dijous, 25 d’agost de 2016

LA SALUT DE TERRADES

D’entrada tots els santuaris marians s’assemblen, però tots són diferents. La Salut de Terrades –no confondre amb la de Sant Feliu de Pallerols, de Sabadell, de Ribes o del Papiol– és un d’aquests indrets on es cultiva la pau i l’ordre, s’hi respiren olors de fonoll i de pineda, i els nens encara es poden gronxar sota el patrocini de les xocolates Torras.
Des de la Salut de Terrades, al vessant nord-est de la muntanya de Santa Magdalena, l’Empordà es veu com un llibre d’en Lluís Roura, amb il·lustracions de colors exaltats i de formes recargolades. En la distància les oliveres són com fileres de punts suspensius i els cirerers tracen accents circumflexos d’un verd intens, al mig de camps de color de palla i turons que potser desprenen sentor de vi.
L’interior de la capella exsuda misteris empordanesos, exvots lluminosos pengen sota les arcades i en racons recòndits habiten encara figures que semblen de cera i espelmes elèctriques que guspiregen entre els sospirs dels fidels que resen i la remor dels visitants que baden.
A l’hostal t’atenen en castellà, t’ofereixen records del santuari i un vermut casolà d’origen molt dubtós, i també loteria de Nadal –la d’allà, no la d’aquí–, perquè es veu que amb l’espelma a la Mare Déu no n’hi ha prou i la bona sort, que sempre es cobra el seu delme, vol anar sobre segur.
Un rellotge solar esgrafiat a la paret mostra l’hora des de l’any de traspàs de 1636, però avui un núvol ha aturat el temps i em deixa amb la mirada penjada del paisatge. Un avió passa damunt l’Albera i el gronxador oscil·la al ritme d’un ventet que bufa d’Agullana.



dimecres, 24 d’agost de 2016

El tedi i la barbàrie

Probablement la imatge més il·lustrativa del tedi és aquell aire calent que s’eleva damunt de l’asfalt en les hores de més insolació, com una mena de gelatina viscosa semitransparent. El tedi és el que passa quan no passa res i aquest estat es va allargant en un contínuum que sembla inesgotable.
Recordo aquelles tardes de diumenge quan l’ensopiment era la substància en què flotava el temps, vivíem a l’espera d’un futur que no acabava d’arribar mai, però amb la convicció profunda que d’un moment a l’altre el món donaria un tomb i tot esdevindria dilluns, una opció potser encara pitjor. El tedi és tocar fons, és un indret on no hi ha altra cosa que tu mateix i no sempre és fàcil suportar-ho.
Amb el seu deix romàntic Théophile Gautier deia allò de «La barbarie plutôt que l’ennui», fins i tot la barbàrie abans que l’enuig. El segle XX, que havia de ser el dels avenços i la raó, ens va deixar exemples prou evidents d’aquesta dualitat diabòlica, de l’abúlia que precedeix a la barbàrie o del fastig que arriba després.
Del setembre de 1939 al maig de 1940 va esdevenir allò que els francesos anomenaren «la drôle de guerre», la guerra de broma, un període a l’inici de la Segona Guerra Mundial marcat per la manca d’operacions a gran escala en el front occidental, després va passar el que va passar, però durant uns mesos els francesos i els anglesos es van instal·lar en un estat de tedi que els duria directament a la barbàrie.
Quan arriben aquests darrers dies d’agost, sempre em vénen al cap pensaments d’aquesta mena. Els últims turistes –els bàrbars?– es passegen pels carrers arrossegant els peus i els autòctons posen cara de preveure una catàstrofe imminent. Les vacances s’acaben fins i tot per als que no fan vacances, i tots sabem que el món ens espera, girant com una baldufa al caire de l’abisme.


dimarts, 23 d’agost de 2016

Absència

Parlar de Narcís-Jordi Aragó, en primer lloc, és parlar de Girona, d’una ciutat que intentava renéixer per enèsima vegada de les seves cendres, en aquest cas les d’una guerra civil injusta i sanguinària, aquella ciutat pètria, obscura i levítica que havia permès l’assassinat a sang freda de Carles Rahola. Girona i Carles Rahola configuren els primers traços del retrat de Narcís-Jordi Aragó, perquè cap altre va saber reivindicar la figura moral d’un periodista i escriptor que, com ell, s’estimava amb una irredimible passió la ciutat que el va veure néixer.
Parlar de Narcís-Jordi Aragó també és parlar de Presència, la revista que va donar veu i esperança a una ciutat i a un país exhaust i vençut. Recordo amb devoció la seva figura neguitosa i taciturna, però també brillant i irònica, intentant lluitar contra tots els elements, els materials i físics, i els propis de l’època, una època en què, com a ell li agradava recordar, s’havia de lluitar per allò que era evident.
Parlar de Narcís-Jordi Aragó, per un gironí, és parlar d’una evidència, d’una peça irreemplaçable de la seva història recent. Girona, com la seva catedral, és una ciutat inacabada i inacabable, però sempre ens l’haurem de mirar amb els ulls del que va ser el seu cronista, un cronista conscient que amb la seva crònica també anava construint el projecte vital d’una nova ciutat somiada.
Però parlar avui de Narcís-Jordi Aragó és parlar d’una absència. Segurament la gent com jo, que el vam conèixer, que el vam tractar i que en vam gaudir, no sabrem mai conjugar del tot el seu nom en passat, perquè seria tant com renegar de nosaltres mateixos. Avui, quan m’ha arribat la notícia de la seva mort, acabava d’escriure el darrer paràgraf d’un article on cito una frase d’Horaci: «La mateixa nit ens espera a tots». Segurament és veritat, però també és veritat que si a Girona la nit és menys fosca, menys grisa i menys negra, ho és gràcies a Narcís-Jordi Aragó.




dissabte, 20 d’agost de 2016

Festa

Instituïm una festa per commemorar el record d’un moment plaent, després, amb el temps, la festa esdevé una realitat en si mateixa i allò que es commemora queda difuminat pel pas dels anys. Abans els dies de festa eren comptats, però ara han anat colonitzant el calendari, l’oficial i el de cadascú, i les festes han passat a ser gairebé com una obligació més en uns casos o un dia no estrictament diferent dels altres, en altres.
Vivim en una època –i sovint no ens n’adonem– en què ens programem les alegries. Tal dia ens ho passarem bé i ho hem de celebrar ens agradi o no. Generalment, per poder gaudir d’aquestes coses és necessari l’ajut de l’alcohol o d’altres estimulants. Festa vol dir excés, perquè cada dia ja tenim de tot. Però en un dia de festa s’ha de tenir alguna cosa especial per poder explicar, l’únic problema és que, si es passa la ratlla del codi penal, s’ha d’anar amb compte de no deixar-ho gravat en el mòbil.
Ara, durant els mesos d’estiu, tots els pobles celebren les seves festes majors. Cada dia, a cada racó del país, s’encenen els coets i tota la parafernàlia sarauista. Els joves de cada comarca, i els de les comarques veïnes, van d’una festa a l’altra, que és tant com dir d’una borratxera a l’altra pràcticament cada dia, o com a màxim cada setmana, i ens sembla el més normal del món.
Aquests dies, per exemple, són les festes de Gràcia i els carrers aniran plens de tot això, d’alcohol, de pixum i de soroll, perquè toca, perquè som joves i ens hem de divertir, perquè és festa i la festa és disbauxa, i perquè –què carai!– els fabricants de cervesa també tenen dret a fer el seu agost i els cultivadors de marihuana han de trobar una sortida per als seus excedents. Diu un proverbi francès que no hi ha festa sense el seu endemà, i l’endemà d’un dia de festa només hi ha tres tipus de gent que sobreviuen: els que no tenen millor cosa a fer i dormen la mona, els que compten els beneficis del dia anterior i els que escriuen les cròniques de successos.



dijous, 18 d’agost de 2016

TEMPESTA A PALERA

El monestir del Sant Sepulcre de Palera no és poca cosa, va ser consagrat l’any 1085 pel bisbe de Girona Brenguer Guifré, amb l’assistència també dels prelats de Barcelona, Carcassona, Albi i Elna. Aquell mateix any el Cid Campeador, el gran mite castellà, encara oferia els seus serveis professionals als reis de Taifa de Saragossa i de València.
Palera fou durant molts anys un gran centre de pelegrinatge, on es podien obtenir les mateixes indulgències que s’obtenien per visitar Terra Santa, però, aquests dies d’estiu, Palera és un paisatge silenciós, només trencat pel carrisqueig d’alguna cigala i el brunzit d’insectes lleugers, nerviosos per la calorada i per la imminència d’una tempesta que baixa per la vall del Llierca. Els xiprers semblen grans animals que respiren l’aire de les feixes. En la llunyania se senten remors de tro i el cel s’omple d’un blau entintat que fa lluir les àrides fulles de les alzines.
El campanar d’espadanya de l’església monacal allotja dues campanes d’un bronze verolós i la porta, menuda i prima, esbossa un arc auster, sense cap mena d’ornament, quatre finestretes de doble esqueixada i un petit ull de bou acaben de dibuixar la façana. S’intueixen fràgils traces d’història entre les pedres.
Una figuera ordeix ja somnis dolços de coll de dama i les oliveres fa l’efecte que s’arrapen amb força entre elles. De sobte la cigala calla, les alzines s’esveren i en l’ampit dels murs comencen a caure gotes com llenties. Potser podria haver buscat un lloc millor per anar aquesta tarda, però em sembla que he fet bé acollint-me a la indulgència de Palera.


dimecres, 17 d’agost de 2016

Prediccions

El meu avi no errava mai en les seves prediccions meteorològiques. De bon matí, abans de sortir de casa, li preguntàvem quin temps faria i ell contestava invariablement: «Aquest vespre us ho diré». Les prediccions són pròpies de profetes o d’imbècils i el meu avi no era ni dels uns ni dels altres. Avui en dia hi ha tota una legió d’especialistes en el tema i fins i tot els paguen per sortir a la tele.
Des de l’antigor que la gent cerca l’ajut d’oracles per saber a l’avançada el que nia en el cor de l’atzar. Oracle ve d’«orar» i orar és parlar amb el déu de torn. La gent resa, però la divinitat ja ha decidit, per tant és força inútil demanar segons què. No et tocarà la loteria si ja està escrit que no t’ha de tocar, no plourà si els déus de l’Olimp han decidit anar a la platja, i plourà a gots i barrals si Demèter vol regar els camps.
Cap predicció és fiable, començant per les prediccions meteorològiques, naturalment. I, si no l’acompanyem d’una previsió, val més que ens preparem per al pitjor. Ens han assegurat que farà sol, però nosaltres hem decidit portar un paraigua al cotxe, ens han dit que ens tocarà la loteria, però no li diem encara al cap de l’oficina el que realment pensem d’ell, perquè sabem que tot és relatiu i que res ho és tant com una predicció.
Alexandre el Magne va voler esbrinar si era descendent directe de Zeus i va haver de viatjar fins al cor del desert egipci, a l’oracle de Siwa, per saber-ho. La resposta que allà va trobar ha quedat en el secret més absolut i avui les ruïnes d’aquesta ciutat fantasma han quedat sepultades per la sorra, perquè els murs de fang es van fondre durant unes inaudites pluges torrencials l’any 1926. Qui pot pensar que ha de ploure en el desert? Cap endeví, ni cap meteoròleg, va ser capaç de predir-ho.



dissabte, 13 d’agost de 2016

Els jocs

Els Jocs Olímpics són una d’aquelles coses que ha inventat la societat moderna i que cada quatre anys entren en les nostres vides sense saber ben bé per què. Suposo que serveixen per acabar de rendibilitzar tota una sèrie d’esports que la resta del temps pràcticament passen completament desapercebuts als més comuns dels mortals i fins i tot als periodistes especialitzats, per molt que ho vulguin dissimular quan retransmeten els esdeveniments.
El públic s’empassa llargues sessions d’esgrima (floret individual femení), els preliminars del tir amb arc, les semifinals de piragüisme d’eslàlom, els dobles mixtos de bàdminton i la doma clàssica per a les classificacions de quarts de final, com si fos el més normal del món. I la gent s’emociona, al bar, amb una gerra de cervesa a la mà, quan al final imposen una medalla a un xinès de cara rodona i de nom impronunciable, a un quatarí ros de dubtós origen àrab o a una noia que no sap ben bé quin himne toquen mentre se li escapen unes llagrimetes.
Els Jocs Olímpics de l’era moderna ja fa temps que pertanyen a allò que els americans anomenen el «show business», un negoci al voltant de tot el que és noticiable, retransmitible i amortitzable econòmicament. Les grans marques de roba esportiva, de begudes refrescants i de moltes altres coses, fan el seu agost i netegen la seva imatge fent-se passar per patrocinadors i mecenes d’una activitat que ja fa molt de temps que ha deixat de ser amateur.
Ja em perdonaran aquest article que avorreix fins i tot el que l’escriu, perquè tot el que dic, per evident, ja no sorprèn a ningú, però jo sóc d’aquells que opina que hi ha coses que s’han de dir i s’han de repetir si no volem que al final tots plegats ens acabem empassant el moc de les nostres pròpies mentides.


dijous, 11 d’agost de 2016

CIUTAT SENSE RUMB

Totes les ciutats, petites o grans, s’assemblen perquè en cadascuna d’elles nien els mateixos afanys i les mateixes misèries de la raça humana. Una ciutat és un organisme viu que creix i es desenvolupa com les cèl·lules d’un cos humà. Només cal anar a la platja un dia d’agost i comprovar com les famílies marquen territori en la sorra amb les tovalloles, els para-sols i les neveres de les cerveses, per poder contemplar a petita escala un exemple aclaridor de què significa l’urbanisme des de l’edat mitjana.
Però una ciutat també és un projecte i una il·lusió col·lectiva, alguna cosa que, com una mena de codi genètic, reposa silenciosament en el cap dels seus habitants. No vull dir que les grans avingudes es dibuixin d’aquesta manera, però sí que és el que acaba donant caràcter i vida als carrers.
Una ciutat és un viver d’emocions i de records que s’enllacen els uns amb els altres en l’espai i en el temps. Hi ha ciutats amb memòria més llarga que altres, però totes acaben mostrant en la seva pell les ferides, les arrugues i els tatuatges, de la seva història més recent i són fruit, també, més de les decisions dels seus governants actuals, que de les dels que ja es miren la història des dels pedestals de les estàtues.
Cadascú es mesura i s’emmiralla amb l’exemple del lloc on viu, i a mi sempre m’ha tocat viure, conviure i votar a Girona, una ciutat actualment sense rumb. Espero i desitjo que l’alcalde que la va abandonar per liderar un gran projecte de país, tingui més clar això que el seu vacu projecte de ciutat que ara té els seus hereus empantanegats en el fang.


dimecres, 10 d’agost de 2016

La burilla

Quan arriben aquests dies més calorosos i secs de l’estiu, i el bosc començar a cremar com una teia, les autoritats competents es posen a buscar la burilla. Sempre m’ha semblat una activitat interessant. El meu avi es va passar moltes tardes de diumenge de la postguerra buscant burilles en el camp de futbol després del partit. El tabac, en aquella època, era un bé escàs i amb unes quantes puntes de cigar n’hi havia prou per confeccionar cigarretes per a tota la setmana.
Ara els buscadors de burilles el que volen és trobar l’esca del delicte. Amb una punta de cigarreta encesa es poden fer moltes coses, de fet estic segur que en els cursets de bon terrorista sempre hi ha un capítol dedicat a aquest tema. Com fer el màxim de mal amb els mínims recursos. Amb una burilla no tan sols es pot encendre un còctel Molotov o un cartutx de dinamita, al nostre país amb una burilla es pot convertir en cendres tota una comarca.
Tot i que aquí en els darrers anys el preu del tabac ha anat augmentant ostensiblement, encara no ha arribat a la cotització d’altres països veïns. Per aquesta raó els terroristes estrangers el primer que fan quan arriben a La Jonquera és comprar un cartó de Malboro, obren impacients el primer paquet, encenen la primera cigarreta i després del primer orgasme pulmonar la deixen anar a terra, perquè a Espanya, ja se sap, tot es llença a terra. I aleshores passa el que passa. S’encenen les fulles seques de la cuneta, la pinassa comença a cremar com la gasolina i després d’unes hores o d’uns dies, depèn de com bufi la tramuntana, tot el que queda del paisatge són uns quants troncs carbonitzats.
Els fets sempre acaben amb l’helicòpter del conseller de torn que aterra en un pàrking proper a la desgràcia, on s’han concentrat tots els periodistes de la zona, i ensenya amb orgull la burilla.
–Ja els tenim! Aquesta vegada no s’escaparan!
Ai!, si el meu avi aixequés el cap...