SERINYÀ A PEU DE PÀGINA

Al voltant d’uns horts menuts, que semblen embastats entre ells com si fossin peces de pachwork, ha sorgit com un bolet rabassut el campanar d’una antiga església. El sol dibuixa ombres cantelludes damunt la terra recentment llaurada i un cel blau retalla la silueta dels teulats, dels arbres, els cables i les antenes.

Al costat de la carnisseria hi llueix un cartell que anuncia un partit el F.C. Serinyà contra l’Amer i a la façana de la Casa de la Vila hi penja una senyera solitària.

L’ermita de Sant Sebastià, coronada per una campana i una petita creu de ferro, es recolza en un arc que abraça amb força un vell camí. Just al costat, la porta d’un petit hort ha estat folrada amb grans pedaços de llaunes de conserves oxidades, perquè aquí, com per tot arreu, els pagesos ho aprofiten tot.

Els serinyanencs passegen la seva ombra entre el Ser i el Fluvià, amb la certesa de pertànyer a una antiga raça, assentada en aquesta terra des de fa més de dos mil segles. La vida ha anat fluint lentament, però sense descans al llarg dels temps, primer a redós de les coves i molt posteriorment sota les teules rovellades de les cases.

Aquest és un poble del Pla de l’Estany que carrega damunt de les seves espatlles amb un llegat històric impressionant. Ara els automòbils passen rabent per la carretera, els avions dibuixen esteles blanques en el seu cel i el temps rodola amb la força meteòrica amb què s’impulsa el progrés, però Serinyà encara ens recorda, amb la seva presència prehistòrica, que la nostra civilització només és un peu de pàgina en la història de la humanitat.

Cultura? No, gràcies!

Quan et trobes pel carrer algun personatge esventat d’aquells que es dediquen a la cultura, sempre penses: «i aquest realment de què viu?», perquè en general es fa difícil pensar que algú pugui guanyar-se la vida amb feines tant fútils com escriure, pintar, ballar, actuar o cantar. I en el suposat cas que l’individu en qüestió visqui realment d’això, el següent pensament que corre entre les nostres neurones és: «I qui és el burro que li paga un salari per fer aquestes coses?».

Durant aquests darrers anys molts dels barbuts i barbudes de la cultura han viscut, més o menys, del diner públic, fins que un dia algú va decidir que era millor retallar-los les subvencions abans que tancar hospitals. El temps ha passat, les subvencions a la cultura han caigut en picat i, en darrer terme però no menys important, també s’han tancat quiròfans i s’ha acomiadat personal sanitari.

Mentrestant la gent de la cultura –gent que fa poesia, que practica la dansa, que modela escultures, que fotografia o que simplement pensa– continuen caminant per la vorera amb aquella estranya sensació de sentir-se sobrers. Primer que passin els imprescindibles, faltaria més! Fins i tot hi ha qui voldrà exigir-los que tornin tots els diners que han rebut a fons perdut i que segurament s’han gastat en ves a saber tu què...

En aquest país, durant els anys de bonança, les institucions han gastat en cultura la meitat del que gasten per persona els països nòrdics, però és igual, la sensació és que hem gastat massa i la realitat deixem-la de banda, no sigui que ens espatlli un moment de bones sensacions. Friedrich Hölderlin, un senyor alemany que es va dedicar tota la vida al –sembla ser– inútil conreu de la cultura, va deixar dit que «la veritat la funden els poetes», serà per això que en el nostre país hi regna la mentida?

Viatge a Ítaca

La humanitat constantment s’ha sentit fascinada per l’horitzó, aquella línia finíssima que separa el cel de la terra i que es mou a la mateixa velocitat en què nosaltres avancem. L’horitzó és l’indret on hi han dipositades totes les nostres esperances i el sender per arribar-hi és tant llarg com llarga pugui ser la nostra vida. L’horitzó és un objectiu inassolible, però tot i així mai deixem de pensar-hi, ni de lluitar per poder-hi arribar.

El goig està en el viatge, els humans ho sabem bé, perquè som conscients del nostre fat mortal. En el viatge és on ens trobem amb la vida i quan arribem, per molt feliç que sigui el nostre destí, tot acaba dissolt en el no-res. En aquest periple de la vida és on ens trobem amb nosaltres mateixos i amb els altres, però nit i dia amb la mirada posada en un horitzó que ens transcendeix i que ens reclama constantment.

Evidentment hi ha hagut tants viatges com éssers damunt la terra, però el periple fundacional de la nostra civilització mediterrània és el d’Ulisses, amb les seves fites i les seves etapes, les seves aventures i, sobretot el seu objectiu final. Amb l’arribada del viatger a Ítaca es clou aquella odissea, però comença una història que durant segles ha alimentat el nostre imaginari. Kavafis amb el seu poema, Carles Riba amb una traducció classica i Lluís Llach amb la seva interpretació musical han acabat d’arrodonir-ho.

«Hem de pregar que el camí sigui llarg» aquest és el missatge, i això serveix pels nostres projectes vitals, però també pels col·lectius. Un país, un poble, inclús una llengua o un moviment polític, sempre han d’estar permanentment en el camí, perquè l’horitzó, per molt lluminós que sigui, és inassolible per definició. Ens ha tocat viure en un planeta rodó que gira constantment al voltant d’una estrella errant i el nostre destí és indefugible, però nosaltres sempre tindrem al cor la idea d’Ítaca.

LA SELVA DE MAR

En un clot del Cap de Creus, entre les atzavares de la muntanya de Verdera i els matolls de la serra de Rodes, s’alça el blanc campanar de Sant Esteve, una església remuntada després de la Guerra Civil i flanquejada per cases brunes, construïdes amb lloses de llicorella i enfilades en carrers recargolats, que semblen encara arrecerats entre els murs, ja inexistents, d’una antiga muralla.

La Selva de Mar és un petit poble que va viure durant molts anys del negoci del vi i de la fusta, i allunyat de la costa per por de la pirateria, un dels grans negocis de la mediterrània. Quan aquesta activitat decaigué durant un temps, va començar a florir un barri de pescadors –el Port– que amb el temps s’emancipà. Ara la Selva de Mar, ja no té selva ni mar i amb prou feines s’hi veu alguna vinya.

En els horts de les cases hi floreixen els ametllers, els tarongers i també les buguenvíl·lees i s’hi pot escoltar el cant de la cardina. Per les parets arrebossades de calç s’hi arrapen tiges de vinya verge i tot el poble desprèn la lluminositat característica i atàvica, que sembla sorgir des de sempre del vell mar d’Ulisses. Un antic safareig públic, ple d’aigua cristal·lina, sembla una reproducció a escala d’aquest mar, amb minúscules onades provocades per la tramuntana que rebufa a la vora de la riera.

Els vells fan la xerrada al pedrís de l’església, parlen de malalties i d’hospitals i també del temps, del temps que passa i del temps ennuvolat de la tele. Un gos que sembla més vell encara, intenta trobar el seu lloc al sol, mentre les campanes van marcant el temps que els queda a tots plegats.

Esperant els bàrbars

El pessimisme sempre ha estat més una idea de futur que de present, la inevitabilitat de la vellesa i de la mort, i la tendència natural cap a la decadència, ens han fet veure el pervindre amb una mirada obscura. Probablement per raons com aquesta les religions i els moviments ideològics sempre han volgut combatre el pessimisme amb promeses de progrés i d’esperança, ja sigui en un món millor i més just o en una vida eterna, de felicitat completa en el paradís. 

L’actualitat és feixuga i hostil, les coses més terribles sempre passen en present, sí, però el futur serà l’hòstia! El problema és que ara el pessimisme ho està envaint tot sense aturador, com una mena de càncer del pensament modern. La contemporaneïtat és negra, l’avenir també i fins i tot aquell passat que alguns creien millor s’està empastifant amb aquest fang enganxós del pessimisme.

No ens queda cap escletxa per a la il·lusió, tot queda encarcarat en un anar passant, anar fent, anar tirant. El nostre dia a dia s’ha encallat en notícies tràgiques de tants per cents financers, de previsions pressupostàries i dèficits fiscals, com si el món depengués únicament dels números abstractes que es couen en el ventre digital dels ordinadors i en la panxa goluda dels economistes.

Hem deixat de ser amos del present per deixar-lo definitivament en mans dels àugurs, igual que els antics romans abandonaven en les seves mans el seu futur. En un famós poema de Kavafis, Esperant als bàrbars, es descriu la sensació d’inevitabilitat dels ciutadans de Roma davant de l’arribada imminent dels conqueridors. Al final aquells enemics no arriben, però la sensació encara és pitjor: «I què serà ara de nosaltres sense bàrbars? Aquesta gent alguna cosa bé resolia». Ens hem quedat enganxats al pessimisme i ja no en sabrem prescindir mai més?

La bandera espanyola

Vivim amb els símbols a flor de pell, semblen coses sense importància i en realitat la tenen i molta. Les banderes són el símbol per excel·lència, ho hem vist recentment en la primavera àrab o en els països de l’est. El primer que es fa quan hi ha un canvi de règim és hissar noves ensenyes que el poble pugui acceptar com a seves i que simbolitzin la nova via que s’ha decidit encarar.

A Espanya vam fer una transició sense molts escarafalls, alguns n’hi van haver, no ho oblidem, però el preu que en vam pagar va ser baix, molt baix. El que passa és que amb el temps veiem com comprar barat a la llarga t’acaba passant factura. La transició espanyola no va fer net, els jutges del franquisme van quedar tots incòlumes i també la policia i l’exèrcit. Ara en veiem les conseqüències i el partit que ens governa en treu uns rèdits.

La transició tampoc va voler tocar els símbols i van quedar un himne i una bandera que a hores d’ara molt poca gent accepta. A Catalunya costa molt trobar algú que realment se’ls senti com a seus. La bandera i l’himne són com una mena de crosta que embolcalla un passat que ja voldríem haver oblidat per sempre. Una Espanya federal, democràtica i moderna hauria de saber revisar en profunditat aquesta simbologia.

Si no ho fem hi haurà sempre una bona part del país que es sentirà agreujada i alimentarà un sentiment d’oposició. A mi ja em perdonaran, però a falta d’altra alternativa només em puc sentir identificat amb la senyera i l’himne de Catalunya i suposo que això també passa a la majoria de catalans. Comprenc que els ajuntaments per imposició legal hagin de posar la bandera monàrquico-franquista al balcó, però comprenc també als que batallen per treure-la.

SAUS, LLAMPAIES I CAMALLERA

Són tres ànimes en un sol municipi, tres campanars sobrevolats per coloms esquius i per núvols manyacs. Terra d’antics fabricants d’esclops i de rajoles. Els murs són de pedra picada, les portes de fusta massissa i els teulats, quan s’escau, vessen l’aigua de les pluges cap al Fluvià a un costat o cap al Ter a l’altre.

Un manyoc de cables negres sembla voler relligar unes cases amb les altres i els pobles entre ells. Els morts descansen discretament en nínxols blancs a prop de les esglésies i els tarongers, carregats de fruits lluminosos, creixen arrecerats entre els xiprers.

Cada tarda el sol blanda una crosta daurada sobre les façanes de les cases i el cel es retalla amb una blavor immaculada entre les branques nues dels arbres. Les xemeneies apunten dretes cap amunt i les ombres es projecten en els murs com si les haguessin dibuixades amb carbonet.

Un gos borda perquè sí i un altre perquè toca. Els gats s’amaguen d’ofici sota els automòbils aparcats a la plaça i els pardals salten entre el soroll somort dels ferrocarrils que passen en la llunyania i dels vehicles que pugen i baixen per la carretera d’Orriols a l’Escala.

Una escultura de bronze, encarada a ponent, intenta tornar a cop de llampada, els raigs que el sol ha deixat dispersos durant el dia pels carrers del poble. Una senyera llueix entre els merlets de l’església fortificada de Santa Eugènia i en un mur en Billy ha escrit que estima a la Tripi, probablement ni una cosa ni l’altra flamejarà eternament, però quedarà per sempre la imatge blanca i bruna d’aquest poble de tres ànimes.

Paisatge de març

L’hivern agonitza penjat de les branques d’un arbre nu. El sol es desperta cada dia més aviat i els núvols, errabunds, van d’un costat a l’altre sense saber deixar ni una sola gota en l’indret adient. El temps navega amb velocitat de creuer cap a la primavera, el vent s’omple de remors que fan trontollar el paisatge i la vida batega discretament en la saba que circula silenciosament a través dels teixits vasculars de les plantes.

El paisatge és com un animal viu, que desplega els seus tentacles amb forma de fractals, entre els colors de la natura i la grisor formigonada de les construccions dels humans. Viatja a la mateixa velocitat que els automòbils i els ferrocarrils, i s’atura quan els humans s’asseuen a reposar. El paisatge s’ofega en la blavor del mar i es desborda en la claredat de les hores en què el sol brilla sense aturador.

A vegades cal deixar-se portar pel paisatge i per les hores exhaustes del mes de març. Encara que a primera vista ens pugui semblar una experiència banal, són unes imatges i unes sensacions que impregnaran durant dies les pàgines ermes de la nostra existència. Després desapareixeran els colors esvaïts i les formes primordials de la natura, els arbres no ens deixaran veure el bosc i les flors ens encegaran amb els seus colors primaris.

L’hivern serà només un record llunyà i trepitjarem amb força un present de vida renovada, fins que arribi l’escalfor de l’estiu i ens desfaci definitivament les esperances. La primavera esclatarà amb totes les seves fanfàrries i ja no serem capaços de dominar les nostres emocions, però el record del fum discret d’una llar, recargolant-se sobre els teulats de les cases, segurament perdurarà per sempre.

Mitja distància

Anar en tren és com estar en el llimbs. La realitat es dissol d’estació en estació, el temps passa amb una estranya cadència a través de la finestra i el món queda lluny, molt lluny, en una altra dimensió. Els viatges en tren no haurien de comptar a l’hora de fer el balanç d’una vida, perquè són temps aturat, hauríem de guardar tots els bitllets que hem anat gastant al llarg de la nostra existència per poder lliurar-los a la mort i que ens fes un bon descompte.

Només hi ha un temps més aturat encara, que és el temps d’espera a les estacions, entre les pampallugues dels fluorescents i els avisos sonors que reboten d’un costat a l’altre. Les estacions són espais fonamentalment inhumans, probablement dissenyats per una raça de mutants del passat o del futur, ves a saber. Éssers capaços de viure sota terra durant tota la seva existència i d’alimentar-se únicament amb entrepans plastificats triangulars i sucs de fruita en tetrabrick.

Viatjar en tren és fruir de totes aquestes experiències i d’alguna més. Amb el temps acabes entenent de catenàries i d’altres problemes tècnics que només creies a l’abast dels enginyers ferroviaris. A força d’escoltar converses entre els revisors i els conductors, pots arribar a fer-te una idea clara del seu conveni col·lectiu, dels punts, les hores extres i els seus greuges comparatius i, per poc que escoltis una mica més, de com solucionar la crisi econòmica i, sobretot, de com fer que el Barça guanyi –o perdi– la lliga.

Navegar en un Mitja distància a través del temps i de l’espai, es transmutar-se. Quan arribes al teu homèric destí ja no ets la mateixa persona que en un indeterminat moment va partir del punt de procedència. Les teves molècules s’han desintegrat entre el baf de la calefacció, han voleiat entre les engrunes inclassificables dels seients i el greixós tel que cobreix els vidres. I, finalment, s’han tornat a compondre en una figura més o menys humana, que surt de l’estació i torna a compartir el gris destí dels mortals.