No passa res

Tothom ho diu i és profecia: hem entrat en estat de crisi i la cosa va per llarg. Després d’anys de posar totxos a tord i a dret, els mateixos que exhibien els gràfics rampants i les banderes del superàvit, aviat ens diran que ens hem d’estrènyer el cinturó. No passa res, és la mateixa història que es repeteix una vegada i l’altra. Aquí paguem els de sempre, espero que els coixins siguin prou tous per a resistir la caiguda.
Però les desgràcies no vénen mai soles, la sequera ens fa anar de bòlit i ara resulta que no hi ha aigua per omplir totes les piscines que s’han anat construint durant aquests anys, ni per regar els jardins anglesos de les cases arrenglerades; per no haver-hi no hi haurà ni aigua pels camps de gespa artificial. Perquè –no s’ho perdi– no sé si sap vostè que la gespa artificial també s’ha de regar! I qui haurà de pagar el beure? Exacte, vostè i jo!
I la cosa no acaba aquí. Ara, després de les pluges de primavera vindran els incendis forestals i les onades de calor i els talls de llum perquè tothom voldrà engegar els aires condicionats el mateix dia. I en Zapatero que va cantant la cançoneta del “café para todos”, la Chacón que estarà de baixa per maternitat, els d’ERC que voldran tocar la bandúrria, estar en la processó i anar de vacances; i en Rajoy que un ja no sap si puja, baixa o es tanca definitivament a l’armari.
L’estiu serà llarg i tot plegat arriba carregat de mals auguris. Prengui paciència, faci’m cas, que vostè i jo no podem fer altra cosa que esperar a les properes eleccions per poder dir la nostra. Encara que el meu vot, pobret, també està en crisi i no sé si arribarà viu fins al final de la legislatura. Serà qüestió de donar-li til·la i valeriana i amanyagar-lo, que no passa res, pobrissó meu! No fos cas que ara a sobre encara vingui un Berlusconi i ens posi fora de la llei.

els cuiners

Marcel Proust deia que “Els llibres es mengen i els plats es llegeixen”, el que el senyor Proust no sabia és que ara aquesta frase els nostres cuiners més reputats se l’han fet seva i al peu de la lletra!

[traduccions] 2

EX LIBRIS
Ecs!, llibres!

CURRICULUM VITAE
He escrit un llibre de memòries

HABEAS CORPUS
Ens veiem per corpus!

IN ILLO TEMPORE
Fa temps que he perdut el fil

AUDENTES FORTUNA IUVAT
La pasta s’ha de coure al dente, sinó s’estova

NON MULTA SED MULTUM
El Municipal m’ha posat una multa...

DURA LEX, SED LEX
...però no penso pagar-la

CARPE DIEM
He menjat carpa per dinar

HOMO HOMINI LUPUS
El Dr. House diu que no és lupus

Plaça Fidel Aguilar

Vostè sap on és la plaça Fidel Aguilar? Vostè sap on juguen els nens de Santa Eugènia? A mig camí entre Salt i Girona, envoltada de carrers amb nom de muntanya, d’arbres joves i edificis sense pretensions d’altura, la plaça Fidel Aguilar és un espai guanyat a la vida ciutadana, esgarrapat amb les urpes de la democràcia a l’anarquia d’un urbanisme salvatge i al caos de l’especulació immobiliària.
És com una mena d’espai triangular, una extensió clara i diàfana, poblada de jocs infantils i de bancs pels pares i les mares. Un talús artificial cobert de gespa, separa la plaça del brogit de trànsit del passeig d’Olot. La gent del barri passeja tranquil·la amb gossos de tota mena, pensant probablement en mons millors, perquè d’ofici tots aspirem a una mica més. Però la vida no és una historieta trepidant, com en els anuncis de la tele, la nostra vida més aviat és com un vespre de dilluns a la plaça Fidel Aguilar.
La nostra vida és una senyora que camina de pressa, com si tingués un objectiu concret, una meta on arribar; és un jove que parla pel mòbil mirant a l’infinit com un capità de corbeta, són dos adolescents amagats darrere d’una cigarreta. Les nostres vides són com els fanals de la plaça que deixen anar una mena de llum groguenca, que es retalla sense intersticis sobre un cel ennuvolat de primavera, d’un blau fosc i colors d’aigua.
La plaça Fidel Aguilar és un espai de la ciutat que potser vostè no coneix, que no està en els mapes de l’exposició de flors, ni en les rutes turístiques comentades del trenet Gerió. Però és una plaça agradable. La ciutat que ha sabut posar-li un nom adequat, hauria de regalar-li alguna cosa més. Sobre la seva gespa ondulada hi quedaria bé l’estàtua de bronze que apareix i desapareix de les voltes d’en Rosés i que és la reproducció d’una obra d’aquest artista gironí.

[traduccions]

ALEA JACTA EST
Sóc al·lèrgic a la gelea

ITA MISSA EST
Ahir no vaig anar a missa

CHI VA PIANO VA SANO
Si toques el piano, renta't les mans

ECCE HOMO
El detergent em produeix èczemes

FIAT LUX
Has apagat els llums del cotxe?

MENS SANA IN CORPORE SANO
(Primera estrofa de la Internacional en llatí)

PANEM ET CIRCENSIS
Anem al circ papa?

[la vida]

“La vida no canvia, creix.”
(Maria Garcia Yelo – Subdirectora del Museu Reina Sofia – El País, 20 de maig)

Quan Catalunya era revolucionària (i feia la guerra)

Qui ha dit?

• [?] “Una butlleta de vot és més forta que una bala de fusell.”
• [?] “Feliç qui, com Ulisses, ha fet un bon viatge.”
• [?] “L’horitzó és en els nostres ulls i no en la realitat.”

Temps de paradoxes

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana és sense cap mena de dubte, el meu llibre de capçalera, l’únic que portaria a una illa deserta, si només em deixessin dur un sol llibre i el problema no fos el pes. Avui tocava obrir-lo, per la lletra P –ja veuen que vaig avançat– i els ulls han passat just pel punt on es defineix el terme “Paradoxa” com una «opinió que sembla contrària al comú sentit, però que de fet és exacta».
Dir que en els gens de la memòria també hi van incrustats els de l’oblit, pot semblar d’entrada una paradoxa, però tothom sap que és així. De fet la història estima les paradoxes i, com en els formatges de Gruyère: com més història més forats i com més memòria més oblit. Tot allò que en un moment donat ens podria semblar el súmmum de la informació necessària per a comprendre una determinada època, després s’esvaeix com bombolles de sabó.
Potser per raons com aquesta ens aferrem als noms i a les dates, en un darrer intent desesperat per a conservar tot allò que a la llarga és inconservable. Ens fem la il·lusió de poder mantenir eternament vius els records, però el vent dels dies aviat els bandeja de la nostra memòria, convertint-la en una paisatge àrid per on només hi voleien les fulles seques de l’oblit.
La ciutat, més enllà de les febleses individuals, és un animal que també pot recordar, a través dels noms dels carrers i dels seus equipaments municipals. Però quan la ciutat decideix perpetuar el record d’una persona i el seu exemple ciutadà, cal anar més enllà i fer-ne una pedagogia adequada perquè el nom no esdevingui una closca buida, una veritat que n’amaga una altra.

Les dites [del divendres]

“Si voleu que els vostres somnis es realitzin, no dormiu.”
(Proverbi jueu)

“Si la matèria gris fos de color rosa, el món tindria menys idees negres.”
(Pierre Dac)

“Preneu un cercle, amanyagueu-lo i esdevindrà viciós!”
(Eugène Ionesco – La cantant calva)

Paraigües i barrets

En Josep Pla deia que el paraigua és un d’aquells objectes “absolutament decisius i acabats”, com “la roda, la pipa, els gats, els pantalons i el general Franco”. En general, comparteixo la seva opinió. Però en Pla no va tenir en compte que per ciutat el paraigua no és l’estri ideal. Si no es comparteix amb la parella, ocupa més espai vital del que ocupen normalment les persones sobre la vorera i les voreres de la nostra ciutat no són generoses.
El meu avi, que era una mena d’àlter ego d’en Josep Pla, no agafava el paraigua per por d’espantar la pluja. Per algú que ha viscut sempre a pagès, la pluja és un fenomen vital sense el qual no es va enlloc. Sense pluja no hi ha enciams de fulla de roure, ni cebes tendres, ni tomates del ciri, ni cargols, ni bolets, ni res de res. Sempre és millor arriscar-se a una mulladeta que desafiar alegrement els déus de la meteorologia.
Suposo que ningú s’estranyarà si els dic que per a mi l’ideal en dia de pluja és el barret. És tou i arrodonit, no ocupa més espai vital que els pantalons i no hi ha perill de treure l’ull a ningú en cas de descuit. El barret, per ciutat, és un objecte molt més civilitzat que el paraigua. No entenc com l’ajuntament encara no ha desenvolupat cap normativa per fomentar-ne el seu ús. Sempre serà més barat obligar a dur barret a la gent que fer eixamplar les voreres!
I, malgrat tot, el barret no té bona premsa. Els qui anem amb barret pel carrer hem d’esquivar les mirades inquisidores i desaprovades dels sensebarret i els comentaris jocosos dels nudistes de closca. Tot cantant o xiulant, afirmen que el seu ús continuat provoca calvície, que portar barret és de cursis, de dandis o de desviats. El general Franco, que sempre que podia anava sota pal·li i rodejat de tricornis, segur que pensava el mateix.

[Sampedro]

José Luis Sampedro a La Contra de La Vanguardia

–Víctor Amela pregunta:

• “¿Que estampa de la guerra no olvida?”

–José Luis Sampedro contesta:

• “Como soldado de Franco, en Artesa de Segre entré en una escuela bombardeada. Recogí del suelo un librito: traducciones de Carles Riba al catalán de textos clásicos griegos... Una maravilla... ¡y todo perdido!”

[Rusiñol]

“Si no poguessin explicar les seves malalties, hi ha molts que no estarien malalts.”
(Santiago Rusiñol)