Barretades / Els presents

Plou, gairebé sempre, sobre les Fires del meu record. Les fulles humides s’enganxen a les sabates, als neumàtics i a tot allò que un aprèn a associar a la diada de Sant Narcís. És una pluja que no es pot mesurar amb els aparells habituals, perquè als gironins quan arriba el 29 d’octubre ens plou per dins.
A Girona les fires són com una pluja molt fina que ens mulla a tots una mica. Plou a les exposicions, plou a les parades, plou sobre els concursants del concurs de pesca fluvial i sobre els concursants del concurs de paletes i sobre els concursants del concurs de petanca. Plou inclús sobre les rotllanes dels sardanistes que ballen a l’estil empordanès i sobre els que ballen a l’estil selvatà. Plou en la missa en honor del Sant, plou sobre les sabates enllustrades de les autoritats, plou sobre el brogit de la Devesa i sobre els silencis dels campanars. A Girona la pluja és un sentiment, una angoixa, un verb transitiu que exigeix la presència humida d’un complement directe. El dia de sant Narcís la ciutat es desperta enmig d’un núvol de cotó ensucrat i el sol s’aixeca com una poma vermella, enfilada en un pal molt prim. Els carrers es commouen amb una alegria flonja i pesada, amarada de bondies i de bonestardes, d’olor de castanyes i de sofregits. Per sant Narcís, Girona és una ciutat tardoral que es desperta. Més enllà dels seus somnis i dels seus neguits, dels seus malsons i de les seves esperances, tothom alça la vista i mira cap el cel, més enllà d’on apunten les branques dels arbres més alts, més enllà d’on la noria fa el seu viatge d’anada i de tornada, més enllà d’on les gavines es deixen portar pel vent de la vida. A Girona plou gairebé sempre, fins i tot quan el vell de la casa alça el seu got de vi, o la seva copa de cava, o la seva copeta d’anís i es posa a brindar amb melangia pel record de dies plujosos ja passats o encara per venir, pel record d’alegries frustrades o de penes endolcides pel pas del temps. El vell tanca els ulls i brinda, mentre cau la pluja sobre la seva ànima: ¡Pels presents i pels absents!

Pep Prieto, la disfressa del periodista

"La disfressa de l’indigent" és una novel·la prima, un llibre curt, gairebé com tots els caseros que s’han presentat a la Llibreria 22 des que el món és món i que la 22 és 22, o sigui des de fa una eternitat. L’eternitat és un concepte que coneixem bé els gironins, de fet la nostra ciutat, com si no en tinguéssim prou amb una, és tres vegades immortal. Però a la majoria ens passa el mateix que a en Woody Allen que diu que l’eternitat se li fa llarga, sobretot cap al final... En Woody Allen no ha cregut mai en la vida futura, gairebé igual que en Guillem Terribas, malgrat tot en Guillem continua convocant any rere any aquest premi que porta el nom d’un amic ja desaparegut. Però aquest premi és més aviat una aposta de futur, és el reconeixement a una feina que, en bona part, encara està per fer. Ni en Woody ni en Guillem creuen en la vida futura, però tots dos es passegen per la vida amb un eslip de recanvi a la butxaca, per si de cas.
L’Alfred Hitchcock lligava la durada dels seus films a la capacitat de retenció de la bufeta del públic, aquest no és el cas evidentment de l’escriptor, que –en general– el primer que el preocupa és tenir la bufeta ben plena i després simplement la va buidant, va acomodant la llargada del seu relat a la pròpia capacitat per desenvolupar-lo. Hi ha obres que duren tota una vida, només cal veure, per exemple, les edicions revisades i corregides d’en Quim Monzó. L’obra d’un escriptor sempre està viva, sempre és susceptible de revisions i relectures tant per part de l’autor com del lector. Aquest llibre que ara es presenta va fent també el seu viatge particular, ni el llibre, ni el seu autor són ben bé els mateixos des d’aquell ja llunyà dia en què en Guillem va cantar-ne el títol sota les amples bigues de cotxera de la Planeta. L’autor ja no és aquell noi de cabells llargs i el llibre ha guanyat en extensió i maduresa.
Dave Barry va guanyar l’any 1988 el premi Pulitzer, les seves columnes d’opinió és publiquen cada dia en més de 500 diaris dels Estats Units. En la seva pàgina Web (i quin periodista que es faci valer no té avui en dia una pàgina web?) hi figura aquesta perla, diu: “la majoria dels que treballen als diaris no combreguen amb les informacions que s’hi publiquen. Com hi apareixen doncs aquestes informacions?, és un misteri, simplement apareixen... com en Batman!”. He començat parlant de l’eternitat i dels eslips d’en Woody Allen i d’en Guillem Terribas i he acabat parlant d’en Batman, un que porta els eslips posats sobre els pantalons! I del que es tractava era de parlar d’en Josep Maria Prieto i Mir, que no és en Hitchcock ni en Woody Allen, és simplement un periodista que escriu, però que no escriu prou, escriu el just per a quedar finalista del Casero, que no és el Pulitzer, ni el Planeta, que per raons òbvies de sexe tampoc té res a veure amb la Planeta. En Josep Maria Prieto i Mir escriu tan poc que fins i tot abreuja el seu nom, espero que ara amb la publicació d’aquest llibre s’espavili i iniciï una carrera ascendent, a mi em trobarà sempre al seu costat pel que faci falta. Jo que tampoc creia en la vida futura, ara també porto eslips de recanvi.

Barretades / Maragall

Catalunya, ideològicament parlant, està feta a imatge i semblança de la seva bandera, o sigui: cinc franges grogues i quatre de vermelles, que ens separen de la realitat com els barrots d’una presó o, més ben dit, com el teló d’un teatre que separa l’escenari de la platea, la realitat de la ficció. Cadascú s’identifica amb la senyera com vol, per les formes, per afinitat de colors, o –com és el cas del PP– per una determinada manera de disposar les barres: les vermelles als extrems i les grogues al mig.
La meva opinió sobre aquests temes és voluble i erràtica, a vegades intento anar contracorrent i d’altres en deixo portar per ella. En qualsevol cas sempre és convenient anar amb compte, que els rius d’aquest país ja sabem que són de mal tractar i val més no fer bestieses. En aquest moment no sabria definir la meva posició, miro al meu voltant i no sé ben bé on sóc, ni cap on vaig. El meu únic referent polític en aquest moment és la figura del president Maragall. Si algú pot representar la idea de Catalunya amb la qual encara puc identificar-me és ell. No comprenc la majoria dels moviments i maniobres que s’estan produint (representant) al nostre país aquests darrers temps, però la meva intuïció em diu que la posició forta, que el pinyol de la qüestió, segueix allà on està el president. Espero que se’n surti, que tots ens en sortim i que Catalunya pugui seguir encarant els reptes que se li plantegen. Molts encara no han paït el fet que Pasqual Maragall sigui president de Catalunya, francament jo ja no recordo ni qui hi havia abans i espero que ell i els seus –que no vol dir exactament els del seu partit– hi segueixin per molts anys. Catalunya, ja sigui una nació, un estat d’esperit o una comunitat de bens, ha de continuar essent rica i plena i deixar de tempestejar. Ara més que mai és necessari que tots recolzem al nostre president.

El centenari de La Salle

Quan van començar els meus estudis de primària al col·legi La Salle, a la classe dels senyor Arriaga, la institució ja feia un any que havia celebrat els seu seixanta aniversari a Girona. Era un edifici plumbós, sense ànima, set cursos després, quan el vaig abandonar, o quan el col·legi em va abandonar a mi –que pel cas ve a ser el mateix– encara havien de posar-se a festejar el seus setanta anys a la ciutat. El col·legi dels hermanos em va semblar des del primer dia un lloc ombrívol i trist. Els professors, que encara cantaven el "Cara al sol" quan calia, semblaven baixats d’un altre planeta i els companys havien crescut en un ambient de lluita constant, d’enveges, d’injustícies i d’humiliacions. A vegades em sembla que la meva memòria és com un pou negre, on tot el que hi cau s’hi perd per sempre, però aquells meus anys als hermanos de Girona han quedat sedimentats per sempre, com una mena de fang radioactiu; aquells anys foren una experiència trista, buida i prescindible. De fet quan em va tocar triar un col·legi pels meus fills ni se’m va passar pel cap la possibilitat de portar-los a La Salle.

Barretades / La mà que escriu

La mà quan escriu ens porta per camins insospitats, ens explica històries fantàstiques i ens desvetlla els secrets del llibre de les set sivelles. La mà actua amb completa independència i l’autor és només la tapadora, un babau que signa allà on la mà li diu.
Però a vegades el pallús que es creu escriptor intenta anar pel seu compte, s’imagina una història i amb la prepotència que caracteritza als imbècils, obliga a la mà a escriure-ho. Alguns d’aquesta manera han arribat molt lluny, fins i tot n’hi ha que han guanyat premis literaris amb més dotació econòmica que la grossa de la primitiva. Ara fa ben poc hem vist fenòmens d’aquesta mena, hem vist com es confonia la mà que escriu amb la cara pintada de la fama, la història literària amb el negoci dels sentits i, més enllà del que haurien de permetre els seus sacerdots, hem vist com es confonia fatalment la literatura amb la vida literària, que, per entendre’ns, és com confondre el cul amb el temps que passa. Però malgrat tot la mà continua escrivint, s’oblida de totes aquestes foteses, segueix el seu camí sobre el paper pautat de les emocions i les giragonses entintades de les quimeres. La literatura no necessita de res més, sobreviurà eternament als eclipsis de la imaginació i es deslliurarà amb facilitat del magnetisme provocat per l’òrbita el·líptica dels planetes. Sempre hi haurà una mà que continuarà escrivint poemes, per exemple, o novel·les exemplars o un conte que exemplifiqui el temps que fuig, el temps que s’escola entre els dits com una matèria gelatinosa, o com la sorra en un rellotge de vidre, o com aquella substància que segreguen uns cucs i amb la qual es fabriquen corbates i les mitges de les dames. Espero que la Maria de la Pau Janer no es senti ofesa pel contingut d’aquest article, ni ella, ni la mà que escriu per ella, ni la mà que li recull els premis literaris. Només faltaria!

Barretades / La pluja

Diuen que les paraules dels polítics se les emporta el vent. És una metàfora, naturalment, altrament els dies de tramuntana no podríem sortir al carrer sense donar-nos de bufetades amb promeses, amenaces, desqualificacions i adhesions indestructibles. El vent seria com una mena de pluja de meteorits que ens faria la vida impossible.
A vegades les metàfores es fan realitat, però en aquest cas no fou el vent sinó la pluja. El dia del Pilar, en el nostre país, és un dia passat per aigua i per discursos. Els polítics experimentats porten els seus parlaments convenientment protegits contra les inclemències de la meteorologia, embolicats amb paper de plata i, si convé, completament plastificats. Però els polítics novells escriuen els seus discursos de qualsevol manera, sense tenir en compte que les gotes de pluja poden aigualir els arguments més contundents i les lloances més sinceres. Tal és el cas d’un que, al bell mig del pati d’armes de la caserna de la Guardia Civil, es va a posar a llegir la seva arenga sense fer cas de les veus de l’experiència. A mig fer s’adonà que els articles i les preposicions començaven a caure-li dels dits, remullades per l’aigua de la pluja d’octubre. Amb aquesta mena de proves és allà on es veu la veritable fusta dels polítics, que com als militars, generalment el valor se’ls hi suposa. Ell no és un d’aquells polítics que renillen la seva rancúnia per les cantonades, ni un príncep lil·liputenc que es posa de puntetes per a fer-se mirar. És un home preparat, disposat a arribar fins al final, encarant tots el reptes i superant totes les proves. Allà on no arriba la memòria, arriba la improvització, que per alguna cosa, tant el subdelegat del Govern com la delegada de la Generalitat, tenen taules provades en el camp de la interpretació teatral. Però jo d’ells em compraria, per si les mosques, un rotulador d’aquells amb tinta resistent a l’aigua.

Barretades / Salt i l'educacio d'adults

Hi ha qui pensa que en aquest món tot és molt complicat, però la realitat és senzilla, nítida i transparent. La solució de tots els problemes de la nostra societat passa per l’educació. Una formació de qualitat i accessible a tothom. L’educació és el motor del desenvolupament humà i tot això ho saben bé la gent de l’Escola d’adults de Salt.
En Sebas Parra i en Joan Colomer són els dos mestres que dirigeixen i impulsen aquest projecte educatiu que honora al poble de Salt i a totes les comarques que l’envolten. L’Escola d’adults de Salt es mereix un respecte, l’ajuda de totes les institucions i la col·laboració constant de tots. Salt és un poble que ha rebut a més de 5.000 persones en els darrers anys, l’escola d’adults de les Bernardes treu fum per totes les xemeneies intentant donar cabuda a tots els que volen accedir als mínims estàndards educatius, per a convertir-se en ciutadans normals. Cal denunciar aquesta falta de mitjans de tot el sistema educatiu, però, sobretot, d’unes escoles d’adults que es veuen desbordades per l’immigració, un fenomen estructural de la nostra societat que l’hem de deixar de veure com una amenaça. La nostra societat ha de fer front a moltes amenaces però cap d’elles es podrà resoldre alçant murs i estenent barreres de filferro. En Sebas Parra i en Joan Colomer són uns herois del nostre temps, ells i ningú altre, han sabut comprendre que l’educació és l’única eïna per a salvar-nos del desastre. L’Ajuntament de Salt ara que obre nous carrers i planifica el seu urbanisme en direcció cap a la plana, faria bé en reservar el nom d’un parell d’avingudes per a aquests dos educadors que han fet més pel poble que molts altres que no es mereixen ni la làpida que tapa el forat del seu nínxol. Salt té un problema i només el pot solucionar invertint decisivament en educació, cal que els seus representants en prenguin consciència el més aviat possible. La formació dels nouvinguts ens pot arribar a costar cara, però sempre serà molt més barat que deixar-los en l’ignorància. El nostre futur passa per l’educació, és ben senzill, fins i tot un polític ho pot arribar a comprendre.