La justícia

En aquest país la justícia cada dia ens sorprèn amb alguna notícia que ens fa regirar les tripes. L’altre dia dia, sense anar més lluny, van exonerar de tots els càrrecs pels quals se’ls imputava al senyor Camps i a un acòlit seu, després d’haver escoltat amb les mateixes orelles que nosaltres les gravacions escandaloses on quedaven clares, per dir-ho molt suaument, unes relacions d’influències impròpies de càrrecs electes.

En algun moment donat el sistema judicial pot tenir aquesta mena de contradiccions, però que després hi hagi altres responsables polítics que surtin a la palestra per donar suport a l’actuació d’aquests individus, pel simple fet que un jurat els han declarat «no culpables», és molt preocupant. És el símptoma que alguna cosa falla, no ja en el nostre sistema judicial, sinó en el pòsit moral del nostre país.

A Espanya, i a Catalunya també, necessiten una regeneració moral profunda, hem de comprendre que el canvi comença per nosaltres mateixos, hem de poder superar partidismes eixorcs, cecs, que tendeixen a justificar l’injustificable. El fet que el senyor Camps estigui en llibertat o no, no em preocupa, però que hi hagi una part de la nostra societat que el consideri un heroi em sembla un despropòsit.

Arribats a aquest punt és quan es disparen els extremismes i ens obliguen a prendre partit, a abocar-nos a una trinxera o a l’altra. La justícia precisament ha de servir per a restaurar aquest equilibri i no pel contrari. Després de l’anunci d’aquesta sentència no ens hem llevat en un país millor, però no hem d’esperar molt més dels que ens governen. El Partit Popular i els seus socis catalans ens porten cap aquest precipici i només amb gestos de pressió social podrem aturar la davallada.

SANT PERE PESCADOR

Allà on acaba el mar dels nostres avantpassats, comença una terra vetllada per una llenca de sorra molt fina. Allà on s’esgoten tots els blaus, sorgeixen els tons terrosos i els verds dels aiguamolls i dels prats de les closes.

El Fluvià, exhaust i mans, desemboca les seves aigües en aquest indret del món, entre pagesos i campistes. Com un mirall que serpenteja entre els camps, el cel de l’Empordà s’hi reflexa impudorosament i els joncs es vinclen al seu pas en senyal de sotmetiment.

Dues dones amb abrics negres, caminen decidides cap a l’església perquè avui és dia de festa gran i la coral del poble canta sota domassos del mateix color que la volta celeste. Més enllà dels acords de la cançó que ressona entre els murs del temple, les muntanyes del Canigó llueixen en l’horitzó fresques i regalades. 

El campanar massís de Sant Pere sembla una fita en el temps i en l’espai i senyoreja damunt dels caps dels santperencs, entre les fonts d’aigua potable, els forns de pa i les pizzeries.

Al carrer de Sant Sebastià un petit gat abandonat menja el contingut d’una llauna que algú li ha deixat, em mira amb ulls vidriosos i s’amaga entre les parets d’un edifici en runes.

Quatre altes torres, farcides d’apartaments, s’interposen entre el poble i el mar. Ni els grans xiprers de les closes poden amagar la lletjor eterna del formigó. La seva silueta dentelluda mossega impunement el paisatge que adolorit es retira terra endins. Probablement els arquitectes, venuts als encants d’un Faust de la construcció, ara purguen els seus pecats en la part de l’infern que els pertoca.

Girona: zona negra

Girona sempre ha tingut fama d’obscura, de grisa i negra. L’ambient petrificat i fosc dels carrers del barri vell ha servit nombroses vegades d’escenari per a moltes pel·lícules de gènere inquietant. Algú encara recordarà l’actor Christopher Lee brandant la capa del comte Dràcula darrere l’absis de la catedral, Vicent Cassel interpretant un torturat monjo o una «Rapsodia de sangre» d’Antonio Isasi-isasmendi –amb música de Xavier Montsalvatge– rodada a la Devesa.

Les llambordes, els rius i els arbres de fulla caduca propicien una mena d’encongiment de l’ànima que inspira als poetes però també als novel·listes. Els carrers de la ciutat han serpentejat sovint a través de la literatura, des de «Los cipreses creen en Dios» fins a «Soldados de Salamina», passant per «Josafat» o les novel·les gironines dels Pairolí, Fañanàs o Fonalleras. Girona s’ha propagat en l’imaginari col·lectiu fins a la sacietat.

Aquesta setmana passada, per exemple, en Pep Prieto va presentar el seu darrer llibre «La teoria de l’imbècil», ambientat en part a Girona. En una entrevista radiofònica, i preguntat sobre el fet del protagonisme de la geografia ciutadana gironina en les seves tres novel·les, va respondre: «Girona és la ciutat del thriller per excel·lència», la qual cosa m’ha fet reflexionar i probablement per aquesta raó he començat a escriure aquest article.

I és que, més enllà dels aparadors florals, de les temporades teatrals, de les festes tradicionals i de les ofertes low cost, potser a Girona també podríem tenir la nostra setmana dedicada a la literatura negra, oferir als gironins que gaudissin d’aquest gènere i, a la vegada, que potenciés la ciutat i els seus encontorns com a escenari potencial. El paisatge ja el tenim amb escreix i de temes tampoc en falten. Aquí queda la meva proposta.

El pitjor moment

El 18 de juny de 1940, en el moment més crític de la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill va pronunciar un discurs que faria història. L’escenari era molt cru, després de la derrota de França i del reembarcament de l’exèrcit britànic a Dunkerque, Anglaterra es trobava sola lluitant contra el nazisme. Els avions de la Luftwaffe començaven a senyorejar damunt dels verds prats regats pel Tàmesi i un núvol obscur i espès planava sobre el present i el futur d’Europa.

El discurs del primer ministre acabava amb aquesta famosa frase: «Preparem-nos pels nostres deures i no dubtem que els homes del futur diran de nosaltres: aquella va ser la seva millor hora». Ara, més de setanta anys després, ens trobem immersos en una nova batalla mundial, un conflicte d’interessos econòmics a escala global que amenaça el futur de la nostra societat i, també, de la democràcia. Però en aquest punt de la història estem més indefensos que mai, perquè no sabem exactament contra qui hem de lluitar i, sobretot, no tenim ningú que ens lideri.

Ara veiem com l’estat del benestar, que vam anar construint lentament després de Segona Guerra Mundial, s’ensorra sense remei. Aquest és el nostre pitjor moment, perquè ara ens estem hipotecant definitivament el futur, un futur que serà molt dur amb nosaltres, entre altres coses perquè ens estem deixant vèncer pel derrotisme, estem perdent la guerra mundial, el resultat de la qual configurarà una nova concepció del món, probablement durant segles.

Ara és el nostre pitjor moment i ara més que mai hem de tenir en compte la història, hem de saber convertir el pitjor en el millor. Només és qüestió de voluntat, ells són pocs i nosaltres som molts. No hem de deixar que el futur se’ns escapi de les mans, hem de comprendre que la força del nostre enemic –comptat i debatut– són només números en la pantalla d’un ordinador.

SANT PAU DE SEGÚRIES

Entre l’ombra imposant de la serra Cavallera i la Via Romana que serpenteja cap al Capsacosta, s’estén un poble fonamentalment gris, envoltat sempre pel baf que deixa al seu pas el Ter, amb l’embranzida que li dóna la muntanya.

Però Sant Pau és un poble de temperatures extremes i d’ombres contrastades, durant els mesos d’hivern hi ha carrers on el gebre és endèmic. Les cases del nucli antic han quedat plantades a la vora del riu, entre dos ponts de gairell que el travessen i el tornen a travessar, en canvi les edificacions més modernes s’estenen al llarg de la carretera. En una placeta presidida per una gran avet hi ha el casal del Molí, amb un gran plafó a l’entrada on s’hi acumulen els cartells.

L’antiga església de Sant Pau Vell s’amaga darrere dels roures d’un càmping. Enlairada i solitària, mai no ha acabat de formar part del nucli urbà, però la nova parròquia també ha quedat camuflada entre edificis moderns. Pintada de groc i taronja, una torre amb un rellotge senyoreja damunt de l’ajuntament, competint en alçada amb un dipòsit d’aigua; i quatre cases mal comptades conformen el veïnatge de la Ral, al voltant del petit temple de Santa Maria de la Gràcia.

En la història del poble hi plana la llegenda del mariner, un home desgraciat que ho va perdre tot en una tempesta i que decidí retirar-se terra endins. Els santpauencs, ignorants de tot el relatiu als aparells marins, confongueren el seu rem amb una pala de forner i ell, complagut de trobar-se ja a resguard de les desgràcies de la mar, s’hi quedà per sempre més.

Girona11

Els humans, i més concretament les espècies evolucionades a partir dels homínids occidentals, tenim la mania dels números. Anem per la vida comptant arbres, cases, cotxes, persones, anys... Sumem i restem dates com si la vida real fos fruït de les matemàtiques i no al revés. Celebrem aniversaris de tota mena, patim per índexs borsaris que només són xifres en una pantalla d’ordinador o, encara més subtil, pel color més o menys vermellós dels nostres números en un compte bancari.

Ens agraden sobretot els números rodons, tots els que acaben en zero. Esperem amb candeletes arribar als vint anys, als trenta, als quaranta... sempre de deu en deu. Ara, per una cosa d’aquelles de la vida, sembla ser que el nostre món gira al voltant del que és la mitjana nacional per excel·lència: els menús a deu euros. Aquesta mena d’ofertes gastronòmiques semblen moneda de curs legal, o com una mena d’índex Nikei casolà.

Tot el que val menys de deu euros és baratíssim i el que passa d’aquesta xifra màgica és excessivament car. Tant és així que a Girona s’han empescat una oferta per un dia, on tot se suposa que ha de valdre ni més ni menys que deu euros i n’han dit «Girona10». L’experiència, tot i que a alguns ens ha semblant un pèl inquietant, ha estat molt positiva i segurament es repetirà en un futur.

Però el temps passa, l’iva tendeix a l’alça, l’irpf també, els preus s’apujaran i els menús a deu euros passaran a onze o dotze. Aleshores aquest «Girona10» ja no tindrà sentit i, ja d’entrada descartades altres opcions com «Girona10+iva» o «Girona10,99», haurem de dir-ne «Girona11»? Cal anar amb compte perquè posar un número darrere del nom pot ser pa per avui i gana per demà.

Torna en Quico

Diu una famosa cançó popular que quan un amic se’n va queda un espai per omplir. No és el cas d’en Francesc Francisco-Busquets, perquè ell no ha deixat mai de ser un amic ni de fer-nos costat sempre que ha calgut. Fins i tot durant els gairebé vuit anys en què ha exercit de subdelegat del govern a Girona, sempre ha estat al peu del canó, al peu de tots els canons i mai ens ha fallat quan la mà del destí ha baixat per fotre’ns un clatellot.

I, quedi clar, que no calia fer un ús abusiu de la seva amistat, nosaltres sabíem on era i amb això en teníem prou. En Quico ha vetllat sempre per nosaltres, parlava en català als guàrdies civils, en francès als gendarmes, en castellà als més fanàtics, en anglès a la resta –i en l’alemany si calia–, perquè en Quico és poliglota i polimòrfic, curiós i juganer, amic dels seus amics i també dels altres.

Li agrada el teatre i la literatura. De jove participà activament en diversos projectes teatrals –a La Salle i a Proscenium– que després l’han ajudat en el sempre difícil art de la oratòria i del tracte polític. Ha traduït clàssics anglesos i americans per a un editor amb poques ganes i recursos per poder pagar drets d’autor a escriptors vius, i ens ha fet redescobrir llibres que havien quedat encarcarats en catàlegs polsosos.

En Quico ha estat sempre entre nosaltres, entre la seva família, els amics i els veïns,  però amb la mirada perduda de reüll cap a una altra dimensió on la realitat vestia d’uniforme i la gent jurava la constitució abans de donar-se el bondia. Però ara en Quico torna i ho fa per quedar-se definitivament, amb aquell ànim renovat dels que sempre han esperat l’hora de la jubilació per continuar treballant.

SANT MORI EN UN PUIG

És un poble allargassat, ajagut mandrosament damunt del llom d’un petit puig de pedra picada. Un meandre del Fluvià l’amanyaga i la línia del ferrocarril el travessa de dalt a baix.

Rodejat d’antics alzinars i pinedes, Sant Mori sembla flotar en un espai de ningú, entre la terra i el cel, entre un vell Empordà pentinat pel vent i la història, i un cel poderós que enrogeix puntualment cada capvespre, quan atrapa al sol i el comprimeix entre els núvols i l’horitzó.

En la silueta hivernal del poble, el campanar de l’església de Sant Maurici amb prou feines sobresurt, al costat del cos potent del castell. Un carrer o dos serveixen per ordenar gairebé la totalitat de les cases, que es miren les unes a les altres a través de finestres mig closes. Darrere de determinats murs s’intueixen interiors de disseny, decorats professionalment i probablement habitats per barcelonins amb recursos. Amagats per alts xiprers i tanques, es dissimulen jardins arrebossats de gespa i piscines d’un blau escrupolós.

Als encontorns del poble el paisatge es apamat i relativament net d’elements estranys. Els tractors deixen profundes petjades en els camps i les vinyes despullades creixen ordenadament entre la via i la carretera.

Sant Mori és un poble que fa olor de vell, te l’imagines amb cadires de balca a les portes de les cases i amb càntirs als dentells. Un rastre de sofregit et transporta en el temps, et sembla escoltar encara l’etern clapoteig dels esclops i les ferradures i, quan surt la lluna, una sentor de fusta cremada lliga l’aire que penja de xemeneia en xemeneia.

Un minut de silenci

Un minut és un espai de temps, un lapse d’eternitat que, en base a la teoria que desenvolupà Albert Einstein, pot ser molt llarg o molt curt. Un minut són seixanta segons, una volta de la maneta més bellugadissa del rellotge i el temps just perquè la pasta es cogui al dente o que l’arròs surti covat. En canvi el silenci està en una altra dimensió, és l’absència de soroll, però també es pot considerar un terme relatiu, una disminució momentània del brogit ambiental.

Quan passa alguna desgràcia irreparable és costum demanar un minut de silenci, per respecte i reconeixement. És com una mena de peatge emocional, a preu únic, que paguem per després poder continuar fent la nostra vida com si res. És igual si moren 300.000 persones en un tsunami o la mare del president del club de futbol local, la gent es posa tibada durant uns instants i ja està.

Em diran que és simbòlic, que és una manera de fer palesa la solidaritat envers els afectats, etc. Però en realitat sembla com si es fes més en «substitució de» i, a més, per a segons qui és una manera barata i senzilla de sortir a la foto. Quan aquesta mena d’actes socials queden fossilitzats ja no serveixen absolutament per res i s’han de replantejar profundament.

Per exemple, fer un minut de silenci davant de l’ajuntament no serveix en els casos de crims masclistes, racistes, terroristes o el que sigui, aquest acte s’ha de fer extensiu a tota la ciutat o –si no es pot mobilitzar tanta gent– s’ha de fer en el lloc del crim o davant de la porta de la víctima, per a conscienciar a veïns i amics, i seria també la manera d’obligar als regidors de l’ajuntament a visitar zones de la ciutat poc transitades. Un minut de silenci? Sí, però replantegem-ho.