dissabte, 3 de desembre de 2016

Prec de desembre

Si les arrels de les paraules anessin al cor de les coses, la paraula «desembre» vindria de «desesma». Dies grisos d’indestructible malenconia, el temps s’acaba, l’any s’esfondra i uns grans vents fa l’efecte que vinguin de sota terra per donar la raó al pobre Kafka. Desembre és el fons obscur de l’any, les aigües s’enterboleixen, els camins s’entortolliguen entre els peus i els sentiments afloren com si fossin veritats doctrinals o butllofes de metà en una bassa de fems.
Com més intensa és la pressió del pensament, més foscos es fan els dies. Les hores degoten en els vidres i les paraules reboten en els murs, potser per aquesta raó algú inventà el Nadal: per poder plantar la llavor d’una remota esperança de llum. Desembre, curull d’ambigüitats polifòniques, acaba com una tragèdia posada a l’inrevés: amb un nen que neix en un món que s’acaba.
El poeta va deixar escrit «Em nego en el dolor de l’aigua del meu somni», un vers que s’hauria d’exhibir a l’entrada, i a la sortida, de tots els centres comercials. De la mateixa manera que les víctimes de l’holocaust havien d’abaixar la vista quan passaven sota aquell altre rètol que deia: «El treball us farà lliures», tots els compradors d’il·lusions nadalenques haurien de saber que darrere de cada regal hi ha una xemeneia que escup fums inconfessables.
Desembre és una conclusió, un desenllaç, una escena amb un fos a negre, però el teló sempre torna a aixecar-se i quan la llum del Nadal s’apaga, s’encén la de l’any nou i la vida continua. Desembre fosc de «lentes hores» i de bogeries pagades amb targeta de crèdit, només desitjo que del fons de la teva nit, d’aquest pou insondable de desesma, en sorgeixin novament les brillants estrelles per assenyalar el camí que ens ha de dur cap a un altre desembre.



dijous, 1 de desembre de 2016

EL CONSOL DE L’EMPORDÀ

L’Empordà, allò que realment entenc per l’Empordà com a unitat paisatgística, és un feix de pobles que van de Figueres a La Bisbal. Se’ls reconeix fàcilment damunt d’un mapa administratiu, perquè tots són termes municipals petits, que es barallen entre ells per un lloc a la plana. Els noms dels llogarets desborden amb escreix els límits finíssims que els separen i les lletres dels uns i dels altres gairebé arriben a fusionar-se, formant noms nous i curiosos. Tots ells són pobles que abracen tres comarques: l’Alt i el Baix Empordà i el Gironès, i s’acomoden entre el massís de les Gavarres, les terres altes del Pla de l’Estany, els estreps muntanyosos del Mont, els pujols de la serra de l’Albera, les roques escarolades del Cap de Creus, la tofa rocosa del Montgrí, les muntanyetes de Begur, els aiguamolls de Castelló i de Sant Pere Pescador, i els arrossars de Pals, que acaben de tancar-lo pels quatre costats. Tot i que el mar sempre hi és present, l’Empordà no és un paisatge marítim, els pobles del que avui s’anomena «Costa Brava» fan vida a part i viuen d’esquena a la plana empordanesa. El mar de Roses i de l’Escala, de Palamós i de l’Estartit, només és una franja blava que s’intueix en la llunyania i que els artistes pinten d’ofici en el fons dels seus quadres. Tot i així, aquest pinyol dur de l’Empordà és un país magnífic, incomparable. La Muga, el Fluvià i el Ter han aportat una terra esponjosa i fèrtil, i lleugerament ondulada com els rínxols d’un sant Tarsici. Cap altre indret de Catalunya mereix ser reverenciat per la benvolença del seu paisatge i la qualitat de vida, quan el paisatge compta com a consol.


dimecres, 30 de novembre de 2016

L’inici de la posthistòria

Fins fa ben poc vivíem en la creença –intel·lectual– d’una terra plana, en la qual no hi havia res més enllà de l’escepticisme, només un abisme de mentides i d’incerteses. Vivíem acceptablement tranquils, escalfant-nos les mans en el foc que creiem inesgotable de la ciència, de la filosofia i de la raó, però estàvem equivocats, hi havia una conspiració que ordia els seus fils darrere la porta de la postmodernitat.
Ens havíem cregut conceptes que imaginàvem proverbials, incontrovertibles, com la bellesa d’Helena de Troia o l’astúcia d’Ulisses, el noble coratge d’Hèctor, la vulnerabilitat d’Aquil·les o la bogeria d’Àiax. El món es resumia en un parell o tres de llibres i es representava amb figures de marbre o de bronze que resistien perdurablement el pas del temps.
Ara, per si no en teníem prou amb la fràgil veritat dels nostres dies, ens diuen que vivim en la postveritat. Fins avui crèiem que quan desapareixia la veritat apareixia la mentida, i que quan s’esvanien les certeses ens havien d’envair les incerteses. Però ara ja no, ara tot s’escombra directament sota les catifes de la història, per instal·lar enmig de les nostres vides una postveritat rodona i completa.
Trenta-dos segles de civilització només hauran servit per desaprendre l’essencial i per constatar que en aquest món, fins i tot el més sagrat està en venda, que la funció esdevé propòsit i que la cultura només serveix per ser exhibida com un monstre de fira. La modernitat ja té aquestes coses i el feixisme –el postfeixisme– ha trobat finalment la manera de segellar totes les sortides, sempre trobaran una postveritat per tapar-nos la boca. Els conspicus representants del postfeixisme –n’hi ha un a cada país– ja han anat a fer un curset a la Torre Trump.
Arribats a aquest punt, i ja superat definitivament aquell concepte de la història com a àrbitre en el qual creia ingènuament Fidel Castro, ens adonem que el problema no és saber distingir entre veritat i mentida, ni entre veritat i postveritat, el problema és que la majoria ja no sap distingir una cosa de l’altra i no deixarà que res espatlli la fràgil estructura del castell de cartes de les seves certeses.


dissabte, 26 de novembre de 2016

L’estació de Portbou

L’estació de Portbou, com el llimbs, és un indret situat entre el cel i l’infern. És una estructura fèrria en forma d’hangar i cadascuna de les peces metàl·liques que la componen està recoberta d’una gruixuda capa de records i de mirades, de plors i de somnis. La llum es descompon en el seu interior i dibuixa ombres que caminen solitàries per les andanes. El temps regalima a través d’un rellotge mentre el vent udola sense descans.
L’estació de Portbou apareix més sovint en la literatura europea que en les guies turístiques i gairebé sempre lligada al nom de Walter Benjamin que, acorralat per les fúries del seu temps, va acabar els seus dies i posà fi a la seva vida en aquesta vila empordanesa. Però ara, a més, L’estació de Portbou també és un llibre que recull la inspiració poètica de Jordi Carrió i la poesia fotogràfica de Manel Esclusa. La suma del talent de l’un i de l’altre es desborda en cada pàgina del llibre i vessa també més enllà dels límits de la mateixa estació, en el temps i en l’espai, per arribar fins a la nostra època, curulla novament de gent que busca refugi i esperança, i que només troba desconsol en els ulls freds de l’àngel de la història.
El llibre s’encapçala amb una cita d’Hannah Arendt que diu: «Pensar i estar veritablement viu són la mateixa cosa», i és que raons com aquesta són les que ens fan revisitar sovint indrets com aquest. Carrió i Esclusa es passegen entre la nit i la boira, entre el blanc i el negre, entre l’infern i el cel, i ens commouen amb la bellesa desconcertant que sorgeix del cant remot de les coses intemporals i «d’un continent de portes desencaixades i panys rovellats».
Les tragèdies es desencadenen al final de la història, però la nostra història encara no ha arribat al seu final i continua més enllà de les línies d’aquest llibre, més enllà de les pàgines dels diaris, transcendeix i salta damunt dels interrogants dels filòsofs i de les interjeccions dels polítics, perquè la història de la humanitat és com aquell riu on només ens podem banyar una vegada. L’estació de Portbou, la de Carrió i Esclusa, és una arquitectura sublim que ens ajuda a suportar el pes dels nostres dubtes, perquè la poesia, vingui d’on vingui, si no serveix per a això, no serveix per a res.



divendres, 25 de novembre de 2016

L'aixeta

Com a avançament del meu llibre 
El Ter: crònica d'un riu, publico 
el text que l'encapçala.


«Gairebé al final de la Segona Guerra Mundial, quan l’exèrcit roig ja entrava a sac en l’Alemanya vençuda, un grup de soldats provinents de l’estepa profunda es miraven encuriosits com sorgia l’aigua de les aixetes nazis. Van decidir agafar-ne totes les que van poder, com a botí de guerra.
Se les van endur al seu poble i les van penjar d’un pal a l’entrada de cada casa, però quina va ser la seva decepció quan van comprovar que, després de tants esforços, allà, damunt d’aquella terra polsosa, les aixetes no funcionaven. Ells no sabien que calien canonades, canalitzacions i potabilitzadores per portar l’aigua fins a la civilització urbana.
Un setanta per cent del cabal del Ter acaba en les aixetes de gran part de la població catalana. Em pregunto si la majoria saben d’on prové l’aigua i quin viatge ha fet fins a la pica de la cuina o a la tassa del seu vàter, o si fan com els soldats mongols que es pensaven que rajava per art de màgia o per dret de conquesta...».



dijous, 24 de novembre de 2016

ORACIÓ DE LES FULLES

Ha arribat l’hora memorable de les fulles, aquell moment mític que només s’escau una vegada a l’any a la meva terra, quan els arbres s’immolen a major glòria del paisatge. Ja han començat a caure les fulles serrades dels oms damunt de l’aigua discreta de la Llémena i en les gorgues quietes del Brugent; fulles que cauen, enceses d’un groc vibrant, en les obagues de la vall del Bac i en els camins de la vall de Bianya. Es dipositen amarades d’humitat en la terra fosca de la serra del Corb i en les feixes escalonades del Coll de Banyuls, s’escampen per les riberes del Ter les fulles ocres dels pollancres i naveguen per l’aigua de les séquies com si fossin els missatgers d’una terra que implora. Es desplomen les fulles dels plàtans a la rambla de Figueres, a l’avinguda Caritat Serinyana de Cadaqués i en el passeig Marimon Asprer de la Bisbal, les fulles dels castanyers es fonen damunt l’herba del Maristany de Camprodon, i les dels faigs es perden en els encontorns de Santa Pau i pels corriols de la Fageda d’en Jordà. Un riu de fulles seques llisca sota el pont de Sadernes i voleien com les cigonyes damunt les closes i els aiguamolls de l’Empordà. Ha arribat l’hora de les fulles, però tot es dissoldrà aviat en la grisor de l’hivern, després s’encendran els llums de les cases, començaran les remors de Nadal a les ciutats i només quedarà el record dels colors de la vida que declina, en la mà d’algun pintor de paisatges que continuarà omplint de tardors els racons dels seus quadres, perquè sap que ha de perdurar per sempre el record gloriós del temps de les fulles en la fràgil memòria dels humans.


dimecres, 23 de novembre de 2016

Els pidolaires

Juntament amb les prostitutes, constitueixen un dels gremis més antics de la humanitat. Molt abans que existís el capitalisme i abans que es configuressin els primers imperis, ja hi havia demanaires. A la Bíblia no hi falten exemples de mendicants, ni en cap dels llibres clàssics. Però, en general, són captaires, enviats de Déu o dels déus, per posar a prova els atribolats mortals.
Els pidolaires sempre han tingut feina fixa, tot i que avui en dia la competència és molt dura. Però el sector es renova ràpidament i la innovació constant és la norma. Ara ja gairebé ningú para la mà i prou, no. Ara acompanyen l’acanada amb un discurs generalment molt ben argumentat o directament amb una pancarta o un cartell on expliquen la seva tristíssima situació i la dels seus innumerables fills. Cada vegada veiem més exemples d’aquest tipus en els carrers de les nostres ciutats, tants que gairebé ja no en fem cas.
Diu un proverbi de no sé on: «Caseu el pobre amb la pobresa i els captaires es multiplicaran». Vivim en una època en què la crisi ha abocat molta gent a situacions de pobresa extrema, però és ben sabut que una cosa és ser pobre i l’altra pidolaire. Els pidolaires són aquells individus que han professionalitzat, i externalitzat, la seva pobresa i que s’aprofiten de la mala consciència de la resta de mortals per convertir una situació puntual en un modus vivendi.
La pobresa és una malura silenciosa, que pot atacar qualsevol i que arriba a ser mortal. Ho hem vist recentment amb l’exemple d’aquella anciana de Reus que va morir cremada a casa seva, en un incendi causat per una miserable espelma, després de veure com li tallaven la llum i el gas. Segur que ella no va sortir mai a pidolar pel carrer.



dimarts, 22 de novembre de 2016

Salvem la Devesa


Llegit el 21 de novembre de 2016, 
en l’acte organitzat per la 
Plataforma Salvem la Devesa.

Com gairebé a tots els gironins, em passa que parlar de la Devesa és com parlar de la meva vida. Més enllà dels records d’infància, la Devesa va lligada profundament amb totes les lluites ciutadanes d’aquesta ciutat. D’ençà que tinc ús de raó que he sentit parlar de reivindicacions entorn d’aquest paratge tan estimat pels gironins. Potser la primera que recordo haver-hi participat fou la que organitzà la revista Presència la tardor de l’any 1976 i que un temps després es plasmà en forma de llibre de la mà de Narcís-Jordi Aragó.
Des de l’aleshores quan penso amb la Devesa sempre em ve a la memòria aquell Paradís perdut que invocava l’Aragó en el frontispici del llibre i que en boca del poeta John Milton deia:

T’haurem de perdre paradís?
T’haurem d’abandonar, terra nativa
d’amples camins i venturoses ombres,
digne sojorn dels déus?

La Devesa, tal com la coneixem, és el parc urbà més gran de Catalunya i probablement el conjunt arbrat urbà més gran de la península Ibèrica. Són quaranta hectàrees de passeigs ombrejats amb més de 2.500 plàtans que ja eren més que centenaris quan la majoria de nosaltres vam néixer.
En primer lloc voldria dir que aquest paradís perdut dels gironins és un patrimoni que ens depassa. És un patrimoni que va més enllà dels límits de la nostra ciutat, però fins i tot, en aquests moments del segle que vivim, m’atreviria a dir que ultrapassa els valors estrictes que representa. Els arbres, aquests plàtans centenaris són éssers venerables, venerables i vulnerables, que mereixen un respecte que va més enllà dels nostres, moltes vegades mesquins, interessos ciutadans, vinguin d’on vinguin.
No ens podem plantejar la Devesa des d’un punt de vista fred, com un element urbà qualsevol, no podem parlar alegrement dels seus «usos», com si la ciutat es pogués prendre qualsevol llibertat amb els arbres. Els arbres monumentals, igual que molts animals, hauríem de començar a pensar que tenen uns drets, com a mínim, igual que els nostres i que es mereixen ser respectats i cuidats fins a les darreres conseqüències.
Jonathan Swift va fer que el seu Gulliver, gairebé cap al final dels seus viatges, sentís més admiració pels cavalls que per les persones. Els arbres també són animals fidels que mereixen tota la nostra admiració perquè s’arrapen a la terra amb més força que nosaltres. Els agrada la pau, el silenci, la terra humida i els cels blaus.
Els arbres són animals de companyia, ens abriguen amb els colors canviants de les fulles i ens consolen amb la remor persistent dels seus silencis. Tenim la sort de viure en un país amb arbres i en ciutats on encara és apreciada la seva presència. Els arbres, molt més antics que els humans, són símbol de civilització. Sota les seves branques s’hi han fet juraments de fidelitat, s’ha descansat en les hores més caloroses de l’estiu i a la seva ombra els nens han somiat futurs lluminosos.
Hi ha arbres anònims que viuen una existència discreta, només alterada per les necessitats urinàries dels gossos o pel ganivet de la parella d’enamorats. Però també hi ha arbres amb pedigrí, amb currículum i amb entrada a la Viquipèdia, com el roure de Gernika o el Pi de les Tres Branques, o arbres d’anomenada local com el Suro de Mas Perxés o el Pi de Romanyà. Tots ells formen part del nostre patrimoni cultural, però contràriament a altres elements construïts amb pedres i formigó, els arbres són éssers vius i per tant amb data de caducitat biològica.
Tal és el cas, per exemple, del famós castanyer que contemplava Anna Frank des de la finestra del seu amagatall a Amsterdam. L’arbre ja tenia més de 150 anys i el vent un dia, no fa gaire, el va vèncer definitivament. Poc abans de ser descoberta per la Gestapo i enviada al camp de concentració de Bergen-Belsen, el 13 de maig de 1944, Anna Frank encara va escriure el següent: “El nostre castanyer està florit, ple de fulles i molt més bonic que l’any passat”. Ella ja no el va poder veure florir mai més, però el castanyer continuà impertorbablement alçat al pati, assenyalant acusatòriament cap a la finestra de l’estança buida de la casa d’Anna. Pocs anys abans, el 1939, Carles Rahola, que tant s’estimà la Devesa, també contemplava, a través de les reixes de la cel·la on esperava l’hora de la seva execució, “una palmera que es descabdella i reflecteix en les seves fulles agitades per la tramuntana, els raigs del sol matiner”.
Els arbres de ciutat, en general, són animals porucs. Treuen el nas discretament per les cantonades, s’estremeixen amb un calfred quan un gos s’acosta amb la cua erecta i deixen anar plors de fulles damunt dels cotxes aparcats en zona blava. Intenten arrelar com poden entre l’asfalt de les llargues avingudes i les llambordes dels carrers menuts, i respiren amb ranera d’asmàtic l’aire brut que plana, com una llosarda, damunt dels teulats de les cases.
Els arbres ens acompanyen i ens consolen quan alcem els ulls cap al cel buscant respostes a les preguntes de sempre. Les branques semblen dits nuosos que imploren als déus de les plantes i que ens assenyalen camins inextricables entre els núvols que passen. Els arbres posen un punt d’humilitat en l’orgullós paisatge ciutadà i ens recorden permanentment la naturalesa primigènia del nostre origen rural.
Les nostres ciutats, mediterrànies i europees, no s’entendrien de cap manera sense arbres, sense el borrissol a vegades inquietant dels plàtans i el perfum primaveral dels til·lers, sense el color de les acàcies i les flors de les pruneres i de les magnòlies, sense els fruits enjogassats dels castanyers que rodolen per les voreres i aquell punt exòtic que exhibeixen les palmeres, sense la serenor dels lledoners i la molsuda verdor de les moreres.
A vegades les autoritats s’entretenen a posar plaques al costat de les soques arbòries per fer-nos saber el nom científic o la raça vulgar dels vegetals que anem trobant pel carrer. Són plaques generalment molt ben fetes, tant que perduren més que els arbres anunciats. Les plaques no necessiten ser regades ni cuidades i els pobres arbres passen a millor vida molt abans que les proclames municipals.
Però tornem a La Devesa, aquest espai gironí castigat per les inclemències de la història i per la indiferència dels gironins. Tal com he dit, poques ciutats del nostre país poden lluir una massa d’arbres centenaris en el centre mateix de la seva àrea urbana, glossats per tots els poetes, retratats per tots els pintors i fotografiats per tots els fotògrafs haguts i per haver. Els arbres de la Devesa, i la Devesa en el seu conjunt, són part inseparable del patrimoni de la ciutat.
I, malgrat tot, els gironins hem fet el possible per degradar-la, separant-la de l’entramat urbà per un cinturó espès d’automòbils fumejants, assecant les deus de les quals s’alimenten els arbres i construint edificacions de tota mena que després costa anys i panys derruir. Es va cometre, en el seu moment, l’error de construir-hi en un dels seus extrems l’edifici de la Fira de Girona, una Fira que, si creix, haurà de fer-ho a costa del parc i que si no ho fa, acabarà morint-se d’esllanguiment. Un problema agreujat amb la posterior construcció de l’Auditori, un equipament aïllat, sense un transport públic adient i sense possibilitat de tenir places d’aparcament.
Però les coses són com són i s’han fet com s’han fet, ningú discuteix l’existència d’aquests dos equipaments de la ciutat, però la Devesa necessita ser dignificada urgentment. Han d’acabar de desaparèixer tots els vestigis de formigó que afoguen l’estructura vegetal del parc, s’han de dignificar els jardins, oblidats i degradats, s’ha d’enderrocar l’antic restaurant de la Rosaleda i s’ha de restaurar la caseta bessona de l’entrada. El camp de Mart ha d’esdevenir un espai diàfan, net, on la gent hi pugui passejar i estirar-se sobre l’herba i que no s’hipotequi constantment per les necessitats de la Fira.
La Devesa és l’eterna assignatura pendent de la ciutat, assetjada des de temps immemorial per edificacions estranyes i automòbils empudegadors. Girona no ha tingut cura de la seva Devesa i l’ha mantingut durant decennis com un abocador d’esdeveniments sorollosos i massius.
Quan l’ajuntament es pregunta sobre els usos que ha de tenir la Devesa, ho té molt fàcil. Només ha de mirar les fotografies que utilitza en els propis prospectes turístics.
Però per molt que ens entestem a omplir les guies amb imatges de postal, els arbres venerables de la Devesa no duraran per sempre, igual que els mortals habitants de la ciutat grisa i la Devesa continuarà essent aquell paradís perdut que proclamava Aragó, perdut i mai retrobat del tot. De fet, ara que hi penso, us imagineu una Devesa al centre de Barcelona? Segur que, cuidada i respectada, esdevindria un dels grans atractius de la ciutat, lluiria a la portada de les guies i seria de visita obligada. Però la Devesa per desgràcia és a Girona i els gironins continuen malbaratant aquest fràgil patrimoni.
No vull acabar la meva intervenció sense fer una proposta.
Proposo seriosament que, aprofitant que l’any 2017 molts plàtans de la Devesa compliran els 200 anys de vida, el pregó de les Fires el facin els mateixos arbres de la Devesa.
Amb el seu silenci ens donarien una lliçó magistral inoblidable.

I ja finalment, acabo la meva intervenció llegint el darrer paràgraf del llibre de l’enyorat Narcís-Jordi Aragó i amb un desig personal.

El paràgraf diu així:

«El destí de la Devesa no és el de ser una selva, sinó el de ser un parc urbà, amb tota la complexitat i la dificultat, però també amb tota la infinita riquesa que enclouen aquests dos mots. El destí de la Devesa és el de tornar a ser, com la recorda el poeta Narcís Comadira, aquella alta volta que ens cobria els somnis. Aquell marc de privilegi al redòs del qual s’oxigenava el cos i prenia volada l’esperit dels gironins.»

I el meu desig per la Devesa es pot resumir en una sola frase:

Que la Devesa sigui Devesa, Devesa i prou.



dissabte, 19 de novembre de 2016

La teoria de la cervesa

Una vegada vaig sentir dir a un personatge molt conegut de la meva ciutat, i que amb el temps ha esdevingut una referència d’èxit en l’àmbit de les empreses culturals, que ell no es refiava, ni podia fer negocis, amb algú amb el qual no pogués anar a fer una cervesa. He de confessar que després d’escoltar aquesta frase em va caure el món a sobre, perquè vaig comprendre de sobte que el meu destí en l’àmbit dels negocis no tenia gaire futur.
Tot això ho vaig recordar de sobte l’altre dia quan escoltava a la ràdio, per casualitat, la roda de premsa en la qual el Barcelona FC anunciava el nou acord de patrocini publicitari de la seva samarreta. Segons vaig entendre, tot el procés de contacte amb aquesta empresa japonesa va ser fruit de les amistats i les complicitats forjades a través de dinars, sopars i viatges de plaer.
De fet no se’m va fer gens estrany l’origen d’aquest multimilionari acord, que ve a ser una versió millorada de la teoria de la cervesa. Vivim en un país on no importa la carrera que hagis estudiat –o no– i el temps que hagis invertit –o no– en la teva preparació professional, perquè bàsicament el que finalment transcendeix són les amistats i els contactes, els números de telèfon a l’agenda i la gràcia que tinguis en expressar-te a través del WhatsApp.
No sé si tot això és del tot dolent, en tot cas segur que tampoc és del tot bo, perquè aquesta xarxa de complicitats, a la llarga, és massa fràgil, si no se sustenta amb altres capacitats que no sorgeixen miraculosament de la barra d’un bar, i els problemes seriosos arriben quan la competència comprèn que, a tu com a individu i a la societat que representes, et pot guanyar la partida a força de cerveses i de copets a l’esquena.