[antònims]

“Morir és l’antònim de néixer. L’antònim de viure encara està per descobrir.” (Chris Marker)

CISTELLA, VIDA I PAISATGE

L’Alt Empordà és una comarca amb cel, al contrari que la Garrotxa que no en té; o de la Selva, on només apareix quan plou; o del Pla de l’Estany, on ha acabat xuclat per la superfície vidriosa d’un llac en forma de vuit. La plana empordanesa està coberta per una mena de cúpula gegantina de colors i formes canviants, tan corpòries i definides com la terra que acomboien.

Cistella s’alça discretament a la vora d’una estreta carretera comarcal, envoltat d’oliveres espurnejants i sota un cel empordanès de mena, ple de núvols captius per les tramuntanes. El poble sembla esperar una pluja que no acaba d’arribar mai o una ventada generosa que escombri definitivament les fulles seques dels arbres que inoportunament es dipositen entre els automòbils aparcats.

Darrere d’aquests plàtans de la plaça Major i sota un arc de pedra romànica restaurada, llueixen les xarreteres i botonaduresen de la portalada de l’església de Santa Maria, com si fossin en la guerrera de gala d’un general retirat després d’una batalla perduda.

L’ermita de la Vida sorgeix sobre un promontori, entre feixes de color d’oliva i vigilada per murs coberts d’una tofa rogenca de vinya verge. Un campanar furtiu s’aixeca entre les branques de les oliveres, arrebossat d’esquerdes, coronat per una creu senzilla i resguardat amb un parallamps de nova generació, vigila el paisatge que s’estén fins allà on humilment pot arribar la mirada.

Una xic més amunt, en els confins de l’Empordà conegut, quatre cases, amb uns nínxols vigilats per gats negres, conformen Vilaritg, i un xiprer apunta el dit cap al cel.

Ferrari

La velocitat sempre ha estat una qualitat molt apreciada en les societats modernes. De fet el món de la tècnica, sense haver de plantejar pràcticament cap qüestió de fons, l’únic que ha fet en els darrers 150 anys és inventar màquines que han accelerat el ritme de les tasques habituals dels humans. Eines per a treballar amb més rapidesa, utensilis domèstics que agilitzen les tasques quotidianes, aparells que pensen molt ràpidament i màquines per a traslladar-se i transportar més veloçment.

La velocitat ens ha canviat la manera de viure, ha regirat els hàbits, ens ha empès a noves fites i ha glorificat nous herois. El món ja no és el que era, la velocitat ho ha canviat tot, fins i tot els costums i els valors ara ja no es poden entendre a la pausada velocitat del caminant. El cosmopolitisme imperant ens fa contemplar la realitat amb uns altres ulls, a través de les finestres d’un tren d’alta velocitat, dels ulls de bou d’un avió a reacció o del parabrises d’un Ferrari descapotable.

Sentir el vent a la cara, notar com la corbata de seda s’encabrita sobre la camisa i, sobretot, gaudir de la sensació de girar a una velocitat radicalment diferent dels altres mortals és una temptació a la qual qualsevol pot sucumbir en qualsevol moment. Però conduir un Ferrari és una activitat elitista de la qual només en poden fruir uns quants privilegiats, s’ha d’haver cursat tota una carrera de meritatge per aconseguir-ho i la resta de ciutadans no podem fer altra cosa que aplaudir.

Només en el cas que el nostre heroi sigui un polític en actiu es pot fer alguna cosa més concreta que admirar-lo: el podem votar novament quan arribin les properes eleccions. De fet jo puc dir que ja no seria capaç de decantar-me, posem per cas, per un polític que anés en bicicleta o en utilitari, només faltaria! El meu vot serà pels que van en Ferrari i, de cares al Parlament de Catalunya, l’únic que em faria dubtar seria el fet que es presentés el senyor Millet amb el seu Mercedes i el xòfer.

Manca d’espai i excés de discurs (Platz Mangel)

Una de les característiques més inquietants de l’art modern és la gran distància que hi ha usualment entre el discurs que se’ns ofereix i la realitat que planteja. Els artistes contemporanis fomenten cada vegada més aquest distanciament perquè, entre altres coses, s’hi senten més segurs. En el món actual, assetjat per tota mena d’esquizofrènies reals o imaginàries, passa una mica el mateix que en les societats primitives, que al boig se’l considerava sagrat i intocable.

Massa sovint veiem exposicions on el catàleg cobra un protagonisme molt per davant de l’obra en si mateixa, perquè els quadres que han penjat a les parets de la galeria en realitat no són res de res. Això sí, el catàleg està farcit de pàgines i pàgines o se’ns intenta explicar l’inexplicable. Un simple traç negre sobre blanc pot simbolitzar tota la història de la humanitat i quatre taques de pintura caigudes a l’atzar sobre la tela volen condensar completament el sentit de la vida sobre el planeta.

I ningú gosa dir res, només faltaria! Perquè encara et titllarien d’ignorant. Val més aplaudir i pagar pel producte a preu de mercat. En el món del teatre i en el de la música el cas és lleugerament diferent, perquè exigeixen d’uns esforços i d’una tècnica que l’art ja fa temps que n’ha prescindit. Malgrat tot és molt curiós observar la poca solidaritat entre les activitats artístiques. Poques vegades podreu escoltar música dodecafònica o Heavy Metal en una galeria d’art modern, perquè en el fons tots volen anar sobre segur i quan es tracta de buscar recolzaments sempre s’utilitza allò que està contrastat i ben contrastat.

Temporada Alta aquest any ens ofereix una proposta del director teatral suís Christoph Marthaler que porta per títol Platz Mangel, que vol dir “la manca d’espai”. Una obra que es desenvolupa en un univers en quarantena, a mig camí d’una muntanya màgica. Un món subjectiu, poblat per uns éssers megalòmans, suïcides en potència, cercant incansablement una certesa que els empenyi a seguir vivint. És un muntatge teatral prou digne i interessant, del qual jo només en ressaltaria dos problemes: que dura un hora més del compte i que el programa de mà planteja un excés de discurs que després a l’obra no he sabut apreciar.

Probablement aquest va ser el meu error, no hauria d’haver-me llegit el programa de mà ni abans ni després i no haver-me interrogat per aquest fet. Hauria d’haver aplaudit amb ganes, com tothom. Però ara el mal ja està fet, hauré d’esperar a la propera cita amb Temporada Alta per fer-ho, aplicant-me a mi mateix el raonament que Marthaler planteja: “No oblidis que aquell que ens ha creat és el mateix que ens jutjarà”.

[dilluns]

Dilluns: / el camí novament / m’esgarrapa amb les urpes, / m’empeny cap a les runes / d’un temps que ja no és meu.

[somnis]

“Els somnis no sempre són llocs segurs.” (Jean Cocteau)

La fi del món, una vegada més

En un passat remot, quan encara no existien ni els mòbils de segona generació, el dia de la mala sort solia caure en dimarts i tretze. Els àugurs asseguraven que durant aquelles 24 fatídiques hores podia succeir qualsevol cosa. No et podies casar, ni embarcar, ni fer cap activitat de risc, com a molt sorties al carrer i miraves cap al cel amb una certa recança, no fos cas que precisament aquell dia et caigués a sobre la ferralla d’un satèl·lit soviètic i et xafés la barretina.

Amb l’arribada de les noves tecnologies, i probablement per a constatar que el món malgrat tot avança, es va passar del dimarts al divendres. La googlelització universal ens ha portat fins i tot a avançar la data de les nostres supersticions. Però no en teníem prou amb aquest canvi, sinó que a més, encara ho havíem de fer tot una mica més tenebrós i exagerat. Divendres 13 té ressonàncies de pel·lícula gore, de sang i fetge, i quin dia millor que aquest per a presentar tota mena de productes adients al tema.

Aquesta vegada ens arriba amb un missatge cinematogràfic a través del qual se’ns adverteix que el món té data de caducitat l’any 2012. Com sempre arriba la fi del món i suposo que, com sempre, no serà el cas. Hem vist catàstrofes de tota mena, marcians bavejants, cataclismes universals, epidèmies esborronadores. Ens han vaticinat tantes desgràcies que quan després no succeeixen en comptes d’alegrar-nos ens vénen ganes de queixar-nos al defensor del consumidor.

Però el més estrany de tot plegat és que encara ens imaginem aquestes coses mirant cap al futur. La fi del món ja ha succeït i no només una vegada sinó moltes. Les grans epidèmies de l’edat mitjana i, sense anar més lluny, les dos guerres mundials del segle passat van significar la fi del món per a molta gent, gent que va morir però que també va veure com moria tothom al seu voltant. Per a ells va ser la fi del món i a nosaltres només ens queda constatar que hi ha altres mons, però que tots estan en aquest i que, sigui dimarts o sigui divendres, l’endemà tot continuarà girant amb nosaltres o sense.

[13 i 14]

Després d’un divendres 13 sempre arriba un dissabte 14.

CERVIÀ I UN RIU QUE PASSA

D’entrada Cervià és un gat que em mira, amb el recel tranquil d’un animal de pagès, arrecerat sobre un mur de rierencs escalfats per un generós sol de novembre. Cervià de Ter és un gran arbre en una cruïlla de camins i una església vetusta, amb una campana solitària que es retalla sobre un llenç de cel obert als quatre vents. És un monestir habitat per un estol de coloms, un tossal coronat per les runes d’un castell i una torre amb un rellotge blanc, que com l’ull d’un gegant, es mira la plana amb melangia.

Però el poble també és un riu que passa. El Ter a Cervià comença a enfonsar els peus en una plana enfangada pel feinejar continuat de generacions i generacions de pagesos sorruts, es recargola mandrós i brut darrere de les pollancredes i els arenys, perquè ja ha deixat molt enrere les deveses del curs mitjà, els embassaments que el retenen i les muntanyes de granit d’on brolla.

Els cervianencs són gent adusta, d’ulls vius i sincers, que treballen en silenci i que trastegen discretament pels camins. En un bar a la vora de la carretera repassen els diaris del dia i contemplen displicentment els automòbils que transiten. Són vehicles conduïts per gent que generalment no es para, perquè es dirigeixen cap a destins més preuats. Els cervianencs, asseguts en una cadira vora la porta, esperen que un dia la pluja ompli les rieres, que els camps se sadollin de fang i que el sol finalment ompli les escletxes d’ombra entre els arbres. Contemplen el pas del temps en el rellotge de la torre i esperen serenament l’hora de reposar definitivament en un cementiri blanc a la plana.