L’angoixa

Més enllà de les pors reals que ens tenallen diàriament, vivim en temps d’angoixes, no sabem ben bé què ens amenaça ni qui concretament, però alguna cosa bull eternament en les nostres entranyes. Davant l’amenaça d’un gos rabiós, tremolem de por, fugim, ens amaguem, però contra l’angoixa de trobar-nos amb un gos darrere de cada cantonada no hi podem fer res, l’angoixa és la por a l’inconegut.

Com podem vèncer allò que no existeix? Com podem lluitar contra un enemic que no és real? El filòsof danès Søren Kierkegaard deia que l’angoixa és el vertigen de la llibertat. L’angoixa és el preu que ha de pagar la raça humana pel coneixement i la consciència. Som conscients de la impossibilitat de lluitar contra el temps, el deteriorament físic i contra la mort i això ens angoixa.

L’angoixa és el producte de la nostra desobediència i probablement ja va néixer en nosaltres en aquell primigeni moment en què Eva va mossegar la poma, aleshores vam travessar la fina línia vermella que separa la inconsciència animal de la intel·ligència humana. La humanitat ha lluitat durant mil·lennis contra la por, la ignorància, la solitud i la injustícia, i en molts aspectes podem dir que ha vençut, però no ha estat capaç de vèncer, ni tan sols d’intentar-ho, perquè contra l’angoixa només s’hi pot lluitar renunciant a l’esperança. 

 La mateixa angoixa que a vegades ens paralitza és la que ens empeny en les lluites socials, en la investigació científica, en la creació artística i, sobretot, en la recerca de la felicitat. Contra un enemic que no existeix no hi podem lluitar, però podem oposar-hi el sentiment d’una realitat que podem construir cada dia amb les nostres mans. L’angoixa, encara que sempre ens retorci les tripes, en el fons, també pot ser un derivat de l’esperança.

Temps de flors

La meva àvia cultivava roses de colors i textures evanescents, emparrades en una sòlida estructura metàl·lica que ens havia fet un tiet planxista. Quan arribava la primavera els capolls començaven a florir feixugament entre ramats de pugó que pasturaven salvatgement per les fulles, com en els prats deliciosos que ens anunciaven els capellans en els salms de quaresma.

El mes de maig era el mes de Maria, temps de flors i de pluges. I era també l’època en què un grup de senyores de la Girona vella organitzaven un concurs d’azalees i de rams de flors sota els arcs dessacralitzats de l’església de Sant Pere de Galligants. Aquell invent, altament fotogènic i concorregut, va morir d’èxit a mitjans dels anys vuitanta, per passar a esdevenir una mostra propiciada per l’ajuntament i que es desbordava pels patis ignots del barri vell.

Ara –dolç destí de les coses de la ciutat dels quatre rius– aquest esdeveniment ha tornat a morir d’èxit per segona vegada. Les flors han quedat arraconades per les multituds i per un afany artístic on es barreja l’estètica més avantguardista amb la més dubtosa de les falles de València. 

Aquest despropòsit, amb poques flors i molt material difícilment classificable, té poc futur, o l’hauria de tenir, des d’un punt de vista racional. Temps de flors està abocat a aquesta segona mort, però què en sorgirà després? No ho sé, i probablement poc importa. Aquesta mena de coses cada vegada són més susceptibles a l’encanteri de les estadístiques, dels balanços comercials i dels “impactes econòmics”. Girona, tres vegades immortal...

La bellesa

De fet la bellesa no existeix, és un concepte vague que voleia sense rumb entre els nostres pensaments més pregons i que sorgeix, a vegades, per a il·lustrar sentiments passatgers o emocions primordials. Hi ha una subtil diferència entre el concepte «bellesa», que és una qualitat sensible, i el fet de ser «bell», però generalment els confonem i tot queda a l’albir del nostre relativisme innat. 

Darrere de la bellesa, quan hi pensem fredament, sempre hi busquem una essència, un fet definitori, un criteri o un cànon que es pugui considerar universal. Però la bellesa, com gairebé totes les coses d’aquest món, és relativa. El temps, les cultures, l’educació i les afinitats personals, la condicionen radicalment i ben poques coses convoquen realment a la unanimitat darrere d’aquest mot, que d’altra banda utilitzem ben sovint per a qualificar conceptes ben peregrins.

La bellesa d’un cos jove, d’una posta de sol o d’una flor, però també la bellesa d’una idea o d’una acció. La bellesa no tant sols ens amara la vista, sinó que congrega tots els altres sentits: l’olfacte, el gust, l’oïda, el tacte. A través d’ells també gaudim de la bellesa, i aquest gaudi és estrictament solitari, no es pot compartir mai del tot amb ningú i això, paradoxalment, és el que fa la bellesa més universal.

Hi ha una bellesa en les formes, purament estètica, i una bellesa «interior» que descansa en la seva essència. I també hi ha una bellesa premeditada i una altra que no sabrem mai ben bé d’on sorgeix, deia Milan Kundera que «Abans de desaparèixer completament del món, la bellesa perdurarà encara durant uns instants, però per error. Bellesa per error, aquesta és l’última etapa en la història de la bellesa».

Retrats (2)

• Guillem Terribas: a peu o en bicicleta, el llibreter ressegueix el camí que tracen els mots. Somriu perquè en el fons se sap posseïdor d’una veritat ineluctable, que s’amaga darrere del llom d’un llibre que només ell coneix.

Comentari de dilluns

Dilluns de maig, la vida insisteix i la cridòria dels ocells s’infiltra per la finestra. S’albiren núvols en la llunyania. Costa respirar, malgrat la primavera. L’ambient es fa espès.

L’habitud

El mes de juliol de 1940 va començar el que aviat s’anomenaria la «batalla d’Anglaterra». Durant més de 9 mesos els avions alemanys van intentar trencar la moral i la força d’una nació que en aquells moments estava contra les cordes. Winston Churchill va definir aquell moment com «Our finest hour», la nostra millor hora i probablement la més decisiva, per a Anglaterra i també per al món sencer.

Des de l’inici de l’amenaça es van dictar normes d’autoprotecció de la població civil, quan les alarmes sonaven tothom havia de córrer immediatament cap als refugis i així es va fer disciplinadament durant les primeres setmanes. Després, la gent va començar a saber identificar el perill en funció del soroll dels motors dels avions i de les explosions de les bombes, l’espant de la guerra s’havia convertit de sobte en una rutina quotidiana.

Afirmava Sant Agustí –o era Cicerò?– que l’habitud és una segona natura. L’habitud desplaça la consciència i fins i tot l'anul·la, això és especialment útil per a les tasques més rutinàries. Un no va en bicicleta pensant en com ha de pedalar i no es pot conduir un automòbil mirant constantment el canvi de marxes. L’habitud és una espontaneïtat irreflexiva que permet ocupar el pensament en altres coses, però a vegades també ens arriba a afeblir els sentits: som incapaços de sentir un soroll repetitiu, una olor persistent o un perill quan esdevé quotidià.

Diu un proverbi que «una vegada, és un error, dues vegades, és un mal costum». La vida ens ensenya coses noves a cada pas, però ens hi acostumem aviat, fins i tot a l’horror de la guerra o a les malvolences del clima, la humanitat sap superar-les gràcies a l’habitud, però com tot verí s’ha de saber dosificar.

Retrats (1)

D. Sam Abrams: ulls menuts i ample bigoti. De tant en tant desvia la mirada cap un horitzó imaginari i clou el gest amb mitja ganyota. La seva conversa, enfilada amb mots exactes, fluctua damunt la taula amb un deix de sons ultramarins.

EIVISSA I EL TEMPS

Eivissa, venint de Girona amb Ryanair, és un indret remot, una illa ignota, enclavada enmig d’un mar de relativa grandària, però indubtablement poderós i completament encès de blau.

Eivissa és una illa prehistòrica, solcada per pedres misterioses, plantes que exsuden olors germinals i on encara s’observen rastres d’una antiga cultura rural. Camps farcits de garrofers i de casetes blanques s’estenen per l’interior, rodejats pels pobles de la costa, dedicats al cultiu del turisme.

Eivissa és un indret apartat del temps, vull dir que el temps transcorre d’una manera lleugerament diferent. La gent, els eivissencs i els que fa temps que ja s’han adaptat al clima, caminen un grau per sota de l’habitual, més lentament que al continent, i les broques dels rellotges sembla que parin a hores convingudes per compensar l’excedent de temps que s’acumula a cada racó de l’illa.

Eivissa fou durant segles un faralló perdut a mercè dels vents, de la pirateria i –Camus deia que el clima és una injustícia– d’un ambient reescalfat al llarg de molts estius. L’endogàmia, associada als costums locals, es percep encara clarament en llegir les esqueles al Diario de Ibiza o resseguint les bústies. Catalina, Maria, Joan i Antoni, són els noms més comuns entre els illencs i si hi afegim el cognom Tur o Torres al darrere, podrem confegir gairebé la meitat del padró censal de qualsevol municipi eivissenc.

El sol deixa rastres daurats tot el dia en un mar omnipresent en el paisatge i, a ponent, la tarda s’enfanga en llargs crepuscles que han deixat a més d’un palplantat per sempre en aquesta illa.

El coneixement

El coneixement és com una mena de relació tortuosa entre el subjecte i l’objecte, entre la matèria i l’esperit, entre allò que tenim a dins i tot el que ens envolta. No s’ha de confondre coneixement amb veritat, perquè tot és veritat, fins i tot la mentida és una veritat en si mateixa, abastable. Però el coneixement no ho és, creure en la possibilitat d’un coneixement absolut entra més aviat dins dels viaranys de la religió

El coneixement no és un tresor amagat en una illa perduda en l’oceà. Conèixer és pensar, és com una mena de filandre nerviüt que viu i es passeja  pels intestins de la realitat. El coneixement es mou i es rebrega, s’alimenta de tot el que ens concerneix i va creixent, acumulant anells que anomenem certeses i que viuen just el temps necessari per deixar pas a altres anells, com en tot ésser viu. Per aquesta raó hi ha qui afirma que el coneixement s’elabora sempre contra un coneixement anterior.

La filosofia s’interroga, el coneixement respon, la filosofia elabora idees, el coneixement els atresora, encara que només sigui virtualment, temporalment. El coneixement neix dels sentiments i acaba emmagatzemat en el polsós calaix dels records, és sempre relatiu perquè parteix d’un punt de vista concret i creix com pot entre les limitacions dels sentits.

El coneixement –afirmava Gramsci– s’enfanga sovint en un pessimisme que, malgrat tot, no ens ha d’impedir mai que actuï l’optimisme de la voluntat. Segurament no serem mai –ens recorda Nietzche– uns sants del coneixement, però com a mínim hem de ser-ne els guerrers. No hem de renunciar mai a pensar, que la incertesa sempre ens sobrevoli no és una raó suficient per a deixar de cercar la veritat. Entre la ignorància absoluta i el saber absolut –ho diu André Comte-Sponville–, sempre hi ha lloc per al progrés del coneixement.

Justícies

«L’Audiència de Palma deixa sense efecte la imputació de la infanta Cristina»:

Ha quedat clar que la justícia és igual per a tothom, però que no tothom es pot pagar un bon advocat.