16.952 penes de mort només a la província de Màlaga i que, segons el testimoni de nombroses víctimes, supervisava personalment sessions de tortura esgarrifoses. Després de la lectura d’aquest llibre m’han quedat gravats en la memòria noms i cognoms de veritables criminals, que encara gaudeixen del privilegi de donar nom a carrers i places de localitats de tot Espanya. Noms com el de Queipo de Llano, Millan Astray o el d’aquell sinistre Director General de Presons que es deia ni més ni menys que Máximo Cuervo! O aquell catedràtic de psiquiatria, Antonio Vallejo Nágera, que per evitar la “disolución racial de la Hispanidad” va apartar a 12.042 nens de les seves mares, molts d’ells donats en adopció després de canviar-los el nom. Tot això em perseguirà sempre més per culpa d’aquest llibre que acabo de llegir, però també gràcies al personal de la COPE que segueixen repetint les mateixes bestieses, com aquella del professor Francisco Maldonado que l’any 1936 va dir allò de “los vascos i catalanes son un cáncer que debe ser extirpado!”, una fórmula pestilent aclamada finalment amb un “Viva la muerte!”, que va fer aixecar a don Miguel de Unamuno de la seva cadira de rector per contestar “Vencereis pero no convencereis”. Una frase que ara els del PP han recuperat, posant-la en una pancarta penjada al balcó de l’ajuntament de Salamanca. No espero que els populars es llegeixin el llibre de Beevor, la seva intel·ligència segur que no dóna per tant, desitjo simplement que un dia aprenguin a posar interrogants allà on abans només hi havia exclamacions.

Barretades / Monguilod i la pitonissa

Deia en Charles Dickens que si no hi hagués gent dolenta no hi podria haver bons advocats. En Carles Monguilod –un altre Carles– és un bon advocat penalista, gironí de tota la vida i lector empedreït de tots els llibres que li cauen a les mans.
Diu un proverbi africà –que són els millors proverbis després dels xinesos– que un home sense cultura és com una zebra sense ratlles. Nosaltres, els gironins, europeus com som per vocació i per convicció se’ns fa difícil imaginar-nos aquest símil de la zebra, si no fos per l’ajuda visual que ens proporcionen els passos de peatons. Doncs bé, un home sense cultura seria això: un pas de peatons sense pintar, asfalt en estat pur. Diuen, no sé si els xinesos o els esquimals, que un advocat és capaç de tot per guanyar un plet, fins i tot de dir la veritat. La ratlla finíssima que separa la veritat de la mentida s’assembla a les ratlles no sempre ben pintades del mig de la calçada, que a més tot sovint són discontínues. Però en Carles Monguilod és un home culte, que llegeix els clàssics a una velocitat de vertigen, els clàssics i les obres completes d’en Javier Cercas, que per alguna cosa és amic seu. Ara en Cercas necessita de la seva ajuda perquè el defensi d’una pitonissa. Les pitonisses, com tothom sap, quan citen els clàssics ho fan en arameu, una llengua que els gironins no hem acabat de dominar mai del tot. En Carles Monguilod intenta traduir-ho a una llengua peninsular, mentre en Cercas promet dir la veritat davant del senyor jutge, però resulta que la veritat és que tot és mentida. La pitonissa no guanyarà aquest plet, no pot lluitar contra les forces desfermades de la ficció, perquè ella no va arribar mai a existir realment en el llibre d’en Cercas. La pitonissa és una ficció literària, el llibre és un relat real i en Carles Monguilod és un gironí vestit amb toga que mai ha perdut cap plet per culpa d’una zebra.

Barretades / Ciutat d’absències

Una ciutat pot mesurar amb l’exacta contundència de les xifres tota mena de volums, distàncies, recàrrecs i individus. Una ciutat és el que és: un conjunt de façanes, de murs i de carrers, que la història ha reunit –sense pensar-s’ho massa– en un mateix indret; amb la persistència obstinada de la gent que va fent, que va esperant i que continua treballant cada dia, com si els calendaris només fossin un objecte decoratiu o el disseny agosarat d’una ment abstracta.
Girona és una ciutat de postal, que ensenya cada dia la seva cara més amable a centenars, milers de turistes que la visiten, que la fotografien i que la descriuen amb la fredor metòdica de les paraules: –si avui és dissabte, això és Girona. Però la ciutat també és moltes ciutats i la gent que l’habita és fruit de circumstàncies molt diverses; ciutadans que es fan propòsits divergents quan arriba l’hora de mirar cap al cel, en aquell precís moment en què s’hi despenja una estrella. Girona també és una ciutat de presències i d’absències, de portes tancades i de cases buides, de carrers sense sortida, de gent sense història i d’històries sense protagonista. Girona és una ciutat antiga, que pateix de totes les malures modernes. Ja fa temps que els automòbils han pres posicions i han envaït definitivament tots els racons i en canvi desapareixen miraculosament dels paisatges pintats a l’oli de la nostra memòria. En els darrers anys la ciutat s’ha escampat per la plana, s’han alçat edificis i s’han obert grans vies per on s’hi passegen diàriament la gran majoria dels seus habitants que, malgrat tot, quan es dediquen a glossar-la no utilitzen ni una sola paraula per a descriure aquesta ciutat quotidiana i vulgar. Ni una frase dedicada al Parc Central ha aconseguit traspassar les subtils línies de la lírica poètica, no hi ha cap poeta que hagi gosat publicar ni un sol haikú a la xemeneia dels Químics o al pavelló de Fontajau. Girona és una ciutat que viu en un somni i que només es despertarà quan gosi descobrir el límits que separen la realitat de la ficció i quan descobreixi en quin dels dos costats ens ha tocat viure.

Alexandre Cuéllar: la joia d’escriure

L’Alexandre Cuéllar era un home que escrivia, que patia i que estimava, ara tot s’ha acabat i la seva ombra es retira, s’esvaeix, com molts altres ho van fer abans que ell i com molts altres ho farem després. No queda res, només un record llunyà. Les nostres vides es fondran com els flocs de neu que el vent fa volar per les valls de muntanya els dies de rufa.
Fou precisament en un dia com aquest en què em va dir que l’Alexandre havia mort. Un floc de neu es va fondre sobre el meu telèfon mòbil, potser per a il·lustrar el que a partir d’aquell moment seria el seu nom: simplement una absència?, un nom per a esborrar de l’agenda?, un telèfon on ja no s’ha de trucar?, una veu que ja no sentiré més? Però en el seu cas ben segur que jo no el podré oblidar mai del tot, perquè l’Alexandre Cuéllar era un home que escrivia.
Hi ha gent obscura que només sap viure dins de l’àmbit obscur de la seva vida, que no poden o no volen anar més enllà de la closca pelada dels seus somnis més obscurs. L’Alexandre Cuéllar era un home que vivia moltes vides i que finalment va considerar que ja no en venia d’una. Ell ho ha deixat tot escrit: tots els noms, totes les històries i totes les vides; amb l’exactitud del secretari que es sap carn de butlletí oficial, amb l’ambivalent destresa de l’advocat que sap mirar més enllà de les sentències i dels llatinismes, i amb la picardia de l’home que pot mantenir dos amors eterns separats per un braç de mar i per una llengua comuna.
L’Alexandre Cuéllar ja no podrà tornar mai més a l’illa de la calma, allà hi restaran per sempre els seus cafès i les seves places, els seus camins, les seves cales i la salabror d’aquell mar irrevocablement blau i d’aquella llengua de vocals obertes i d’articles salats, que van omplir de llum i de color els millors anys de la seva vida.
Olot, que el va veure néixer en aquell any de la mala sort, ara l’acull definitivament sota l’ombra d’un volcà. Ara en aquest nou segle, quan ja els ha encalçat el futur, els olotins el recordaran com el que fou: un veí entranyable. La seva figura rodanxona i el seu somriure afable es passejarà eternament pels paisatges civilitzats de la Garrotxa i el gruix de la seva obra es guardarà per sempre en un racó de la seva centenària biblioteca. Olot seguirà la seva vida quotidiana amb el traginar incansable dels seus ciutadans, Sa Pobla continuarà gaudint d’unes vacances pagades sota el cel més blau del món i jo continuaré vivint intentant ser cada vegada més com l’Alexandre Cuéllar, un home que em va fer descobrir la joia d’escriure.

Barretades / La festa dels llunàtics

L’any vell s’ha acabat, s’esmuny sense remei pel forat de l’aigüera. No queda res, només unes gotes d’eternitat que aviat s’evaporaran sense deixar cap rastre. Deia Jules Renard que no hi ha cap mot tan rodó, perfecte i ple de significat com la paraula “res”. Un any és simplement això: un mot, el significat del qual s’acaba el 31 de desembre. Immediatament comença una altra definició, un concepte nou, una paraula de traspàs.
Després d’“any” i de tots els seus derivats, en el Diccionari de la Llengua Catalana hi apareix la paraula “anyell”, curulla de significats religiosos, coberta de llana fina i amb una aurèola potent d’innocència. Però no, després d’un any ens entestem en començar-ne un altre; com si no en tinguéssim prou amb les catàstrofes que ens va portar l’any vell, ens obstinem en continuar-ho provant. Quan arriben aquestes dates, els periodistes desenterren les seves col·leccions de fets diversos i omplen pàgines i pàgines de diaris i suplements amb papes morts, atacs terroristes, sequeres impenitents, estatuts penedits i un fotimer d’avions caiguts que fa feredat. I, després, com qui no vol la cosa, tots plegats ens posem a observar tranquil·lament el vol vacil·lant de les llunes verdes de l’hivern i repartim bons auspicis, magnífics presagis i millors auguris. Ens desitgem un bon any nou, com qui ofereix un clar de lluna plaent. La meva àvia sempre deia que “Pagès lluner no omple mai el graner”, una frase que destil·lava molta saviesa, sobretot venint d’ella que va viure els primers anys de casada a Sant Feliu de Pallerols, terra de llunes i de pescadors de llunes. L’any s’acaba però no passa res, el pagès seguirà pescant llunes del riu Brugent i jo seguiré collint cites del diari de Jules Renard, com aquella del 31 de desembre de 1903 on diu que “un any és una llesca tallada del temps, però el temps segueix sencer”. Espero seguir sencer, com a mínim un any més i que vostès ho puguin veure. Aniré omplint de llunes el graner mentre vaig menjant llesques de temps untades de “res”.

Quatre contes de Nadal (2005)

4. L’abric blau de l’Anna

Eren gairebé les quatre de la matinada d’aquell final de desembre en què els amics de la colla havíem decidit celebrar l’arribada del 1973. L’Anna va entrar a la festa mentre sonava The famous blue raincoat a 45 revolucions per minut, en el tocadiscos d’en Jordi Gardella. Aleshores ni a ell ni a ningú no ens venia d’una revolució més ni menys, tot es fonia en un instant inesgotable, en un present aclaparador. Però ja en aquell moment vaig intuir que la meva vida es dividiria definitivament en dos parts, com una taronja partida per un ganivet molt esmolat: una abans del blue raincoat i una altra després, però ja definitivament amb l’imatge associada de l’Anna enfundada en el seu abric de color blau.
Les velles històries són com els bons camins, un no voldria mai acabar d’arribar al final i ara, en què escric tot això i que torno a pensar en ella, potser pagaria la pena que ho fes fredament. De fet Girona no havia estat mai tan freda com aquella nit de cap d’any, la música sortia sense esma per les petites finestres d’aquell local parroquial del carrer del Carme i es perdia irremissiblement, com una boira pesant, entre les aigües fosques de l’Onyar. Havíem construït el nostre petit cau en el garatge en desús d’una casa de tres plantes; com qui aixeca un campament en el desert, ens semblava que estàvem aïllats i en el fons del nostre cor hi niava una mena de dolor autocomplaent que ens permetia caminar per la vida amb l’aire de qui ja està de tornada de tot.
L’Anna em va captivar amb un llampec de la seva mirada i jo no vaig deixar de mirar-la encara que ja sabia que era d’un altre. Leonard Cohen arrossegava la seva veu pels altaveus cansats d’en Jordi, amb una cadència hendecasil·làbica exasperant. La ciutat semblava submergida definitivament sota una capa de grisor impenetrable, només trencada probablement per aquell abric blau elèctric.
L’acompanyant de l’Anna, en Miquel Bagre, era un paio alt i somrient que passava llargues estades a Anglaterra, era un competidor invencible.
–Hola i adéu, només us veníem a desitjar un Happy new year!
Mentre el capullo d’en Bagre l’agafava amb força i pronunciava “jappi niu iar”, l’Anna encenia una cigarreta amb la mà lliure i es passava els seus cabells rossos per darrera l’orella. Amb un gest calculat va deslliurar-se del braç que l’oprimia per agafar una copa de cava que li oferia en Joan Cels.
En Cels i en Bagre van encetar una curiosa discussió sobre la profunditat dialèctica d’en Cohen, en Donovan i en Dylan. Fou en aquell moment en què l’Anna s’assegué al meu costat, érem pràcticament de la mateixa edat però jo la veia molt més gran. Em va mirar de reüll, mentre em llençava glopades de fum que jo m’afanyava a guardar en els meus pulmons com una relíquia
–Tu ets en Marc Maties, no?
Jo en aquell moment fins i tot hagués dubtat d’això, però efectivament era en Marc, el germà petit d’en Carles i ara tenia l’honor de respirar el mateix aire que ella respirava.
–I tu ets l’Anna, l’Anna... Badia.
L’Anna va girar-se definitivament i em va mirar a la cara.
–Sempre són tan avorrides les vostres festes?
De fet aquell any la cosa s’havia animat força, però ella segurament estava habituada a emocions més fortes.
–No t’agrada en Leonard Cohen?
–Això és folk, no?
Jo volia contestar que no, però en Miquel la va agafar de nou pel braç i la va fer aixecar. Ella se’l va mirar amb displicència i amb la cigarreta encara a la boca li va treure un polsim de cendra de l’espatlla.
–Va anem.
Ella em mirà de nou amb un aire de complicitat, em va fer un petó a la boca que no he oblidat mai més i va desaparèixer tal com havia arribat.
Per un moment vaig ser el centre d’atenció de la festa i en Jordi va aprofitar per posar-nos de nou “Un sorbito de champagne” de Los Brincos, la qual cosa va produir com una mena de revolada entre els de la colla que em va fer oblidar per uns instants aquella presencia decisiva de l’Anna. Després la cosa ja va anar de baixa i es va acabar per sempre aquell cap d’any.
Quan vaig travessar el pont per anar cap a casa em semblava com si tot hagués canviat definitivament, però l’any 1973 seria un any trist, de grans sequeres i d’esperances truncades. Només cap al final va començar a ploure, una pluja molt fina de desembre que ens va anar amarant la roba d’un líquid espès anomenat futur.
L’Anna i en Leonard Cohen van anar serpentejant pels meus records, fins que va arribar el cap d’any de 1974 i en Jordi va tornar a posar sobre el plat del seu tocadiscos aquella cançó d’amor i d’odi, que jo en realitat no havia arribat mai a treure’m del cap. Sentir-la de nou aquella nit, em va fer sentir una mica més perdut i més sol. L’Anna ja no va tornar i només em va quedar el record d’aquell petó i la possibilitat de la seva mirada complaent. Després tot va anar com va anar i la vida ja no em va perdonar mai més la meva indecisió. Ara en Miquel és un obscur professor d’institut i l’Anna és consellera de la Generalitat, la veig tot sovint per la tele i encara fa el gest d’apartar-se els cabells de l’orella, però ara ja no fuma, coses de la correcció política, suposo. A mi només m’ha quedat aquella cançó d’en Cohen i una fixació malaltissa pels abrics blau elèctric.

Quatre contes de Nadal (2005)

3. El somni de la senyora Rosa

La vida continua sense fer escarafalls, discretament, com si mai no hagués passat res. La realitat és una qüestió de punts de vista i és necessari ser capaç de pujar a un lloc molt alt, per a poder contemplar el paisatge sencer en la seva vastíssima exactitud. L’alt campanar de la vella església és la fita d’aquesta història, de moltes històries, de moltes vides, mentre els arbres de les deveses en la llunyania, vinclen les seves branques a caprici dels vents i els núvols, com grans fardells de cotó fluix, van girant al voltant d’altres campanars punteguts que encara gosen alçar-se vergonyosos enmig de la plana; i els trens passen i tornen a passar, travessant-ho de mig a mig, sobre unes rodes d’acer que corren paral·leles eternament, sense trobar-se mai. Com s’assemblen els trens a la vida!
La senyora Rosa baixava cada dia per aquella estreta vorera, per no haver de trepitjar els rierencs cantelluts del paviment. Molt lentament, anava passant sota l’alt espadat de pedra picada de la pujada de l’església.
Aquell vint-i-quatre de desembre de 1976, no era encara un dia especialment fred, un vent suau de mar semblava agradar a l’àngel de bronze que regnava sobre la cúpula del campanar i al penell trompetista que ballava sobre el teulat d’una casa veïna. Les muntanyes es desdibuixaven en l’horitzó, enmig d’un mar de calitja lletosa. La Rosa Vilagran semblava un ésser menut i desvalgut, que anava a ser digerit definitivament pels budells d’una ciutat sense escrúpols. Els seus ulls gastats miraven distretament a través d’unes ulleres de mestra d’escola. Reconeixia sempre les cares dels que passaven pel seu costat, sobretot si eren d’exalumnes. Els noms no sempre els recordava, perquè les cares arrugades dels adults no concordaven mai amb les traces fines dels joves que alguna vegada havien estat i que ella havia intentat adreçar, no sempre amb èxit.
A vegades encara els podia veure entre somnis: els seus antics alumnes, cridaners i exaltats, jugant al pati de l’escola; els seus rostres atònits contemplant la pissarra; les seves mans tremoloses intentant lligar paraules, amb lletres arrodonides sobre paper pautat. Però aquella nit havia somniat una altra cosa: insectes. Petits tèrmits que rossegaven la fusta, voraços i rodanxons, milers de formigues vermelles que devoraven completament la fusta de la casa.
Aquell somni clarament premonitori i tot un seguit de sorolls, que provenien, sense cap mena de dubtes, de les bigues de fusta de noguer del sostre de la casa, van provocar-li una certa alarma, un neguit creixent. Va decidir anar a demanar auxili al seu nebot arquitecte, ell podria dictaminar exactament l’estat del teulat. De fet ja feia dies que havia detectat uns petits forats sospitosos en una de les bigues del menjador.
En Joan Maria Vilagran tenia la consulta a la vora del riu, a la Rambla, vora el pont de Pedra:
«–L’estudi, tieta, l’estudi. Els arquitectes treballem en un estudi amb delineants que dibuixen, els metges tenen consulta i porten bata blanca. Els arquitectes estudi, els metges consulta...».
La tieta Rosa sempre oblidava que al seu nebot no li agradava gens que el confonguessin amb el seu germà gran, en Josep Maria, metge especialista en Ginecologia i Obstetrícia, amb consulta a la Gran Via, el carrer per excel·lència dels metges i els advocats.
Malgrat tot la senyora Rosa va explicar al seu nebot, amb pels i senyals, l’origen de la seva inquietud, i en Joan Maria li va prometre que abans de dinar aniria a comprovar l’estat de salut de les seves bigues, i que no es preocupés, que la darrera vegada que ell havia estat a casa seva, –dos dies abans– estaven essencialment en ordre i que els corcs no es mengen la fusta a tanta velocitat.
«–Gràcies Josep Maria, no saps pas quin favor que em fas!».
«–Joan, tieta, Joan».
«–Ai sí, perdona fill meu, fins al migdia».
La Rosa va iniciar el camí de tornada, sota els til·lers de la plaça, i després pujant de nou cap a l’església. Allà es va trobar amb la Pepita, a la qual va posar al corrent de les seves cuites:
«–Vinc de la consulta del meu nebot perquè resulta que tinc corcs i m’ha promès que aquest migdia vindria a casa a donar-me un cop d’ull».
La senyora Pepita, una veïna del carrer Claveria, amb la discreció que la caracteritzava, va fer una lleu ganyota amb una part de la cara, fins allà on ho permetia el seu enteniment i l’educació que li havien proporcionat les monges del Cor de Maria.
«–Ai Roseta, no sé pas de què em parleu...».
«–Corcs, a les bigues. Totes plenes de corcs. Aquesta nit fins i tot hi he somniat: milers de formigues vermelles fastigoses que entraven i sortien de tots els forats, convertint en serradures les pobres bigues que va posar el pare que en pau descansi».
«–Ai Verge Santa! Roseta, quin mal viure».
«–I quin mal dormir Pepita, quin mal dormir!».
La Rosa va continuar el seu camí, travessant de nou els murs de la ciutat vella, entre les altes torres de la muralla medieval, bastides amb aquells grans blocs de pedra romana. Tot just començava a passar pel davant dels esgraons de l’escalinata de l’església, que les campanes van començar a sonar, amb aquell estrèpit, que inclús a ella acostumada de tota la vida, li feia estremir l’ànima. Tot lluitant contra les onades vibrants de les campanes, que una darrera l’altre venien per xocar contra el seu cos menut, la Rosa Vilagran va enfilar la pujada de l’església, just a sota dels seixanta metres del campanar i dels deu de l’espadat de la plaça.
Entre vogada i vogada la Maria Assumpta, una campana de 900 quilograms, va sortir del campanar després de sentir-se un catacrac sec, esparracat i terrorífic. Aquella mola de bronze va caure a plom fins a la cornisa de la façana, allà va rebotar i amb un bramul tenebrós i definitiu, va anar a caure just on passava en aquell moment el cos menut i miop de la senyora Rosa Vilagran.
Mai no arribem a escollir les coses que perduren i probablement el record de la senyora Rosa ja s’hauria perdut definitivament si no fos per la inscripció que la recorda en la nova campana, que fou refosa amb les restes de l’anterior en la foneria Lambert d’Olot i beneïda pel senyor bisbe el vint-i-vuit d’març de l’any següent. La comissió d’experts constituïda a l’efecte, entre els quals hi havia el seu nebot, va arribar a la conclusió que les bigues que aguantaven la campana estaven malmeses per una infecció de tèrmits que s’havien menjat tota la polpa fins al cor de la fusta.
Els cairats de la casa de la senyora Rosa encara aguanten bé. Ara hi viu el seu nebot Joan Maria, que pateix d’insomni des d’aquella vigilia de Nadal i es passa totes les nits, fins que clareja, llegint llibres sobre l’interpretació dels somnis.