dissabte, 1 d’octubre de 2016

Les pomes

Quan arriba la tardor a l’hemisferi nord, és temps de pomes. Les pomeres són els arbres fruiters més cultivats del món, a Catalunya en collim gairebé el 70% de la producció estatal i, concretament a les comarques gironines, sota la denominació de «Poma de Girona», s’obtenen les varietats més preuades, d’una qualitat excepcional.
Diuen que Alexandre el Gran va portar d’Àsia Menor una mena de pomes que després es van anar estenent per tot Europa. Són les que va utilitzar Guillem Tell per fer punteria sobre el cap del seu fill, o la que va enverinar la Blancaneu dels germans Grimm i la que va inspirar a Isaac Newton la teoria de la gravetat. A vegades sembla que sense les pomes d’Alexandre no existiria Suïssa, ni les pel·lícules de la Disney i tots flotaríem per l’espai sideral.
Però, de fet, les pomes ja eren conegudes i cultivades a tot Europa des de molt abans. Hèrcules, en un dels seus dotze treballs, ja va ser requerit per recollir unes pomes d’or que maduraven al jardí de les Hespèrides. Eris, la deessa de la discòrdia en va llençar una enmig de la festa de noces de Peleu i Tetis, i organitzà un sarau considerable que va continuar fins a la guerra de Troia i la fundació de Roma. Totes aquestes històries de grecs i de gregues van contaminar profundament la tradició cristiana, fins a fer-nos creure que al paradís terrenal ja es cultivaven pomes Golden Delicious.
En el calendari instaurat per la Revolució Francesa, el primer de Brumari –22 d’octubre– era considerat el dia de la poma i l’empresa que van fundar The Beatles per comercialitzar les seves cançons, lluïa una poma Granny Smith en el seu logo. Però, quan la poma realment va arribar definitivament a un grau major de simbolisme, fou el dia en què Steve Jobs i Steve Wozniak van mossegar una poma de silici per crear Apple i ens van condemnar de per vida a portar un smartphone a la butxaca.


dijous, 29 de setembre de 2016

EL SEXE DELS MOSSOS

Hi ha temes molt peluts i parlar de sexe sempre costa. Vivim en una societat patriarcal des de fa mil·lennis i som hereus culturals d’una –unes– religions que no ens ho han posat mai fàcil.
El món ens sembla enrocat en aquest tema per falta de models alternatius, però, d’haver-n’hi, n’hi ha. Concretament a la Xina, a les envistes de l’Himàlaia, on viu l’ètnia dels Mossos o Mósuo, o tal com ells s’anomenen, els Na. Són un poble que viu a la vora del Tibet, en un indret només accessible amb Jeep, en un trajecte que dura més de nou hores.
Els Mossos ens ofereixen un exemple de societat matriarcal, les dones no es casen mai i viuen en la casa materna. Les noies des de l’adolescència són lliures de mantenir relacions sexuals amb qui vulguin i, al dit efecte, se’ls reserva una habitació amb accés directe al carrer.
Les dones són les úniques propietàries i les herències es transmeten de mares a filles. Els homes no tenen responsabilitats i treballen molt menys que les dones, això sí, si mai necessiten diners, ho han de demanar a la matriarca. En canvi, en l’àmbit polític, sorprenentment deleguen aquestes responsabilitats en els homes, però als homes que elles trien, naturalment. Els Mossos generalment no coneixen la identitat del pare i l’única figura masculina que pot tenir rellevància en la família és el germà de la mare.
Evidentment no és un model a imitar en la seva totalitat, però sí que ens pot servir per saber que el nostre no és l’únic possible. I, a més, quan algun radical digui que un Mosso no té pare, ara ja sabrem a què es refereixen.


dimecres, 28 de setembre de 2016

La factura de la memòria

La memòria és un indret que revisitem sovint. Cada dia ensopeguem amb tota mena d’andròmines que ens evoquen moments del passat, llibres que més enllà del seu contingut recordem on els vam llegir, olors que perduren a través dels anys i que sorgeixen de sobte darrere d’una cantonada. La Memòria –i això ho deia Walter Benjamin– obre expedients que el dret o la història donen per cancel·lats.
El record de Benjamin ressorgeix en aquestes terres regularment a finals de setembre, que és quan –l’any 1940– va arribar a Portbou fugint del nazisme. És un record cronològicament establert i sempre hi ha algú o altre que escriu articles sobre el tema o s’organitzen actes, més o menys oficials, i algú porta flors a la seva tomba, en honor seu o en el de molts altres que fugint del foc van caure a les brases.
La memòria i la intel·ligència són les bases sobre les quals la humanitat ha fonamentat la seva evolució com a espècie. Al contrari que les formigues, o les abelles, no portem la informació bàsica en l’ADN del nostre comportament social, l’hem de recordar i de reinventar cada generació. La civilització, la cultura, la justícia i la història són conceptes que no heretem genèticament sinó que els aprenem. Aquest sistema, com molts altres aspectes de la humanitat, és imperfecte i qualsevol error ens porta a un bucle sense sortida.
Aquest retorn permanent a un passat mal tancat, o mal acabat, és el que en podríem denominar la factura de la memòria, una factura simbòlica, però que curiosament en el cas de Walter Benjamin va ser una factura real, una factura que ha quedat guardada en el Museu d’Història, la factura de l’Hotel de Francia dirigida a «El hoy fallecido Benjamin Walter» i on es detallen totes les despeses de l’inquilí abans i després de la seva mort i que sumaven «salvo error u omisión» 166,95 pessetes de l’any quaranta.


dissabte, 24 de setembre de 2016

La ciutat dels vestigis

Per un gironí com jo, Barcelona és una ciutat inquietant. La majoria dels seus habitants, d’entrada, no parlen la meva llengua, ni saben res dels meus orígens pobletans. Per ells Catalunya és allò que els arqueòlegs, els economistes i els antropòlegs anomenen el «hinterland», un germanisme que literalment vol dir la «terra posterior» i que en la llengua de Josep Pla es podria anomenar també com a «rerepaís».
El hinterland –tal com ens il·lustra l’enciclopèdia– és l’àrea d’influència d’un port, del qual depèn econòmicament per ser-ne consumidora de les principals importacions i proveïdora del gruix de les exportacions. No s’ha de confondre amb el concepte d’avantpaís o voreland, la zona ultramarina a la qual s’adreça el tràfic d’aquest port.
Barcelona viu reclosa en si mateixa, rodejada per una anella de poblacions construïdes pel franquisme que són com una mena de mur, un mur econòmic, cultural i lingüístic que la separa dramàticament del país que pretén representar. El substrat actual d’aquesta Barcelona, amb la mirada posada cap al voreland, l’ha definit prou bé el pregoner d’aquest any, un escriptor nascut a Barcelona l’any 1965 i que és incapaç d’expressar-se públicament en la pagesívola llengua del hinterland.
Barcelona és una ciutat assetjada i envaïda per gent que no la respecta, que l’embruta i que la humilia. Només cal passejar-se una estona per les rambles, per la plaça de Catalunya o pels carrers desastrats del barri vell per adonar-nos del mal que s’hi ha fet. Barcelona és la ciutat dels vestigis, queden determinades construccions, símbols d’un passat llunyà, però res més. Només continua alçant-se implacablement, ara amb peces prefabricades, l’horrible temple de la Sagrada Família.


dijous, 22 de setembre de 2016

EL TEMPS DELS PENAN

Els Penan són un poble indígena de Borneo, nòmades que viuen entre l’estat de Sarawak i Brunei. Fins fa 50 anys no paraven mai en un mateix indret i vivien exclusivament de la recol·lecció de fruits del bosc i de la cacera. Els Penan són coneguts pel “molong” un terme que significa “no prenguis mai més del necessari”.
En la seva parla, ara en perill d’extinció com ells mateixos, la majoria dels mots no tenen equivalent en altres llengües, són com relíquies d’un passat prehistòric. Noms de plantes, d’esperits del bosc i d’animals, colors, matisos, sentiments que reflecteixen la seva història i la seva cultura.
El lingüista Ian MacKenzie ha recollit més de 150.000 mots i locucions que també ens han d’ajudar a comprendre els nostres orígens, els d’abans de la revolució agrícola. Però, com en totes les coses, tant en podem aprendre pel que hi ha com pel que manca. Evidentment en la seva parla no s’hi recullen els mots moderns, els que tots podem intuir que la civilització ha anat introduint de mica en mica en el nostre vocabulari, però el més extraordinari de tot és que en la llengua Penan no existeix una paraula que defineixi el concepte de temps.
Els Penan viuen estrictament fora del temps. El passat i el futur són coses que ells no poden entendre, o que no entenen de la mateixa manera que ho fem nosaltres. El vocabulari de cada llengua reflecteix la cultura del poble que la parla, però en aquest cas no és només una curiositat folklòrica, perquè els Penan són el reflex de tot allò que érem nosaltres fa 10.000 anys, de quan encara no havíem inventat el temps.


dimecres, 21 de setembre de 2016

Vuit dies per setmana

La vida sembla que avanci a batzegades. Hi ha moments que queden gravats a foc en la memòria i altres, la majoria, que s’esborren completament. Els anys seixanta del segle anterior els vam passar en un estat de desesma absoluta, empantanegats per un règim que fins i tot feia l’efecte que era capaç de detenir el pas del temps. Entre No-Do i No-Do els fulls dels calendaris agafaven un to de floridura.
Probablement, per aquesta raó, els records inesborrables de tota una sèrie de generacions estan profundament lligats a grans esdeveniments que succeïen lluny, gairebé en un altre món: la mort de Kennedy, la Guerra dels Sis Dies, l’arribada de l’home a la Lluna, Vietnam... Només de tant en tant, alguna d’aquelles coses importants s’infiltrava per les fronteres impermeables del franquisme i transcendia discretament entre els «tu ja saps» i els «tu ja m’entens» de rigor.
Una d’aquelles fites va ser la irrupció d’un grup de quatre nois de Liverpool amb un serrellet que aquí es transformava en una llarga cabellera. Els Beatles van girar i girar en els tocadiscs de l’època i el món semblava que anava agafant velocitat a mesura que sonaven les seves cançons, que ens parlaven d’un temps que encara no era el nostre i d’un país que no havíem estat capaços de fer.
Els Beatles eren els fills d’una generació britànica que, malgrat tot, havia guanyat una guerra contra el feixisme i que donava corda incansablement als rellotges del món amb les seves guitarres. Ells vivien «vuit dies a la setmana», tal com afirmaven en una cançó i com ens recorda un documental que s’ha estrenat recentment. En una escena d’aquest film, Paul MacCartney respon a un periodista que li pregunta sobre la seva contribució a la cultura: «cultura? No, això nostre és la bona vida». Potser sense saber-ho del tot, els Beatles van ser l’espurna ignífera d’un món nou que ja començava a girar a una velocitat desmesurada.



dissabte, 17 de setembre de 2016

El suïcidi de l’estiu

En aquest país la tardor arriba per pur cansament de l’estiu. Les fulles no aguanten ni un minut més penjades dels arbres i es deixen caure amb l’esperança que un vent bondadós se les endugui cap a indrets de clima més benigne. La tardor no és una nova estació, és l’estiu que mor d’èxit o que se suïcida per pura desesperació.
Quan arriba la primera quinzena de setembre ens adonem que els dies s’han escurçat dramàticament i la llum es refugia a dins dels finestrals de les botigues i de les escoles. L’horitzó s’obstrueix a causa dels núvols que s’acumulen i dels automòbils que tornen. La gent que camina pel carrer –els que no estan pendents del mòbil– es miren les puntes de les sabates com si indiquessin una direcció precisa, un futur de direcció única que els empeny cap endavant.
La tardor és només allò que arriba quan l’estiu es dóna per vençut i s’agafa unes vacances fins al mes de maig. Vivim en un país de llargs i carregosos estius i la resta d’estacions són només comparses, col·laboradors necessaris per poder fer rendible la roba d’abric. Les tardors i les primaveres justifiquen la presència de teules als teulats i els hiverns serveixen per poder engegar la calefacció central durant uns dies.
La tardor és només un temps d’espera, els núvols i les fulles ho saben i la gent en el fons ho intueix, però en aquest país res és com ens esperàvem i fa l’efecte que ens sorprengui, fins i tot l’obvietat inquietant del pas del temps. Setembre, octubre i després novembre, són pàgines del calendari que ja vénen arrugades i tacades d’impremta. El temps ens omple l’agenda d’esdeveniments abstrusos i la fullaraca en els embornals sembla com notes a peu de pàgina que cal saltar per no perdre el fil de la vida.


dijous, 15 de setembre de 2016

SOBRE ELS MAPES

Ho he dit més d’una vegada, m’agraden els mapes, de tota mena. Passejar-hi la mirada és per mi com viatjar realment. Darrere de cada nom hi ha una història i cada història està connectada amb una altra per línies molt fines que anomenem camins o carreteres.
A vegades penso que primer van ser els mapes i després la realitat. De fet, hi ha molts indrets que van sorgir en la taula de dibuix d’un arquitecte, en el despatx d’un notari o en una reunió diplomàtica on sempre hi ha vencedors i vençuts. Les ratlles de les fronteres s’han dibuixat així d’ençà que el món és món. Però la realitat sempre acaba imposant-se i les línies imaginàries s’han de reforçar amb tanques i murs perquè al contrari no funcionen.
De petit m’agradava dibuixar mapes, eren països inventats que només existien efímerament, generalment només el que durava una classe de matemàtiques.
Un mapa era com una pàtria o una terra de conquesta, un indret màgic on es concentraven somnis i imatges mítiques.
Hi ha coses que tan sols existeixen en la ment humana. Déu, l’Estat, el valor dels diners... són només entelèquies acceptades per molta gent, però absolutament falses, perquè no es recolzen en cap realitat palpable. Fins i tot el passat és una gloriosa invenció de la raça humana.
Pau Vila, l’il·lustre geògraf català, deia que la geografia es fa amb els peus i potser és veritat, però es recorre amb els ulls i amb la imaginació. Per definició, un mapa és una utopia, això sí, n’hi ha que, després de desplegades, es tornen a plegar més fàcilment que altres.



dimecres, 14 de setembre de 2016

Societat anònima

Vivim en una societat anònima. Cadascun de nosaltres és un ésser anònim, que camina pel carrer sense pare ni mare. Cada vegada que entrem en una sucursal bancària per sol·licitar qualsevol cosa ens demanen el carnet per acreditar la nostra identitat i la declaració de la renda per poder comptabilitzar la nostra solvència, ens demanen un certificat de penals per contrastar la nostra honorabilitat i una fe de vida, no fos cas que ja hàgim ingressat en el club dels zombis.
Vivim en una societat anònima, però ara resulta que les nostres dades cotitzen en borsa. Tot allò que anem deixant per internet, com molles de pa pel camí, algú ho va recollint i després ho ven com un pa sencer. Quan els convé no saben res de nosaltres i quan sí, resulta que ho saben tot. Constantment sentim l’alè de les agències internacionals d’intel·ligència en el clatell. La CIA, el Mossad, l’MI16 o el CNI, tots estan a un clic de les nostres dades personals.
Tot es compra i tot es ven, però en grans paquets, a l’engròs, la informació a la menuda ja és una altra cosa, sobretot si ets tu qui la necessita. Només cal trucar a un número d’aquests que se suposa que ho saben tot per quedar-te amb l’auricular enganxat a l’orella i bandejat d’un costat a l’altre sense obtenir mai una resposta clara. Quan convé, la societat anònima esdevé societat limitada.
Perquè això de la informació va per classes i per barris, la informació, com la riquesa, està en mans d’alguns només, i tot i així la poca informació que tenim els pobres la regalem en les xarxes socials, som així de generosos. A qui pot interessar el que hem menjat avui per dinar? No ho sabem, però nosaltres, per si de cas, ho esventem als quatre vents amb foto inclosa i, ara que hi penso, potser fem bé. A veure si al final tot peta per excés, com en una mena de «Grande bouffe» de la informació.